QUIM TORRA A MITJA VEU

Encara que els sembli insòlit, José Montilla va ser ‘la veu del seu amo’ de Miquel Iceta i no a l’inrevés. Iceta, estrateg polític del PSOE de Felipe González, sempre va odiar a Maragall per haver aconseguit que el setembre de 2005 s’aprovés el projecte de l’Estatut. Va ser el principi del ‘Procés’ i l’aplicació de la línia dura del PP sota el mandat despòtic del rei Joan Carles. Les forces d’ocupació i l’actuació del poder públic van desenvolupar una campanya de desprestigi, persecució implacable contra Catalunya, deshonrós i vergonyant perquè ‘significava un greu perill per a la unitat d’Espanya’. El vell discurs unionista d’Aznar rehabilitat per Casado. Els populars van formular un recurs d’inconstitucionalitat davant del TC contra l’Estatut que va prosperar, en contra de la voluntat popular i la decisió majoritària de les dues cambres legislatives de l’Estat. La resta ja ho saben.

Al President se’l va carregar Iceta per posar al capdavant del Govern català al seu amic Pepe Montilla, el més maldestre, obtús i avorrit acòlit de l’aparell socialista i així tiranitzar al seu antull la nacionalitat més rebel de l’Estat. Maragall havia estat defenestrat per Iceta i els seus acòlits de la 5a Columna. Amb ell van anar-se’n en orris les il·lusions i els somnis d’independència de molts catalans que van pensar que amb el seu civisme, audàcia i decisió s’hauria canviat el curs de la història. Però no va ser així. L’opressió i la tirania per part de Madrid es van propagar fins a límits insospitats. Les tropes governamentals van ocupar Catalunya. Però aquelles mesures repressives van provocar una reacció contrària, una mica hostil, entre els ciutadans d’aquest país. Els independentistes van condir com l’escuma. El poble es va rebel·lar contra l’opressió i el despotisme del Govern. Es van prodigar les manifestacions multitudinàries sempre pacífiques de rebuig a les resolucions del TC anul·lant lleis catalanes.

La coerció del referèndum de l’1-O, repel·lit a sang i foc de la policia va flagel·lar, apallissar i linxar a propis i estranys sense cap criteri, va ser la gota que va fer vessar el got. Així i tot, va triomfar un plebiscit democràtic a favor d’una única finalitat: viure en llibertat. Els partits independentistes, des de la dreta convergent reconvertida a ‘JuntsxCat’ o al centrisme d’ERC, es van declarar en estat de guerra. Cadascuna d’aquestes formacions va voler capitalitzar per a si els vots de la ciutadania. L’aplicació del 155 va legalitzar una violenta política de forca i ganivet de l’Estat contra els polítics catalans i els seus partidaris. Després de moltes vicissituds, Puigdemont i set dels seus consellers es van exiliar a Brussel·les. La resta de mandataris catalans van ser empresonats ‘preventivament’ per delictes de rebel·lió, sedició i malversació de cabals públics. Va ser llavors quan Quim Torra, ‘la veu del seu amo’ de Carles Puigdemont, va descendir del Regne del cel per fer-se càrrec de la Generalitat.

Va ser en principi una conjuntura sense igual per a la causa independentista si Torra no hagués anat per lliure i no s’hagués dedicat a parlar a mitja veu. Va arribar a autoproclamar-se ‘pres polític’ quan es va iniciar el judici contra els patriotes catalans. Xerrava pels colzes, amb suficiència i sense embuts, fins a l’extrem de no saber si les seves paraules eren seves o del president Puigdemont, en temes tan importants com els pressupostos de Pedro Sánchez. Però el poble que és savi i prudent es va adonar que Torra no era un estrateg polític. Va percebre que quan llançava improperis contra Sánchez era per guanyar adeptes o per por a la seva pròpia incapacitat. Haguessin estat molts els catalans a favor de vetar els pressupostos davant els gestos de distensió del President de Govern amb Catalunya però el sentit comú aconsellava tot el contrari.  I en democràcia, la sensatesa és la llei de lleis, una norma superior que preval fins i tot davant la mateixa Constitució: ‘el bon sentit’, quelcom que a Torra li manca.

Heus aquí el nucli de la qüestió: El ‘no’ als pressupostos va ser una venjança, un acte vindicatiu contra Sánchez? o, va ser un rebuig al seu contingut per ser excessivament progressista?. El fet que l’oposició l’exercís el PP, Ciutadans i els independentistes catalans és més que rellevant. JuntsxCat i ERC es van aliar amb la dreta més recalcitrant de l’Estat contra les reformes més d’esquerres de la democràcia: la consolidació fiscal, la cohesió social, la dignitat laboral, la creació d’ocupació i la modernització de l’economia. Tot allò que CiU sempre va voler evitar. Però sigui quina sigui la raó del ‘no’ la veritat és que els partits independentistes li van regalar al feixisme un salconduit màgic per reduir a cendres el nostre país amb un nou 155 indefinit i destructor.

Una hecatombe que, sens dubte, provocarà una reacció bel·ligerant per aconseguir el canvi de règim tan desitjat pel nostre poble. La ciutadania, irremeiablement, que es veurà obligada a convertir el pacifisme en revolució.