LA GUERRA DELS TRES PODERS


Des de fa poc temps, gràcies als savis de la tele, tothom coneix la teoria de la divisió dels tres poders de Montesquieu: El legislatiu, que està reservat a les Corts, l’executiu que ostenta el Govern i, finalment, el judicial que és el que tenen els jutges per a dictar les seves sentències. En un Estat de dret, aquests poders han de ser independents per evitar abusos i corrupcions, en especial PER prevenir que el legislatiu i l’executiu no convergeixen en una mateixa institució. Si això succeís el Govern podria promulgar i executar lleis absolutistes per capritx i en interès del seu partit. Una corruptela que a Espanya s’arrossega des de la transició, d’ençà que els membres del Consell General del Poder Judicial van ser anomenats pels partits i no pels jutges.


Felipe González i el rei Borbó, van suprimir la separació de poders, erradicant l’art 122 de la Constitució, per poder manar sense mesura. Felipe va reformar el poder judicial per exercir les funcions executives dels jutges. Els anteriors governs havien respectat –amb matisos- el cisma de Montesquieu. Va ser González qui va abolir l’article 66 de la Constitució, extingint els principis que garantien l’exercici democràtic, posant a l’executiu per sobre del poder judicial; Un nou despotisme il·lustrat imperaria a Espanya. Felipe podria governar tranquil. No sols fiscalitzaria el que tant inquietava a Joan Carles, la unitat d’Espanya, sinó que seria el braç executor de la justícia.


Aquella reforma constitucional de González li va permetre a Rajoy, abandonar la direcció de l’Estat posant-la en mans de la judicatura. Les funcions polítiques més difícils i escabroses les fans el jutges. Actualment el CGPJ que presideix Carlos Lesmes, designat pel PP, és de majoria conservadora. La incapacitat i apatia de Rajoy per a resoldre els problemes de la seva competència, especialment el procés independentista de Catalunya, el van impulsar a deixar en mans del TS el blindatge de la monarquia borbònica i la defensa de la unitat d’Espanya. Aquest procedir totalitari en ser acceptat, primer per l’instructor Pablo Llarena, i després per Manuel Marchena i la resta de magistrats del judici del procés, els va convertir en prevaricadors. El poder executiu va ser traspassat al poder judicial, oblidant que la resistència pacifica i la lluita popular en favor de les llibertats és, sense cap mena de dubte, el fonament del dret, la raó, i l’origen més autèntic i verdader de totes les constitucions democràtiques.

Quan Pedro Sánchez va ser anomenat President de Govern, el CSPJ i les més altes instàncies de la justícia espanyola, es van declarar en estat de guerra. Els jutges conservadors dels alts tribunals no estaven disposats al fet que el nou gabinet desbloqueges la seva aliança amb els populars. Va ser llavors quan van exigir a l’Executiu que Dolores Delgado, exministre de Justícia, designada per Sánchez Fiscal General d’Estat, fos revalidada pel CSPJ. Delgado va guanyar la votació per majoria, però aquest fet va ser el principi de la conflagració, a sang i foc, de la judicatura i la dreta, junts, contra el Govern. A partir d’ara seran moltes les falòrnies i romanços que tornaran a sortir: l’homosexualitat a l’escola, la violència de gènere, els matrimonis gais, el “pin parental” per evitar que els nens no vagin a classe de sexualitat i milers de judicis, com el del major Trapero, polititzats contra l’etern procés. El que no hi haurà al parlament, serà una lluita ferma, resistent i combativa contra la reforma del Codi Penal per part de l’oposició, perquè VOX només sap provocar i calumniar, Ciutadans reitera quatre discursos perduts en el temps, mentre que el PP, com única alternativa, segueix judicialitzant la política.


En un país de gossos Sánchez ha de seguir marcant terreny. Ha de rellevar als jutges i delegats del CSPJ que hagin acabat la seva judicatura, per magistrats moderats i equitatius. Els partits democràtics han de refrendar amb arguments aclaparadors, les nicieses ultradretanes de VOX. Serà llavors quan el poble surti al carrer per hostilitzar al fanatisme i la intolerància.