UN PLAGI DE PILAR RAHOLA

Una setmana abans que es declarés l’estat d’alarma, havia d’aparèixer a les llibreries la meva última novel·la, L’espia del violí. L’acabava de publicar l’Editorial Efadós però, per raons per tots conegudes, no es posaria a la venda fins a la finalització aquest forçós confinament per a ningú desitjat. Es tracta d’un text que vaig escriure l’any 2001 per encàrrec de l’Editorial Columna, que aleshores dirigia Miquel Alzueta. En realitat em van encomanar tres novel·les històriques, sobre la Barcelona de la postguerra, de les quals se’n van publicar dues: La casa del fanalet vermell i Ulls de Falcó, mentre que la tercera, L’espia del violí, es va quedar al calaix de l’editorial perquè Columna acabava d’incorporar-se a Editorial Planeta i aquesta, per raons comercials, va decidir no editar-la.

L’espia del violí, la vaig inscriure al Registre de la Propietat intel·lectual el dia 20 de maig de 2008, com així ho acredita el certificat lliurat per aquest organisme. Al cap de quasi deu anys, Judit Terradellas, editora de l’Editorial Efadós, me la va demanar; la van llegir els directius de l’empresa, i després d’un any i mig, van decidir publicar-la. Quan estava en fase d’impressió va aparèixer, a les xarxes socials i alguns mitjans, la portada d’una novel·la de Pilar Rahola, titulada L’espia del Ritz que coincidia totalment amb la meva pel que fa al personatge de Bernard Hilda i les seves peripècies com espia inventades per mi. És cert que Hilda era jueu i que a França els nazis el perseguien, per la qual cosa va haver de fugir a Barcelona amb l’ajut d’alguns maquis espanyols com en Lluís Facerias, i de membres de la resistència francesa. Però el que em va fer sospitar sobre l’existència d’un possible plagui de la meva idea i de part de l’argument, va ser el fet que Rahola afirmés que Hilda era un espia, fet històricament incert, ja que va ser fruit, exclusivament, de la meva invenció.

La coincidencia en l’assumpte de les dues novel·les es podia deure a una casualitat, però el fet que Bernard Hilda mai havia estat un espia, ni de l’MI6 britànic, ni de cap altre servei d’informació, va crear-me recel i desconfiança. Aquest fenomen, absolutament fals, que constitueix el fonament del meu lliure era una fabulació meva, el que és totalment lícit en una novel.la, una obra de ficció. Ara bé, quan la vaig fer pública, fa deu anys, va tenir certa repercussió. La Vanguardia en la seva edició de l’1 de juliol de 2010 va publicar un reportatge signat per Rosa Piñol que acaba així: “Loperena, que també se incorporó a la narrativa en su madurez, explica en L’espia del violí, novela que protagoniza el músico Bernard Hilda, que éste trabajó como espía de los aliados”.

Però el que més em va ofendre va ser el fet que l’editorial del nou llibre de Rahola fos Columna la mateixa editora, que des de l’any 2001, tenia el meu original. En un principi no vaig pensar que Pilar Rahola m’hagués plagiat res. Vaig creure, això sí, que algun personatge pròxim a Columna li havia donat la meva sinopsi o fins i tot el meu text, sense dir-li el nom de l’autor. Després vaig saber que Jordi Finestres, col·laborador de Columna, va publicar a la revista Sapiens del 12 d’octubre de 2003, un ampli reportatge a tota plana titulat L’espia del Ritz, amb la foto del violinista a la portada, explicant la meva versió. No obstant això, Finestres, en el mateix magazín fa una entrevista a Bernat Hilda el qual no admet haver estat espia del MI6 ni de ningú.

El que si és evident és que Jordi Finestres, o algun altre col·laborador de Columna, ha donat el meu guió a la Rahola apropiant-se indegudament de la meva idea sobre la identitat del personatge de Bernard Hilda, de la seva qualitat de fals espia i dels esdeveniments que vaig inventar-me sobre ell i altres membres de la resistència i que mai es van produir.

Deixo el tema en mans dels meus assessors jurídics: Javier Esplá i Pilar Rocu,  perquè facin, jurídicament, el que creguin convenient. Dono compliment a l’aforisme que diu: ‘l’advocat que es defensa a si mateix, té un ximple per client”.

Josep María Loperena