Ojalá que te vaya bonito

M’assabento per un vell company que María Dolores Pradera se n’ha anat a l’infinit. La vaig estimar molt. La gran dama de la cançó era una intèrpret d’excepció del teatre de la vida. Posava en escena els seus somnis i invencions fins a convertir-los en realitat. La seva alegria de viure i el seu humor desbordant i càustic li embargaven els sentits de tal manera que els contagiava als altres. La història següent va succeir fa quasi quaranta anys i els hi garanteixo la seva autenticitat. María Dolores Pradera actuava a Tarragona acompanyada de ‘Els Gemelos‘. El concert estava anunciat per a les onze de la nit. Al voltant de les vuit del vespre va sonar el telèfon del meu despatx de Barcelona, vaig agafar l’auricular. Era l’alcalde de l’antiga Tarraco.

-Loperena -va dir- Maria Dolores Pradera s’ha tornat boja! Diu que no sortirà a escena fins que vostè vingui, ha estat amenaçada no sé per qui i no vol anar a la policia sense el seu advocat. Ho sento, però crec que hauria d’agafar un cotxe i venir cagant llets. Les despeses les hi pagarà l’Ajuntament.

Vaig arribar a la meva destinació pocs minuts abans de l’hora assenyalada perquè comencés el concert. La Pradera, que semblava estar sumida en una crisi nerviosa, restava al seu camerino, acompanyada del regidor d’escena, els dos ‘Gemelos‘ i el seu representant. També hi eren els responsables de Cultura de l’Ajuntament i un advocat del Consistori que no entenia res del que passava.

-Surtin tots, per favor –els hi vaig dir-. Deixin-me parlar a soles amb la meva clienta.

Tota aquella plèiade va fer mutis pel fòrum. Ens vam quedar sols, jo era conscient de la meva gran responsabilitat. La suspensió de l’espectacle, sense una causa justa, podria alterar l’ordre públic, el que implicaria conseqüències molt greus per ella. La situació del país no estava per a conyes.

-Qui t’assetja, María Dolores? – li vaig preguntar en veu molt baixa-. Ja saps que m’empara el secret professional. El que em diguis, no sortirà d’ací, quedarà entre nosaltres. Qui et fustiga?, vaig insistir.
– El beat aquell que es diu Escrivà de Balaguer. Vol que em faci de l’Opus Dei!
Vaig ser incapaç de reaccionar. Per ventura s’havia sobrepassat l’hora d’inici del concert i el públic que omplia l’Auditori del Camp de Mart va començar a xiular, cridar i patacar en senyal de protesta. Vaig mirar el rellotge. Passaven vint minuts de les onze. L’hi vaig fer saber a la Pradera.
-Has de començar la funció per a evitar problemes. Parlaré amb el Governador, que ja es troba a la seva llotja, perquè disposi un dispositiu de vigilància. Després em quedaré amb tu.
Quan María Dolores va aparèixer en escena, el públic va emmudir. Es va fer un silenci més profund que el del cel ple d’estels que ocultava l’infinit. Després, els espectadors, posats en peus, li van dedicar un aplaudiment interminable que em va saber a eternitat. Van sonar les guitarres i va començar a dir, recitar, cantar, viure i fer viure somnis trencats, esperances tardanes i amors desesperats. Va recórrer a cavall, a través de les seves cançons, països oblidats; va interpretar sentiments, va viatjar de veu en veu, de guitarra en guitarra, per terres alienes i pobles cantores, Va exaltar fins al deliri la tendresa i el dolor dels amors i desamors que es troben ocults en la nostra ànima. Quan es va acabar el recital ens vam perdre pels carrers dels vells barris de la ciutat. Fins dos anys després no vaig saber que tot havia sigut una broma de la Pradera que tenia molt interès en què veiés en directe la seva actuació.
Fins i tot, sempre recordaré aquella nit en què van passar moltes, però que moltes hores, presoners de la lluna i del mar.