NIU DE PARÀSITS

La sobtada sortida de to d’Oriol Junqueras sobre la condemna als acusats de l’1-O ha causat desconcert i cert neguit. Junqueras ha dit concretament que la millor resposta al veredicte del Suprem era avançar la data d’eleccions a casa nostra. El líder d’ERC ha apressat a Pere Aragonès, actual Vicepresident de Govern i Conseller d’Economia i el més devot i submís dels seus escolanets (i un ‘trepa’ de solemnitat) a posar-ho en marxa. Tardà ha refrendat, en nom d’ERC, la seva opinió, però els votants no ho han entès. Convocar un plebiscit com a única mesura de pressió contra la imminent sentència dels presos polítics no té cap sentit. La CUP i el mateix president Torra han apostat per “trencar amb Espanya” amb actes de protesta i concentracions pacífiques.

Per la seva part Jordi Sánchez de JxCat, empresonat a la mateixa presó que Junqueras, l’ha replicat dient que “no s’ha d’utilitzar per a fer política de partit la sentència del Suprem com a resposta pública”. Tot això confirma que la divisió de l’independentisme és terminal. Mentre Junqueras vol eleccions i proposa negociar amb el Govern de Madrid, Quim Torra, Carles Puigdemont, i ara, Jordi Sánchez, defensen tot el contrari. Aquest cisma de l’independentisme a Catalunya l’han aprofitat perversament alguns mitjans ultraconservadors espanyols, així com el mateix TS, els unionistes en general, els factòtums del PP que van iniciar el procés i el vergonyós i vil tripartit integrat per Ciutadans, PP i VOX.

Aquest maleït embolic, estès per les xarxes socials, especialment per Rufián, Aragonès, Torrent i el col·lectiu Primer d’Octubre d’ERC, ha fet redreçar el concepte que la major part de la gent tenia de l’estratègia de partits. Ara diuen que la política es troba immersa en un estat molt complicat i confús. No els hi manca raó. És cert que l’han ferit de mort les punyalades que alguns oportunistes, els que la utilitzen per beneficiar-se, li han clavat oblidant que estan al servei del bé comú. Més que estadistes, són politicastres que volen romandre en el poder per a continuar gaudint de les prebendes que els hi van dispensar els vots.

No obstant això, el que ha caigut com una bomba ha estat la publicació pels mitjans de la veritable intenció de Junqueras en convocar eleccions. Segons ells, Junqueres pretén aconseguir la presidència de la Generalitat. El cabdill d’ERC mai ha volgut enfrontar-se al sistema, ni rebel·lar-se contra una injustícia. Els seus interessos de partit han predominat per damunt de la voluntat popular. Els votants estan indignats. A la fi han sabut que Junqueras, Puigdemont, Torra i Artur Mas arremetrien una lluita a mort per a liderar el bloc independentista amb la vista posada en la sentència del procés. Els ciutadans s’han adonat que alguns polítics aspiren només a aconseguir el poder per motivacions il·legítimes: privilegis, diners i prosperitat i que molts partits no son mes que nius de paràsits. Per fortuna no tots són iguals. Saben que a les seves files molts són els que treballen com formiguetes per transformar la societat.

La campanya de la premsa berganta i vil contra Catalunya no s’ha fet esperar. Alfonso Ussía va publicar a La Razón la xifra de participants inscrits per a la pròxima Diada, segons ell “en 2013 superava els 300.000 i ara ha baixat a 37.500″. Fent gala d’una ironia de parvulari nacional-catòlic va afegir que “si em permeten els independentistes, m’apuntaré perquè s’arribi a la xifra de 37.501”. Les organitzacions independentistes van reaccionar rápidament. Eduard Pujol de JxCat i Marta Vilalta d’ERC van fer una crida a la participació. Elisenda Paluzie, presidenta de l’ANC i Marcel Mauri d’Òmnium Cultural, van reivindicar una crida a la unitat dels partits independentistes. Al cap de pocs dies, Quim Torra, Carles Puigdemont i Marta Rovira encapçalaven una reunió a Suïssa amb membres de la CUP i amb alts dirigents d’aquelles dues organitzacions. Res de res. No hi haurà cap estratègia unitària de l’independentisme per fer front a la sentència del Tribunal Suprem. ERC no vol soroll. Vol pactar pacíficament la situació carcelera dels seus empresonats.

Alguns somiatruites pensen que les manifestacions de protesta, retret i queixa que es produiran a Catalunya l’11 de setembre s’aplacaran per causa de la ignominiosa divisió palesa dels partits independentistes. Jo no ho crec. La gent del carrer manté les seves conviccions i el veredicte del Suprem, d’imminent publicació, serà tan repressiu i dur que per si mateix mourà a mobilitzacions. Un veredicte pervers, antijurídic, malèvol i demoníac com a conseqüència de la venjança de l’estat espanyol, l’odi dels que abominen a Catalunya i la preponderància dels magistrats del Tribunal. El motiu és molt simple: quan no es té la raó s’han d’inventar arguments falsos.

El pròxim 11 de setembre la gent sortirà al carrer, passa de partits i partidets. Ho farà per voluntat pròpia, com ho ha fet sempre que s’ha rebel·lat contra la injustícia, l’opressió i la intolerància. Ara clamarà més que mai. La seva protesta és la d’un país que no vol viure sotmès i que reclama, com a drets inalienables vulnerats pel poder funest dels polítics, el retorn dels exiliats, l’amnistia dels presos i la prossecució del procés independentista.