Els papers perduts de l’inquisidor major del regne

El jutge Llarena ha perdut els papers. ‘Perdre els papers’ en un procés judicial és el pitjor que li pot succeir a un jurista, sigui magistrat, fiscal, jutge o advocat. Quan això passa es produeix una situació de fracàs en el procés que provoca irremeiablement errors i anomalies impròpies d’un jurisconsult que s’apreciï a si mateix, ja que significa perdre el plet per ignorància de la llei. Llarena, que fins ara era la vaca sagrada del poder polític de l’Espanya d’en Rajoy, s’ha convertit en una bèstia negra, ignominiosa i irracional. Ha deixat de viure en el regne dels poderosos, jutjant per sobre del bé i del mal, i ha baixat a l’infern de l’estultícia denigrat per tothom.

El seu primer gran error va ser retirar l’ordre europea de detenció dictada contra el President Carles Puigdemont i els conselllers Toni Comín, Lluís Puig, Meritxell Serret i Clara Ponsatí impedint la seva lliure circulació per la Unió Europea. Els seus arguments no van ser jurídics sinó polítics. Segons va mantenir Llarena en les seves pròpies resolucions, tant els que són fora com els reclusos “mantenen els seus idearis sobiranistes. Cap d’ells han renunciat a la seva activitat perquè s’han integrat en el projecte polític de ‘JxCat‘ i s’han afirmat en el seu compromís amb la independència i la proclamació de la República catalana”. Ja vaig escriure amb anterioritat que Llarena continua exercint de mestre d’escola franquista –aquells que ens tancaven al “quarto de les rates” si no ens penedíem dels nostres pecats- en comptes d’actuar com un jutge que instrueix un sumari. Llanera, exercint d’inquisidor del regne, va empresonar arbitràriament als caps de turc, i va emetre ordes de detenció internacionals a homes i dones que gaudien de la totalitat dels seus drets civils, un trist i irracional plet de confusió que el fa mereixedor de la deshonra pública.

Llarena no instrueix un sumari ni administra justícia. Renega dels drets fonamentals a la torera i conculca la ideologia i la llibertat de pensament de les persones. Comet, li agradi o no, un delicte de desacatament i un altre de prevaricació. Però la infausta realitat és molt diferent. Llanera va retirar l’ordre de detenció internacional dictada contra Comín, Serret i Puig quan va saber que la justícia belga rebutjaria els seus arguments i no els lliuraria a Espanya.

Llarena va vulnerar els regles de joc de la democràcia violant drets fonamentals i lleis internacionals d’obligat compliment. El seu següent error va ser emetre la segona euroordre d’arrest contra ells, unes persones que gaudien íntegrament de totes les seves garanties de llibertat, perquè cap havia sigut objecte de cap ordre de detenció a Espanya el què, en puritat jurídica, impedia la seva extradició. Aquest és el ‘defecte de forma’ que el Fiscal general belga addueix com a fonament de la seva negativa: Cap dels polítics que Llarena volia extradir era un delinqüent perseguit per la policia espanyola.

La negativa a l’ordre europea de detenció va suposar per al jutge Llanera la caiguda a l’abisme de la depressió. Es va mostrar defallit, trist, enfonsat i esgotat. Va arribar a pensar que anava a ser depurat i apartat de les seves funcions. Era conscient que no era només Bèlgica qui l’hi havia menyspreat el seu mandat. Alemanya va denegar l’extradició de Carles Puigdemont, Escòcia li va demanar més informació respecte a la catedràtica Clara Ponsatí i Suïssa havia refusat el lliurament d’Anna Gabriel i Marta Rovira per considerar que els seus presumptes delictes eren polítics. Per la seva banda, Rajoy i els seus politicastres van patir un atac de còlera que van descarregar contra les democràcies europees tan allunyades del respecte a la pau i l’ordre públic que preval a l’Espanya postfranquista. Es van estendre una vegada més les ales del corporativisme -la vella pràctica reaccionària dels països totalitaris- a favor de Llarena ‘tan injustament tractat pels seus col·legues belgues’. Fins i tot, el fiscal general de l’imperi espanyol va ordenar-li fer una nova ordre europea de detenció contra Toni Comín, Meritxell Serret i Lluís Puig.

El govern d’Espanya, el TS i el CSPJ també han perdut els papers. Cap d’ells ha superat aquesta situació. Els seus màxims responsables, pletòrics i d’un humor de mil dimonis, han posat el crit al cel i gargallejant, han obligat al jutge Llarena a cursar una nova euroordre substituint el delicte de rebel·lió atribuït a Puigdemont per un altre de sedició. L’abatut magistrat busca-raons, mitjançant una carta al fiscal cap de l’Audiència de Schleswig-Holstein, sense cautela ni decòrum de cap mena, afirma que ‘la decisió belga és una determinació contrària al principi de confiança recíproca entre països de la Unió’ fet per al qual, en tractar-se d’un error, ha de ser extradit. Reclama a la justícia alemanya que li faci el favor.

Aquesta guerra oberta fomentada per l’odi, la incomprensió, la mentida, el saqueig i la bandera de l’unionisme, la guanyarà Catalunya. Però les conseqüències que durant la lluita es generin, fruit de la política desgavellada, inconcebible i delirant de Rajoy i els seus esbirros, més pròpies de la desraó i l’absurd que la del sentit comú que sempre al·lega, seran incommensurables. Unes seqüeles que ni ell ni el fins ara omnipotent jutge Llarena podran satisfer.