ELS JUDICIS PARAL·LELS DEL PROCÉS

En el teatre, els drames judicials han estat sempre grans èxits de taquilla. El cerimonial del circ de la justícia. El vestuari dels seus lacais i el llenguatge altisonant i fastuós, converteixen els judicis en extraordinàries representacions de Gran guinyol. Aquesta és la causa del monumental interès ciutadà suscitat per l’enjudiciament del Procés. Els seus protagonistes són autèntics. S’interpreten a sí mateixos a excepció de Manuel Marchena, que en el seu paper de president del tribunal dissimula la seva parcialitat i diu el que no pensa en un afany erm d’entabanar a milers d’observadors de l’Europa democràtica.

Però els grans enemics del Procés són els judicis paral·lels que, amb la seva informació esbiaixada i anàlisi mentidera, manipulen l’opinió dels espectadors. A Catalunya, aquesta mena de processos proclamen l’arbitrarietat del Tribunal i l’absolució dels inculpats, mentre que a l’Espanya profunda, declaren públicament i solemnement l’ensorrament de l’independentisme i les nefastes conseqüències del fracàs del sobiranisme. El dret a la informació, a la llibertat d’expressió i a la publicitat dels judicis, són mandats inalienables, però les opinions tendencioses i arbitràries d’aquests pseudo-juristes d’ocasió, són nefastes. Celebro la retransmissió del judici al canal 3/24 per a Catalunya però lamento que s’hagi vetat la seva visió als televidents de la resta de l’Estat. Els espanyols només poden presenciar a unionistes pròxims a partits de centre (alguns propers a VOX), com Antonio García Farreras, Francisco Marhuenda, Eduardo Inda, María Claver o José Luís Roig. Aquests gasetillers mediàtics envesteixen contra tot allò que no els agrada ni, per descomptat, entenen. Alguns han arribat a dogmatitzar, entre altres impudícies, que “l’ANC es reafirma com a gestora del disturbi de carrer” o que “Òmnium Cultural no té res a veure amb la cultura”. En nom de l’Espanya invertebrada, totalitària i carca del rei Borbó, fomenten la discòrdia entre la gent de bona voluntat i aviven l’odi contra Catalunya.

Tampoc aprovo als tertulians sobiranistes que, amb paraules simples i plomes enverinades, descarreguen la seva aversió a la justícia sense saber per què. D’altres, com Joan Queralt, s’entesten a aclarir l’obvi com si els espectadors fossin necis. Tampoc és de rebut el xafardeig artificial i vulgar que practiquen Helena Garcia Melero i Pilar Rahola al programa ‘Tot es mou’, impropi d’una cronista antològica i d’una comunicadora d’excepció.

L’actuació partidista de Marchena, les declaracions enganyoses dels guàrdies civils, l’afirmació surrealista d’Enric Millo sobre l’ús de detergent Fairy, les manifestacions traïdores i fal·laços de Soraya Sáenz de Santamaría i Mariano Rajoy, la campanya electoral de VOX duta a terme per dos intrusos en estrades, les miradetes Consol Madrigal al fiscal Saragossa, l’únic que contrala l’acusació, els interrogatoris incoherents de Rosa Maria Seoane, la permanència a la presó dels “sospitosos” després de més d’un any en “preventiva” són fets tan evidents i obvis que no necessiten cap traducció. Sobren els judicis paral·lels. Perquè el poble és savi, assenyat i prudent. No necessita la intervenció de comentaristes aliens al procés, convertits en ocasionals juristes de pa sucat amb oli.