LA POLITITZACIÓ DE L’ODI

Després del ‘Vist per a sentència’ la inefable frase de Manuel Marchena que va posar fi al judici del Procés, el poble de Catalunya va prendre consciència de l’existència de dues polítiques contraposades entre Espanya i Catalunya. D’una banda la repressió i la amenaça en contra de les esperances d’independència, pau i república reclamades per la majoria de catalans. Dues postures antagòniques que mostren la existència d’una guerra freda fonamentada en l’odi, que esdevindrà en una lluita a camp obert,  contra la repressió d’un sistema borbònic basat en l’unionisme, la destrucció i la malvolença dels que volen aniquilar la nostra Nació.

Al final de la interminable vista oral de la Sala 2ª del TS es van posar en evidència una sèrie de vestigis que marquen la condemna dels patriotes presos per rebel·lió, un fet que fa pensar als més incrèduls i ha obert els ulls dels més reticents. Un veredicte anunciat que marcará, inexorablement, el principi de la revolta enfront de la tirania i la injustícia. Així ho van predir els fiscals Jaime Moreno, Javier Zaragoza i Consuelo Madrigal obsessionats a mantenir l’acusació per aquest delicte sense que, en cap manera, hagin provat la seva comissió. El Ministeri Públic no va modificar ni una sola de les seves conclusions provisionals. Va voler deixar molt clar que la seva qualificació jurídica es concretava en el delicte de rebel·lió i, conseqüentment, en la responsabilitat penal d’Oriol Junqueras, Carme Forcadell, Jordi Sánchez i Jordi Cuixart.

Segons Marchena, el Tribunal té elements més que suficients per tipificar el delicte de rebel·lió: l’actuació passiva de la policia autonòmica en els col·legis electorals el dia del referèndum, la inactivitat ordenada com a estratègia política per la Generalitat i la utilització de mitjans violents en quedar provada l’existència d’un cos armat -els mossos- al servei dels presumptes rebels. La sentència que ja està escrita serà llarga i dura. Es fonamentarà en quatre blocs a manera de fonamentació per intentar enganyar les instàncies europees: l’actuació dels mossos, el mandat del Govern, les decisions del Parlament i el paper actiu de les associacions independentistes. El desenvolupament d’aquestes quatre qüestions compondrà l’espina dorsal de la decisió judicial que emetran els arcaics jutges que conformen el Tribunal i que semblen haver estat exhumats del ‘Valle de los Caidos’.

La sentència no constituirà el final del Procès, sinó el principi de la fi. El pacifisme es transformarà en una llarga revolta que no cedirà fins que la voluntat popular s’alliberi del règim borbònic-franquista. Una conseqüència lògica de les penas que imposarà Marchena i els altres voltors togats de la Sala per mantenir la unitat d’Espanya. Es veurà llavors si els magistrats opten pel “We shall overcome”, l’himne de la desobediència civil que va invocar Josep Rull en el seu al·legat final, o per la quasi idèntica arenga del “We shall prevail” que Consuelo Madrigal va citar en alguns dels seus discursos. No obstant això altres inequívocs acords de la sala o de la Junta Electoral Central (JEC) avalen la creença popular cada vegada més majoritària que el veredicte ja està dictat.

Dóna fe de tot això el retorn forçós a la presó de Soto del Real de Raül Romeva, Joaquim Forn, Jordi Turull, Josep Rull, Jordi Sánchez i Oriol Junqueras després de jurar per imperatiu legal el seu acatament a la Constitució. O el mandat contrari a llei que obligà a Carles Puigdemont i a Antoni Comín a comparèixer personalment a la JEC per acceptar el mandat d’eurodiputats electes amb l’única finalitat de ser detinguts i ingressats a la presó. Espanya ha iniciat la politització de l’odi declarant oficialment la guerra a Catalunya. A partir d’ara els combats seran més directes i constants encara que no armats perquè al segle XXI no existeixen les batallas a la baioneta, les lluites a la mar, ni es bombardegen ciutats. Serà un conflicte brut i pervers per part de l’invasor. Mentides, calúmnies, amenaces, atacs personals, impagament de deutes, mesures coercitives, augment de l’espoli, persecució als ajuntaments insubmisos i la reimplantació de l’art 155 com a estendard de l’estat de guerra.

Quan la tirania, en nom del poder i de la història, esdevé un camí de rancor i repressió cap a la mort, sorgeix la rebel·lió en nom de la llibertat i de la vida. Perquè la veritable generositat envers el futur consisteix a donar-ho tot en el present.