VIVA ESPAÑA, VIVA EL REY, VIVA EL ORDEN Y LA LEY…(himne de la Guardia Civil)

Fa més d’un any Felip VI, Rei d’Espanya, va incomplir greument la Constitució. Ho va fer quan es va dirigir als espanyols per televisió:
“Estamos viviendo momentos muy graves para nuestra vida democrática, dijo. Desde hace tiempo, determinadas autoridades de Cataluña de una manera reiterada, consciente y deliberada, han venido incumpliendo la Constitución. Con su conducta irresponsable han puesto en riesgo la estabilidad económica y social de esa Comunidad al pretender quebrar la unidad de España y la soberanía nacional, que constituye el derecho de todos los españoles a decidir democráticamente su vida en común”.

Va acabar  subratllant un cop més el seu ferm compromís, com a Rei, de mantenir la unitat i la permanència de Catalunya a Espanya. Va concloure que”los legítimos poderes del Estado asegurarian el orden constitucional, la vigencia del Estado de Derecho y el autogobierno de la comunidad catalana con todos los medios que les otorga la ley” Felip VI es va inclinar a favor de la promesa que va fer el seu pare, Joan Carles de Borbó, el dictador quan el va nomenar rei (‘prometo que, pase lo que pase, mantendré siempre la unidad de España’ –cito  textualment),abans que a la Constitució, la mateixa que sempre cita i empara, i que, contràriament a la seva postura, estableix que  el Rei és qui ha d’arbitrar i moderar el funcionament regular de les autonomies amb l’Estat.

Felip VI va ratificar la declaració de guerra oberta contra Catalunya feta per Rajoy sota la bandera negra de la injustícia enarborada per Llarena. Si el senyor Borbó es considerava rei de tots els espanyols, havia de ser fidel a l’article 56.1 de la Constitució moderant i arbitrant el procés català. Malgrat això, és discutible el contingut del següent precepte de la Carta Magna quan assevera que ‘la Corona d’Espanya és hereditària en els successors de S.M. El rei Joan Carles I de Borbó, legítim hereu de la dinastia històrica ‘. Aquesta afirmació és falsa. Al seu pare el va nomenar Franco després d’apoderar-se, violentament i il·legítimament, del Govern de la República l’any 1936, mitjançant un Cop d’Estat santificat per la Gràcia de Déu que va causar mig milió de morts, 450.000 exiliats i més de 50.000 ciutadans que van ser portats al paredó.

Quan, el 6 de desembre de 1978, es va aprovar la Carta Magna amb un percentatge molt alt d’abstenció els feixistes, ultraconservadors, monàrquics, dretans i, per descomptat, els set pares de la Pàtria que van redactar el text-Herrero de Miñón , Pérez Llorca, Gabriel Cisneros, Peces Barba, Solé Tura, Fraga Iribarne i Roca Junyent- van propagar una pueril argúcia en un intent desesperat de convertir la mentida en veritable. Van propagar, als quatre vents , paràgrafs com aquest: “en aprovar-se la Constitució el poble ha donat un sí rotund a Joan Carles, successor del general Franco a títol de rei i ha rebutjat la República”.

Ara, després del trencament de les relacions entre els partits independentistes a causa de tenebroses qüestions mercantilistes i de poder, el Parlament ha demanat l’abolició de la monarquia per ser una institució “caduca i antidemocràtica”. Una resolució que ha arribat tard i malament tot i que els vots dels independentistes i de ”En Comú Podem’ van sumar majoria a la Cambra. Els diputats van rebutjar i van condemnar el discurs del rei Felip VI pel seu posicionament en el Procés, cosa que el poble ja havia fet amb anterioritat. Les conseqüències d’aquell acord van ser previsibles. Pedro Sánchez va tirar endavant amb una simple declaració. Va qualificar d’inadmissible la resolució votada, anunciant vagarosament l’adopció de mesures judicials per defensar la legalitat. Per la seva banda Ciutadans i el PP van anunciar que demanaran la compareixença de Sánchez al Parlament per donar explicacions.

La ciutadania, per una vegada, somriu satisfeta. Fa temps que s’ha adonat que la democràcia espanyola no existeix i que, a Catalunya, s’han fet miques les relacions hagudes entre els partits independentistes que anteposen els interessos dels seus alts partidaris a combatre la repressió de l’Estat. Sap que a mitjà termini aconseguirà la independència del seu país i instaurarà una república lliure, popular i sobirana. Així mateix ha descobert que ho farà possible el poble sense la intervenció dels polítics corruptes, aquells que s’han convertit en serfs de l’executiu espanyol.