En aquest apartat es mostren fotografies i fitxes tècniques acompanyades d’un petit comentari d’alguns dels muntatges escènics més representatius que Josep Maria Loperena va dur a terme en els vint anys dedicats al teatre professional. No hi són tots. Són tantes les obres que va dirigir i tants els texts teatralitzats que ha estat una tasca llarga i complexa recopilar la informació que aquí es presenta. D’algunes obres com “Las separadas” d’Alfonso Paso, ‘Pisito de solteras’ de Jaime d’Armiñán, ‘Interior’ de Maurice Maeterling,‘El hombre ante la puerta’ d’ Enrique Ortembach,‘Verde esmeralda’ i ‘Espejo para dos mujeres’ de Jaime Salom, ‘Blanco amor negro’ de Juan Francisco de Lasa, ‘El paraguas y el sombrero’ de’Agustín de Quinto, o altres obres deAntonio Vilar, Neill Simons, d’Agatha Christie, d’Enrique Ortembach, o de Lluís J. Comerón ens falten referències pel que, de moment, han quedat excloses. La rellevància d’aquest muntatges es deu al prestigi dels autors, a l’èxit comercial o artístic o a l’originalitat i inventiva de les ‘posades en escena’. S’hi barregen comèdies de capa i espasa, esperpents, drames, “bojigangas”, “vaudevilles” i tragèdies, un recull que vol mostrar que per en Loperena el teatre va ser, durant tots aquells anys, quelcom més important que la seva pròpia vida.

 


No te n’oblidis mai…al paso alegre de la paz

Mike Nichols, nascut sota el poc americà nom de Mikhail Igor Peschkowsky a Berlín, va deixar la medicina per dedicar-se al teatre. El futur director d’El graduat va arribar a acumular nou premis Tony per les seves incursions a Broadway. Del món de l’escena va heretar la seva ductilitat amb els actors, la seva capacitat de persuasió i el seu sentit del risc a l’hora d’elaborar un càsting. L’exemple més evident va ser El Graduat, on va apostar per Dustin Hoffman després de rebutjar a Robert Redford, l’actor imposat pels productors. Nichols va preferir sempre als comediants procedents del teatre, com Hoffman, De Niro o Pacino que a les estrelles de Hollywood.
‘No te n’oblidis mai’ és una adaptació crítica d’una de les seves obres més representatives a la postguerra espanyola. Loperena i Nadal, els seus adaptadors, van traslladar l’acció de la comèdia a la Barcelona franquista de la dècada dels cinquanta que va acabar amb el consell de guerra a Jordi Pujol, la vaga de tramvies, el canvi forçós de l’alcalde Cimarro per José María de Porcioles, i la fi de l’aïllament diplomàtic. Un dels personatges representat per Rafael Anglada vesteix de falangista durant tota la funció, un fet insòlit en l’època de la seva estrena marcada per l’oblit i l’anhelada mort del dictador.

AutorPeter Nichols.
ProduccióTeatre Romea.
Versió catalana: J. Nadal.
Direcció: Josep Maria Loperena.
Amb: Gabriel Agustí, Gloria Martí, Encarna Sánchez, Rosa Morata, Rafael Anglada i Jaume Nadal.
Estrena: octubre de 1977 al Teatre Romea.
  • No te n'oblidis mai. El paso alegre de la Paz, 1972

El rehén

La nit del 14 de desembre de 1973, el mateix dia en que va començar el procés 1001 al TOP, Josep Maria Loperena va estrenar ‘El rehén’ de Brendam Beham al Teatro Bellas Artes de Madrid. En caure l’últim teló el públic va romandre assegut a les butaques gairebé sense respirar. El silenci era absolut. L’argument del drama de Beham és palmari i la seva intencionalitat política, òbvia. Havia estat combatent l’IRA organització revolucionària irlandesa que a Espanya s’equiparava amb l’ETA. ‘El rehen’ va ser el preludi de l’operación ‘Ogro’ la que va manar a volar pels aires a Carrero Blanco set dies després. Les dues organitzacions perseguien els mateixos objectius. Beham va passar la meitat de la seva existència a la presó. Va morir als 41 anys d’una cirrosi motivada per l’alcohol. El fantasma de la dalla rondant pel Pardo va fer que la majoria dels crítics eludissin l’anàlisi de la realitat. Només es van referir en els seus comentaris a les paraules grolleres i procaços i a les actituds de prostitutes i invertits que, segons ells, ‘produeixen indefinible malestar: fereixen i ofenen pel seu abús de cruesa’. Als trenta dies de la seva estrena, el Consell de Ministres va prohibir continuar representant l’obra. Expliquen les males llengües que va indemnitzar a José Tamayo, propietari del Teatro Bellas Artes, però als actors i actrius, no.
AutorBrendan Behan.
ProduccióCompañía Titular del Teatro Moratín.
Versió: C. Martí Farreras.
Direcció: Josep M. Loperena.
Escenografia: Manuel Malpaso.
Intèrprets: Carmen Maura, Queta Claver, Javier Loyola, Andrés Mejuto, Jaime Blanch, Ana María Méndez, Enrique Navarro, Luisa Fernanda Gaona, Ricardo Alpuente, Carmen Carro i  Juan Meseguer.
Estrena: 14 de desembre de 1973
Primera Campaña Nacional de Teatro, de novembre de 1968 a febrer de 1969.
  • Caricatura ABC desembre 1973