CAP AL NO-RES

Són molts els líders d’opinió que mantenen que “l’Advocat Estrella” del judici del Procés va ser Xavier Melero. Jo crec tot el contrari; per desgràcia, l’estratègia de Melero va ser convencional i tòpica, encara que no exempta de professionalitat. Melero, no es va assabentar que es tractava d’un judici polític, absolutament injust, fruit de la venjança unionista de Rajoy i els seus acòlits del PP, compartida, aquesta, per Ciutadans i secundada per alguns magistrats del TS, VOX i el mateix Sánchez. El lletrat Melero, va realitzar un exercici tècnic, academicista, i apolític, en un judici revolucionari, anul·lant l’estratègia que s’havien plantejat Van den Eynde, Marina Roig, Olga Arderiu o Benet Salellas, que volien polititzar el cas mitjançant l’enfrontament amb el tribunal. Els felicito; va ser una feina ben feta, tot i que els interrogatoris absolutament fora de propòsit de Melero, a testimonis i perits, van obstaculitzar i condicionar la feina de la resta de defensors interferir un treball professional i polític impecable. Els tertulians, siguin del color que siguin, li han fet un flac favora la justicia. Ni Pilar Rahola, ni Xavier Graset, ni Ernest Benach, tot i la seva bona voluntat, han sabut valorar el desenvolupament del Procés; per altra banda, Eduardo Inda, Miguel Jiménez o Jesús Maraña tampoc han sabut treure l’entrellats d’una maniobra política que els venia gran.

Durant el franquisme, en què sí que hi havia presos polítics radicals, es va formar un col·lectiu d’advocats, que va combatre la repressió del TOP amb actituds i comportaments bel·ligerants. Els seus integrants van posar en pràctica els judicis «de ruptura» en contra dels «de concòrdia o connivència». S’enfrontaven amb valentia al tribunal, jugant-se la seva pròpia llibertat, perquè sabien que la sentència ja estava escrita i que els magistrats no donaven cap valor a les proves practicades. Se’ls imposaven multes, expulsions, processaments, sancions administratives i, tots ells, eren controlats escrupolosament per la policia. Eren temps de gran repressió, en els quals els reclusos morien a les presons, de debilitat, agarrotats, o, directament als escamots d’afusellament. En aquella època Melero, aleshores Javier, era funcionari de presons, partícip d’excepció de les vexacions, la misèria i l’apilotament dels presos. Després es va fer advocat.

Melero, en el llibre que acaba de publicar afirma que “el judici del procés ha estat just, però la sentència ha estat injusta”: un intent de quedar bé amb uns i amb els altres: amb els seus clients, i amb el tribunal. Però això no s’aguanta ni amb pega. La sentència és una part inseparable del procés. Melero, no deixa de fer declaracions polítiques als mitjans de comunicació, menyspreant l’independentisme, que li paga la minuta. El seu afany de protagonisme l’ha portat a desconsiderar als advocats independentistes amb aquestes paraules: “espero que tots ells hagin posat en les seves minutes plusos patriòtics” o, tal com va manifestar per RAC1: “prefereixo sortir de copes amb Marchena, Zaragoza, Moreno i Madrigal, que amb els meus clients”.

No resulta racional que un advocat, espanyolista, antisobiranista, promotor de Ciutadans, integrat al mateix sistema que ha engarjolat al seu client, pugi defensar a aquest en contra dels seus botxins. Tampoc resulta coherent que Joaquim Forn, llicenciat en Dret, regidor de l’Ajuntament de Barcelona, primer tinent d’alcalde amb Xavier Tries i conseller d’Interior del govern Puigdemont, hagi pogut caure en aquesta facècia, tant absurda com pueril.

Li proposo a Melero el títol per un nou llibre; perquè pugui seguir fent mofa de les víctimes del Procés, a costa dels sacrificats per l’odi i la venjança del poder, que estan a la presó. D’aquí endavant, es convertirà, sense cap mena de dubte, en un crack del No-Res i seguirà fent escarni dels morts a l’exili, sense la dignitat que tant ha desitjat mantenir fins ara.