ELS CAPRITXOS D’EN SÁNCHEZ

De totes les volubles frases que Pedro Sánchez ha pronunciat darrerament a mi només en preocupa una: la reimplantació del 155 a Catalunya. Sánchez actua davant les càmeres sense cap encís. Més que les declaracions d’un polític digne i competent sembla’n les d’un galà de comèdia burlesca. Però Pedro Sánchez, que no és un idiota, ni tampoc un analfabet, sap perfectament el que vol: seguir a la Moncloa en solitari com ho ha fet fins ara. Les consultes, propostes i converses, que mantingué amb els líders dels partits de l’oposició, van ser pura comèdia perquè l’únic que pretenia era proclamar unes noves eleccions.

Al palau presidencial, envoltat per les seves ministres de confiança, Carmen Calvo, Mª Jesús Montero i Margarita Robles, a les que tanta estima té perquè li diuen que sí a tot i li riuen les gràcies, seguirà barrinant com mantenir-se al poder. Actualment el capital i la gran banca són els factors decisius de la seva política. A la Moncloa ja no governarà ell, ho farà el món de les finances. Quan va obtenir la Secretaria General del PSOE la seva ideologia era una mica més progressista que la dels seus antecessors, Felipe González i José Luis Rodríguez Zapatero anomenats erròniament socialistes ja que sempre mantingueren una ideologia socialdemòcrata. Sánchez, fan de Zapatero fins al mes de juliol passat, volia superar les seves propostes electorals, però així que el Rei Borbó li va encarregar formar govern va canviar radicalment de política. La raó, insisteixo, va ser la pressió del poder econòmic de les internacions que li van prohibir pactar amb Unidas Podemos.

Aleshores s’armà el guirigall. Un combat a sang i fetge entre els líders de les faccions d’esquerres convertits en trabucaires. Sánchez va mentir amb vilesa i malignitat. Iglesias va replicar amb claredat i duresa. La ciutadania no entenia res. En el programa Salvados de Jordi Évole Sánchez havia declarat: “Em vaig equivocar en qualificar a Unidas Podemos de populistes, hem de treballar plegats”. Després va afegir: “Ha d’haver-hi més enteniment i cooperació entre els dos partits”. D’altra banda, fa pocs dies digué tot el contrari: “És absolutament inviable l’entrada de Unidas Podemos al Consell de Ministres”- assegurant que “no dormiria tranquil si la cartera d’hisenda o la d’energia estigués en mans d’una persona pròxima a Pablo Iglesias”.

Catalunya ha constituït el més vulnerable dels capritxos de Sánchez. Després d’assegurar que “la proposta del PSOE per a resoldre el conflicte és reformar la Constitució posant fi a l’estat autonòmic” tot just, en convocar eleccions va rectificar: “Si la Generalitat fa qualsevol intent de vulnerar la Carta Magna, el PSOE aplicarà el 155 per a garantir el seu compliment”. Així de senzill. Pedro Sánchez no és més que una estratega de pocapena i, per a dirigir un país, cal ser veraç en aparença, optimista –semblar-lo o fingir-ho-, intel·ligent, coherent i lúcid, i tenir un fons rousseaunià. Qualitats o defectes que no té Sánchez.

La guerra d’Espanya contra Catalunya es manté oberta. La batuda del passat 23 de setembre, que va concloure amb la detenció de nou membres dels CDR tenia un objectiu concret: acovardir i sembrar la por a la població en un banal intent de reprimir possibles respostes populars a la sentència del Procés. L’any 1934, després de la declaració d’independència de Catalunya, van ser molts els espanyols conscients que la qüestió s’havia de resoldre per mitjans pacífics però la ultraconservadora CEDA de Gil-Robles va repartir milions de pamflets proclamant que la “unitat d’Espanya només es podia obtenir mitjançant la violència”.
Aquella va ser una de les etapes més lúgubres i sòrdides de l’Espanya negra de Solana, Zuloaga i Nonell, caracteritzada per l’ordre, la religió, l’unionisme i la repressió contra Catalunya, a la que, amb tanta insistència, Pedro Sánchez sembla voler tornar.