Les portes giratòries

José Montilla acaba de ser fitxat com a conseller per la multinacional Enagás, una de les empreses energètiques de l’Ibex-35. Aquest fet torna a suscitar el debat sobre les portes giratòries que utilitzen alguns polítics de discutible moralitat, per accedir a l’empresa privada. De nen, Montilla va vindre a Catalunya amb els seus pares des d’un poblet d’Andalusia per poder menjar. No va tenir altres estudis que els que li va donar la vida. Quan va arribar, la gent, extenuada pels efectes de la fam, la misèria i les malalties, buscava pels carrers restes d’aliments. Es va afiliar al PSC, el partit fundat per Maragall, i, es va integrar al seu aparell. Va preferir portar corbata que a treballar en una fàbrica, i va obrir el puny en lloc de tancar-lo per a donar-li la mà a l’opressor.

Montilla, va aconseguir rellevar a Maragall com a president de la Generalitat. “El PSC governarà Catalunya” -pensava Miquel Iceta, un dels seus valedors-, “perquè en Pepe és un fill de l’organització, submís, digne i obedient, que acatarà les normes del partit“. Però Montilla no tenia noció de res. Els seus cabdills li revalidaven els seus discursos, li impartien classes de català i l’ensinistraven en el difícil art de l’oratòria. A més a més, Montilla, mai va ser un líder per al poble com ho van ser Tarradellas o Maragall, perquè en política és fonamental ‘saber actuar’, i ell no en sabia. Va ser el pitjor president de tota la història.

Al final del seu mandat va sortir a la llum publica molta brutícia. Comprar-se un xalet per valor de dos milions d’euros, que va inscriure a nom d’Anna Hernández, la seva dona, va tenir conseqüències molt greus. Es va saber que els seus ingressos com a presidenta de l’àrea d’Habitatge de la Diputació de Barcelona eren de 289.000 euros a l’any. A més d’això, la senyora Montilla rebia 33.000 euros en concepte de dietes per presidir els consells d’administració de Promunsa i Praecsa. Aquestes feines les compatibilitzava, perquè tenia de temps per fer-ho, amb la seva participació en altres societats, entre elles La Caixa. Durant molts anys va dirigir, hipotèticament, catorze entitats alhora.

És evident que l’antic president de la Generalitat té ciència infusa. Sense ser ni tan sols batxiller, l’han contractat com expert en gas natural a Enagás amb un sou de quasi 200.000 euros l’any. El mateix Montilla ha fet esment a la seva experiència institucional com a expresident, exministre d’Indústria, Turisme i Comerç i com a senador. Considera que aquest fet li permetrà aportar “experiència i coneixements acumulats al servei del funcionament de la companyia, ja que Enagás forma part d’una activitat regulada amb funcions de servei públic”.

L’expresident ha traspassat la infamant porta giratòria dels mals polítics, i ha trobat, asseguts al seu costat, excàrrecs rellevants del PP com Marcelino Oreja, Ana Palacio, Isabel Tocino o Hernández Mancha. Són molts els que han passat el seu llindar –Duran i Lleida, Jordi Hereu, Rafael CataláFelipe González…- perquè la corrupció no té colors ni cap mena d’ideologia. Els que ho han fet són politicastres que volen mantenir poder per continuar lucrar-se dels guanys que els van dispensar el vot. Pablo Iglesias acaba d’anunciar que proposarà una llei per a evitar que les grans empreses es dediquin a caçar polítics per condicionar les decisions del govern. Un assumpte de gran envergadura que s’ha de resoldre com més aviat millor i que, sense cap mena de dubte, causarà un canvi radical del sistema electoral.