JAIME ALONSO CUEVILLAS, DE LA TELE AL PARLAMENT

L’última i única vegada que vaig estar amb Jaime Alonso Cuevillas va ser l’any 1997 quan era degà del Col·legi d’Advocats de Barcelona. Ho va ser per poc temps. El seu mandat va ser suspès arran de diverses querelles que li va interposar Montserrat Avilés i d’altres diputats de la Junta de Govern. La causa: El cobrament irregular de dietes com a degà, el pagament d’una enquesta electoral de la seva candidatura, i el desviament de fons dels comptes col·legials per costejar la restauració del seu despatx. Les denúncies van esdevenir en inútils, en ser arxivades per jutges propers a la rereguarda de l’Opus Dei i la Falange, després de molts recursos, incidents i altres vicissituds processals que van durar més d’un any.

En la causa de l’Audiència de Barcelona el fiscal va sol·licitar per a Cuevillas penes de presó i inhabilitació superiors a quatre anys. Fill d’un jerarca de la FET i de les JONS va ser absolt per ser qui era, però amb un retret a la seva conducta de deslleialtat professional a la sentència. En aquella època, ni es deia Jaume, com ara, ni cridava ‘Visca Catalunya’, sinó tot el contrari. Portava al voltant del canell una bandera espanyola, i la seva toga, pútrida i rància, feia una pudor molt forta a naftalina. Tampoc va aconseguir el seu major anhel: sortir a la televisió com a comentarista d’opinió com ho fa ara, revelant a l’audiència secrets professionals de caràcter processal.       

Quan va ser contractat pel president Puigdemont per formar part del col·lectiu d’advocats per a la seva defensa -el bon fer burocràtic de Cuevillas no entra a debat- per obra i gràcia del Procés, va esdevenir un independentista radical, en un demòcrata de tota la vida, en un tertulià clarivident i lúcid i, per sobre de tot, en un còmic excèntric i groller, pletòric de gestos extravagants. En la seva patètica aparició al programa de TV3, ‘La nit dels Oscars’, va voler emular als dos Oscars, Andreu i Dalmau, els seus protagonistes, amb un comportament eixelebrat més propi d’un babau que d’un jurista.

Però la gesta més rellevant que va revelar políticament la seva imatge, va ser quan va convidar a Steven C. Krane, degà dels advocats de Nova York, per lliurar-li la medalla honorífica de l’ICAB barceloní. Krane, republicà i feixistoide, era un golafre que permanentment somiava ser president dels EUA mentre devorava hamburgueses. Amb el beneplàcit de Cuevillas, que aplaudia totes les seves bajanades, es va autoproclamar protector dels bons enfront dels dolents, dels rics en contra de la maldat dels pobres, dels blancs de les malifetes dels negres i paladí de la gent de bé en defensa de la virulència dels hispans. Krane, solucionava aquelles injustícies socials amb la pena de mort o la presó de Guantánamo.

Víctor Amela a ‘La contra’ de ‘La Vanguardia’ (maleïda hemeroteca, pensarà Cuevillas) el va definir així:

-‘Krane és directe i franc: aplaudeix la guerra preventiva d’Iraq i les mesures imposades per Bush per als terroristes de Guantánamo perquè, segons afirma, ‘se’ls concedeix més garanties de les que es mereixen’, i és un fervent defensor de la pena de mort perquè “evita que els assassins tornin a delinquir”.

Va ser l’única vegada que Cuevillas va barrejar el dret amb la política. Va imposar la condecoració a Krane en un acte públic i solemne presidit per les autoritats governatives i judicials d’aleshores. Els mitjans informatius es van fer ressò de les paraules pronunciades per aquell peculiar lletrat nord-americà d’extrema dreta. Vaig pensar que, com a compensació a tan alta distinció, Krane hauria d’obsequiar Cuevillas a presenciar com a convidat especial algunes execucions en els millors patíbuls d’Amèrica. Així comprovaria la bellesa de la cadira elèctrica en funcionament, l’olor agredolç de la cambra de gas i la sobrietat de la injecció letal. Seria testimoni d’excepció del millor dels sistemes de redempció dels reus: la mort.

Per a molts, la justícia continua sent una conya però en realitat no és així. En el nostre entorn judicial no existeix l’engany. Hi ha un percentatge molt elevat de ciutadans que coneixen l’ideari social i polític de gairebé tots ells. El possible fingiment d’alguns magistrats sempre o gairebé sempre és descobert. Però no passa el mateix amb el poder legislatiu. La majoria de polítics són trepes que pugnen per assolir els seus interessos personals. El que s’oculta després dels seus rostres és un enigma indesxifrable i misteriós.

Així ho acredita la designació a dit de Cuevillas pel president Puigdemont per encapçalar la llista de candidats JuntsXCat al Congrés, sense el beneplàcit de les seves bases ni dels veïns de Girona. Són molts els diputats i senadors que no diuen el que pensen ni creuen en les propostes que han de defensar. Tant Cuevillas com Krane haurien de reflexionar sobre el que el seu admirat president Reagan va dir una vegada en plena borratxera: la política és la professió més baixa, mesquina i menyspreable de totes les que existeixen. En ella hi ha adversaris i correligionaris però els segons són els més perversos i perillosos.