L’escàndol dels jutges substituts

Publicat 17/06/2000

Un centenar de llicenciats en Dret imparteixen justícia a Catalunya sense haver superat cap prova sobre la seva preparació per presidir un tribunal. És urgent una reforma legal que ho impedeixi.

Quan la vaig conèixer era jove, bonica, eixerida i independent. Va acabar Dret quan tot just tenia 22 anys. Va acudir a gairebé tots els despatxos professionals de Barcelona a la recerca d’ocupació sense aconseguir-ho, com van fer centenars de nois i noies acabats de graduar a la facultat. Mai va saber de sentències de filòsofs ni de rondalles de poetes, perquè no va llegir a Cervantes.

Tampoc sabia inventar històries i fer que el malenconiós es mogui a riure, el simple no s’enfadi i el discret s’admiri de la invenció. Com a molt repetia acudits gastats que celebraven amb estridents rialles seus incondicionals. Posseïa quatre nocions de dret civil que havia après de memòria i recitava, com un papagai, alguns articles del vell Codi Penal. Però el seu somriure permanent, l’audàcia que atorga la joventut, la necessitat d’aconseguir treball i aquell minvat bagatge cultural, la van convertir en jutge.Alguns llicenciats de la seva promoció, tan llecs com ella en ciència legal, li van proposar ser magistrada substituta. Li van dir que el reglament de la carrera judicial determinava uns requisits de fàcil observança. Es tractava d’un text legal aprovat el 13 de juliol de 1995, que va trobar en el Butlletí Oficial de l’Estat a través d’Internet. A llegir-lo va comprovar que reunia les condicions per accedir a aquella plaça: era espanyola, llicenciada en Dret, tenia una residència habitual i no havia complert encara l’edat de 75 anys. El concurs consistia en omplir un qüestionari imprès i prestar jurament sobre qüestions tan elementals com el no haver exercit durant els dos últims anys com a advocat en el lloc sol·licitat per exercir les seves funcions judicials; donar-se de baixa com a actiu en el seu col·legi professional i assumir el compromís de prendre possessió de la plaça un cop jurat el càrrec. Així de senzill.

La sala de govern del Tribunal Superior de Catalunya referit al Consell General dels registres judicial amb un informe sobre les activitats realitzades durant el trimestre anterior que, per descomptat, va ser vàlida, que, encara que és inusual, és raó de Mèrit. La llei és molt estricte en aquest punt, instrueix els Presidents dels tribunals de cada comunitat autònoma tenir cura de l’actuació dels jutges alternatives pot realitzar amb cura i diligència.

I no més va ser nomenat jutge substitut d’un Jutjat social de Barcelona. No tenia realitzar algunes pràctiques a l’Escola Judicial. La seva mare, que va assistir a l’audiència com dia de debutar togada, llançat des de les teulades l’èxit assolit per la seva filla. Antics advocats va demanar permís per parlar. Fer-ho, quan ell no aclarir alguns dubtes, a la sala es va limitar a exclamar amb veu autoritària: “La proveyente resoldrà l’incident en el moment processal oportú”. Al final de cada judici presidenta per ella, que varen sermolts, pronunciava la fórmula habitual:”Vist per a sentència”. Aquest era el seu gran problema: dictar sentències. Perquè a més de presidir les vistes “amb solemnitat i elegància” Havia d’escriure les sentècies, i per això era necessari conèixer Dret. Quan, després de molts mesos que les condemnes es van fer públiques, confusió, ràbia, la vergonya, van ser alguns dels sentiments que van provocar.

Hans Magnus Enzensberger va declarar el 1931 el que avui pot semblar una bajanada: “L’Administració de justícia necessita per emetre les sentències conèixer el dret com a premissa material i tenir consciència com a element moral”. Per això l’única ambició dels seus mandataris ha de ser la pràctica de l’equitat i el dret amb rectitud. El càrrec de jutge precisa de vocació, de manera que no és una feina. La seva tasca ha de satisfer les exigències més estrictes. El ciutadà ha d’acudir als tribunals sense por, i per tant sense cap reserva, confiant que serà restituït de tot allò que la llei li atorga. La justícia, segons els clàssics, és el do pel qual la societat, a través dels seus jutges, concedeix al ciutadà el dret a aconseguir el que li és degut pel simple fet de ser persona.

El que relat en aquest article no és cap faula. Dels 381 jutges que exerceixen a Catalunya hi ha 117 substituts. D’aquests, 73 estan adscrits de forma permanent als jutjats. Els restants 44 supleixen els titulars en vacances, baixes o excedències.

Imparteixen, com els d’ofici, justícia a les sales del penal, laboral, civil i fins i tot administratiu. La majoria són molt joves i no tenen l’experiència mínima que els legitima per realitzar la funció social encomanada per l’Estat.

El tema és nou per al lector. Perquè es censura sempre la lentitud de la justícia, la ineficàcia de les seves resolucions, la discriminació entre rics i pobres … però no s’aprofundeix en l’origen d’aquests vicis. La seva solució requereix una reforma urgent de la llei orgànica del poder judicial que obligui a superar, en cas de mantenir la institució, proves d’aptitud molt més severes, sotmetent als aspirants a efectuar les mateixes pràctiques que els jutges de carrera realitzen a l’Escola Judicial. Un examen que valori, a més dels seus coneixements, la seva experiència i voluntat de servir al poble amb saviesa i vocació socials. D’aquesta manera es recuperarà, mitjançant la distribució del bé comú, l’exercici d’una democràcia autèntica basada en el respecte i la tolerància de la gent, únic fonament de la llibertat com a norma de convivència