EL PROCÉS ELECTORAL: EL GRAN FRAU DE LA DEMOCRÀCIA

El sorprenent triomf de VOX en les eleccions andaluses recomana una reflexió sobre la democràcia, la gran virtut de la qual resideix en el sufragi universal. Però compte, els seus dos grans errors radiquen en el mètode electoral, unes pràctiques de màrqueting en què impera el ‘tot s’hi val’ i la desraó d’Estat, una situació que es produeix quan l’elegit ha aconseguit la victòria. Qui va guanyar les eleccions de 1960 als EUA? Frank Sinatra o Jonh F. Kennedy? Els contrincants del candidat que va aconseguir el poder eren polítics de gran envergadura alguns molt estimats pel poble. Però cap d’ells, al contrari de Kennedy, comptava amb el “Rat Pack” -un famós grup d’actors i cantants format per Frank SinatraDean Martin, Peter Lawford i Sammy Davis Jr. – com a participants en els comicis.

Les campanyes electorals americanes es basen en la publicitat. Els seus creatius venen a presidenciable com un producte més de la mateixa manera que ho fan amb la ‘Coca-Cola’ o la salsa ‘Tabasco’. Els dóna el mateix que el candidat sigui conservador o progressista. Per a ells l’única cosa important és que tingui caràcter, estil i originalitat suficients per poder vendre il·lusió als electors, enganyant als seus clients potencials de la ‘mercaderia’ com qui enlluerna un nen perquè compri rajoles de xocolata amb joguina inclosa o begudes de llimona amb “cromos”. En les eleccions generals de 1982, Landelino Lavilla, candidat per la UCD, va realitzar una gira per Espanya, ballant la conga, acompanyat d’una orquestra i un conjunt de coristes. Lavilla que era el Notario Major del Reino, cantava i movia l’esquelet com un pallasso enmig de la conya general. Després sortejava neveres entre els assistents cedides graciosament per una marca comercial.

Lavilla, no va guanyar les eleccions. Va voler imitar Sinatra a l’espanyola, però li va sortir el tret per la culata perquè la seva imatge no era la que d’ell havia concebut l’electorat. Sent com era un senyor molt de dretes, parlava en els seus mítings de llibertat i igualtat, de l’abolició del capitalisme i de l’erradicació de les classes socials. Ho feia vestit de frac. Els seus directors de campanya van incorporar en els seus discursos fragments de textos de Lenin o del mateix Stalin. Es van equivocar de mig a mig. Els seus espectaculars shows res tenien a veure amb els seus al·legats revolucionaris en què el respectable presenciava com un cavaller passat de moda d’etiqueta reivindicava la dictadura del proletariat.

Als EUA es pot separar del govern, al president, i altres alts càrrecs de l’executiu, i a la justícia mitjançant un procediment anomenat ‘Impeachment’ si són acusats de ‘traïció, suborn o altres delictes’ i se’ls declara culpables. A Espanya no passa el mateix. Al rei franquista i als seus successors no se’ls pot imputar ni enjudiciar perquè la constitució els atorga total impunitat. Per aquesta raó els dirigents de VOX van decidir no utilitzar en la campanya els mitjans publicitaris convencionals, amb l’excepció d’algun míting. Francisco Serrano no va emular a Kennedy ni a Lavilla. Va treure a la vergonya pública els parracs d’estrassa del PSOE i del PP, la ràbia continguda dels andalusos, la fam, la misèria, la desigualtat entre rics i pobres, i l’unionisme d’Espanya davant els ‘desvergonyits separatistes’ catalans, fent un discurs com el de Lavilla però al revés. Va aconseguir que els pocs votants que acudissin a les urnes ho fessin al seu favor. El poble andalús es va sentir defraudat, estafat i espoliat pels grans partits tradicionals sense que això suposés votar l’extrema dreta: ho va fer motivat per l’extrema ràbia i per l’extrema necessitat.

Els candidats de VOX per introduir-se en la vida privada dels indecisos van substituir els discursos i concerts per l’enviament electrònic. Van utilitzar maligna i puntualment, les xarxes socials. Però van fer trampa. Van remetre WhatsApp enganyant a les seves víctimes: com si els que els manaven fossin familiars o amics. Un cop rebuts els destruïen. Van manejar artefactes dotats de connectivitat dirigits, en una mateixa idea de comunitat virtual d’interessos, als seus potencials electors. Mark Zuckerberg, creador de Facebook, va demanar perdó als seus abonats davant la seva impossibilitat de resoldre aquest insòlit i alarmant succés.

En política no val tot. L’esfereïdor i sorprenent ascens de VOX a Espanya, un partit d’extrema dreta en la seva pròpia essència, no és més que una còpia dels consorcis europeus del mateix signe. La resposta a la seva ‘Reconquesta Nacional’ ha de ser radical per part de l’esquerra. Però per erradicar cal rectificar el fons estructural de la Unió Europea que afavoreix al gran capital, a la banca, i a les prominents fortunes, en contra dels salaris irrisoris dels Matteo Salvini a Itàlia, Marine Le Pen a França, Viktor Orban en Hongria, Donald Trump als EUA i ara, treballadors i la manca de serveis socials mínims. Aquestes situacions d’extrema gravetat són les armes que utilitza Santiago Abascal a Espanya per fomentar el racisme, la xenofòbia i la intolerància masclista.