La cinquena columna

Sempre s’ha dit que Catalunya és un país d’acolliment per a immigrants tal com ho demostra el fet que a José Montilla (Pepe pels amics) nascut a El Remolino, un petit poble andalús proper a Puente Genil, no tan sols li va franquejar les portes de les seves fronteres sinó que se’l va investir President de la Generalitat. Sense saber parlar català va traspassar la porta del Palau de la Generalitat amb el seu caminar defallit i ullerat i el seu etern portafolis a la mà. Però per fi Pepe Montilla, fill adoptiu del PSC sempre submís, digne i obedient al seu partit i per damunt de tot a Espanya, va aconseguir realitzar el somni més gran de la seva vida: succeir a Maragall com a president de la Generalitat.

Miquel Iceta que va arribar a la vida pública des dels moviments parroquials de l’Església, va ser sempre un enemic a mort de Pasqual Maragall. Al capdavant d’altres membres de la cinquena columna del PP li redactava els seus discursos, li impartia classes de català i l’ensinistrava inútilment en l’art de l’oratòria… Però el nou President mai podria ser un líder per al poble perquè no era més que un buròcrata de la política, un funcionari sense ideologia, un grimpa, caga ciris i poruc. Maragall i Iceta provenien de cultures oposades. Mentre el primer representava la lleialtat familiar, l’interès per solucionar els problemes dels ciutadans, l’estudi del procés català davant a l’opressió estatal i la defensa de les minories; l’altre simbolitzava al PSOE, la seguretat de l’ortodòxia al servei de la causa d’en Zapatero i la forma d’esquivar el procés català fen una defensa insultant a la unitat d’Espanya.

Tots dos eren membres de la cinquena columna, una expressió atribuïda a Emilio Mola, un dels generals més sanguinaris de les tropes franquistes que s’ha fet universal. La “5a columna” estava integrada per un conjunt de polítics unionistes, deslleials a Catalunya, que col·laboraven des de dins amb partits espanyolistes com el PSOE o el mateix PP. S’infiltraven clandestinament com a militant del pluripartidisme català per atemptar en contra de la seva independència. Així col·laboraven per aconseguir la victòria del règim absolutista amb el dictador de torn.

El ‘procés’ es va iniciar amb Maragall. El seu principal projecte de govern va ser la reforma de l’Estatut que va canviar de dalt a baix. El setembre de 2005 el Parlament el va aprovar per majoria. Va ser un triomf inqüestionable del President. La línia dura dels populars, sota la mirada crítica del Rei Joan Carles, va iniciar una campanya de desprestigi, assetjament i enderrocament de l’Estatut perquè ‘significava un greu perill per a la unitat d’Espanya’, el mateix discurs unionista de sempre. La resta ja la coneixem. Maragall va ser defenestrat, víctima del complot de la “5a columna” dirigida per Iceta. Però el redactat definitiu de l’Estatut es va aprovar per ambdues càmeres tot i que, quatre anys després, el TC el va declarar inconstitucional.

Montilla, Zapatero, Zaragoza, Manuela de Madre i altres conjurats contra Maragall de la “5a columna”, van ser els únics dirigents del PSC que es van atrevir a plantar-li cara, a dir-li personalment que l’aparell, no volia que optés a la reelecció. Les trenta monedes d’or que li van donar a Judes per trair a Crist no eren res comparades amb els premis i prebendes que Iceta, Montilla i la resta de columnistes neòfobs anaven a rebre de Zapatero. Amb Maragall es van acabar els somnis d’independència i les il·lusions republicanes de molts catalans que pensaven que amb audàcia i decisió s’hauria canviat el curs de la història. Però els ‘quintacolumnistes’ de la conjura van oblidar una de les normes primordials de la democràcia: “quan s’utilitza la mentida per a fer política es desvetla l’existència d’una ideologia autoritària, i apareix el poder opressor”.

A partir de llavors Montilla va practicar la política del fingiment, ballant a la corda fluixa i fent la puta i la Ramoneta per a no perdre els privilegis, butlles I retribucions fruit del seu saqueig i pillatge al poble de Catalunya obtinguts com recompensa per la seva intervenció estel·lar en la “Cinquena columna”: un castell de valor incalculable de la seva propietat, el càrrec de senador amb els emoluments i complements milionaris, un despatx propi amb cotxe oficial i sis sentinelles al seu servei… A canvi no va comparèixer al Senat per a no mullar-se en la votació sobre l’aplicació del 155, va aconsellar al poble, entre molts altres pronunciaments de Rajoy plantejar vies menys traumàtiques que la independència i va advertir que una consulta polaritzada dividiria Catalunya.

Per la seva banda Iceta, considerat per molts com el Fouché català, servidor i traïdor a tots els nacionalismes, perdedor categòric de les autonòmiques, s’ha convertit en el principal opositor de l’independentisme fent costat al PP i C’s. Ha deixat de presidir un PSC lliure, democràtic, independentista i popular per a convertir-se en esclau del PP-PSOE i en soci de Millo, Albiol, ArrimadasCarrizosa, Sánchez i la ministra Montserrat  els que han corejat  ‘Que viva España‘ en les manifestacions unionistes. Però Iceta no és un traïdor a la seva pàtria ni tampoc un botifler perquè no ha enganyat a ningú. Tan sols és un miserable. Mai s’ha sentit català el que l’eximeix de ser l’autor de la comissió d’un delicte d’alta traïció perquè Iceta igual que Montilla sempre es va considerar un espanyol fins al moll de l’os. Ara, cap dels dos ni tan sols guarden les aparences.

Fa pocs dies. Joan Tardà va fer una manifestació sorprenent. Va dir que l’independentisme només tindrà èxit si s’obren vies de diàleg amb el partit de Xavier Domènec i el de Miquel Iceta. Segons el líder d’ERC, “ha d’establir-se un govern de progrés, valent, sense complexos, exercit des de la Generalitat, al marge de la seva adscripció ideològica, sigui o no independentista”. Malgrat l’aforisme de Josep Pla, ‘la política fa estranys companys de viatge’, no crec que estar en mans d’en Iceta, la Belén Esteban de la política catalana, sigui la millor solució per mantenir la lluita contra l’Estat opressor fins a aconseguir ser ciutadans d’una República catalana, popular, lliure i independent.