El glamur del Conseller

Pub: EL PERIODICO Primera Edició Dia: 06/09/2000 – Hora: 03:17 Josep Maria Loperena advocat.

El conseller de Cultura, Jordi Vilajoana, en una roda de premsa celebrada al Festival de Venècia, es va lamentar que les actrius catalanes, a diferència de les madrilenyes, no tinguin glamur: “Ja està bé d’aparèixer en samarreta i sabatilles a TV -3. Perquè la producció d’audiovisuals de Catalunya triomfi és necessari que les nostres estrelles es posin estupendes”. Va criticar a Emma Vilarasau i Ariadna Gil, “per ser tan accessibles”, per acabar demanant-los que “contagiïn glamur”.

Segons Cabrera Infante, el glamur és un invent de màrqueting. Ava Gardner, Elisabeth Taylor o Vivien Leigh ho van irradiar i Dorothy Lamour, Joan Fontaine o Virginia Mayo, no. Totes van ser belles i algunes excel·lents actrius. Per a mi glamur és sinònim de misteri, nostàlgia, seducció o encant. És un producte d’altres èpoques que avui només es conserva en el record. A Cannes 89 es va obrir la veda. Qualsevol va poder passejar per la platja amb Sally Field o prendre una copa al costat de Jack Nicholson. Avui el glamur només ho ambicionen els mals polítics. Els que romanen en un fals pedestal i no conversen amb la gent de tu a tu i els que, amb el seu perenne somriure publicitàri, difonen un fals Estat del benestar.

Política de pedaç

Pub: Diari Ed: primer dia: 18/07/2000 – Josep Maria Loperena

El 1979 es crea el Tribunal Constitucional, control del cos i la garantia de l’exercici dels drets i llibertats. El seu actual President, Cruz Villalón, ha revelat que de 5.582 recursos per d’empara el 1999, és la nostra única 240.

Els altres no van ser admessos. Cruz Villalón proposa reformar la llei per evitar l’acumulació de reclamacions. Delgado Barrio, President del Consell del poder judicial, ofereix una solució que sigui el Suprem qui decideixi la majoria dels temes encomanats al Constitucional d’alleugerir la seva obra.

El pla de xoc anunciat pel ministre Angel Acebes, que limita el canvi a una ampliació de l’edat de jubilació dels jutges i una reducció de les pràctiques d’accés a la carrera judicial, no és suficient. La reforma ha de ser absoluta i transgressora: política de pedaç seria perjudicial per a la justícia.

No haurien restringir els poders del Constitucional sense abans haver transferit a la Suprem drets inalienables com la vida, igualtat, o treballar. Molt menys abandonar la tutela a mercè dels jutges inexperts o retards parlamentàries. Ni podria ser justificat el seu fracàs per observar l’existència d’un buit legal.