UN NOU ERROR DE LLARENA PROMOU LA NUL·LITAT RADICAL DEL ‘PROCÉS’

A excepció de ‘Diario 16’ que s’autoanomena ‘el diario digital de la segunda transición’, els mitjans informatius callen. Tenen por. No s’atreveixen a dir que el jutge Llarena ha tornat a ficar la pota. “La confirmación de l’Acto de Conclusión del sumario -cito textualment al jutge Presencia, autor de l’article- no lo resolvió la Sala de recursos sino la Sala de Admisión la misma que acordó el inicio de la instrucción porque al juez Llarena se le olvidó dictar el Auto de iniciación del sumario” . Aquesta qüestió que per a molts pot semblar banal o una mica intranscendent, no ho és en absolut: Pressuposa la ‘nul·litat absoluta’ del Procés. Ja, el Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg va declarar en dues de les seves sentències -la relativa al cas ‘Piersack’ de 1982 i la del ‘cas “De Cubber”, en 1984- que tot jutge s’ha d’abstenir de cometre una falta d’imparcialitat, instruint i jutjant a la vegada, ja que si així ho fa, es perdria la confiança que els Tribunals han d’inspirar als justiciables en una societat democràtica. Per aquesta raó tan simple el jutge instructor -en el nostre cas Llarena- no pot sentenciar, ni dictaminar, ni tan sols formar part del tribunal jutjador, ja que, de fer-ho així provocaria, en els justiciables alerta, espant i desconfiança.

El Tribunal Constitucional espanyol en la seva sentència de 12 de juliol de 1988 va adoptar aquesta doctrina per preservar l’anomenada imparcialitat «objectiva». ‘No es tracta, certament, de posar en dubte la rectitud personal dels jutges que portin a terme la instrucció -manté aquesta resolució- sinó el prejudici que suposa haver dut a terme una investigació objectiva de la veritat’. L’instructor ha d’indagar, consignar i apreciar les circumstàncies tant adverses com favorables del fet presumptament delictiu (art. 2 de la L.E. Cr.) Per la qual cosa està en permanent contacte amb l’acusat i amb les dades que han de servir per esbrinar els possibles responsables del delicte. Un procés, moltes vegades ardu i prolongat en el temps, que normalment provoca en l’ànim del magistrat prejudicis i impressions a favor o en contra de l’acusat que influirien a l’hora de sentenciar.

En un sistema processal com el nostre en què la fase decisiva és el judici oral i al qual la instrucció serveix de preparació, s’ha d’evitar que el procés perdi virtualitat o s’enteli la seva imatge externa. Una cosa que, sens dubte, succeiria si l’instructor jutgés imbuït de les impressions i prejudicis nascuts en el sumari.

És, per als que no sou experts en dret, un tema complicat. Per això us demano disculpes. Però com han estat molts els internautes que han llegit l’article de ‘Diario 16’ i que m’han demanat per WhatsApp o Facebook una anàlisi o aclariment, plà i no jurídic, del seu contingut, així ho faig en aquest article. La solució és bastant simple. L’instructor, i en tractar-se del TS la Sala d’Admissió, no pot actuar en el plenari, és a dir, quan la causa passa al coneixement del tribunal sentenciador. I això és així perquè la seva presència suposaria una infracció del dret al jutge natural consagrat per la llei. Una situació atípica que vulnera l’article 24.2 de la Constitució i que pot concretar-se amb aquesta frase: l’Instructor en cap cas pot formar part de la Sala jutjadora.

Això és precisament el que denuncia ‘Diario16’. Al jutge Llarena se li va oblidar dictar l’Acte d’iniciació del sumari i ho va fer en nom seu la Sala d’Admissió del TS, un òrgan manifestament incompetent per fer-ho. Aquest nou disbarat judicial de Llarena autoritza els advocats dels patriotes encausats a plantejar, en la primera sessió del judici oral, com a qüestió prèvia, la nul·litat d’actuacions una institució establerta en l’article 238 de la Llei orgànica del poder judicial, que determina que seran nuls de ple dret els actes processals realitzats per un òrgan que no tingui jurisdicció o competència. És el pas previ per poder interposar recurs d’empara per incompliment del qual disposa l’art. 241 de la LOPJ sempre que els defensors de la causa haguessin protestat en forma abans de complir-se el termini de vint dies des que hagin tingut coneixement de la irregularitat.

En un estat de dret aquesta nul·litat d’actuacions comportaria l’arxivament de la causa penal coneguda com el Procés i la llibertat immediata de tots els acusats. Però Espanya no és un país democràtic i el sumari ja conclús de Llarena no és més que un acte de venjança de l’Estat contra Catalunya per pretendre exercir el seu dret a l’autodeterminació. Amb el benentès que ni el mateix Llarena, ni els membres de la Sala II del Tribunal Suprem ni la majoria dels polítics reaccionaris que van votar si a l’aplicació del 155, posseeixen el sentiment de pena per la pèrdua de la dignitat que il·lustra el concepte de vergonya, pròpia i estranya puc afirmar, senzillament, que cap d’ells en té.