LA INCOMPÈTENCIA DE BARGALLÓ

El meu fil, en Txema Loperena i Martí, periodista, documentalista i professor de Socials a les faldes del Montseny des de fa uns anys, em demana que publiqui aquest article al meu bloc. Ho faig amb molt de gust. El seu text és aquest:

Un dels mantres més repetits a les escoles i instituts contemporanis acusa els estudiants d’aquest país de fer-ho tot l’últim dia, de ser bastant deixats, inmadurs i d’anar perdent imaginació i empatia a mida que es fan grans i el seu interés s’atrinxera exclusivament al voltant de les pantalles i la seva popularitat a les xarxes socials. Més enllà que aquest discurs posi al sac tota una generació de forma més o menys injusta, de si s’ajusta o no a la realitat i de com en seran les conseqüències, el preocupant és que aquest mateix relat es pugui aplicar sense por a equivocar-se al Conseller del Departament d’Ensenyament, l’il·lustríssim senyor Josep Bargalló. 

El presumit polític republicà ha fet gala en el decurs de la pandèmia actual del més gran “tantsemenfotisme milenial”. No ha abordat la tornada a les aules fins a l’últim moment (encara avui circulen a tota pressa les gens clares i contradictòries instruccions per a l’inici de curs) i ha marejat i exasperat amb canvis de timó constants a aquells que en teoria defensa i representa. I el que és pitjor encara, ho ha fet amb una manca de rigor i professionalitat que clama al cel, posant als peus dels cavalls als autèntics protagonistes de la reobertura dels centres: El conjunt de la comunitat educativa, que s’assaventa de les seves directrius per la premsa i la TV.  

A poques hores de l’inici del curs, la major part dels 2.500 centres catalans d’infantil, primària i secundària esperen encara que se’ls assigni els docents i professionals de reforç promesos, així com els espais i el personal i material mèdic que haurien d’haver rebut fa dies. Han de ser els equips directius i docents els que improvitzin amb un reduídissim marge de maniobra per cobrir les mancances d’un sistema tocat de mort i a punt d’implosionar.

El Departament d’Ensenyament fa massa que navega a la deriva. El capità de la nau ha perdut l’oremus i la perspectiva mentre desvarieja per coberta amb posat cansat i fent equilibris etíl·lics tot farfullejant bestieses inintel·ligibles: Que si “grups bombolla que no es barrejaran”, que si “les ràtios no són tan importants com l’actitud dels docents”, que si “les escoles seran les últimes a tancar en cas d’un nou confinament perquè són el lloc més segur pels infants”… 

Podem estar d’acord amb que al març i a l’abril l’irrupció de la maleïda Covid va trencar esquemes i planificacions, alhora que encenia totes les alarmes i posava al descobert les vergonyes d’una Educació catalana retallada, precaritzada i deixada absolutament a la seva sort d’ençà que les tisores de la Troika van anar a parar a les mans d’Artur Mas i aquest es va destapar com el més gran retallador del sud d’Europa. Però sis mesos després, a res d’engegar el nou curs, totes les promeses de l’”empàtic” Bargalló han quedat tan buides com el seu discurs grandiloquent de pa sucat amb oli. Ni els centres disposen dels docents i sanitaris promesos, ni del personal de neteja o dels espais de titularitat pública on s’haurien de desdoblar els grups. 

Tal i com denuncien el conjunt de sindicats d’ensenyament i l’Agrupació de Famílies “Així no tornem”, els grups de 20 a primària i 30 a la secundària són els de sempre. Que no s’empatollin amb desdoblaments i grups bombolla quan saben perfectament que sense doblar efectius no són possibles. Tenim aules rebentades on la distància mínima i la ventilació seran inexistents, on l’alumnat s’acinarà 7 hores diàries en espais ridículs i on no es podrà garantir de cap de les maneres que no esdevinguin focus de contagi de primera magnitud. 

El Departament ha fet allò tan de moda aquests dies: Rentar-se les mans a cor que vols i distanciar-se al màxim del problema, a la vegada que tracta de tapar les seves enormes vergonyes amb una ridícula mascareta decorada amb un “Tot anirà bé” i un “emoji” que somriu. Que siguin els centres els que assumeixin la responsabilitat de gestionar el caos, que nosaltres anirem posant ciris a tots els sants possibles.

En veure el desori departamental a un li dona per malpensar: No estaran acceptant d’antuvi que el curs s’hagi de reformular un any més des de casa? Posats a fer, l’estalvi seria extraordinari i total, després de tot, si la comunitat educativa està en shock i no protesta, no vindrà d’aquí i com diu la dita popular “qui dia passa, any empeny”. En favor d’aquest supòsit, cal remarcar amb el fluorescent més estrident la manca de beligerància del col·lectiu docent de Catalunya. Mentre a Euskadi i Madrid es declaren en vaga, aquí semblen acceptar-ho tot amb la mateixa resignació que han après a fer de tot a classe excepte la seva pròpia feina.

La pressió social al voltant d’haver d’obrir els centres per no prolongar l’agonia d’infants i families per a que els joves puguin socialitzar-se i seguir creixent com cal contribueix al despropòsit i col·loca als i les docents en el punt de mira dels mitjans de comunicació. És evident que cal garantir la reobertura dels centres, però cal fer-ho amb totes les garanties i ara com ara aquestes no hi són ni se les espera. Potser al proper novembre, quan hagin hagut de tancar desenes de centres i alguns docents o parents dels estudiants estiguin intubats a les UCI’s tots plegats entendrem la magnitud del drama. Mentrestant Bargalló seguirà treient pit i reivindicant-se a base de propaganda, creuant els dits i tocant fusta no se’n vagi tot en orris i perdi la cadira per la seva nefasta gestió.