NO ES VA FER CAP VAGA: SER UNA MOBILITZACIÓ GENERAL

Segons va escriure Àlex Tort a la ‘Vanguardia’ de fa pocs dies, la notícia de la manifestació del passat 21 de febrer a Catalunya tenia dos titulars: El primer, de caràcter sindicalista, amb el lema “Vaga general. Sense drets no hi ha llibertats “i el segon clarament sobiranista amb eslògans similars a” Tombem el règim “o” Ho tornaríem a fer”.

Els mitjans televisius i els diaris més afins a l’unionisme i contraris al dret inalienable a l’autodeterminació dels pobles, van destacar la part negativa de l’esdeveniment: “Fracàs absolut de la vaga general”, “la majoria de comerços van operar amb predominant normalitat”, “als barris van obrir totes les botigues” o “al Passeig de Gràcia – van fer servir com a exemple – van haver-hi forts enfrontaments amb la policia que van causar 53 ferits per agressions”. Però es van oblidar de publicar que desenes de milers de persones convocades per ‘Òmnium Cultural’ i l”ANC’ es van manifestar en diferents punts de Catalunya com a protesta pel judici del Tribunal Suprem contra els dirigents independentistes catalans. A Barcelona, la marxa unitària va aplegar unes 40.000 persones, segons la Guàrdia Urbana, xifra que els organitzadors van elevar a 200.000, a Girona van ser 70.000, segons estimacions de la Policia Local, i a Lleida i Tarragona, el mateix. Va ser, sens dubte, un triomf de la democràcia enfront del totalitarisme i l’oligarquia de l’Estat opressor.

L’error va ser d’inici. La vaga no va prosperar perquè es va anunciar com el que no era, un conflicte laboral, mentre que la mobilització general va ser un èxit a tot Catalunya. Però la causa del fracàs de la desocupació va ser la convocatòria de vaga general – cras error- que va efectuar Carles Sastre, secretari general del sindicat ‘Intersindical-CSC’, antic membre del ‘Exèrcit Popular Català -em remunto a la dècada dels 70- i condemnat a 30 anys de presó com a coautor de l’assassinat de José María Bultó, un empresari barceloní. Li va fer explotar una bomba al pit. Anys més tard, Sastre, va ser condemnat a 18 anys per pertinença a banda armada. En total: 48 anys de condemna que el van obligar a recórrer milers de quilòmetres cap a la dreta per passar de ser un revolucionari independentista a un líder convergent d’un sindicat minoritari amb pretensions polítiques conservadores.

La vaga, un dret que la Constitució reconeix als treballadors, consisteix en la cessació temporal, col·lectiva i concertada de la prestació del treball, com a mesura de pressió en defensa dels seus interessos. No ho dic jo; ho diu la llei i la doctrina del desprestigiat tribunal de garanties. Ara bé, la normativa existent considera il·legals les vagues que es plantegin amb fins aliens a l’interès professional dels assalariats. En concret les vagues polítiques i, en alguns supòsits, les solidàries.

Sastre, coneixedor d’aquestes excepcions, va convocar la vaga sota el lema “Sense drets no hi ha llibertat”, reivindicant presumptament la derogació de la reforma laboral, un salari mínim de 1.200, la recuperació de les lleis socials anul·lades pel TC, la igualtat de tracte i oportunitats a homes i dones en els centres de treball i un servei públic de qualitat i amb unes condicions laborals dignes.

Un cop més va ser el poble, qui amb la seva presència massiva al carrer, va salvar la situació. Ja ho vaig escriure una vegada: Crec en el poble de Catalunya, però no en els seus mandataris. Crec que tot està dit. A Catalunya sobren polítics partidistes que s’aprofiten del procés independentista, i que utilitzen la bona fe dels seus ciutadans per mantenir els seus privilegis i els beneficis materials inherents als seus càrrecs. Són persones no grates, mancats de principis i de sentit comú, que no es mereixen el meu respecte ni consideració. Però hi ha altres encara pitjors. Els de segona fila: els que només volen créixer per substituir els seus cabdills i que, ni tan sols, saben mentir.