LA GUERRA DE LES BANDERES

Un acudit, per a alguns, inacceptable, que va escenificar el còmic Dani Mateo a ‘El Intermedio‘ del Gran Wyoming, va avivar la vella guerra de les banderes que va castigar en el passat segle als quals les cremaven amb llargues penes de presó. El perquè: un esquetx en què el presentador simulava sonar-se el nas amb la bandera d’Espanya mentre anunciava el fàrmac paracetamol i al seu patrocinador, la Clínica Baviera. L’entitat farmacèutica es va mostrar clarament a favor de la Constitució defensant el respecte als símbols i, en conclusió, va retirar els acords publicitaris celebrats amb l’artista televisiu en no poder compartir les seves expressions. La reacció mediàtica va ser immediata. Frank Cuesta, locutor de la ‘Cuatro‘, li va dirigir a Mateo un “xa”t instant-lo a reflexionar. “Si bé exerceixes la teva llibertat d’expressió, la qual cosa no és delicte, no oblidis en com se sentiria un militar al mig de l’Àfrica quan et burles d’una cosa que per a molts representa una mica més que un drap”. El carismàtic personatge acabava la seva carta amb aquest subtil i malèfic interrogant:

– “Com li vaig dir un dia a Willy Toledo, Dani, -a que no tens ous de netejar el cul amb una estelada o amb la bandera del ISIS? A que no? – “.

María Moliner en el seu diccionari de l’ús de l’espanyol defineix a la bandera, com ‘un tros de tela -és a dir, un drap -generalment format per bandes de diferents colors, que constitueix la insígnia d’una nació o una altra col·lectivitat’. A la dècada dels vuitanta es va desencadenar a Euskadi, i més tard a Catalunya, l’anomenada ‘guerra de les banderes’. Personatges proetarres i, al Principat, pròxims a ‘Terra Lliure’ cremaven ensenyes espanyoles sabent que no eren més que draps però que el règim les considerava signe d’unitat, pàtria i rei. La reacció dels tres poders de l’Estat, com sempre en connexió, va ser un autèntic disbarat tant demencial com atroç. Com va posar de manifest Ferràn Sales a l’edició nacional de “El País” de 22 de gener de 1985:

‘-La Secció Tercera del Penal de l’Audiència Provincial de Barcelona ha imposat sis anys de presó a Joan Ridaura Hereu i a Manuel Expósito Camacho per un delicte d’ultratge a la Pàtria, comès l’11 de setembre de 1983 quan van cremar una bandera espanyola davant l’estàtua de Rafael de Casanovas ‘

Els magistrats de la Secció Tercera, Terenciano Álvarez, Ángel de Prada i José de Quintana considerats en el món judicial de tarannà progressista, van intentar justificar la seva atrocitat al·legant que en tots els països es contemplen amb especial gravetat els menyspreus a les banderes. No obstant això, els autors d’aquesta absurda sentència van instar el Govern en el seu últim ‘considerant’ a indultar parcialment als condemnats; una forma una mica maldestre de posar de manifest la seva mala consciència. Només una vegada en el meu llarg període de defensor de causes perdudes un jutge instructor, liberal i cívic, em va dir textualment: ‘Proposi testimonis falsos, proves de descàrrec, el que vostè vulgui … Em nego a tancar sis anys a la presó a la seva clienta per cremar un drap ‘.

Però afortunadament tot allò ja ha passat. La justícia europea encara que amb la lentitud que la caracteritza prenc cartes en l’assumpte. Per examinar poso com a exemple dos casos judicials. Arnaldo Otegui, condemnat a un any de presó per cridar públicament al Rei, cap dels torturadors, va ser rehabilitat pel Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg amb una sentència que li va reconèixer el seu dret a la llibertat d’expressió i va condemnar l’Estat espanyol a pagar-li 20.000 euros en concepte de danys morals per vulnerar-. La decisió va raonar la desproporció existent entre l’exagerada condemna per injuriar el monarca i la pena molt inferior que la justícia espanyola hagi imposat a Otegui si l’ofès no hagués estat un rei.

Temps després dos independentistes catalans, Enric Stern i Jaume Roura que van ser condemnats per cremar una foto de grans dimensions dels monarques a Girona també van anar a Estrasburg. El Tribunal de Drets Humans va declarar que la crema de la foto no constituïa un atac personal al Rei. Va ser simplement -segons la Sentència- ‘una expressió vàlida de rebuig a la monarquia com a institució i una denúncia cap al que representa el rei com a cap i símbol de l’Estat’. Una cosa que “entra dins de l’esfera de la crítica política o dissidència i que, per tant, forma part del dret a la llibertat d’expressió”. Però ni tot va ser tan ràpid ni tan senzill. Esquerra Republicana va formular una proposta de llei per despenalitzar les injúries a la Corona i els ultratges a Espanya però el Congrés dels Diputats -el PP, el PSOE i Ciutadans van votar en contra- ni tan sols la va admetre a tràmit tot i el mandat abolicionista dels alts tribunals europeus.

A poc a poc van tornar les aigües al seu curs. L’Estat va haver de sotmetre a Europa. Va ser llavors quan va aparèixer el delicte d’odi com a comodí, el pretext per burlar la llei i perseguir als ciutadans que expressaven lliurement les seves idees. “Perseguirem i jutjarem els delictes d’odi perquè caigui el pes de la llei sobre els culpables de la mateixa manera que succeeix en els països democràtics”, ha subratllat el llavors ministre Zoido. I es va quedar tan tranquil. En només quinze dies Interior va tramitar 125 denúncies per delictes d’odi i desobediència en el marc de l’1-O. Després van arribar moltes més: rapers, manifestants, portadors de llaços grocs, protestataris davant de la Guàrdia civil … i tants altres persones innocents que van ser jutjades i sentenciades a greus penes de presó. Un trist retorn als primers anys de la Transició, un dels períodes més lúgubres i foscos de l’Espanya postfranquista.

Tant la bandera nacional com l’estelada, tot i que no són més que dos draps, mereixen la respectabilitat i deferència que cada ciutadà els vulgui conferir a causa que, respectivament, porten els emblemes de l’Estat espanyol i de la independència de Catalunya. Però, això si, amb el benentès que després de la desmesurada resposta política i judicial de l’Estat opressor contra els dirigents d’aquest país, ha convertit la senyera en un símbol de democràcia i llibertat.