ELS FARSANTS DE LA POLÍTICA

Són molts els ciutadans que afirmen que la política s’ha convertit en un circ després dels contrasentits que va cometre Pedro Sánchez per a no pactar amb Pablo Iglesias i promoure unes noves eleccions. La vida publica, s’ha transformat en una lona de tres pistes en la qual els que hi treballen pateixen un estat de desgast i deterioració immensurables. Les raons que van generar el resultat no desitjat de Rivera, Iglesiasi Errejón en els passats comicis, van ser manifestes: el cansament dels votants, les moltes fal·làcies que es van dir durant la campanya, i els cruels i despitats insults als sobiranistes. Dues raons van ser suficients per justificar el malencert de Sánchez. Les negatives constants a reunir-se amb Quim Torra, i l’exhumació de Franco del ‘Valle de los Caidos’ que li va costar més de cinquanta escons a favor de VOX. Aquestes dues bagatel·les electorals del president, van promoure per part del món independentista, noves, multitudinàries i radicals accions de protesta contra la sentència del procés.

El que el poble no comprèn és que els polítics diguin avui blanc i demà negre. Ningú es creu el dogma de fe que Pérez Rubalcaba va proclamar al Congrés de Suresnes, l’any 74: “La definitiva solució del problema de les nacions que integren l’Estat Espanyol –va dir- es resol reconeixent el dret d’autodeterminació”, una doctrina ara vilipendiada pels barons del PSOE. És manifest, també, que tant el conservador Rajoy, com el socialdemòcrata Sánchez, secundats pels seus fidels servents Llarena, Marchena i els altres jutges polititzats del TS, han avivat la flama de l’odi, la crispació i la intransigència del poble català. Si la política “és l’art de governar un país” o, com va dir Azaña, “l’estadi més elevat de la cultura”, a l’Espanya postfranquista del rei Borbó aquesta honorable disciplina mai ha existit.

La replica més clarificadora i contundent a les indiscriminades agressions, físiques i morals als ciutadans de Catalunya, la va formular, sorprenentment, Torra en el seu al·legat final del vergonyós judici per desobediència promogut per VOX. Torra, va passar de ser inculpat a Fiscal. Va fer una anàlisi magistral, imparcial i crític del procés, que els membres del Tribunal van haver de cruspir-se amb patates fregides. Tampoc podem oblidar-nos dels autèntics protagonistes d’aquesta història, les víctimes propiciatòries dels tres poders representats per governants que a mesura que passa el temps es converteixen en funcionaris. He conegut jutges polititzats i diputats de tots colors. Advocats sense clients, empresaris fracassats, gents sense ofici ni benefici, oportunistes o demagogs, sense voluntat ni vocació, que han degenerat en politicastres per subsistir a la vida.

Altres ho fan per satisfer la seva vanitat en la creença que ser mandatari públic comporta l’admiració, el respecte i la submissió dels altres. Però els ciutadans van abrigar contra ells, sentiments violents de repulsió i d’odi. Crec en la política, però abjuro del sistema corrupte que la regenta, i tinc fe en la justícia, però no amb els magistrats que l’administren. Aquest és l’autèntic problema de l’Espanya regida pels Borbons. Els ciutadans no entenen que Sánchez i Iglesias, després de dir-se el nom del porc, s’abracessin com vells amants. No es tracta de cinisme. La realitat és una altra. Tots dos líders, a la fi, van aprendre la lliçó. Sabien que si no pactaven, es produirien, inexorablement, unes terceres eleccions i que aquesta vegada les guanyaria la ultradreta.

Si els canvis de criteri són possibles en política avui ha arribat l’hora d’aplicar el sentit comú, la primera i principal constitució dels països democràtics basada en el senderi, la sensatesa i el raciocini. ERC ha de fer allò que molts independentistes no volem. Pactar amb Sánchez perquè pugui ser investit com a president d’un govern d’esquerres fent front al rebuig dels seus correligionaris més neòfobs i de la dreta reaccionària del PP, VOX i Ciutadans. Però és l’única solució. Si no fos d’aquesta manera, Catalunya deixaria de tenir un Govern propi per a convertir-se una colònia, com ho van ser Cuba, Puerto Rico o Filipines, marcada per la severitat de la llei, ocupada per l’exèrcit espanyol, subjecte a una repressió virulenta i arbitrària, jutjada gratuïtament per sedició, privada d’un parlament propi i amb una dependència tirànica i absoluta de l’opressor.