UN NOU ERROR DE LLARENA PROMOU LA NUL·LITAT RADICAL DEL ‘PROCÉS’

A excepció de ‘Diario 16’ que s’autoanomena ‘el diario digital de la segunda transición’, els mitjans informatius callen. Tenen por. No s’atreveixen a dir que el jutge Llarena ha tornat a ficar la pota. “La confirmación de l’Acto de Conclusión del sumario -cito textualment al jutge Presencia, autor de l’article- no lo resolvió la Sala de recursos sino la Sala de Admisión la misma que acordó el inicio de la instrucción porque al juez Llarena se le olvidó dictar el Auto de iniciación del sumario” . Aquesta qüestió que per a molts pot semblar banal o una mica intranscendent, no ho és en absolut: Pressuposa la ‘nul·litat absoluta’ del Procés. Ja, el Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg va declarar en dues de les seves sentències -la relativa al cas ‘Piersack’ de 1982 i la del ‘cas “De Cubber”, en 1984- que tot jutge s’ha d’abstenir de cometre una falta d’imparcialitat, instruint i jutjant a la vegada, ja que si així ho fa, es perdria la confiança que els Tribunals han d’inspirar als justiciables en una societat democràtica. Per aquesta raó tan simple el jutge instructor -en el nostre cas Llarena- no pot sentenciar, ni dictaminar, ni tan sols formar part del tribunal jutjador, ja que, de fer-ho així provocaria, en els justiciables alerta, espant i desconfiança. Continua llegint «UN NOU ERROR DE LLARENA PROMOU LA NUL·LITAT RADICAL DEL ‘PROCÉS’»

Ostatges de l’Estat espanyol

La dictadura feixista de Mariano Rajoy amb el suport del PSOE, el seu fidel lacai i de ‘Ciutadans’, la cara falangista de la dreta oligàrquica mantenen que a Espanya no hi ha presos polítics. El seu argument confirmat per ‘Jutges per la democràcia’, és tan simple com pueril. Espanya és un estat democràtic de dret, afirmen. Una fal·làcia més de les moltes que s’inventa Rajoy fomentada pels mitjans que paga i controla. Però no hi ha democràcia des del moment en què els tres poders -legislatiu, executiu i judicial- convergeixen al Govern i perquè l’aplicació del 155 suposa pèls catalans -independentistes o no- una situació d’incertesa, por, correctius econòmics, repressió ideològica i arbitrarietat judicial intolerables.

Continua llegint «Ostatges de l’Estat espanyol»

Una revolució pacífica

A partir de l’aplicació fraudulenta del 155 el sistema jurídic espanyol ha perdut la seva legitimitat. La fràgil justícia hispana s’ha transformat en una ‘justícia injusta’. Els magistrats del Constitucional nomenats a dit pels polítics s’han convertit en esclaus de L’Estat. El seu poder és tan inusitat que els autoritza a concedir drets humans o erradicar-los a la carta. Fa poc s’han pronunciat sobre una qüestió no demanada per l’Estat recurrent -el lliurament de Puigdemont al jutge Llanera abans de la investidura- contravenint la seva pròpia doctrina. El mateix que feien els inquisidors de Hitler per aniquilar, en aplicació de la ‘llei d’alarma social’, a milions de jueus.
Aquesta situació exigeix urgentment una resposta massiva del poble català i una enteresa, valor i respecte als propis principis democràtics, d’independència i justícia social dels polítics que ho lideren. Però si aquests es divideixen, es penedeixen o accepten sense més les imposicions il·legals d’Estat opressor perdran una oportunitat única en la història per aconseguir l’autodeterminació. A Catalunya li falten patriotes convençuts i disposats a sofrir presó o martiri per guanyar el dret a decidir. Junqueras, Puigdemont i Torrent sempre ho han estat i ho segueixen sent. Però la deserció i deslleialtat de Forcadell (i alguns altres) publicades ahir pel diari ARA manifestant que “sempre he acatat el 155; el 27 d’octubre no va haver-hi cap declaració d’independència; va ser Torrent qui em va demanar que llegís la declaració; i que renunciaria a qualsevol projecte polític si hi hagués ejerci de la violència”, mostren tot el contrari: un temor insuperable a anar a presidi i una falta de convicció i respecte a les idees polítiques que sempre va dir defensar.
Al nostre país li falten líders revolucionaris i li sobren polítics d’opereta. La revolució, no és sinònim de lluita armada. Es tracta d’aconseguir un canvi radical, nacional i polític en un país com el nostre sotmès a L’Estat espanyol, mitjançant la insurrecció i la resistència pacífica. Així ho va fer Mahatma Gandhi per alliberar l’Índia. Perquè aconseguir el dret a decidir o la independència d’una nació només s’aconsegueix amb la revolució.