EL GRAN PREVARICADOR

La primera part del meu comentari els pot semblar xocant perquè la investidura de Pedro Sánchez ja s’ha produït. Però com que han estat moltes les opinions oposades que s’han generat duran la campanya, les intrigues palatines suscitades, les conjures de la ultradreta, les conspiracions dels barons del mateix PSOE i els contubernis mediàtics que han fet l’impossible per impedir-ho, passo a desvelar els enrenous d’aquesta comèdia tragicòmica.

Sorprenentment, la gran defensora de la immunitat d’ Oriol Junqueras, va ser  Carmen Calvo, la vicepresidenta de Govern, quan va explicar a la gent de forma planera i comprensible, que «la Sentència de Luxemburg s’ha de respectar i obeir, ja que ens obliga perquè el Tribunal de Justícia de la Unió Europea està vinculat a l’Estat espanyol». Els seus detractors li van dir de tot. A ella i al Govern que representava. Sembla que els barons del PSOE i les seves bases van entrar en un estat d’angoixa, producte de l’aliança amb ERC. El «frankenstein» que està construint Sánchez –va dir Pérez Rubalcaba–, no és l’escenari ideal per la patuleia del PSOE. Molts creuen que pot produir una legislatura enverinada, dramàtica per als socialistes i efímera per tothom.

El PP, per la seva part, considerà «capaç de tot» el president del Govern en funcions, a canvi de mantenir-se en el poder. «Si ha de pactar amb els colpistes, rebels, terroristes, antiespanyols o independentistes» ho farà. Per últim, em referiré a Vox, atès que  Inés Arrimadas, la  Belén Esteban de Ciutadans, és l’única veu que li ha quedat al partit de Rivera. El seu discurs és sempre el mateix. Insultar els sobiranistes amb una arenga repetitiva, idèntica i feixurada, proferida amb paraules més pròpies d’una «pija» de discoteca del segle XX que d’una política d’avui. La dreta convergent de Laura Borràs va votar «no» al costat del PP i de Vox en contra del sentit comú. Amb tot això el protagonista indiscutible d’aquest sainet farisaic i extravagant ha estat Santiago Abascal qui, emulant a Carles Marx, va manifestar: «El PSOE, una vegada més, ha vulnerat els interessos de la classe treballadora robant-li el patrimoni més preuat que té, la sobirania». Tot al revés del que el poble s’esperava.

El discurs d’investidura del candidat, en l’àmbit laboral i fiscal, va ser progressista, conciliador amb el procés català, i contrari al poder decisori dels jutges sobre la política que els va atorgar Rajoy. Per contra, el concepte d’unitat d’Espanya va quedar intangible. Ni ell, Sánchez, ni els seus aliats van esmentar el dret a l’autodeterminació ni la reforma de la Constitució. Manuel Marchena, president del tribunal va protagonitzar l’última part del procés, que podia haver acabat com el rosari de l’aurora: la irrupció de la ultradreta a Catalunya. Va seguir practicant la seva fraudulenta i artificiosa actuació processal que va dur a terme durant tot el judici. El motlle li va donar la insensata instrucció del sumari del jutge  Llarena, una constant i aclaparadora violació de l’exercici de les llibertats d’expressió, reunió i manifestació. Això impossibilità els juristes de tot Europa fer una anàlisi en profunditat de la sentència. A fi de comptes el seu contingut no era més que una barrabassada ideològica per mantenir l’ocupació de les forces de seguretat del Govern d’Espanya, a Catalunya.

Mentrestant es representava aquesta tragicomèdia repleta d’odi, venjança, esquírria i lluites de tota mena, testimoni del refús de la ultradreta a constituir un govern, Marchena anava dictant resolucions injustes, sabedor que ho eren. Una corruptela judicial constitutiva del delicte de prevaricació castigat amb penes fins a quatre anys de presó, deu d’inhabilitació i multes. Són moltes les querelles presentades que el Suprem arxiva, sistemàticament, però que queden pendents de ser resoltes pels tribunals europeus. Ara l’«Associació Atenes de Juristes pels Drets Civils» s’ha querellat per «prevaricació continuada» contra el president del Tribunal Suprem i 20 magistrats més de l’Audiència Nacional i del CGPJ, per la seva persecució i presó contra els polítics catalans que propugnen la independència.

El triomf electoral de la coalició «PSOE-Unides Podem» ha causat certa alarma entre els magistrats que van formar Sala amb Marchena, i un major recel als del PP, que aprovaran des del primer moment la seva actuació absolutista presidint les vistes. Consideren que pot deslegitimar-se la seva tasca de fiscalització del procés, creuen que es podria atorgar a la Fiscalia un millor control i una major autonomia en la designació de jutges a Catalunya i, finalment, temen que des de la Fiscalia General de l’Estat es donin instruccions per afluixar el llaç sobre el procés.

Però Marchena plantarà cara a tots, inclosos els alts tribunals europeus. No admetrà que el nou Govern de Pedro Sánchez despolititzi la justícia ni anul·larà el judici del procés. El litigi, en puritat processal, hauria d’iniciar-se de nou amb totes les garanties establertes en la resolució del TJUE perquè, segons declara la seva resolució, neix d’un acte nul que l’invalida. Tampoc obrirà a la primera les portes de la presó a Oriol, després de la decisió del TJUE, perquè pugui rebre a Estrasburg la seva acta de diputat europeu. L’única solució per solucionar el conflicte és la concessió d’una amnistia per a tots els condemnats i exiliats. Una facultat sobirana que té el Govern, amb independència de la participació del poder judicial ni de la intervenció de la bel·ligerant oposició, de concedir-los la llibertat i reparar els danys causats. Però, sigui com fos el final d’aquesta astracanada, Marchena quedarà en els annals de la judicatura del segle XXI com el major prevaricador del Regne.

AL·LEGAT CONTRA L’ENGANY

Les vulneracions contra el sentit comú que s’han produït durant la negociació paral·lela del procés per part d’analistes polítics han estat, en essència, dos: la declaració institucional de què la Constitució espanyola és inalterable, i la discussió sobre els graus penitenciaris que s’han d’aplicar als presos polítics condemnats. Carmen Calvo, Nadia Calviño o Dolores Delgado, llicenciades en dret, o Margarita Robles i Fernando Sánchez Marlaska que són magistrats, ho han fet a consciència per ensarronar a la gent. Volen que el poble cregui que la carta magna és inviolable i que, per tant, s’ha de mantenir tal qual. Altres, com Teresa Ribera, Carmen Montón o Pedro Duque, que no són juristes, ho han fet per ignorància, mala fe o simplement, clacar.

Alguns estudiosos afirmen que la reforma constitucional és un remei gairebé màgic per a resoldre el problema català, però requereix majories qualificades en les dues cambres, molt difícils d’aconseguir. Altres, com el catedràtic de la Universitat de Sevilla, Javier Pérez Royo, sostenen tot el contrari: Espanya és un dels països d’Europa en què s’han produït menys esmenes constitucionals; en trenta-nou anys, només n’hi ha hagut un parell. En canvi, els països democràtics de debò revisen la carta magna periòdicament. Els Estats Units, per exemple, on s’han dut a terme vint-i-set esmenes sobre qüestions de gran transcendència, com els drets civils, els vots, la llibertat d’expressió o el límit de mandats del president, o El Regne Unit on hi ha hagut cinquanta-un canvis des de la II Guerra Mundial. Per contra, a França, fundadora de la democràcia moderna, només se n’han produït disset, encara que, ara, Emmanuel Macron, vol una esmena per reduir el nombre de parlamentaris, i modificar els sistemes electe i legislatiu.

En discrepància amb aquests països democràtics, a Espanya només se n’han produït dues, tot i que, tal com disposa el text preliminar del Codi Civil, la llei bàsica requereix una transformació a fons. D’aquesta manera el seu contingut seria un referent de la realitat social, política i progressista del moment històric en què vivim. És urgent i imprescindible una esmena general per a posar-la al dia. El problema és que els diputats no governen. Els seus vots són tots el mateix, ja que tan sols es limiten a obeir, com gossos ben ensinistrats, al cap del seu partit. Tal com funciona el congrés, ara mateix, els diputats no es diferencien en res dels procuradors de les corts franquistes; obeeixen rigorosament als seus líders, ajusticien l’estat de dret, desautoritzen les seves institucions, perden la confiança dels seus representats i afebleixen la democràcia. Per això, és evident, que cal una reforma a fons del sistema si s’aspira a aconseguir una república democràtica real per a Espanya i la independència pel nostre país. Aquest és el punt de la negociació entre PSOE i ERC, més important pel que fa al procés i  que ni tan sols s’ha posat sobre la taula.

Respecte a la polèmica sobiranista existent sobre els graus penitenciaris que s’haurien d’aplicar als patriotes condemnats, m’indigna profundament. És una pràctica indecorosa i vil, més pròpia de funcionaris de presons que d’independentistes. Si els reclusos polítics no van cometre cap delicte, s’ha d’exigir al govern de l’Estat que els hi apliqui l’amnistia per eximir-los de culpabilitat i que els hi repari els danys causats. Discutir d’indults, permisos o petits períodes de llibertat, implica el reconeixement de la seva culpabilitat. El que s’ha de debatre, i amb més raó després de la Sentencia del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, és la causa per la qual Oriol Junqueras encara està a la presó, il·legalment d’ençà que va ser nomenat membre del Parlament, el fet que no s’hi hagi anul·lat el procés i la vulneració per part del Suprem del dret a la llibertat personal i el de sufragi passiu, i no s’hagi investigat la comissió d’un delicte de prevaricació perpetrat pel jutge Marchena. Aquesta és la veritable realitat. La resta són bajanades que no puc més que resistir-me a analitzar.

CAP AL NO-RES

Són molts els líders d’opinió que mantenen que “l’Advocat Estrella” del judici del Procés va ser Xavier Melero. Jo crec tot el contrari; per desgràcia, l’estratègia de Melero va ser convencional i tòpica, encara que no exempta de professionalitat. Melero, no es va assabentar que es tractava d’un judici polític, absolutament injust, fruit de la venjança unionista de Rajoy i els seus acòlits del PP, compartida, aquesta, per Ciutadans i secundada per alguns magistrats del TS, VOX i el mateix Sánchez. El lletrat Melero, va realitzar un exercici tècnic, academicista, i apolític, en un judici revolucionari, anul·lant l’estratègia que s’havien plantejat Van den Eynde, Marina Roig, Olga Arderiu o Benet Salellas, que volien polititzar el cas mitjançant l’enfrontament amb el tribunal. Els felicito; va ser una feina ben feta, tot i que els interrogatoris absolutament fora de propòsit de Melero, a testimonis i perits, van obstaculitzar i condicionar la feina de la resta de defensors interferir un treball professional i polític impecable. Els tertulians, siguin del color que siguin, li han fet un flac favora la justicia. Ni Pilar Rahola, ni Xavier Graset, ni Ernest Benach, tot i la seva bona voluntat, han sabut valorar el desenvolupament del Procés; per altra banda, Eduardo Inda, Miguel Jiménez o Jesús Maraña tampoc han sabut treure l’entrellats d’una maniobra política que els venia gran.

Durant el franquisme, en què sí que hi havia presos polítics radicals, es va formar un col·lectiu d’advocats, que va combatre la repressió del TOP amb actituds i comportaments bel·ligerants. Els seus integrants van posar en pràctica els judicis «de ruptura» en contra dels «de concòrdia o connivència». S’enfrontaven amb valentia al tribunal, jugant-se la seva pròpia llibertat, perquè sabien que la sentència ja estava escrita i que els magistrats no donaven cap valor a les proves practicades. Se’ls imposaven multes, expulsions, processaments, sancions administratives i, tots ells, eren controlats escrupolosament per la policia. Eren temps de gran repressió, en els quals els reclusos morien a les presons, de debilitat, agarrotats, o, directament als escamots d’afusellament. En aquella època Melero, aleshores Javier, era funcionari de presons, partícip d’excepció de les vexacions, la misèria i l’apilotament dels presos. Després es va fer advocat.

Melero, en el llibre que acaba de publicar afirma que “el judici del procés ha estat just, però la sentència ha estat injusta”: un intent de quedar bé amb uns i amb els altres: amb els seus clients, i amb el tribunal. Però això no s’aguanta ni amb pega. La sentència és una part inseparable del procés. Melero, no deixa de fer declaracions polítiques als mitjans de comunicació, menyspreant l’independentisme, que li paga la minuta. El seu afany de protagonisme l’ha portat a desconsiderar als advocats independentistes amb aquestes paraules: “espero que tots ells hagin posat en les seves minutes plusos patriòtics” o, tal com va manifestar per RAC1: “prefereixo sortir de copes amb Marchena, Zaragoza, Moreno i Madrigal, que amb els meus clients”.

No resulta racional que un advocat, espanyolista, antisobiranista, promotor de Ciutadans, integrat al mateix sistema que ha engarjolat al seu client, pugi defensar a aquest en contra dels seus botxins. Tampoc resulta coherent que Joaquim Forn, llicenciat en Dret, regidor de l’Ajuntament de Barcelona, primer tinent d’alcalde amb Xavier Tries i conseller d’Interior del govern Puigdemont, hagi pogut caure en aquesta facècia, tant absurda com pueril.

Li proposo a Melero el títol per un nou llibre; perquè pugui seguir fent mofa de les víctimes del Procés, a costa dels sacrificats per l’odi i la venjança del poder, que estan a la presó. D’aquí endavant, es convertirà, sense cap mena de dubte, en un crack del No-Res i seguirà fent escarni dels morts a l’exili, sense la dignitat que tant ha desitjat mantenir fins ara.