Adéu, Espanya!

Quan Joan Maragall va escriure ‘Oda a Espanya’, el seu immemorial poema, la ciutadania estava dividida en dos grans blocs: els de les dretes i el de les esquerres. És a dir, La Lliga i ERC, els quals xocaven frontalment. Maragall va compondre el poema per a expressar el seu repudi a l’estat espanyol regit per una oligarquia corrupta, disconforme amb la progressia i contrària al catalanisme. Les forces polítiques sobiranistes estaven dividides. Només els unia el fet de no acceptar que Catalunya fos part i propietat de l’Estat. Al cap dels anys, la Constitució de 1978, va proclamar la indissoluble unitat de la nació espanyola. Però el poble era conscient que el futur d’Espanya estava determinat per la reinstauració de la República i pel reconeixement de Catalunya com un estat independent.

A partir dels 80 van sorgir molts partits i moviments de caràcter independentista. Els seus promotors preferien ser ‘cap de ratolí’ abans que ‘cua de lleó’. L’etern problema català, les capelletes, es va posar novament de manifest. Nacionalistes d’Esquerra, Crida a la Solidaritat, el MDT, el Pi, la SI d’Isabel-Clara Simó o la mateixa Terra Lliure, es van anar extingint progressivament. En 1991 els partits que configuraven l’altra esquerra catalana van crear Esquerra Independentista l’objectiu del qual era mantenir la lluita per la independència. La seva acta fundacional la van signar activistes polítics, juristes, llicenciats en diverses matèries o escriptors com Uriel Bertran, Hèctor López Bofill o Núria Arnau, entre altres. Però igual que les formacions anteriors va extingir-se degut a seva inoperància. Molts dels seus militants es van afiliar a ERC.

Sense pretendre emular a Arnold J. Toynbee i a la seva teoria sobre l’historicisme, el cert és que els fets passats moltes vegades es reprodueixen en el temps. En 2019 es varen eclipsar els somnis d’independència de molts catalans. En el moment en què pràcticament les tropes governamentals ocuparen Catalunya, els independentistes van fluir com l’escuma. El poble es va rebel·lar contra l’opressió i el despotisme del govern de Madrid. Es van prodigar les manifestacions multitudinàries i es va dur a terme el referèndum de l’1-O, un triomf democràtic a favor de la llibertat. No obstant els partits independentistes, des de la dreta convergent reconvertida a ‘JuntsxCat’ a la centrista ERC, es van declarar la guerra. Cadascú d’ells va voler capitalitzar el resultat de la consulta i d’aquesta forma aconseguir els vots de la ciutadania.

Primer va ser un enfrontament subtil, a sotto voce, però, actualment, a menys d’un mes per a celebrar-se la Diada de l’11 de setembre, la divisió del sobiranisme s’ha fet més insoldable i profunda. Josep Huguet i Anna Simó, exconsellers d’ERC, van pregonant que no aniran a la manifestació per no coincidir amb ‘una colla d’exaltats de l’ANC que volen convertir-la en un aquelarre purificador contra els traïdors’ referint-se a la gent del seu partit. Joan Tardà va afegir en RAC1 que “l’assemblea s’havia convertit en un contrapoder pervertint la finalitat diàfana i lliure de l’independentisme en col·locar escombraries i excrements a les seus d’Esquerra i PDeCAT”. La resposta d’Elisenda Paluzie no es va fer esperar. Va recordar que l’entitat que presideix s’ha possessionat contra JxCat al contrari d’ERC. Les rèpliques i contrarèpliques, convertides en greuges, insults i enfrontaments, de Dante Fachín fundador del partit Som alternativa, Gabriel Rufián d’ERC i Marcel Mauri vicepresident d’Òmnium, es van prodigar fins a l’infinit a través de les xarxes socials.

Aquest conflicte existent entre totes les forces independentistes catalanes es produeix en un moment delicat i crucial. A finals de setembre el súper jutge Manuel Marchena notificarà als inculpats la sentència del procés. Marchena ho farà en un acte solemne que celebrarà en audiència publica. La condemna serà pèrfida, antijurídica, maligna i diabòlica conseqüència de la venjança de l’estat espanyol, l’odi dels que abominen a Catalunya i la preponderància dels magistrats del TS. Tanmateix, la independència continua sent l’objectiu dels que van votar ‘Sí’ al referèndum de l’1-O. La CUP aposta per ‘una onada mobilitzadora enfocada cap a la ruptura total’ el mateix que va dir Quim Torra fa pocs dies, però la discòrdia entre els partits farà molt mal a la causa de la llibertat.

Penso que si Joan Maragall visqués avui, hauria substituït la seva “On ets, Espanya? — No et veig enlloc” per un cant d’unitat i aliança adreçat a totes les entitats polítiques catalanes. Potser hauria afegit al seu ‘Adéu! Espanya’: “per on vas, Catalunya?La llibertat l’hem de guanyar entre tots”.

LA CAIGUDA D’UN ÍDOL

Diuen els seus incondicionals que Jordi Pujol ha sigut un estadista sense Estat. En 1955, un col·lectiu universitari de caràcter apolític i de conscienciació nacionalista format per joves professionals i empresaris, entre ells Jaume Carner, Frederic Roda, Jaume Nualart i el mateix Pujol, va crear el CC. Més tard Pujol aconseguí ser el màxim dirigent de la dreta catalanista –no independentista- i el màxim responsable del més gran dels garbulls econòmics que van acabar amb ‘CiU’.

Tot i això, els ciutadans sobiranistes sempre van reconèixer la seva capacitat com a polític i el fet d’haver estat reclòs en una presó franquista per ser ‘català’. Mitjançant CiU, Pujol va estructurar un projecte cristià-demòcrata vinculant al món empresarial i a l’Església. A les eleccions de 1980 Pujol va arrasar. Una vegada més el ‘seny’ va fer que els catalans votessin a ‘CiU’ per a evitar una victòria de l’esquerra. Pujol ‘per fer país’ tenia agafats pels nassos als burgesos, a la banca i als capellans però com precisava disposar de fons suficients per a promocionar al seu partit va crear Banca Catalana amb l’ajuda del seu pare. ‘CiU’ en aconseguir la majoria absoluta va catapultar a magnífics a gents poc recomanables del seu entorn com Macià Alavedra, Lluís Prenafeta, Antoni Sobirà i Carles Subarroca. Tots ells van acaparar el pressupost de caràcter bilionari de la Generalitat, enriquint-se creant societats fraudulentes.

Carlos Villarejo, cap de la Fiscalia de Catalunya, va formular una querella criminal contra ell i els altres 25 exadministradors de Banca Catalana. Els querellats havien anat captant diners oferint ‘extra-tipus’ als ciutadans, falsejant la comptabilitat per a eludir el pagament d’impostos. La querella va seguir endavant, però el ple del TSJC, vergonyosament, va decidir arxivar-la donat el ‘tarannà’ de Pujol. Villarejo va ser defenestrat i considerat enemic de Catalunya. Va ser Jordi Pujol un bon president? Estic d’acord amb Salvador Sostre quan sosté, en aquest mateix diari, que ‘Pujol va ser el polític més important de la nostra història’ però oblida afegir que també va ser el més corrupte, És cert que va crear l’Estatut regulador de les institucions públiques, que es va treure de la màniga la Corporació Catalana de Radiotelevisió (TV3) i que va promulgar, entre altres, les lleis de Normalització Lingüística, la d’Ordenació Territorial i la Sanitària, si no fos que l’estiu del 2014 va donar la campanada confessant als mitjans que tenia un compte multimilionari a Andorra amb diners procedents d’una deixa del seu pare.

Ara la Guàrdia Civil, en concret la UDEF, ha lliurat al Magistrat José de la Mata del Jutjat número 5 de l’Audiència Nacional, un informe que quantifica la fortuna dels Pujol en 290 milions d’euros. El fiscal Villarejo tenia raó. De la Mata, en una recent interlocutòria, assenyala que Marta Ferrussola i els Pujol, “aprofitant la posició privilegiada de llinatge en la vida política, social i econòmica van acumular un patrimoni desmesurat fruit de les seves conductes depravades i corruptes”.
L’informe de la UDEF és desolador. Responsabilitza a tota la família Pujol, induïda per Marta Ferrussola, d’haver actuat com un grup criminal des del moment que va obrir l’any 1990 el seu primer compte a fora d’Espanya. Desmenteix, per tant, l’origen de la fortuna dels Pujol atribuïda a un llegat del pare de l’expresident. L’atestat acredita com dogma de fe que les facturacions milionàries realitzades mitjançant les societats associades a Jordi Pujol i Marta Ferrussola no tenen cap justificació, ja que no se sustenten en la prestació de cap servei relacionat als conceptes que figuren a les factures. Ha estat l’estafa més gran que un estadista ha fet al seu país. Un desfalc aparentment senzill, donada la posició del corrupte de torn, el cap d’un clan de desaprensius que, sense cap mena de pudor ni de vergonya, es va apropiar dels cabdals de tot un poble. Un saqueig en tota regla emparat en l’equivocada estima de les seves víctimes i la impunitat de l’omnipotència del clan Pujol.

Aquest colossal i inoportú escàndol de l’expresident de la Generalitat i la seva família, ha sobrepassat els límits de la lògica si els relacionem amb la immediació d’una sèrie d’esdeveniments crucials que es produiran, inexorablement, molt aviat, a la nostra nació. Per a molts no ha estat més que la caiguda d’un ídol, per a uns altres el descrèdit dels polítics espuris i partidistes, per a la majoria de ciutadans la descomposició d’un règim burgès i clerical i per als votants de l’1-0 un nou entrebanc del sistema per dificultar el camí cap a una República independent dins d’Europa, que és la voluntat dels habitants d’un poble que vol viure amb llibertat.

VIATGE AL NO-RES

No distingien si la pastera, en xocar contra les ones, s’enfonsava en la nit o en la mar. Als 17 passatgers els hi havien promès que un vaixell espanyol de salvament, l’Open Arms, els recolliria en ple Mediterrani, però el patró va parar el motor i els va obligar a tirar-se a l’aigua per a aconseguir la costa nadant. Havia cobrat 10.000 dírhams a cadascú d’ells per creuar l’estret de Gibraltar amb la barcassa i conduir-los a la Terra Promesa. Mohammed Situu va pensar en el seu pare, el vell lluitador del Front Polisario contra Hassan, que li va prohibir somiar. La llibertat havia de conquistar-se amb foc i sang, li va dir. Però els temps van canviar i els seus fills van substituir les armes per una altra eina d’esclavitud: conrear clavells o recollir fruita a canvi de gairebé res. Per això van pagar tants diners per a fugir a Europa i aconseguir treball.


Amb molt d’esforç van aconseguir arribar a la platja i van caure, extenuats, a la sorra. Enrere quedava l’esplendor del Mediterrani, Àfrica, i un passat miserable. Però en arribar el dia, al costat hi tenien una patrulla de soldats marroquins que els apuntaven amb les seves armes mentre ells contemplaven horroritzats les muralles de Tànger. Va ser llavor quan es van adonar de l’engany. El mateix negrer que els va estafar, els va fotre els diners i els passeja sense rumb pel no-res, els havia lliurat a la policia. El seu viatge va sé un somni prohibit. Un mer miratge de felicitat en el desert de la vida més àrid i cruel que el Sàhara, al qual mai degueren renunciar. Perquè l’esperança que van perdre en deixar la lluita no podran recuperar-la en cap altre lloc del món.


L’esplendorosa i rutilant Europa, sotmesa per les nacions més reaccionàries i xenòfobes de la democràcia, viu aliena a aquests i altres conflictes que obstaculitzen el seu sortós estat del benestar. Per a les gents acomodades, cultes, pacífiques i ordenades que resideixen en les ciutats del vel continent, la immigració és un risc de summa gravetat. La UE hi ha endurit les lleis migratòries per a abordar la tornada forçosa dels immigrants il·legals. Hi ha instituït els retorns voluntaris a canvi de no tancar-los en presons o en centres d’internament. Ha prohibit la reentrada, en un terme no inferior a sis anys, de persones expulsades d’un país de la UE. L’última salvatjada està passant ara. L’actual normativa legalitza l’assassinat i l’infanticidi. Els 160 migrants rescatades per l’oenagé catalana, fa deu dies que van a la deriva a l’espera de què se’ls pugui desembarcar en un port segur..


Òscar Camps, fundador de l’oenagé i patró del vaixell Open Arms, ha comunicat al president en funcions del govern espanyol que, per motius humanitaris, atracarà a qualsevol port si l’Executiu de Sánchez no actua en conseqüència i no intervé amb el gabinet italià per repartir els rescatats entre els països comunitaris. Afegeix Camps que ho farà, malgrat tots els entrebancs administratius i judicials que l’incompliment del Decret de Matteo Salvini, que prohibeix als vaixells de les ONG espanyoles entrar en aigües italianes, pot comportar. Intel·lectuals i artistes com Richard Gere, Penélope Cruz, Andreu Buenafuente, Jordi Évole o Javier Bardem, entre altres, han implorat a Sánchez, quasi de genolls com faria qualsevol captaire quant demana una almoina a un potentat, que auxili a la gent del vaixell. Però aquest si nega. Prefereix imitar al vicepresident Itàlia d’extrema dreta que actuà d’acord amb la declaració universal de drets humans i comportar-se com un demòcrata.


El menfotisme, la desídia, la insensibilitat i el menyspreu de Sánchez davant l’episodi més dramàtic i dolorós de la seva legislatura han estat airejats públicament pels mitjans de comunicació de tot el món. Però el president de govern en funcions ha marxat de vacances a l’espera que els partits progressistes i independentistes de tot l’Estat li donin el seu suport per a governar. El seu govern ni tan sols ha intercedit davant la UE per a trobar una solució al conflicte. Sembla ignorar que d’ell depenen les vides de les 121 persones que es troben a bord de l’Open Arms. El que no s’ha sabut fins ara és que els advocats de Camps havien presentat un recurs contenciós-administratiu al Tribunal Administratiu de la Regió de Lazio contra el Ministeri d’Interior, el de Defensa i el d’Infraestructures. La magistratura italiana atesa la “situació d’excepcional gravetat i urgència dels immigrants què precisa’n assistència medica de forma immediata” ha donat lloc al recurs formulat per Open Arms, autoritzant-li l’entrada en aigües territorials italianes. Salvini ha anunciat que no acatarà la sentència. Dubto molt que pugui fer-ho.


Abans de dictar-se la resolució del tribunal italià, ‘Juntes podem’, ‘Compromís’ i ‘En Marea’ van retreure al gabinet espanyol en funcions el fet de no haver realitzat cap moviment oficial. Els governs de Catalunya, Euskadi i Comunitat Valenciana es van oferir a fer-se càrrec dels 121 rescatats, un gest que posa en evidència la inacció i indolència de Pedro Sánchez, el candidat, un cagadubtes fantasmagòric que ha perdut el respecte i la credibilitat de la ciutadania per a governar.

La resta ja la coneixeu. L’atzar va restablir la situació. Per fortuna cap dels rescatats va morir en la mar.