EL VIRUS DE LA FAM

Fa quasi trenta anys, vaig conèixer a Harry Belafonte, un famós cantant jamaicà, amb qui vaig coincidir en un vol a Nova York. Vaig quedar sorprès per la fondària i sinceritat de les seves paraules: “Jo sempre he intentat millorar les condicions de la societat” – va dir-me-, “especialment, la igualtat. Em motiva el món dels pobres en el que vaig néixer. De nen, veia a la meva mare fent de criada, discriminada perquè era dona, a més, d’immigrant i negra. Des de llavors, vaig rebel·lar-me contra el poder dels rics. Vaig utilitzar l’art i la cultura com a armes perquè no en tenia d’altres”.

Belafonte sabia perfectament contra qui havia de lluitar. “Abans” – afirmava- “l’enemic o els dèspotes estaven perfectament definits, era fàcil conèixer-los perquè hi havia rètols contra els negres, o vivies sota l’opressió d’un dictador, però ara és molt difícil, perquè l’adversari s’ha fet invisible, s’amaga de la llum pública, i no el pots assenyalar”. És evident que el capitalisme sense reserva i per descomptat, la fam dominen el món. El més greu que li ha succeït a la societat és que s’hagi repartit els diners entre quatre privilegiats, els que en tenen exterminem a la gent i s’inventen guerres nefastes. Aquest capitalisme ferotge està portant les democràcies cap al IV Reich.

La revolució francesa va ser conseqüència de la fam. La manca d’aliments va convertir als més necessitats, que eren la majoria, en un col·lectiu famèlic que recollia les viandes menyspreades per la cort. Durant el primer any del Govern del PP, es van multiplicar, dia a dia, les persones que passaven gana. Això va fomentar l’odi de les classes treballadores cap als governants, una situació que es va mantenir fins al 2012. Si comparem, de manera imaginària, les circumstàncies socioeconòmiques de la França prerevolucionària i els seus cortesans amb el Govern del PP i els seus ministres, ens trobaren en una circumstància molt semblant.

En els nostres dies estem vivint la pandèmia del coronavirus, la més greu i maligne de les plagues que s’han produït a les nostres vides. El Govern de Pedro Sánchez, influenciat per Unides-Podemos, ha decretat un seguit de mesures socials -atur, expedients de regulació, retorn a la feina a la fi de l’estat d’alarma, ajudes econòmiques als desvalguts, moratòries hipotecàries, subvencions a les petites empreses, etcètera-, que, quan s’acabi l’estat d’alarma, no es mantindran. Les seves conseqüències seran funestes per dues raons: La inevitable fallida del Fons Monetari Internacional (FMI) i l’egoisme i cobdícia dels poderosos de fer-se més rics. 

Ara, molts empresaris acomiaden als seus treballadors en lloc de promoure eines. El govern prohibeix els comiats objectius o els de força major, però no els disciplinaris, perquè les raons socials puguin estalviar diners. Pagant les indemnitzacions establertes per la llei, que després de la reforma són minses, quan desaparegui el virus, podran contractar a parats a baix preu o tancar la barraca.

Franco va portar al poble a la misèria creant abismals diferències entre els rics i els pobres. Ara la dictadura s’ha transformat en un règim presumptament democràtic, però la lluita pel poder i el repartiment de la riquesa continuen igual. Aquesta diferència existeix perquè, ara, hi ha solidaritat mercès al coronavirus, un enemic a més de mortal, invisible. Però després, quan s’aixequi l’estat d’alarma serà diferent. La unió es transformarà amb odi. El poble prendrà consciència que els seus adversaris són els de sempre. Els que gaudeixen del poder. Tornarà la fam. Molts indigents recolliran gasòfia a les escombraries. Milers de persones no tindran cobertura sanitària. Els pacients de malalties prolongades hauran de pagar els medicaments. Seran milions els treballadors acomiadats. La llei de dependència deixarà d’existir. Es reduiran les plantilles de persones dels hospitals públics. Els desnonaments, instats pels bancs, es reproduiran dia a dia obligant a les seves víctimes a malviure al carrer.

La Covid-19 és el virus de la fam. De vegades penso, encara que sóc ateu, en què ha arribat la fi del món que anuncia la Bíblia. ‘Hi haurà senyals en el sol, en les estrelles i sobre la terra –proclama-, i els homes, abatuts per la por i la ignorància del que vindrà, descobriran com totes les potències del món desapareixen. Quan aquests fets passin, alceu-vos i aixequeu el cap, perquè s’acosta l’hora final’.

La pandèmia del coronavirus té un abans i un després. L’antic ja el coneixem. El temps a venir és un enigma ocult, obscur i misteriós.