CRIMINALS D’OPERETA

Costa d’imaginar a Núria Llorach, Martí Patxot, Vicent Sanchis i Saül Gordillo, directius TV3 i de Catalunya Ràdio, traficant amb drogues, exercint de proxenetes o practicant l’extorsió, el xantatge o la violència per blanquejar diners. Tampoc cometent actes de terrorisme o perpetrant accions despòtiques contra la vida, la integritat física o la llibertat de les persones, elements, tots ells, constitutius del delicte d’organització criminal. Sempre he cregut que eren gent normal que practicaven, amb millor o pitjor fortuna, treballs de direcció informativa en els mitjans oficials.

Tanmateix la Fiscalia no opina el mateix. “La vulneració dels ara processats -sosté-, de les resolucions del TC que van ordenar la suspensió del referèndum il·legal de l’1-O, constitueix un delicte d’organització criminal“. Comparar a aquests funcionaris amb Al Capone, Lucky Luciano o Frank Costello, assassins cruels i despietats, constitueix un nou disbarat processal més propi d’un esperpent de Valle Inclán o d’una opereta surrealista de Jean Cocteau que d’una actuació judicial transcendent i capaç. Bromes a part, la magnitud d’aquest nou desgavell de la Fiscalia produeix alarma i inquietud.

En teoria, el poder judicial és independent dels altres dos poders de l’Estat, el legislatiu i l’executiu, al contrari de la Fiscalia, que per llei està al servei del Govern. No obstant això en la pràctica els jutges estan en mans del règim polític que ostenti el poder. Quan Mariano Rajoy va declinar la seva responsabilitat política, delegant en els jutges el manteniment de l’ofensiva oberta contra Catalunya, va perdre la presidència de Govern. Ara la Fiscalia de Barcelona, subordinada a l’actual gabinet del PSOE, incomprensiblement acaba d’ampliar la denúncia que tramita el Jutjat núm. 13 de Barcelona acusant els inculpats de ser membres d’una organització criminal.

El Ministeri públic del PSOE afirma que els presumptes fets comesos pels processats, l’organització d’un referèndum il·legal, són constitutius d’aquest il·lícit penal. Una cosa tan absurda, falsa i increïble que només un pertorbat podria concebre. Alejandra Gil, l’actual titular del referit jutjat, es va creure d’igual a igual amb Giovanni Falcone, el jutge de la Cosa Nostra, i va decidir actuar amb solidesa i contundència. Però l’omnipotent togada va oblidar que el popular magistrat antimàfia va ser assassinat a l’aeroport de Palerm per ordre de Toto Riina, un dels capos més sanguinaris dels Corleonesi.

Alejandra Gil va perdre els papers. Va decretar l’embargament sobre béns dels presumptes criminals. Molons, Clotet, Ginesta, Royo Sutrias i Vidal, havien consignat 3,7 milions que la Caixa de Solidaritat va aconseguit reunir del total dels 5,8 milions d’euros de fiança imposats temps enrere. L’eficient inquisidora els va advertir que si no abonaven la resta, decretaria contra ells ordre de detenció. Li va sortir el tret per la culata. Els 2,1 milions restants van ser ingressats per aquesta organització solidària el passat dia 23.

Quan Mariano Rajoy va deixar en mans del TS la protecció de la monarquia borbònica i la defensa de la unitat d’Espanya va deixar de dirigir l’Estat. La seva constant incapacitat i apatia per resoldre els problemes polítics de la seva competència, especialment l’ocupació dictatorial de Catalunya, va invalidar l’estat de dret, va confondre el poder executiu amb el judicial i va transformar al jutge Pablo Llarena i als magistrats del Suprem en capitosts de l’Executiu. L’aparició del delicte d’organització criminal continua sent una incògnita, ja que la Fiscalia General ha canviat de color i amo, que ara és el Govern en funcions de Pedro Sánchez en teoria més dialogant i conciliador.

L’aberració processal de convertir simples ciutadans en criminals, impulsada per l’acusador públic, pot ser la conseqüència d’un error motivat per la falta de comunicació entre el gabinet de transició i el departament de fiscalia. Tot i així molts ciutadans recelen del paper de la institució reial en el conflicte. En el seu desafortunat panegíric del 3 d’octubre de 2017, Felip de Borbó, contravenint el paper d’àrbitre que li atorga la Carta Magna, va prendre partit davant el desafiament independentista i va requerir a l’Estat perquè endurís les seves mesures repressores per assegurar la consolidació de l’ordre constitucional a Catalunya. Aquesta nova irracionalitat borbònica supera en molt la cantinflada del fiscal. Avivar la flama de l’odi i la discòrdia en contra de la pau, la distensió i la concòrdia és justament el que no ha de fer, en democràcia, cap Cap de l’Estat.