MALEÏTS PRESSUPOSTOS

Segons qualsevol diccionari d’ús comú, els pressupostos de l’Estat són les despeses i ingressos previstos perquè un partit polític pugui governar amb solidesa durant la seva judicatura . Aquesta definició porta implícita, a la pràctica, la reducció de les llistes d’espera, la desaparició dels barracons escolars, la millora de salaris, així com dels subsidis a la dependència i l’increment d’habitatges socials. També comporta més ajudes als aturats i un generós foment de la investigació, l’exportació, la feina i serveis de la Seguretat Social. Però, perquè el poder executiu pugui exercir la seva funció cal que el Parlament aprovi per majoria els pressupostos a la data d’avui convertits en maleïts.

El Govern de Pedro Sánchez va sorgir d’una moció de censura del PSOE contra el PP que va triomfar gràcies al suport de Podem i dels nacionalistes bascos i catalans. L’oposició: Ciutadans, els populars i ara VOX, és dreta pura. O, si ho preferiu: el de Rivera ultraconservador, el de Casado d’extrema dreta i el d’Abascal feixista al màxim. Tots propaguen, a la seva manera, els sagrats principis del Moviment Nacional, l’Església i la Unitat de la Pàtria. Els tres partits més reaccionaris de la borbònica Espanya competeixen en llançar diatribes contra l’independentisme català, tòpics a favor de la bandera hispànica, i arguments absurds per justificar la seva falta de solidaritat amb els immigrants de les comunitats més pobres.

Però el problema rau a saber qui és l’autèntic enemic de Catalunya. No és el mateix Santiago Abascal, president de VOX, que acaba de presentar davant del TS una querella contra “el colpista Torra per conspirar per a la rebel·lió”, que el socialdemòcrata Pedro Sánchez, president del Govern espanyol. Abascal – elogiat per Miquel Iceta a ‘Els matins de TV3’- ha demanat “davant la inacció de l’Executiu la detenció i presó preventiva del President de la Generalitat” mentre que Sánchez segueix oposant-se, atxa al vent, a les peticions de Ciutadans, del PP i d’alguns jerarques del PSOE com Felipe González, Alfonso Guerra, Javier Lambán o Emiliano García Page tots ells partidaris de tornar a aplicar el 155 a Catalunya.

La qüestió és tant evident com diàfana. Si els partits independentistes no donen suport els pressupostos de Pedro Sánchez, es convocaran unes noves eleccions generals que, guanyaran, de manera meridiana, el despotisme monàrquic del PP, l’unionisme totalitari de Ciutadans i el feixisme explícit de VOX. Això suposaria per a Catalunya, no només l’aplicació de l’article 155 sinó l’anunciada paralització de la seva administració, la suspensió de la seva autonomia i la il·legalització de les organitzacions i partits independentistes. És una amenaça extremadament radical que pretén portar a l’escorxador a la nostra Nació i que hauria d’haver estat prevista pels seus dirigents. Però no ha estat així. Quim Torra, sense encomanar-se a Déu ni al diable, en un acte de suport als presos polítics al costat de la presó de Lledoners es va esplaiar en contra de la voluntat popular contra el President Sánchez amb aquestes paraules: “Nosaltres, el poble de Catalunya li retirem el suport. No votarem els pressupostos.”

Al diari “ARA” de diumenge passat Toni Soler va ratificar la meva tesi encara que tirant aigua al vi. Va escriure: ‘L’alternativa és prou coneguda: eleccions anticipades, tensió, possible tripartit de dretes, el 155 total o parcial i ha una resposta popular a Catalunya difícil de mesurar i encara més difícil
de canalitzar’.

El sentit comú és, en democràcia, la llei de lleis que preval fins i tot a la mateixa Constitució. Una capacitat de jutjar i actuar encertadament al servei de la ciutadania, virtut de la qual manca Torra, un bocamoll, llengut i xerraire que pronuncia paraules vàcues que hauria de callar en els moments més inoportuns.

Personalment crec en el poble de Catalunya però no en els seus mandataris. No hi ha estadistes com ho van ser antany Francesc Macià, Lluís Companys, Josep Tarradellas, Pasqual Maragall o Carles Puigdemont tot i la pal·lidesa del color dels seus partits. Torra parla massa i sense sentit sotmès per la còlera. Sembla ignorar el que la ciutadania d’aquest país sap des de fa temps que els partits independentistes han trencat les seves relacions per anteposar els seus interessos electoralistes a combatre la repressió de l’Estat Central i rehabilitar la Llibertat. El poble és conscient que a curt termini aconseguirà la independència del seu país i instaurarà una república lliure, popular i sobirana sense la intervenció de polítics aliens al procés o d’aquells altres que s’han convertit en serfs de l’executiu espanyol. El poble és savi, assenyat i prudent. És sabedor que Torra no és un estrateg, i se sent indefens quan llança improperis i es nega a negociar.

S’ha iniciat un nou any que serà decisiu per al procés. Un any en el qual haurien de ser alliberats els presos polítics, aconseguir el retorn dels exiliats sense represàlies, posar els fonaments per a la creació d’un nou Estat independent en forma de República i, per sobre de tot, viure en una Catalunya nova, unida i en llibertat. Aquests són els meus desitjos per al 2019. Salut i sort.