UN CASAL DEL POBLE

Durant els primers anys de la dictadura, la catòlica Espanya estava regida per les ‘boinas rojas’ i la ‘División Azul’. Franco havia originat una croada en nom de Déu, que va convertir tot el territori nacional en un desmesurat camp de batalla. El ‘Generalísimo’, era un home d’origen modest que va tenir una infància miserable. El seu pare malvivia d’un sou molt petit, i ell estava destinat a sofrir el mateix. Però es va fer militar, va arribar a general, es va rebel·lar contra el Govern de la República, va guanyar una guerra entre germans i es va convertir en l’amo absolut de tota Espanya. A Francisco Franco Bahamonde, jerarca per la gràcia de Déu, el preocupava més que els seus vassalls parlessin el català o l’eusquera, que la penúria, la gana i l’opressió en què malvivien.

Els béns d’en Franco s’engrandien, dia a dia, per “donacions forçoses”, que li feien els ciutadans. Era una institució establerta per una llei que es va inventar, que consistia a apropiar-se hisendes públiques i propietats privades de la pobra gent. D’aquesta manera, aparentment, vàlida i legítima, se li va adjudicar el Pazo de Meirás, un casal pairal de l’escriptora, Emília Pardo Bazán, que els seus hereus van donar als jesuïtes, perquè hi fessin un noviciat. Però els frares no la van acceptar perquè no es van veure en cor d’afrontar les despeses de manteniment i els impostos. Aleshores, Julio Muñoz Águila, Governador civil de A Corunya, va tenir la brillant idea de cedir-ho a Franco mitjançant una subscripció “popular i voluntària” consistent en deduir a cada un dels funcionaris i treballadors gallecs un tres per cent del seu salari.

Quan “El Caudillo” va lliurar la seva ànima a Déu, “La Señora” disposava d’un patrimoni de 600.000.000 euros robats al poble. En l’actualitat, la família Franco controla una complexa xarxa de societats mercantils, a més de valors multimilionaris dipositats en bancs internacionals amb el beneplàcit de Suárez, González, Zapatero, Sánchez i inclòs, Iglésias. Això només succeeix a Espanya. Els dictadors com Mussolini o Ceausescu foren executats, Hitler es va suïcidar, Videla i Pinochet van morir a la presó i Trujillo va ser assassinat. Tots ells van ser enterrats en cementiris vulgars fora dels seus països. Però Franco va morir al llit, santificat amb els sants olis i, en morir, tot va seguir igual. El 1975, el rei Joan Carles, el seu protegit, va concedir a la seva dona, «Doña Carmen, la Collares», el títol nobiliari de duquessa de Franco.

Van passar molts anys. El 9 de setembre de 2007, un lector de ‘El País’, va escriure en una carta al director: ‘A l’escola, a la meva àvia i a tots els seus companys, els obligaven a lliurar una pesseta per fer un “regal” a Franco. Tots ells són copropietaris del Pazo, per la qual cosa haurien de reclamar la seva part. És una autèntica vergonya que la prole del dictador continuï gaudint dels redits i milions que va aconseguir a costa del poble. “Els béns” de l’herència, en la seva integritat, mai es van saber. La ciutadania mai va entendre l’actitud impassible i col·laboracionista dels diferents governs davant aquell nou espoli. L’excusa sempre era la mateixa: “s’ha de fer el necessari per a mantenir la pacífica transició de la dictadura a la democràcia”, posant una vela a Déu i una altra al diable.

Després de gairebé vuitanta anys de vergonya pública, en la qual la família del dictador ha viscut com el rei Mides, amb la col·laboració, cooperació necessària, complicitat o coautoria de l’Estat convertit en delinqüent, se li reclama el Pazo de Meiras. Cosa que, per lògica, s’hauria pogut evitar requisant-lo com bé robat al poble. Després de quasi vuitanta anys, compareix a judici com demandat l’Advocat de l’Estat a instàncies de la Xunta, la Diputació de A Coruña i els Ajuntaments de Sada (on es troba el pazo) i A Coruña, per defensar el que és obvi, que la compra de l’immoble per part del dictador Francisco Franco en 1941, havia estat un delicte de falsedat en documents públics i que les obres de rehabilitació es van realitzar amb fons públics. Mentrestant, el Rei Joan Carles i el president de Govern de torn miraven de quin costat venia ell vent.

Segons va sostenir l’advocat Javier Suárez, la suposada compra, per part del dictador en 1941, va ser “simulada, fraudulenta, i el pagament fictici”. La família Franco fonamentà la seva defensa en què la compra que va dur a terme Franco, fa quasi un segle, va ser legal, ja que la propietat li pertanyia, i que els seus hereus han estat els amos “fins avui”, de “bona fe” i en “títol justo”. El judici ha quedat vist per a sentència. La magistrada Marta Canales, una jutgessa de primera instància que camina a peu ferm, dictarà una resolució històrica dónant resposta a totes aquestes qüestions. Però el que no podrà fer serà condemnar a tots aquells que, per acció o omissió, van ajudar al clan Franco a cometre aquells delictes, amb premeditació i traïdoria.