Els nous inquisidors

Jaime Moreno, Javier Zaragoza, Fidel Cadena i Consuelo Madrigal, acusadors públics del judici del Procés, són fills naturals de la dictadura. Franco va ser Fiscal Major del Regne per dret propi. Per tal de disposar de la vida de cada un dels seus súbdits, va desencadenar una revolta feixista contra la República, va incubar un genocidi i va dur a terme un estrall de pillatge i tirania mal anomenat Guerra Civil. La seva Santa Croada, una conquesta en nom de Déu, va convertir tot el territori nacional en un camp de batalla.

Franco, prebost major del Sant Ofici va depurar a ‘rojos’, maçons, separatistes, desafectes i llibertaris. Per salvaguardar el seu règim va dirigir amb impagable complicitat de capellans, jutges i militars una repressió total basada en el terror. Els seus principis antidemocràtics, enfortits per l’Església catòlica per la qual el liberalisme constituïa el més gran dels pecats, el van dur a cremar vius als vençuts com a càstig exemplar. Va substituir la temprança i l’equitat per l’odi i la venjança.

José María Aznar, qui havia format part de les files de la FET i de les JONS, va heretar de Franco la forma de regir el destí d’Espanya. Quan li tocà portar les bridas de la seva estimada pàtria, va adequar aquell despòtic model a la realitat de l’època.  Durant la dictadura els judicis es celebraven, com ara el del Procés, sense cap mena de garanties. No existia la presumpció d’innocència sinó la de culpabilitat. La nova Inquisició va jutjar, condemnar i empresonar als ciutadans que no combregaven amb les seves idees. Les seves víctimes van ser, essencialment, els ‘rojos-separatistas’ que havien intentat trencar el sòl patri. Aznar va declarar la guerra a Catalunya més tard ocupada a la força per Rajoy, el seu successor al PP. Però tal com ja els ho vaig aclarir al seu dia el, aleshores, president de Govern, un ésser incapaç, anodí i covard, va donar carta blanca als magistrats del TS per poder substituir i executar les seves funcions: la protecció de la monarquia borbònica i la defensa de la unitat d’Espanya. Ho va fer a costa de deixar de dirigir l’Estat espanyol. Va convertir al jutge Pablo Llarena i als fiscals i magistrats de l’alt tribunal en els dirigents de l’Executiu.

El resultat d’aquest caos no és altre que el judici de la confusió i la vergonya. Els inquisidors d’ofici són els impulsors de la màquina judicial, els pesos pesants de la justícia que arrosseguen a l’esquena la càrrega de centenars i centenars d’anys de presó imposats a les seves víctimes. A la pràctica són tan imprevisibles i perillosos com un caragol desfermat dins d’un motor a propulsió: xoca per tot arreu. Durant la pràctica de la prova, l’acusació, el quartet de la mort, va fer el més gran dels ridículs. El seu odi mortal envers els independentistes els va privar de serenor: interrogatoris repetitius i pesats; desconeixement dels llocs, dies i hores de l’esdeveniment mostrat als vídeos i una manifesta displicència davant tot el que tenia lloc a la Sala.

Aquesta apatia processal i deixadesa d’aquest equip de pseudoexperts només té una explicació. Els nous inquisidors de la vella Espanya unionista i corrupta del rei Borbó sabien que havien guanyat el judici. Coneixien, com la palma de les seves mans, el contingut de la decisió de la futura sentència. Les altes peticions de presó per a Oriol Junqueras, els Jordis, Carme Forcadell, Joaquim Forn i la resta dels seus caps de turc (blancs de càstig no de justícia) anaven a ser concedides gustosament pel Tribunal. Pensaven, no sense raó, que no tenia cap sentit trencar-se les banyes practicant proves si el desenllaç del Procés ja estava escrit i beneït pel Sant Ofici.

Cap de les víctimes de Franco va satisfer la seva gran il·lusió: contemplar com un seguici miserable de purpurats, centurions i falangistes duia el seu cadàver al “pudridero” perquè els cucs devoressin amb avidesa les seves restes putrefactes. El sàtrapa va morir al llit santificat amb els sants olis però els seus successors -Llarena, Marchena, Lamela, Madrigal, Moreno i els altres capitostos de l’executiu espanyol disfressats de juristes- segueixen vius. Circulen lliurement per les més altes instàncies i tribunals europeus amb total impunita

CRIMINALS D’OPERETA

Costa d’imaginar a Núria Llorach, Martí Patxot, Vicent Sanchis i Saül Gordillo, directius TV3 i de Catalunya Ràdio, traficant amb drogues, exercint de proxenetes o practicant l’extorsió, el xantatge o la violència per blanquejar diners. Tampoc cometent actes de terrorisme o perpetrant accions despòtiques contra la vida, la integritat física o la llibertat de les persones, elements, tots ells, constitutius del delicte d’organització criminal. Sempre he cregut que eren gent normal que practicaven, amb millor o pitjor fortuna, treballs de direcció informativa en els mitjans oficials.

Tanmateix la Fiscalia no opina el mateix. “La vulneració dels ara processats -sosté-, de les resolucions del TC que van ordenar la suspensió del referèndum il·legal de l’1-O, constitueix un delicte d’organització criminal“. Comparar a aquests funcionaris amb Al Capone, Lucky Luciano o Frank Costello, assassins cruels i despietats, constitueix un nou disbarat processal més propi d’un esperpent de Valle Inclán o d’una opereta surrealista de Jean Cocteau que d’una actuació judicial transcendent i capaç. Bromes a part, la magnitud d’aquest nou desgavell de la Fiscalia produeix alarma i inquietud.

En teoria, el poder judicial és independent dels altres dos poders de l’Estat, el legislatiu i l’executiu, al contrari de la Fiscalia, que per llei està al servei del Govern. No obstant això en la pràctica els jutges estan en mans del règim polític que ostenti el poder. Quan Mariano Rajoy va declinar la seva responsabilitat política, delegant en els jutges el manteniment de l’ofensiva oberta contra Catalunya, va perdre la presidència de Govern. Ara la Fiscalia de Barcelona, subordinada a l’actual gabinet del PSOE, incomprensiblement acaba d’ampliar la denúncia que tramita el Jutjat núm. 13 de Barcelona acusant els inculpats de ser membres d’una organització criminal.

El Ministeri públic del PSOE afirma que els presumptes fets comesos pels processats, l’organització d’un referèndum il·legal, són constitutius d’aquest il·lícit penal. Una cosa tan absurda, falsa i increïble que només un pertorbat podria concebre. Alejandra Gil, l’actual titular del referit jutjat, es va creure d’igual a igual amb Giovanni Falcone, el jutge de la Cosa Nostra, i va decidir actuar amb solidesa i contundència. Però l’omnipotent togada va oblidar que el popular magistrat antimàfia va ser assassinat a l’aeroport de Palerm per ordre de Toto Riina, un dels capos més sanguinaris dels Corleonesi.

Alejandra Gil va perdre els papers. Va decretar l’embargament sobre béns dels presumptes criminals. Molons, Clotet, Ginesta, Royo Sutrias i Vidal, havien consignat 3,7 milions que la Caixa de Solidaritat va aconseguit reunir del total dels 5,8 milions d’euros de fiança imposats temps enrere. L’eficient inquisidora els va advertir que si no abonaven la resta, decretaria contra ells ordre de detenció. Li va sortir el tret per la culata. Els 2,1 milions restants van ser ingressats per aquesta organització solidària el passat dia 23.

Quan Mariano Rajoy va deixar en mans del TS la protecció de la monarquia borbònica i la defensa de la unitat d’Espanya va deixar de dirigir l’Estat. La seva constant incapacitat i apatia per resoldre els problemes polítics de la seva competència, especialment l’ocupació dictatorial de Catalunya, va invalidar l’estat de dret, va confondre el poder executiu amb el judicial i va transformar al jutge Pablo Llarena i als magistrats del Suprem en capitosts de l’Executiu. L’aparició del delicte d’organització criminal continua sent una incògnita, ja que la Fiscalia General ha canviat de color i amo, que ara és el Govern en funcions de Pedro Sánchez en teoria més dialogant i conciliador.

L’aberració processal de convertir simples ciutadans en criminals, impulsada per l’acusador públic, pot ser la conseqüència d’un error motivat per la falta de comunicació entre el gabinet de transició i el departament de fiscalia. Tot i així molts ciutadans recelen del paper de la institució reial en el conflicte. En el seu desafortunat panegíric del 3 d’octubre de 2017, Felip de Borbó, contravenint el paper d’àrbitre que li atorga la Carta Magna, va prendre partit davant el desafiament independentista i va requerir a l’Estat perquè endurís les seves mesures repressores per assegurar la consolidació de l’ordre constitucional a Catalunya. Aquesta nova irracionalitat borbònica supera en molt la cantinflada del fiscal. Avivar la flama de l’odi i la discòrdia en contra de la pau, la distensió i la concòrdia és justament el que no ha de fer, en democràcia, cap Cap de l’Estat.

MIQUEL ICETA: TRAÏDOR, INCONFÉS I MÀRTIR

Els espies, els 007 de torn que apareixen en les pel·lícules de James Bond, són remunerats pels seus caps polítics amb prebendes o diners. Els talps, infiltrats o quintacolumnistes de qualsevol país, cobren trinco-trinco de les clavegueres de l’Estat. Però no sempre va ser així; el cònsol romà Cinquè Servilio es va negar a gratificar els sicaris que havia contractat per matar Viriato. ‘Roma no paga als seus traïdors’, els hi va dir. ‘El PSOE, sí’, afegeixo jo. Pedro Sánchez, cap de Govern en funcions de l’Espanya borbònica de Felip VI, ha premiat a Iceta per ser un abanderat del federalisme espanyol (sic) nomenant-lo president del Senat, sense el consens del Parlament que és qui té la última paraula. Iceta sempre ha estat el cap de la cinquena columna del PSOE. La regentava ja amb José Montilla entre altres conjurats contra Pasqual Maragall. El recentment desaparegut Alfredo Pérez Rubalcaba, llavors ministre de Governació de Felipe González, els va captar, ensinistrar i posar en marxa.
La Quinta columna està formada per un conjunt de polítics unionistes per obstaculitzar la marxa de Catalunya cap a la seva independència. Els seus membres actuen des de dins de l’aparell d’alguns partits en maquiavèl·lica convivència amb el PSOE o el mateix PP per frustrar el procés independentista iniciat per Maragall. S’infiltren a les files del PSC, ERC o PDeCAT, com a militants per paralitzar i reprimir des del sèu lloc la independència per aconseguir la victòria del règim absolutista. Col·laborant així amb l’estadista de torn.
En l’actualitat, Iceta, principal opositor de l’independentisme, no s’amaga, actua a la vista de tots. Dóna suport al PP, a VOX i a Ciutadans. Ha deixat de liderar un PSC lliure, vagament democràtic i s’ha convertit en servidor a ultrança dels socialdemòcrates espanyols, i en soci de Millo, Albiol, Arrimadas, Carrizosa, Sánchez i l’exministra Montserrat amb qui va corejar el ‘Y viva España ‘en una manifestació unionista. Però Iceta no és un traïdor a la seva pàtria, ni tampoc un botifler, perquè no ha enganyat a ningú. Mai s’ha sentit català. Tan sols és un delator, anodí i renegat, i que com Montilla, se sent espanyol fins al moll de l’os. Cap dels dos guarden ja les aparences.
El Procés es va iniciar amb Maragall quan era president de la Generalitat. El seu principal projecte de govern va ser la reforma de l’Estatut que va canviar de dalt a baix. El setembre de 2005 el Parlament ho va aprovar per majoria. No obstant això la línia dura dels populars, sota la mirada crítica del Rei i la col·laboració d’alguns estadistes socialistes, va iniciar una campanya de desprestigi, assetjament i derroc de la nova llei catalana perquè ‘significava un greu perill per a la unitat d’Espanya’. El mateix discurs unionista de sempre. La resta ja el coneixeu: Maragall va ser defenestrat, víctima del complot de la cinquena columna dirigida per Iceta. Però el redactat definitiu de l’Estatut es va aprovar per dues cambres tot i que quatre anys després el TC, a demanda del PP, ho va declarar inconstitucional.
Miquel Iceta va ser sempre un enemic a mort de Pasqual Maragall. Tots dos provenien de cultures oposades. El primer representava la lleialtat familiar, l’interès per solucionar els problemes dels ciutadans, l’apologia del procés sobiranista davant a l’opressió estatal i la defensa de les minories mentre que l’altre, Iceta, simbolitzava el PSOE, l’ortodòxia, el servei de la causa unionista i la defensa a ultrança de la monarquia i la unitat d’Espanya a la contra del procés català.
Segons “El País”, Sánchez va nomenar a Iceta per mantenir el debat de l’Estat de les Autonomies i promoure la reforma de l’Estatut català i la Constitució. Anabel Díez, autora de l’article, enganya als seus lectors. Els pretén colar una mentida. Iceta ha estat premiat per la seva traïció a Catalunya. Li han pagat pels seus serveis a Espanya amb una propina vil i menyspreable. Un altre acte de terrorisme d’Estat contra aquells que, pacíficament, aspiren a ser ciutadans d’una República catalana, popular, lliure i independent.