ELS FISCALS DE LA VERGONYA

Els fiscals han d’exercir el seu càrrec amb imparcialitat i tolerància i les seves preguntes, en cap cas, poden ser capcioses, suggestives ni impertinents. Això no ho dic jo; ho ordena la llei. Al segle XVI els inquisidors d’ofici demanaven les penes més greus per als reus. Sovint la mort a la foguera. L’inquisidor d’ofici havia de saber els cànons, conèixer els delictes i actuar en estreta col·laboració amb els jutges. Els membres d’aquella tètrica institució eren sobris, hermètics, sibil·lins, esotèrics i diligents, vivien clandestinament i havien de guardar un culte acèrrim a la justícia. Els acusadors públics d’antany guardaven la seva identitat en secret. Ara surten per televisió.

Emulant al professor Alejandro Nieto de la Complutense de Madrid els diré que els fiscals són els impulsors de la màquina judicial, els pesos pesants del dret que arrosseguen la càrrega dels centenars i centenars d’anys de presó que van imposar a les seves víctimes. Són tan imprevisibles i perillosos com un caragol desfermat dins d’una màquina: xoquen per tot arreu. N’hi ha que, complint instruccions superiors, intervenen descaradament en els sumaris per paralitzar l’actuació de l’instructor (casos Guerra o Lasa-Zabala) mentre que en altres processos ataquen sense quarter fins a cobrar la peça (Roldán o Comte). Hi ha fiscals que d’agutzils es converteixen en ‘alguacilados’ (Márquez de Prada, Gordillo) i d’altres que venen la seva consciència a un postor polític embrutant, un passat immaculat, com Fernández Villarejo. 

Durant el meu llarg recorregut per la cruïlla de la justícia he conegut inquisidors de tots els colors. He sofert a milers de fiscals turmentats pel seu ofici d’ajusticiar que porten a coll el calze de la seva amargor. Però cap d’ells és comparable amb Jaime Moreno, Javier Zaragoza, Fidel Cadena i Consuelo Madrigal, els acusadors del judici del Procès, els quals l’odi mortal als independentistes els priva de la seva neutralitat. És, em sembla, un quartet vergonyós i patètic. Filisteus vestits amb sotana o hàbit religiós, els van inculcar en la postguerra els principis de la unitat d’Espanya i del nacionalcatolicisme. Però la pitjor d’aquesta quadrilla és Consuelo Madrigal, la fiscal general de l’Estat imposada per Rajoy, antifeminista inconciliable amb l’avortament, de naturalesa dogmàtica, integrista i ultraconservadora.

Però l’imperdonable, el que ha ferit greument la veu de la consciència col·lectiva, ha estat la manipulació que s’ha dut a terme amb els testimonis. Per transformar simples concentracions ciutadanes en delictes de rebel·lió, han obligat a milers de policies i guàrdies civils a relatar uns fets contraris a la veritat. Les seves respostes són idèntiques: ‘la massa’, ‘actitud hostil’, ‘mirades d’odi’, ‘muralla humana’, ‘feixistes, assassins, terroristes’ … Una cosa tant evident com indubtable a la vora del delicte. Un altre capítol negre del judici més fals, ignominiós i vil de la nostra història.

LES QUEIXES DEL MINISTRE

El ministre de l’Interior del Govern socialista de Pedro Sánchez va posar el crit al cel en conèixer la notícia: l’Ajuntament de Barcelona havia col·locat una placa en memòria dels milers i milers de persones que van ser torturades a la Prefectura Superior de Policia durant els interrogatoris. El seu titular, Fernando Grande-Marlaska, va considerar que Ada Colau a més de ficar-se on no li demanen, era indiscreta, falsa i inoportuna. Va negar aquests sinistres episodis, que tan torturats com els seus botxins van revelar des de la clandestinitat, i que ara son testimonis de domini públic. En els calabossos de la Via Laietana, els membres de la Brigada politicosocial franquista practicaven entre altres turments la gota serena, la banyera, l’empulguera, el torn i l’agullada. Els honestos funcionaris, que van exigir al ministre que la placa fos retirada, són membres del Sindicato Unificado de Policía (SUP), els mateixos que ara menteixen i calumnien en el judici al Procés. Van cremar el tauler perquè el seu contingut “representava una estigmatització al col·lectiu de policies nacionals”.

Grande-Marlaska no va poder contenir els seus impulsos. Els policies tenien raó, ha conclòs. Va remetre una carta de queixa a l’alcaldessa proclamant, entre altres perles el perill que suposava confondre institucions democràtiques de l’Estat amb un règim polític del passat. Ha afegit que des de 1978 la Prefectura de Via Laietana es un lloc de treball modèlic en el qual molts homes i dones valerosos defensen la Constitució. Aquest singular ministre, reconvertit el PSOE de Sánchez, va rebre resposta a les seves reaccionàries queixes. Devia fulminar amb la mirada a la maleïda hemeroteca, amb el mateix odi que els rebels i sediciosos catalans van dirigir a la Guàrdia civil. A partir del seu nomenament com a jutge a l’Audiència Nacional van sorgir centenars de despropòsits i disbarats:

Va fer detenir els empresaris Azpiroz i Saralegui per haver pagat l’impost revolucionari a ETA, va prohibir manifestacions a Euskadi contra el criteri del fiscal general de l’Estat, va citar a declarar a Arnaldo Otegi,  i a altres líders de l’esquerra abertzale, per convocar una roda de premsa en ple procés de pau, va desautoritzar el congrés de Batasuna, va arrestar Gorka Agirre, dirigent del PNB, com a presumpte membre de la trama d’extorsió d’ETA i va prohibir una conferència del ja citat Otegi en el Fòrum Tribuna Barcelona. Però la seva major mostra de liberalitat i democràcia va ser la incoació d’un sumari per un delicte d’injúries al príncep hereu contra els humoristes de “El Jueves” Manel Fontdevila i Guillermo Torres. Malgrat tot això, els alts mandataris de la Justícia d’Espanya van considerar que tenia mèrits més que suficients per ocupar un càrrec de vocal en el Consell General del Poder Judicial.

Al Ministre de l’Interior socialista, a qui molts ciutadans consideren un polític demòcrata, equitatiu i liberal, li ha caigut la careta. Grande-Marlaska s’ha mostrat com el que és, un gloriós i destacat membre del bàndol franquista, que no ha dubtat a defensar els torturadors de Via Laietana davant les seves víctimes. La seva lapidària frase: ja no existeixen les clavegueres de l’Estat, així ho acredita.

ELS JUDICIS PARAL·LELS DEL PROCÉS

En el teatre, els drames judicials han estat sempre grans èxits de taquilla. El cerimonial del circ de la justícia. El vestuari dels seus lacais i el llenguatge altisonant i fastuós, converteixen els judicis en extraordinàries representacions de Gran guinyol. Aquesta és la causa del monumental interès ciutadà suscitat per l’enjudiciament del Procés. Els seus protagonistes són autèntics. S’interpreten a sí mateixos a excepció de Manuel Marchena, que en el seu paper de president del tribunal dissimula la seva parcialitat i diu el que no pensa en un afany erm d’entabanar a milers d’observadors de l’Europa democràtica.

Però els grans enemics del Procés són els judicis paral·lels que, amb la seva informació esbiaixada i anàlisi mentidera, manipulen l’opinió dels espectadors. A Catalunya, aquesta mena de processos proclamen l’arbitrarietat del Tribunal i l’absolució dels inculpats, mentre que a l’Espanya profunda, declaren públicament i solemnement l’ensorrament de l’independentisme i les nefastes conseqüències del fracàs del sobiranisme. El dret a la informació, a la llibertat d’expressió i a la publicitat dels judicis, són mandats inalienables, però les opinions tendencioses i arbitràries d’aquests pseudo-juristes d’ocasió, són nefastes. Celebro la retransmissió del judici al canal 3/24 per a Catalunya però lamento que s’hagi vetat la seva visió als televidents de la resta de l’Estat. Els espanyols només poden presenciar a unionistes pròxims a partits de centre (alguns propers a VOX), com Antonio García Farreras, Francisco Marhuenda, Eduardo Inda, María Claver o José Luís Roig. Aquests gasetillers mediàtics envesteixen contra tot allò que no els agrada ni, per descomptat, entenen. Alguns han arribat a dogmatitzar, entre altres impudícies, que “l’ANC es reafirma com a gestora del disturbi de carrer” o que “Òmnium Cultural no té res a veure amb la cultura”. En nom de l’Espanya invertebrada, totalitària i carca del rei Borbó, fomenten la discòrdia entre la gent de bona voluntat i aviven l’odi contra Catalunya.

Tampoc aprovo als tertulians sobiranistes que, amb paraules simples i plomes enverinades, descarreguen la seva aversió a la justícia sense saber per què. D’altres, com Joan Queralt, s’entesten a aclarir l’obvi com si els espectadors fossin necis. Tampoc és de rebut el xafardeig artificial i vulgar que practiquen Helena Garcia Melero i Pilar Rahola al programa ‘Tot es mou’, impropi d’una cronista antològica i d’una comunicadora d’excepció.

L’actuació partidista de Marchena, les declaracions enganyoses dels guàrdies civils, l’afirmació surrealista d’Enric Millo sobre l’ús de detergent Fairy, les manifestacions traïdores i fal·laços de Soraya Sáenz de Santamaría i Mariano Rajoy, la campanya electoral de VOX duta a terme per dos intrusos en estrades, les miradetes Consol Madrigal al fiscal Saragossa, l’únic que contrala l’acusació, els interrogatoris incoherents de Rosa Maria Seoane, la permanència a la presó dels “sospitosos” després de més d’un any en “preventiva” són fets tan evidents i obvis que no necessiten cap traducció. Sobren els judicis paral·lels. Perquè el poble és savi, assenyat i prudent. No necessita la intervenció de comentaristes aliens al procés, convertits en ocasionals juristes de pa sucat amb oli.