CRIMS D’ESTAT

Fa pocs dies, Martín Villa va declarar per vídeo-conferència, com imputat, en la causa oberta contra ell per Maria Servini de Cubría, la jutgessa titular del Jutjat Federal nº 1 de Capital Federal a l’Argentina, per la matança que el dia 3 de març del 1976 es va produir a Vitòria i que provocà cinc morts i centcinquanta ferits per trets de la policia. Lluís Llach va condemnar la massacre a ‘Campanades a morts’. La cançó és un homenatge ombrívol i dur a les víctimes dels assassinats. La magistrada també investiga els fets dels Santfermins de 1978 on es va ocasionar un mort i cent cinquanta ferits. “He vingut a defensar-me, perquè em nego a viure en presumpció de culpabilitat en comptes de presumpció d’innocència, però sobretot per defensar que és impossible que en la Transició hi hagués un genocidi”, va declarar Martín Villa davant la jutge. No li ha servit de res. Fa pocs dies, la Magistrada va decidir no arxivar la causa i prosseguir el procediment fins que es dicti sentència.

Martin Villa, el camaleònic polític responsable d’aquests fets, i de molts altres no enjudiciats, sempre ha estat al servei del govern de torn. Ha sigut un polític franquista, responsable de molts delictes greus amb total impunitat com l’atemptat contra la sala de festes Scala Barcelona que va promoure quan era Ministre de l’Interior de la UCD. Ho va fer amb la complicitat de José María Escudero, alies Escovi, Inspector-Cap de la Brigada Central d’Informació i d’un sinistre personatge, Joaquim Gambin, anomenat El grillo, expert en infiltracions, fabricació d’explosius, fugides i creació de grups armats. L’objectiu de Martin Villa era destruir la CNT, aleshores el sindicat obrer amb més força i militància de tota Espanya, la qual cosa efectivament va aconseguir.

Tot va començar a Barcelona, el migdia del diumenge 15 de gener de 1978. La CNT antagònica als anomenats Pactes de la Moncloa va mobilitzar 10.000 treballadors en una manifestació que va concloure pacíficament a l’una del migdia. Però, quinze minuts després, un paorós incendi va destruir totalment la sala de festes. Testimonis pròxims van observar com un home relativament jove havia llançat ampolles inflamables a la façana de l’edifici mentre altres l’observaven. La sala Scala va cremar per complet, resultant calcinats els quatre treballadors que allí operaven, tots ells membres del sindicat àcrata. La premsa governamental va atribuir la catàstrofe a un comando de la CNT i la nota oficial de la policia va imputar aquell fet criminal al ressorgiment de l’anarquisme a Catalunya.

Però el cert era que Gambín s’havia infiltrat al domicili dels que més tard serien imputats, havia fabricat els còctels Molotov, havia conduït al petit grup a l’Scala en finalitzar la manifestació, a la qual va assistir com un treballador més, i va llançar a l’interior del restaurant els explosius. El criminal, pendent tota la tarda dels mitjans televisius i radiofònics, va aconseguir comunicar a les vuit de la tarda amb el seu cap, l’Escubi, a qui facilità noms, cognoms i adreces dels qui serien acusats com els autors de l’atemptat. La policia els va detenir al cap de poques hores sense que ningú sabés d’on els va venir la informació. Van ser jutjats, condemnats i empresonats a la presó Model de la Ciutat Condal fins que, dos anys després van ser amnistiats pel govern d’Espanya, a instància d’Alejandro del Toro, el mateix fiscal que els va acusar l’acte del judici abans que Gambin fos detingut i digués la veritat.

Els responsables de mantenir la qualitat d’independència dels tres poders de Montesquieu -legislatiu, executiu i judicial-, base i fonaments d’un estat modern,  són els governants dels estats autonòmics i els que ostenten el poder central. Fa pocs dies es va produir a la borbònica Espanya, una violació escandalosa i vil d’aquest postulat. Quatre expresidents de govern i altres figures rellevants del món polític, empresarial i sindical van enviar cartes a la jutgessa argentina Maria Servini, defensant i donant suport a l’exministre Rodolfo Martín Villa. Entre els protagonistes més rellevants d’aquesta miserable petitòria hi havia Felipe González, José María Aznar, José Luis Rodríguez Zapatero, Mariano Rajoy i Miquel Roca Junyent, entre altres figures insignes com Josep Borrell, cabdills de la política activa. Això va suposar una intromissió ignominiosa dels que hi han ostentat el poder executiu a Espanya contra l’actuació d’una il·lustre representant del poder judicial universal en un procés obert contra un estadista.

La justícia argentina seguirà el seu camí, implacablement, amb tots els entrebancs que li posaran els representants dels tres poders espanyols, però Martin Villa, acusat d’assassí, genocida, sicari i exterminador, seguirà gaudint fins que es mori, del seu dret constitucional a la presumpció d’innocència el qual, per raons d’edat i de la complexitat del procés, es podria dilatar fins a l’infinit.

ESTAT DE LLUITA

Des del dia 1 d’octubre de 2017 en què es va celebrar a Catalunya el referèndum sobre la independència, i a conseqüència de l’il·legítim traspàs del poder executiu al Tribunal Suprem perpetrat per Mariano Rajoy, es va iniciar una guerra civil amb l’Estat espanyol. Una conflagració entre Espanya i Catalunya, un poble oprimit, amb diferents armes. Un estat de lluita en què la veu i la paraula pugna contra jutges corruptes, tribunals polítics i associacions corporativistes d’ultradreta, refrendats per l’arbitrarietat de les forces de seguretat. Les recents sentències sobre la inhabilitació de Quim Torra, en contra de la doctrina del Tribunal d’Estrasburg i l’absolució de Rodrigo Rato, estafador convicte, i els seus còmplices, en el cas Bankia, ho fan digne de crèdit.

El braç armat de l’estat opressor és la Guàrdia civil, també coneguda com la Benemèrita. Ara ja no porten cintons, corretatges, ni tricornis, però segueixen corejant aquell himne tan digne i gloriós que exalta a obrar el bé i defugir el mal: ‘Viva el Rey, viva la Ley, viva la Guardia Civil’. Segons alguns nostàlgics del feixisme, els membres de la Benemèrita són intrèpids, valerosos, heroics i gallards. Per mantenir l’ordre públic i la convivència social porten a terme les missions més arriscades, perilloses i temeràries, de les forces de seguretat de l’Estat. Per aquesta raó el jutge de l’Audiència Nacional, Manuel García-Castellón, els hi va encarregar  l’Operació Judes amb tot el perill que això implicava per la institució:  Es tractava de detenir a nou terroristes, membres dels  CDR de caràcter secessionista, coneguts com ‘Els de Lledoners’.

El dispositiu comptava amb més de cinc-cents agents que van detenir sense resistència en els seus domicilis i llocs de treball, a nou persones, les quals, a excepció de dues, van ser conduïdes a Madrid per ser interrogades. Això passava el 23 de setembre de 2019, ara fa poc més d’un any. Els benemèrits complien la missió constitucional de protegir el lliure exercici dels drets i llibertats dels espanyols garantint la seguretat ciutadana del govern  tal com ho mana la Carta Magna. Però, pel que més tard van dir els propis ‘picoletos’, els hi va faltar efectius. Cinc-cents guàrdies civils armats no eren suficients per detenir als presumptes terroristes, que no arribaven a deu, a més de recollir proves, confiscar armes i explosius i decomissar correspondència. Amb mil cinc-cents guàrdies civils més la batuda hauria superat la matança de Casas Viejas, pensaven els servidors de l’ordre més vells de l’institut.

L’operació Casas Viejas va tenir lloc l’11 de gener de 1933 quan un grup d’anarquistes de la CNT va implantar el comunisme llibertari a aquella localitat gaditana destituint l’alcalde i ocupant la casa consistorial. El govern va enviar a la Guàrdia Civil que va entrar a trets al poble, calant foc on s’havien refugiat els insurrectes. Més tard van afusellar als sospitosos -. Els nois de Lledoners -que no eren anarquistes, sinó independentistes- van tenir més sort. La Benemèrita només detingué nou persones vinculades als Comitès de Defensa de la República (CDR) sota l’acusació de delictes de terrorisme, rebel·lió, i tinença d’explosius. Dels nou, set van ser tancats a la presó de Soto del Real.

El 24 d’octubre, el diari ABC de Madrid va publicar l’informe de la Guàrdia Civil sobre l’Operació Judes, però sorprenentment, en el testimoni de la Benemèrita no hi constava la intervenció d’armes i explosius ni l’ocultació de cap prova i correspondència contràriament del que assenyalaven diversos mitjans de comunicació i la portaveu de Ciutadans a Catalunya, Lorena Roldán. Per una vegada la Guàrdia Civil es va equivocar. Finalment, per justificar l’errada, van dir que els CDR, era una conflagració dels comandos legals d’Euskadi Ta Askatasuna formats per activistes sense antecedents. D’aquesta manera el procediment judicial va poder seguir endavant.

L’ús partidista de la justícia ha destruït els fonaments de l’estat de dret i les partícules de la democràcia que estaven amagades a algunes institucions lliures, s’han esvaït per l’infinit. Aquí, a casa nostra, la guerra es practica de forma molt diferent. Cada vegada són més els ajuntaments que utilitzen, legalment i políticament, la veu i la paraula amb la força dels vots. L’últim exemple s’ha produït fa pocs dies a Palafrugell. El seu Consistori acaba de declarar persona non grata al Rei Felip VI i la resta de representants de la Casa Reial espanyola i ha decretat que a partir d’ara, serà un municipi republicà.

Actes com aquest en un estat de lluita opressora i desigual com el que vivim, són autèntiques accions victorioses contra les armes de foc dels que ens priven de l’exercici dels drets i llibertats com a nació. Contra els enemics només ens poden batre amb el sentit comú i la unitat del poble, fugint de les provocacions de la Benemèrita i els seus sequaços perquè a cap d’ells els han ensenyat la manera de batallar contra la veu i la paraula. Ni tan sols saben com fer-ho.

Bajanades a dojo

Ara s’ha tornat mut. El molt honorable Quim Torra, anomenat per Puigdemont, president de la Generalitat sense ser elegit per la ciutadania, ha deixat de parlar. Almenys no ho va fer durant el transcurs de la vista al TS, en què es va limitar a flirtejar de bon ull amb els jutges com una meuca desvalguda. A l’inici del seu luctuós i deplorable manat, xerrava pels colzes sense cap mena de discreció sobre el diví i l’humà. Deia bestieses que la ciutadania no entenia. Ningú era conscient de si les seves paraules eren bajanades, fantasies d’un ximplet, o males interpretacions de les ordres que li dictava el seu amo i senyor des de Bèlgica. Es va considerar, i així ho va dir textualment, un presoner polític com ho va ser, al seu dia, el president Companys. El poble, que és savi i circumspecte, es va adonar que no era ni un polític ni una estratega. La gent va percebre que quan llançava improperis contra els líders d’altres formacions era per guanyar adeptes, promoure la seva figura pública o perquè no descobrissin que era un incapaç.

Torra va ser jutjat pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per una altra bajanada. El mòbil, com tothom sap, va ser haver-se negat a retirar del Palau de la Generalitat una pancarta de suport als patriotes empresonats durant la campanya d’investidura. El fiscal considera que va cometre un delicte de desobediència i un altre de denegació d’auxili a l’autoritat. L’única finalitat era inhabilitar-lo. El judici no tenia cap sentit; era una altra bajanada. L’honorable es va limitar a exercitar el dret a la llibertat d’expressió i la Junta Electoral Central no tenia autoritat ni capacitat jurídica per sancionar-lo. El resultat va ser una condemna d’un any i mig d’inhabilitació.

La resposta del president de la Generalitat no es va fer esperar. Afirmacions més o menys irreflexives, exclamacions de disgust, queixes arbitràries. Torra va deixar anar bajanades a dojo a excepció de quan va dir que la justícia només era lenta quan s’instruïen procediments normals, però si la qüestió era política, el jutge actuava amb una celeritat inusitada. Per una vegada Torra no va dir cap ximpleria. Va pronunciar una veritat com un temple. El seu advocat defensor,  Gonzalo Boye, a l’acte de la vista del recurs de cassació formulat per ell, va posar sobre la taula les moltes irregularitats processals que posaven en dubte la imparcialitat del Tribunal. Torra, convençut que el judici de la pancarta era afí al del procés, va advertir al Govern central que una sentència contra ell reiniciaria el procés d’independència. Convençut de la seva pròpia vàlua, va ratificar el «no» a Pedro Sánchez. La resta, com «el retorn de Suárez a Pedralbes», «ho tornarem a fer», «desobediència civil», «vaga general indefinida», etcètera, van ser paraules buides, fora de lloc, desavinents amb la COVID-19, encara que molts les comparteixen.

Els assessors d’en Pedro Sánchez es van equivocar aconsellant al fiscal general de l’Estat que presentés una querella contra Quim Torra per un acte lícit i en cap cas delictiu. Una altra bajanada. Molts ciutadans reticents a la política de l’honorable es van posar a favor seu i van sortir al carrer. Perquè, malgrat tot, xerraire o mut, Torra, president del Govern de Catalunya, és el primer mandatari d’aquest país, el qual gaudeix dels mateixos drets i atribucions que el seu homòleg espanyol. El poble català, conscient de les falòrnies judicials d’aquests esclaus de l’executiu espanyol, va verificar una vegada més que els nostres polítics no desitgen la independència. És el poble el que, cansat ja de ser súbdit d’Espanya, vol formar part d’una república popular, lliure i independent.

Ara, el recurs de cassació sobre la inhabilitació de Torra ha quedat vist per a sentència. Els magistrats del Suprem, els fiscals, Boye i el mateix Torra, saben que el cas ja ha estat resolt pel Tribunal Europeu de Drets Humans, ja que, segons ha declarat, «cap òrgan administratiu pot atribuir-se caràcter de superioritat sobre la presidència del poder executiu. La seva «criminalització» suposaria una interpretació antidemocràtica del Codi Penal, i infringiria preceptes constitucionals i drets fonamentals protegits pels tractats internacionals». Malgrat això, Torra fomenta entre els seus simpatitzants i alguns independentistes intransigents, que serà inhabilitat pel Suprem, ja que és el mateix tribunal que va condemnar els patriotes catalans. Ho fa per guanyar popularitat, prestigi, reputació i domini moral.

No crec que el Suprem afranqueixi el terreny de la prevaricació, incomplint la doctrina dels tribunals superiors europeus. La seva decisió seria revocada pel Tribunal d’Estrasburg, amb la vergonya pública que això comportaria per la justícia espanyola i amb les conseqüències econòmiques pel peculi l’Estat. A més seria la pitjor bajanada d’aquest sainet o, si ho prefereixen, esperpent sense cap ni peus. Però suposo que Torra ho espera amb candeletes.