LA FALSEDAT DE LA POLÍTICA

“El vici del poder” (“Vice“) d’Adam McKay, director i guionista independent, és un document fefaent i autèntic sobre la falsedat de la política; un testimoni cinematogràfic, sinistre i vomitiu alhora, que reconstrueix la recent història mundial a través d’un relat mordaç i despietat sobre Dick Cheney, el vicepresident de Bush, JrCheney va ser el factor executant de la guerra contra Saddam Hussein que es va saldar amb la mort de 600.000 civils, un milió de ferits i 80.000 mutilats iraquians. Un genocidi que Cheney va justificar amb un enfilall de mentides sostingudes fins i tot davant l’ONU i mitjançant tortures sistematitzades i infligides amb total impunitat a presumptes terroristes. (Interrogatoris a l’ombra, segons ell).

La seva total i absoluta falta d’escrúpols, el seu domini estratègic i control dels pous de petroli i la provada ineptitud de George W. Bush que, igual que Donald Trump, no va ser més que un titella irrisori i ridícul que es va engrandir en dedicar més temps en empinar el colze que a atendre els assumptes d’estat, van fer possible que Dick Cheney accedís a la vicepresidència convertint un càrrec buit de responsabilitat en el centre de poder d’un Govern que ha passat a la història com el màxim responsable de la magnicida resposta als atemptats de l’11 de setembre.

Però el més rellevant del guió de McKay és donar compte de l’existència dels que mouen els fils del poder: l’aliança entre la ‘plutocràcia’ (el poder dels rics) amb la patografia (el poder de degenerats cerebrals o bojos de lligar). Si traslladem la qüestió al procés català o a l’Espanya del nostre temps, qui és el que pretén aplicar de nou el 155 a Catalunya?, Qui decidirà si els diputats sobiranistes aproven els pressupostos de Pedro Sánchez? Per quina raó s’ha impedit salpar als vaixells Open Arms i Aita Mari per dur a terme la seva missió de rescatar immigrants morts o agònics a la Mediterrània? Per què Puigdemont demanda, sense previ avís, a Roger Torrent, president del Parlament davant el Constitucional? Quina és la raó per la qual hi ha una guerra oberta entre els partits independentistes: les seves causes són espúries o merament dineràries?

Si ho prefereixen, els hi proposo altres bases de discussió: ¿Quina és la causa per la qual la ciutadania ha deixat de creure en les organitzacions polítiques independentistes? És l’antiga Convergència qui, en contra dels seus principis conservadors, proposa una República catalana lliure, popular i sobirana?

Per reflexionar sobre aquestes hipòtesis cal mirar enrere. Els líders presumptament independentistes que apareixen en els mitjans o expliquen acudits al Congreso– siguin de Junts pel Sí, o d’ERC – no porten la batuta; els dirigeixen altres doctrinaris de forma encoberta. L’1-O els catalans es van pronunciar sobre el seu futur a través d’un referèndum que les forces de seguretat no van aconseguir impedir. La pregunta era molt simple: volia, la ciutadania, aconseguir un estat independent en forma de república? Sí, o no? El resultat va ser propici per a l’independentisme: 2.305.290 participants i un 80,8% vots afirmatius. És a dir: no van ser els partits sinó les dones i homes de Catalunya que ho van decidir.

Els prebostos que mouen els fils de la política des de l’ombra tenen un únic objectiu: generar el gran capital; i els seus lacais, els líders dels partits polítics, romanen en les seves poltrones per mantenir les seves prebendes i no perdre els privilegis adquirits a costa del poble. Però, per fortuna, la majoria de la ciutadania s’ha adonat de tots aquests discursos maliciosos, mentides i enfrontaments i, en conseqüència, ha substituït els partits independentistes per altres plataformes socials com són Òmnium Cultural, l’Assemblea Nacional Catalana, o els CDR.

Els recomano fervorosament ‘El vici del poder’, un repàs a la història política dels EUA a partir de la fi de l’era Nixon (Watergate) fins a l’11-S i la posterior guerra de l’Iraq. Però, ens agradi o no, Adam McKay ens introdueix al despatx oval de la Casa Blanca perquè puguem conèixer i valorar decisions molt properes a nosaltres que han interferit en les nostres pròpies vides. Vaguin a veure-la. M’ho agrairan.