RÈQUIEM PER UN SOBIRÀ EXILIAT

Un miracle de Judes Tadeu, patró de les causes perdudes, ha fet que amb un pim-pam, el sentiment dels ciutadans més pobres i llastimosos del règim hagin passat de l’angoixa de la Covid-19 a un estat d’eufòria i prepotència. L’Espanya de xaranga i pandereta que va descriure Machado ha ressorgit amb la fugida de Joan Carles I, com si una força sobrenatural els hagués encisat. El rei més corrupte de la dinastia borbònica, ha deixat el regne que Franco li va traspassar, sense tornar ni un ral dels milers de milions robats a l’erari públic. Però per molts dels seus súbdits segueix sent ‘El campechano’ i el festeig amb la Corinna de torn, una mostra de virilitat i masclisme nacional.

No pretenc analitzar en aquest comentari la fugida del Borbó cap a l’exili. Borja Vilallonga ja ho va fer al Diari de Girona amb un article rigorós i profund. ‘La marxa del Rei emèrit, va escriure, és un esdeveniment xocant, vergonyós i de conseqüències imprevisibles’. El que vull fer ara és posar de manifests l’import dels diners que Joan Carles té actualment i que pugen a 2.000 milions d’euros i recordar que, quan el príncep Joanet va accedir al tron era pobre de solemnitat. Per totes aquestes raons, l’exili de l’Emèrit, només podrà portar-se a terme en un país que tingui tractat d’extradició amb Bèlgica. Els que manquin d’aquest requisit no podran dur a terme l’entrega, encara que si ho pot fer, Espanya.

El sobirà exiliat sap que està avalat i protegit, tant per la Casa Reial com pel President Sánchez, però no se’n fia. Sánchez, en defensar la Corona facilitant la fugida, s’ha convertit per imperi de la llei en còmplice del presumpte delicte. Com també els altres cooperants de l’evasió, aquests són: Carmen Calvo, Pedro Sánchez, Felip VI, Iván Redondo i Félix Bolaños. Els dos últims essent, respectivament, el director del Gabinet de Presidència i el Secretari General del mateix organisme. Tots ells van adquirir la condició de “cooperadors necessaris” en decidir i aprovar conjuntament amb l’Emèrit la seva fuga. Joan Carles per no ser encausat s’ha d’exiliar en un estat mancat de conveni d’extradició amb Bèlgica. Curiosament amb Espanya hi ha un tractat. El va promulgar el mateix Joan Carles el 5 de setembre de 1984. Aquesta decisió reial més que una qüestió d’Estat, sembla una humorada de “Mortadelo y Filemón”, però no es tracta de cap acudit. L’Emèrit, quan va signar el tractat, no va calibrar que es pogués utilitzar en contra seu.

El primer article disposa que, “les parts contractants s’obliguen a lliurar-se recíprocament els individus contra els quals s’hagi iniciat un procediment penal a conseqüència d’un fet punible”. Això vol dir que el Rei Emèrit podria ser entregat a Bèlgica, com investigat, si fos requerit aquí però no a la República Dominicana o als Emirats Àrabs , ja que no tenen tractat. El Borbó sap que a Espanya cap dels seus socis el deixarà a l’estacada. La Fiscalia ja ha avançat que “no preveu cap citació per interrogar al rei”. Una vegada més, els tres poders, executiu, legislatiu i judicial, generen un nou conflicte tancant les portes de la legalitat per defensar la monarquia amb les complicitats de l’exèrcit i dels cossos de seguretat de l’Estat.

El sobirà exiliat sap que està avalat i protegit, tant per la Casa Reial com pel President Sánchez, però no se’n fia. Sánchez, en defensar la Corona facilitant la fugida, s’ha convertit per imperi de la llei, en còmplice del presumpte delicte, al igual que els altres cooperants de l’evasió. Aquests són: Carmen Calvo, Pedro Sánchez, Felip VI, Iván Redondo i Félix Bolaños. Els dos últims essent, respectivament, el director del Gabinet de Presidència i el secretari general del mateix organisme. Tots ells van adquirir la condició de “cooperadors necessaris” en decidir i aprovar conjuntament amb l’Emèrit la seva fuga. Joan Carles per no ser encausat s’ha d’exiliar en un estat mancat de conveni d’extradició amb Bèlgica. Curiosament amb Espanya hi ha un tractat. El va promulgar el mateix Joan Carles el 5 de setembre de 1984. Aquesta decisió reial més que una qüestió d’Estat, sembla una humorada de “Mortadelo y Filemón”, però no es tracta de cap acudit. L’Emèrit, quan va signar el tractat, no va calibrar que es pogués utilitzar contra ell.

Respecte a les opinions sobre l’exili del rei malmès n’hi ha per a sucar-hi pa. Segons Pablo Casado “Felip VI és el millor Cap de l’Estat que ha tingut Espanya, i el defensarem”. Però el judici de Lluís Maria Ansón, antic conseller de la Casa Reial, és el millor de tots. “Els diners que té el Rei -diu- els ha guanyat honradament. Joan Carles ha estat víctima d’una operació dels comunistes de tot el món per generar un gran escàndol, per desprestigiar la figura de Felip VI”. Després aclareix que la raó per la qual és es va iniciar l’operatiu, fora reprovar-li el “¿Por qué no te callas?” que Joan Carles va dirigir a Hugo Chávez, el president veneçolà, l’any 2007. Una expressió que ells seus a llegats van considerar un greu insult. Quan el mandatari va arribar a Caracas va dir per televisió, referint-se al rei d’Espanya, “este tío se va a enterar”. Llavors, es va emprendre l’operació marxista-leninista antiborbònica que s’ha desenvolupat ara, és a dir vint-i-tres anys, després.

L’única fissura d’aquesta imaginària i desmesurada campanya internacional contra la monarquia és la petició d’un euro-ordre de detenció contra l’Emèrit, que ha formulat la diputada Żaklin Nastic del Partit de l’Esquerra alemanya al Parlament d’Hamburg. Carmen Calvo, la vicepresidenta primera, l’hi ha rebatut: “El rei emèrit no ha fugit d’Espanya. Simplement, com estem a l’estiu, ha marxat de vacances. La sortida del país de l’ex- cap d’Estat és una cosa molt bona per la institució. Perquè, d’aquesta manera, Felip VI, podrà treballar com ha fet sempre, impecablement, pel nostre país i aconseguirà la unitat de tots els ciutadans”.

Els de l’altra Espanya de Machado, que són molts més que els de la xaranga i la pandereta, seguiran lluitant per la pau, el respecte als drets de les persones, la llibertat i la democràcia. Saben que s’ha d’abolir la monarquia i reinstaurar la República. El processament i condemna de l’Emèrit, és el primer pas obligat per aconseguir-ho.