Política de pedaç

Pub: Diari Ed: primer dia: 18/07/2000 – Josep Maria Loperena

El 1979 es crea el Tribunal Constitucional, control del cos i la garantia de l’exercici dels drets i llibertats. El seu actual President, Cruz Villalón, ha revelat que de 5.582 recursos per d’empara el 1999, és la nostra única 240.

Els altres no van ser admessos. Cruz Villalón proposa reformar la llei per evitar l’acumulació de reclamacions. Delgado Barrio, President del Consell del poder judicial, ofereix una solució que sigui el Suprem qui decideixi la majoria dels temes encomanats al Constitucional d’alleugerir la seva obra.

El pla de xoc anunciat pel ministre Angel Acebes, que limita el canvi a una ampliació de l’edat de jubilació dels jutges i una reducció de les pràctiques d’accés a la carrera judicial, no és suficient. La reforma ha de ser absoluta i transgressora: política de pedaç seria perjudicial per a la justícia.

No haurien restringir els poders del Constitucional sense abans haver transferit a la Suprem drets inalienables com la vida, igualtat, o treballar. Molt menys abandonar la tutela a mercè dels jutges inexperts o retards parlamentàries. Ni podria ser justificat el seu fracàs per observar l’existència d’un buit legal.

 L’escàndol dels jutges substituts

Publicat 17/06/2000

Un centenar de llicenciats en Dret imparteixen justícia a Catalunya sense haver superat cap prova sobre la seva preparació per presidir un tribunal. És urgent una reforma legal que ho impedeixi.

Quan la vaig conèixer era jove, bonica, eixerida i independent. Va acabar Dret quan tot just tenia 22 anys. Va acudir a gairebé tots els despatxos professionals de Barcelona a la recerca d’ocupació sense aconseguir-ho, com van fer centenars de nois i noies acabats de graduar a la facultat. Mai va saber de sentències de filòsofs ni de rondalles de poetes, perquè no va llegir a Cervantes.

Continua llegint « L’escàndol dels jutges substituts»

El carter només va trucar un cop

EL PERIODICO Ed: Primera Edició Dia: 28/11/1999 – Josep Maria Loperena Advocat.

Es va comprar roba, unes sabates i un Cadillac de segona mà. No volia gastar molta pasta amb Mike, el seu amant, a Las Vegas, per no infondre sospites. Acabava d’aconseguir el divorci i Thomas, el seu marit, li pagaria una pensió. Però la veritable causa de la ruptura només la sabien ella i la seva vella: havia guanyat un milió de dòlars a la loteria amb un bitllet d’en Thomas que no pensava compartir. Va ingressar els diners en el compte de la seva mare per invertir-ho en bons de l’Estat, però quan Thomas va rebre la carta d’Hisenda reclamant-li l’impost corresponent al premi, es va descobrir el pastís. Es va querellar contra la seva exmuller per frau. Un jutge de Los Angeles la va ingressar a la presó i, segons resa la sentència, haurà d’indemnitzar-li amb el total de l’import de la loteria.

Aquesta sòrdida versió de Perdició o de Foc en el cos intenta emular a les malvades Barbara Stanwyck o Kathleen Turner. El seu origen és -coincideixo amb Mendicutti– l’ànsia de ruptura, plaer i llibertat endormiscada en la part fosca de l’ànima. La fascinació per la malignitat en contra de la sensatesa i la decència, l’eterna lluita entre el ben i el mal. De nen em vaig enamorar de la madrastra de Blancaneu i vaig arribar a odiar a Ventafocs. Ara de vell, quan escric, em transformo en Cruela de Vil.