DOBLE CORRUPCIÓ

A la fi el poble ha pres consciència de la inutilitat i falsedat dels partits polítics. Un exemple és el procés de la fundació de Ciutadans l’any 1996. Quan l’Albert Rivera el va instaurar, no ho va fer, tal com va dir, per defensar les llibertats individuals dels ciutadans enfront de les institucions. Va obrar simplement d’acord amb els seus propòsits, obtenir diners i aconseguir poder, oposant-se al catalanisme de Pujol, sempre des d’una posició constitucional espanyolista. Per aconseguir el que es proposava, es va retratar nu de pèl a pèl, passejant-se pels carrers de Barcelona, i així va sortir als pòsters publicitaris. Rivera va oblidar que en política el codi de conducta és l’estructura institucional que condiciona l’acció col·lectiva. No va acatar dita norma i es va equivocar.

La raó del seu fracàs a l’Estat espanyol que l’obligà a renunciar a la política, va ser deguda, en gran part, a l’elecció dels seus col·laboradors més propers. Un panda de trepes, savis de guardarroba, cucaferes de cartó que aspiraven a ser patums. Va muntar un asil de desvalguts i culs inquiets que passaven d’un partit a un altre com borinots o papallones. Carrizosa, Girauta, Cañas, Arrimadas, Cantó i molts altres. Cap d’ells és conscient que en aquest moment el poble els té por per la crítica realitat marcada per l’epidèmia del coronavirus. Un pànic que ressorgeix com un ingredient endormiscat de la vida pública de les democràcies.

La incontrolable velocitat del canvi de la manera de viure, la pèrdua de l’ocupació, la fam, i el fet de no rebre els recursos socials amb imparcialitat,  van ser la causa del desastre. Els que van votar a la dreta se senten enganyats. Han descobert que els partits han perdut el control de la vida quotidiana. Viuen temerosos de la nova manera d’abordar la vida i al fet que la Covid-19 pugui marcar el seu futur. És obvi que tots els polítics no són més que ninots al servei de ningú.

L’últim fixatge de Ciutadans ha estat Malena Contestí, l’exdiputada de Vox a Balears. D’aquí a poc, Arrimadas, farà saber que Jesús Cuadrado, exdiputat del PSOE a Zamora, i José Miguel Saval, director d’Estudis Superiors de la Generalitat valenciana, ingressaran a Ciutadans. Però el que més  crida l’atenció és el registre de Contestí. La seva sortida del partit de Santiago Abascal, el setembre de 2019, no va ser ni pacifica, ni amable. Ciutadans s’exculpa dient que es tracta d’un compromís amb la moderació i la igualtat entre els espanyols. Això, a la pràctica, vol dir trencar llaços grocs, increpar als sobiranistes, insultar als membres del Govern, o cridar un ‘Viva el rei’ llepaire i trist.

Arrimadas intenta erradicar les pràctiques corruptes que Rivera i Rajoy, un altre perdedor, acostumaven a fer, més pròpies d’Al Capone, que d’estadistes: aconseguir la cooperació de jutges i funcionaris públics per controlar el món de la política. La seva acció més depravada va ser contractar, subornar o comprar a Andrés Betancor, catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra, ocultant al Congrés la seva relació laboral amb el partit. Betancor va ser vocal de la Junta Electoral Central entre els anys 2017 i 2019 mentre percebia un sou milionari del partit de Rivera a canvi de participar en debats i emetre resolucions a favor de l’organització. El nou servent de Ciutadans va promoure a la Junta Electoral resolucions de gran transcendència com l’exclusió de l’expresident Carles Puigdemont, Oriol Junqueras i Toni Comin a la candidatura a les eleccions europees i la denúncia a la fiscalia de Quim Torra per no treure la cèlebre pancarta de la Generalitat.

La portaveu del partit a Catalunya, Lorena Roldán, va assegurar que ignorava si Betancor cobrava del partit, afegint que es tractava d’un fake news de l’independentisme: “Desconec els detalls d’aquesta possible relació -va dir-, però en cas d’existir no seria il·legal. No és més que una altra cortina de fum llançada pel separatisme”. Rivera, de la mateixa manera que altres partits de la dreta espanyola com PP o VOX imiten la reprovable pràctica de Al Capone a Chicago, intenta subornar amb diners o altres privilegis, a la policia, a polítics de l’Estat i a alguns jutges del Tribunal Suprem. Mai s’havia produït una baixesa tan vergonyosa, en temps de pau, en un país que es defineix a si mateix com un l’Estat de dret i democràtic.