PLUJA DE RECURSOS DAVANT EL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL CONTRA EL JUTGE LLANERA

Quan es van filtrar als mitjans les declaracions dels imputats pel jutge Llarena demanant indulgència i perdó per consell dels seus advocats, em vaig mostrar contrari a la seva estratègia de defensa. Perquè, Jaume Alonso Cuevillas, Andreu Van den Eynde, Javier Melero, Jordi Pina, Pau Molins i Mariano Bergés, en la seva qualitat de defensors dels presos polítics i exiliats eren els que en teoria havien de tutelar i protegir el desenvolupament del ‘Procés’ i protegir els drets dels patriotes processats. Tots ells són, segons la meva opinió, excel·lents professionals del fòrum, si bé en aquell temps semblava que ignoressin la seva responsabilitat. La seva tàctica forense requeria fer un gir de 180 graus: una presa de consciència política i una pràctica bel·ligerant en totes les causes, debats i controvèrsies amb els tribunals en ser ells els responsables de donar suport judicialment la lluita dels catalans per protegir les seves llibertats a través de l’oposició a la tirania de l’Estat espanyol.

Entre altres possibilitats, això suposava recórrer davant del Tribunal d’Estrasburg totes les resolucions del TC espanyol, dictades en frau de llei, plantejar mesures cautelars en la Cort de Drets Humans perquè fossin resoltes en 48 hores (així ho disposa la llei) i, finalment, formular una querella criminal per diversos delictes de prevaricació contra els magistrats del Suprem que sabent van dictar aquells pronunciaments.

Aleshores vaig dir -em refereixo al mes de maig passat- que si els advocats no canviaven d’estratègia, adquirint consciència i mostrant radicalització, el poble sobirà no superaria l’estat de desconfiança, tristesa i neguit en què es trobava i, contràriament, si ho feien , la ciutadania recuperaria la calma i la serenitat, premisses fonamentals i indispensables per a continuar la lluita. Però com diu l’adagi popular, ‘rectificar és de savis’ i els segrestats pel jutge Llarena, en les seves declaracions indagatòries, van corregir el seu pas en fals i es van mostrar íntegres, categòrics i rebels a favor de l’independentisme i la instauració de la República catalana. Van sostenir amb fermesa les seves creences polítiques per convicció pròpia i per consell dels seus advocats. És per això que rectifico jo també.

Pocs mesos després, tant els diputats empresonats, com els que encara són a l’exili com a conseqüència de l’1-O, van interposar diversos recursos d’empara davant del Tribunal Constitucional. Tots van ser admesos a tràmit -crec que per carambola- en entendre la Sala d’admissió que ‘eren d’especial transcendència constitucional’, una cosa molt difícil d’entendre si hagués passat al principi del procés. Oriol Junqueras i Raül Romeva van mostrar la seva disconformitat amb l’ordre de suspensió de les seves actes parlamentàries dictada pel TS en 10 de juliol, raó per la qual exigien la seva nul·litat. Carles Puigdemont, Clara Ponsatí i Lluís Puig van rebutjar les preceptives actuacions de processament, mentre que Jordi Cuixart, president de l’Òmnium, demanava la reforma i anul·lació de la resolució de Llarena que el mantenia a la presó provisional.

El fet que, amb anterioritat el Constitucional hagués admès a tràmit dos recursos, el de l’Anna Gabriel de la CUP i el de Carme Forcadell, i a la circumstància que actualment s’estan gestionant els de Jordi Turull, Jordi Sánchez i Josep Rull, tots ells rebutjats per la Sala Segona del TS, em porta, si més no, a la reflexió. Una cosa inesperada i sorprenent s’està produint en el món de la justícia. Em fa l’efecte -una opinió precipitada i excessivament triomfalista- que ‘les seves senyories del Constitucional’ es mostren més partidàries de seguir la doctrina europea sobre el procés de Catalunya que la de subscriure els abusos processals comesos per Llarena. Però que ningú s’enganyi. Una cosa és admetre a tràmit un recurs, i una altra molt diferent, dictar una sentència donant la raó al que recorre. Els advocats defensors dels presos polítics i dels dirigents exiliats no són optimistes respecte a les decisions del Constitucional. Justifiquen la presentació dels seus recursos en la raó de ser uns tràmits essencials i ineludibles per poder acudir després al Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg.

La justícia és lenta, mai millor dit. De fet, el mateix Parlament de Catalunya va formular en el seu dia un recurs d’empara davant del TC per l’aplicació del 155que encara roman plàcidament pels calaixos dels despatxos del tribunal de garanties. La solució del conflicte de Catalunya no és jurídica sinó política. Però el conflicte bel·ligerant existent entre JxC i ER per defensar, cadascuna d’aquestes formacions, els seus menyspreables i mesquins interessos partidistes els ha marginat de l’estima popular. Serà el poble, i no ells, qui respongui amb la revolta i la insurrecció pacífiques. El seu esperit de rebel·lió i de resistència, cansat ja de ser súbdit d’una monarquia borbònica agonitzant i rància, marcada per la disbauxa sexual, la rapinya i el pillatge, i la seva voluntat indestructible de formar part d’una república popular, lliure i independent, ho faran possible.