UN CASAL DEL POBLE

Durant els primers anys de la dictadura, la catòlica Espanya estava regida per les ‘boinas rojas’ i la ‘División Azul’. Franco havia originat una croada en nom de Déu, que va convertir tot el territori nacional en un desmesurat camp de batalla. El ‘Generalísimo’, era un home d’origen modest que va tenir una infància miserable. El seu pare malvivia d’un sou molt petit, i ell estava destinat a sofrir el mateix. Però es va fer militar, va arribar a general, es va rebel·lar contra el Govern de la República, va guanyar una guerra entre germans i es va convertir en l’amo absolut de tota Espanya. A Francisco Franco Bahamonde, jerarca per la gràcia de Déu, el preocupava més que els seus vassalls parlessin el català o l’eusquera, que la penúria, la gana i l’opressió en què malvivien.

Els béns d’en Franco s’engrandien, dia a dia, per “donacions forçoses”, que li feien els ciutadans. Era una institució establerta per una llei que es va inventar, que consistia a apropiar-se hisendes públiques i propietats privades de la pobra gent. D’aquesta manera, aparentment, vàlida i legítima, se li va adjudicar el Pazo de Meirás, un casal pairal de l’escriptora, Emília Pardo Bazán, que els seus hereus van donar als jesuïtes, perquè hi fessin un noviciat. Però els frares no la van acceptar perquè no es van veure en cor d’afrontar les despeses de manteniment i els impostos. Aleshores, Julio Muñoz Águila, Governador civil de A Corunya, va tenir la brillant idea de cedir-ho a Franco mitjançant una subscripció “popular i voluntària” consistent en deduir a cada un dels funcionaris i treballadors gallecs un tres per cent del seu salari.

Quan “El Caudillo” va lliurar la seva ànima a Déu, “La Señora” disposava d’un patrimoni de 600.000.000 euros robats al poble. En l’actualitat, la família Franco controla una complexa xarxa de societats mercantils, a més de valors multimilionaris dipositats en bancs internacionals amb el beneplàcit de Suárez, González, Zapatero, Sánchez i inclòs, Iglésias. Això només succeeix a Espanya. Els dictadors com Mussolini o Ceausescu foren executats, Hitler es va suïcidar, Videla i Pinochet van morir a la presó i Trujillo va ser assassinat. Tots ells van ser enterrats en cementiris vulgars fora dels seus països. Però Franco va morir al llit, santificat amb els sants olis i, en morir, tot va seguir igual. El 1975, el rei Joan Carles, el seu protegit, va concedir a la seva dona, «Doña Carmen, la Collares», el títol nobiliari de duquessa de Franco.

Van passar molts anys. El 9 de setembre de 2007, un lector de ‘El País’, va escriure en una carta al director: ‘A l’escola, a la meva àvia i a tots els seus companys, els obligaven a lliurar una pesseta per fer un “regal” a Franco. Tots ells són copropietaris del Pazo, per la qual cosa haurien de reclamar la seva part. És una autèntica vergonya que la prole del dictador continuï gaudint dels redits i milions que va aconseguir a costa del poble. “Els béns” de l’herència, en la seva integritat, mai es van saber. La ciutadania mai va entendre l’actitud impassible i col·laboracionista dels diferents governs davant aquell nou espoli. L’excusa sempre era la mateixa: “s’ha de fer el necessari per a mantenir la pacífica transició de la dictadura a la democràcia”, posant una vela a Déu i una altra al diable.

Després de gairebé vuitanta anys de vergonya pública, en la qual la família del dictador ha viscut com el rei Mides, amb la col·laboració, cooperació necessària, complicitat o coautoria de l’Estat convertit en delinqüent, se li reclama el Pazo de Meiras. Cosa que, per lògica, s’hauria pogut evitar requisant-lo com bé robat al poble. Després de quasi vuitanta anys, compareix a judici com demandat l’Advocat de l’Estat a instàncies de la Xunta, la Diputació de A Coruña i els Ajuntaments de Sada (on es troba el pazo) i A Coruña, per defensar el que és obvi, que la compra de l’immoble per part del dictador Francisco Franco en 1941, havia estat un delicte de falsedat en documents públics i que les obres de rehabilitació es van realitzar amb fons públics. Mentrestant, el Rei Joan Carles i el president de Govern de torn miraven de quin costat venia ell vent.

Segons va sostenir l’advocat Javier Suárez, la suposada compra, per part del dictador en 1941, va ser “simulada, fraudulenta, i el pagament fictici”. La família Franco fonamentà la seva defensa en què la compra que va dur a terme Franco, fa quasi un segle, va ser legal, ja que la propietat li pertanyia, i que els seus hereus han estat els amos “fins avui”, de “bona fe” i en “títol justo”. El judici ha quedat vist per a sentència. La magistrada Marta Canales, una jutgessa de primera instància que camina a peu ferm, dictarà una resolució històrica dónant resposta a totes aquestes qüestions. Però el que no podrà fer serà condemnar a tots aquells que, per acció o omissió, van ajudar al clan Franco a cometre aquells delictes, amb premeditació i traïdoria.

CARTA AMISTOSA AL DIRECTOR DE TV3

Benvolgut Vicent,

Em permeto dirigir-me a tu amb l’ascendent que hem dona el fet d’haver col·laborat conjuntament, ara fa molts anys, en algunes tertúlies televisives i donada la meva condició d’autor de ‘L’espia del violí’, la novel·la que suposadament m’ha plagiat Pilar Rahola i que, de forma absolutament parcial i tendenciosa, han promocionat alguns programes i noticiaris del mitjà que dirigeixes.

Fa pocs dies Olga Miró es va posar en contacte amb l’editorial Efadós per aconseguir el meu número de telèfon. Aquesta senyora em va trucar per convidar-me a anar al seu programa per parlar del meu llibre. Però al cap de 24 hores, em comunicarva que ‘des de dalt’ lli havien prohibit que fes l’entrevista.

Al cap de 48 hores Romà Jori, company de Ràdio Estel i advocat en exercici, es va posar en contacte amb la conductora del programa de TV3 “FAQS”, Cristina Puig. Aquesta va ser la seva resposta textual: “Hola Romà, no és un tema que hagi de resoldre jo. No ens correspon com a programa i no farem cap encarament. El mateix Bernard Hilda reconeix en una ‘Contra’ de La Vanguardia que li va fer Víctor Amela, tot el que la Pilar explica al llibre. Companys de la secció de cultura han parlat amb l’editorial i consideren que les acusacions de plagi no se sostenen per enlloc. Atentament. Cris”

Curiosament ‘els companys de la secció de cultura’ no parlen ni amb mi, ni amb els meus advocats. Ho fan amb l’editorial querellada, i anteposant el seu criteri al del jutge, afirmant ‘que les acusacions no se sostenen enlloc’, Curiosament ‘els companys de la secció de cultura’ no parlen ni amb mi, ni amb els meus advocats. Ho fan amb l’editorial querellada, anteposant el seu criteri al del jutge, en afirmar ‘que les acusacions no se sostenen enlloc’, Un model de pluralisme, objectivitat i imparcialitat. Ara bé, el problema no és aquest. Jo no tinc gens d’interès a sortir a TV3. Però el que no en sembla just és que una col·laboradora de ‘Tot es mou, que cobra 52.500 euros l’any, segons la CCMA, es dediqui a promocionar el seu llibre a costa del contribuent amb una sèrie de discursos interminables. El que et demano és que els serveis i programes informatius facin la seva feina i parlin del contenciós sobre el possible plagi de ‘L’espia del violí’ i del meu llibre.

Cordialment,

Josep Maria Loperena

LA IMMUNITAT DELS GAL

La creació dels GAL va ser la consecució d’un parany que li va posar el CESID (el servei d’espionatge espanyol) a Felipe González, qui hi va caure com un passerell. El aleshores president del govern, va donar llum verda a una operació antiterrorista pensada, dissenyada, planificada i organitzada pels deixebles més obtusos del dictador Videla, l’ex-President de l’Argentina. Els seus sicaris eren versats en empresonaments il·legals, tortures, assassinats i violacions als drets humans. González va signar l’acta fundacional dels GAL, un sinistre document redactat pels prosèlits de ‘La Casa’, amb el ni hil-obstat de Joan Carles de Borbó, com si es tractés de la constitució d’un partir polític o d’un ministeri. Des d’abril de 1975, Alonso Manglano, cap de la dita facció, va dirigit la guerra bruta dels GAL contra ETA que es va saldar amb 28 crims d’Estat.

Mangrano va considerar que havia arribat el moment d’eliminar als terroristes bascos d’ETA assassinant-los a sang freda. Els homicidis els van dur a terme mercenaris de l’exèrcit i de la Guardia Civil. Tot va anar bé fins que Juan Alberto Perote, el seu segon, una espècie de James Bond d’anar per casa, va robar, per fer diners, centenars de cintes magnetofòniques fetes al mateix Rei, a González i als ministres Barrionuevo i Fernández Ordóñez. Poc temps després, les cintes van ser intervingudes per la policia i Mangrano va ser jutjat i condemnat a set anys de presó. Però, l’abril de 1999 va obtenir la llibertat condicional i, més tard, el Tribunal d’Estrasburg el va absoldre de totes les seves acusacions, condemnant a Espanya a indemnitzar-lo per no haver fet un judici just.

D’ençà que van posar la primera bomba a Hendaia, els comandos paramilitars del govern van assassinar ‘per error’ a Marcel Cardona, a ‘Pertur’, i a Francisco Xavier Martin entre molts d’altres. Però quan van ser segrestats Lasa i Zabala, morts posteriorment d’un tret al cap, es va saber que els GAL eren les forces de seguretat de l’Estat. Els sicaris contractats, matussers sense destresa, practicaven la llei de fugues, segrestaven als presumptes etarres i els assassinaven amb premeditació i traïdoria. Durant el règim socialista de González es van mantenir aquests esquadrons de la mort per a matar independentistes bascos.

Segons acaba de revelar la CIA, l’any 1984, els Estats Units d’Amèrica van investigar als GAL. S’han desclassificat arxius secrets fins ara, afirma el Washington Post, que confirmen que la «X» dels GAL, és a dir el cap de la banda, era Felipe González. La CIA ha fet públic uns fets que molts mitjans sabien, llavors òbviament censurats. Ara, el tema dels GAL s’ha convertit en un veritable escàndol a escala mundial. Ha posat al descobert la política, despietada i bruta, feta a partir de González per diferents governs espanyols. Els atemptats de l’11-A, els GAL, la repressió policial a Barcelona l’1-O, la politització de la justícia, la guerra bruta contra l’independentisme, la persecució dels ‘rapers’, i el judici del procés, en són una mostra.

El Felipisme va fer molt mal a Espanya, a Catalunya, a la credibilitat política, a la democràcia i al mateix PSOE. Ara, el partit socialdemòcrata de Pedro Sánchez, ha patit les conseqüències. S’ha vist obligat a vetar en el Congrés, per disciplina orgànica, la investigació sobre la relació de Felipe González amb els GAL. Ho ha fet conjuntament amb PP i VOX. La moció presentada contra les formacions independentistes ha prosperat per majoria simple, en contra del criteri dels mateixos serveis jurídics de la Cambra. La immunitat dels GAL durant el manat de González, va ser de tal magnitud que només una desena de persones van ser processades, i els que van ser condemnats a penes carceleres les van complir tal sols uns mesos, i  a presons de cinc estrelles.

L’expresident González ha deixat la política per traspassar la infamant porta giratòria de les empreses com han fet politicastres com Ana Palacio, José María Aznar o Josu Jon Imaz, entre molts altres. La corrupció no té colors ni cap mena d’ideologia. Ho han fet per seguir portant una rica corona d’or pagada pel poble, per enriquir-se. Sento que Pedro Sánchez s’hagi hagut de doblegar davant de González per qüestions d’ordre i subordinació però ha arribat l’hora d’aplicar el sentit comú a la política, la primera i principal constitució, basada en l’encert, la sensatesa i el raciocini. Afortunadament, Sánchez va ser investit president d’un govern de coalició format per faccions d’esquerres, amb el rebuig dels seus correligionaris més conservadors i la dreta reaccionària del PP, VOX i Ciutadans. Si hagués sortit un govern d’extrema-dreta, com ha passat a Perpinyà, Catalunya seria una colònia ocupada per l’exèrcit espanyol, subjecte a una repressió virulenta i arbitrària, i amb una dependència, tirànica i absoluta, de l’opressor.