CRIMS D’ESTAT

Fa pocs dies, Martín Villa va declarar per vídeo-conferència, com imputat, en la causa oberta contra ell per Maria Servini de Cubría, la jutgessa titular del Jutjat Federal nº 1 de Capital Federal a l’Argentina, per la matança que el dia 3 de març del 1976 es va produir a Vitòria i que provocà cinc morts i centcinquanta ferits per trets de la policia. Lluís Llach va condemnar la massacre a ‘Campanades a morts’. La cançó és un homenatge ombrívol i dur a les víctimes dels assassinats. La magistrada també investiga els fets dels Santfermins de 1978 on es va ocasionar un mort i cent cinquanta ferits. “He vingut a defensar-me, perquè em nego a viure en presumpció de culpabilitat en comptes de presumpció d’innocència, però sobretot per defensar que és impossible que en la Transició hi hagués un genocidi”, va declarar Martín Villa davant la jutge. No li ha servit de res. Fa pocs dies, la Magistrada va decidir no arxivar la causa i prosseguir el procediment fins que es dicti sentència.

Martin Villa, el camaleònic polític responsable d’aquests fets, i de molts altres no enjudiciats, sempre ha estat al servei del govern de torn. Ha sigut un polític franquista, responsable de molts delictes greus amb total impunitat com l’atemptat contra la sala de festes Scala Barcelona que va promoure quan era Ministre de l’Interior de la UCD. Ho va fer amb la complicitat de José María Escudero, alies Escovi, Inspector-Cap de la Brigada Central d’Informació i d’un sinistre personatge, Joaquim Gambin, anomenat El grillo, expert en infiltracions, fabricació d’explosius, fugides i creació de grups armats. L’objectiu de Martin Villa era destruir la CNT, aleshores el sindicat obrer amb més força i militància de tota Espanya, la qual cosa efectivament va aconseguir.

Tot va començar a Barcelona, el migdia del diumenge 15 de gener de 1978. La CNT antagònica als anomenats Pactes de la Moncloa va mobilitzar 10.000 treballadors en una manifestació que va concloure pacíficament a l’una del migdia. Però, quinze minuts després, un paorós incendi va destruir totalment la sala de festes. Testimonis pròxims van observar com un home relativament jove havia llançat ampolles inflamables a la façana de l’edifici mentre altres l’observaven. La sala Scala va cremar per complet, resultant calcinats els quatre treballadors que allí operaven, tots ells membres del sindicat àcrata. La premsa governamental va atribuir la catàstrofe a un comando de la CNT i la nota oficial de la policia va imputar aquell fet criminal al ressorgiment de l’anarquisme a Catalunya.

Però el cert era que Gambín s’havia infiltrat al domicili dels que més tard serien imputats, havia fabricat els còctels Molotov, havia conduït al petit grup a l’Scala en finalitzar la manifestació, a la qual va assistir com un treballador més, i va llançar a l’interior del restaurant els explosius. El criminal, pendent tota la tarda dels mitjans televisius i radiofònics, va aconseguir comunicar a les vuit de la tarda amb el seu cap, l’Escubi, a qui facilità noms, cognoms i adreces dels qui serien acusats com els autors de l’atemptat. La policia els va detenir al cap de poques hores sense que ningú sabés d’on els va venir la informació. Van ser jutjats, condemnats i empresonats a la presó Model de la Ciutat Condal fins que, dos anys després van ser amnistiats pel govern d’Espanya, a instància d’Alejandro del Toro, el mateix fiscal que els va acusar l’acte del judici abans que Gambin fos detingut i digués la veritat.

Els responsables de mantenir la qualitat d’independència dels tres poders de Montesquieu -legislatiu, executiu i judicial-, base i fonaments d’un estat modern,  són els governants dels estats autonòmics i els que ostenten el poder central. Fa pocs dies es va produir a la borbònica Espanya, una violació escandalosa i vil d’aquest postulat. Quatre expresidents de govern i altres figures rellevants del món polític, empresarial i sindical van enviar cartes a la jutgessa argentina Maria Servini, defensant i donant suport a l’exministre Rodolfo Martín Villa. Entre els protagonistes més rellevants d’aquesta miserable petitòria hi havia Felipe González, José María Aznar, José Luis Rodríguez Zapatero, Mariano Rajoy i Miquel Roca Junyent, entre altres figures insignes com Josep Borrell, cabdills de la política activa. Això va suposar una intromissió ignominiosa dels que hi han ostentat el poder executiu a Espanya contra l’actuació d’una il·lustre representant del poder judicial universal en un procés obert contra un estadista.

La justícia argentina seguirà el seu camí, implacablement, amb tots els entrebancs que li posaran els representants dels tres poders espanyols, però Martin Villa, acusat d’assassí, genocida, sicari i exterminador, seguirà gaudint fins que es mori, del seu dret constitucional a la presumpció d’innocència el qual, per raons d’edat i de la complexitat del procés, es podria dilatar fins a l’infinit.