UNA MONSTRUOSA MANADA DE BÈSTIES SALVATGES

Després d’una sentència incongruent, parcialment condemnatòria, amb el vot particular d’un Magistrat anomenat Ricardo Javier González autor d’un pamflet abjecte, calumniós, degradant, brut i retorçat escrit amb un estil més propi dels vells fulletons pornogràfics que d’una moderna crònica forense, els togats de Pamplona es van tornar a cobrir de merda. El tal González, un home de mirada extraviada sota les ulleres i barba poblada, fill d’una cultura masclista, retrògrada i nacional catòlica dominada per la repressió sexual que va impedir-li apreciar, respecte a la víctima, besllums d’oposició, rebuig, disgust, fàstic, repugnància, sofriment, dolor, por o descontent. El seu desbaratat informe nega l’existència de cap delicte sexual, atès que, segons la seva patològica percepció, pròpia d’una mentalitat obsessa i monomaníaca, tot es va desenvolupar en un ambient de “jolgorio i regocijo“. En altres paraules: la víctima s’ho va passar d’allò més bé, mentre la violaven els cinc energúmens. No va patir gens.

A partir d’aleshores tothom es va convertir en expert en delictes sexuals, en especial els comunicadors de les teles, transmutats en metges forenses diletants i en advocats criminalistes experts en crims provocats per la carnalitat i la libido o en jutges falsaris de tota mena. Savis d’opereta que adoctrinen i alliçonen al poble des de les televisions més reaccionàries de la premsa del cor. Mestres del coit, professors de sexe oral, educadors contra els transgressors impulsius, els abusos, la brutalitat i la deshonra. Els únics qui hi han tocat són els col·lectius, institucions i juristes europeus que han aconseguit una multitudinària i universal desposta contra el delirant veredicte i el desconcertant vot de l’embogit Fernández.

Ara, els magistrats de l’Audiència de Pamplona, autors responsables d’aquella inhumana, audaç, incívica i temerària sentencia, han deixat en llibertat provisional als cinc membres de ‘La manada’, un nou disbarat inqualificable que produeix vergonya. Els seus arguments són els que tipifica la llei per tots els tipus penals en general, a) que no hi ha risc de fuga, b) que no es preveu reiteració del delicte i c) que no hi ha possibilitat de destrucció de proves. Es tracta d’una raó mes que el masclisme perdura a la nostra societat i que la protecció de les dones és inexistent. Però el que els savis dels judicis paral·lels de les teles ignoren -com tampoc ho saben els jutges que han dictat la interlocutòria de llibertat-, és el fet axiomàtic acreditat per la Facultat de Dret de Houston, reconegut a tot el món, de què tan sols un ínfim percentatge de violadors (menys d’un tres per cent) reinsereixen, la resta no.

La tesi és molt simple. El violador en sèrie ni es guareix ni pot aconseguir la reinserció. Anthony McQuay, un violador condemnat a cadena perpètua als EEUU, va demanar a la justícia americana que autoritzés l’extirpació dels seus dos testicles a canvi d’obtenir la llibertat. El procés va tenir gran transcendència mediàtica per l’insòlit de la petició. Va arribar fins al Tribunal Suprem. Ho va aconseguir. Mesos després McQuay, ja en el carrer i sense testicles, va cometre un nou delicte de violació malgrat no poder tenir ereccions. Va substituir el seu penis per un pal i, en violar a la seva víctima i aquesta va morir. Pauline Bart, una eminent doctora en psiquiatria va afirmar que “els transgressors de la llibertat sexual una vegada castrats poden seguir perpetrant violacions amb les mans perquè el sexe és alguna cosa que està en el cap i no en les hormones”. Així i tot en alguns Estats de la Unió es van produir legalment algunes extirpacions de penis a demanda dels penats. El resultat va ser el mateix. El TS va revocar per ‘contrari imperi’ la seva pròpia doctrina.

A Espanya va tenir molta incidència el cas de Jose Ignacio Orduña, conegut com “L’Assassí de Lesseps”. Havia estat detingut per violar, robar i assassinar velles però al cap de pocs anys va ser posat en llibertat. Mercè, la seva principal víctima, mai va entendre la raó per la qual unes lleis que no entenia el van declarar reinserit, i caminava lliure pels carrers. No va tardar a esbrinar que altres cinc dones tan ancianes com ella havien corregut la seva mateixa sort. I va plorar amargament, i va repudiar a Déu a qui sempre va voler, per no haver concedit als homes el do de la justícia. Per fi la policia el va atrapar, i l’Audiència li va condemnar a 86 anys de presó com a autor de 7 violacions i 3 assassinats. Els jutges, tal vegada erròniament, el van castigar amb la presó en comptes d’internar-ho en un manicomi del qual mai hagués sortir mai. Al cap de pocs anys, una llei irreflexiva i protectora per als quals com ell forçaven a dones o nens, li va declarar novament reinserit i va ser posat en llibertat. No va tardar a agredir a dues ancianes de 80 i 94 anys.

Aquests són els arguments pels quals els membres de ‘La Manada’ han de seguir tancats a la presó. S’imposa una reforma legislativa per tal de crear establiments adequats (ni presons ni manicomis) per retenir als violadors de per vida si no es reinsereixen. Una altra reforma, a força de millorar la justícia per canviar la mentalitat dels seus servidors, creant institucions per a formar jutges especialitats amb delictes sexuals i atorgar els mitjans necessaris per a metges forenses experts en psiquiatria. Són molts els juristes que sostenen que la solució està a mantenir a aquests monstres en presidi. Per a mi el problema és molt més complex. No es poden acceptar conclusions que restringeixin drets fonamentals per molt justificades que ens semblin. A la reforma que plantejo, s’hi ha de respectar la Constitució. Si són reclusos, han de gaudir dels mateixos beneficis que els altres presidiaris perquè tots són iguals davant la llei. Si no ho són, han de ser internats en centres especialitzats amb les úniques restriccions que la seguretat i el sentit comú aconsellen. Però en cap dels casos se’ls pot infligir penes cruels, inhumanes o degradants com la mutilació, ja que això seria legitimar de nou el turment, la tortura i la pena de mort, uns remeis inacceptables que convertirien a l’Estat en delinqüent.