LA INCOMPÈTENCIA DE BARGALLÓ

El meu fil, en Txema Loperena i Martí, periodista, documentalista i professor de Socials a les faldes del Montseny des de fa uns anys, em demana que publiqui aquest article al meu bloc. Ho faig amb molt de gust. El seu text és aquest:

Un dels mantres més repetits a les escoles i instituts contemporanis acusa els estudiants d’aquest país de fer-ho tot l’últim dia, de ser bastant deixats, inmadurs i d’anar perdent imaginació i empatia a mida que es fan grans i el seu interés s’atrinxera exclusivament al voltant de les pantalles i la seva popularitat a les xarxes socials. Més enllà que aquest discurs posi al sac tota una generació de forma més o menys injusta, de si s’ajusta o no a la realitat i de com en seran les conseqüències, el preocupant és que aquest mateix relat es pugui aplicar sense por a equivocar-se al Conseller del Departament d’Ensenyament, l’il·lustríssim senyor Josep Bargalló. 

El presumit polític republicà ha fet gala en el decurs de la pandèmia actual del més gran “tantsemenfotisme milenial”. No ha abordat la tornada a les aules fins a l’últim moment (encara avui circulen a tota pressa les gens clares i contradictòries instruccions per a l’inici de curs) i ha marejat i exasperat amb canvis de timó constants a aquells que en teoria defensa i representa. I el que és pitjor encara, ho ha fet amb una manca de rigor i professionalitat que clama al cel, posant als peus dels cavalls als autèntics protagonistes de la reobertura dels centres: El conjunt de la comunitat educativa, que s’assaventa de les seves directrius per la premsa i la TV.  

A poques hores de l’inici del curs, la major part dels 2.500 centres catalans d’infantil, primària i secundària esperen encara que se’ls assigni els docents i professionals de reforç promesos, així com els espais i el personal i material mèdic que haurien d’haver rebut fa dies. Han de ser els equips directius i docents els que improvitzin amb un reduídissim marge de maniobra per cobrir les mancances d’un sistema tocat de mort i a punt d’implosionar.

El Departament d’Ensenyament fa massa que navega a la deriva. El capità de la nau ha perdut l’oremus i la perspectiva mentre desvarieja per coberta amb posat cansat i fent equilibris etíl·lics tot farfullejant bestieses inintel·ligibles: Que si “grups bombolla que no es barrejaran”, que si “les ràtios no són tan importants com l’actitud dels docents”, que si “les escoles seran les últimes a tancar en cas d’un nou confinament perquè són el lloc més segur pels infants”… 

Podem estar d’acord amb que al març i a l’abril l’irrupció de la maleïda Covid va trencar esquemes i planificacions, alhora que encenia totes les alarmes i posava al descobert les vergonyes d’una Educació catalana retallada, precaritzada i deixada absolutament a la seva sort d’ençà que les tisores de la Troika van anar a parar a les mans d’Artur Mas i aquest es va destapar com el més gran retallador del sud d’Europa. Però sis mesos després, a res d’engegar el nou curs, totes les promeses de l’”empàtic” Bargalló han quedat tan buides com el seu discurs grandiloquent de pa sucat amb oli. Ni els centres disposen dels docents i sanitaris promesos, ni del personal de neteja o dels espais de titularitat pública on s’haurien de desdoblar els grups. 

Tal i com denuncien el conjunt de sindicats d’ensenyament i l’Agrupació de Famílies “Així no tornem”, els grups de 20 a primària i 30 a la secundària són els de sempre. Que no s’empatollin amb desdoblaments i grups bombolla quan saben perfectament que sense doblar efectius no són possibles. Tenim aules rebentades on la distància mínima i la ventilació seran inexistents, on l’alumnat s’acinarà 7 hores diàries en espais ridículs i on no es podrà garantir de cap de les maneres que no esdevinguin focus de contagi de primera magnitud. 

El Departament ha fet allò tan de moda aquests dies: Rentar-se les mans a cor que vols i distanciar-se al màxim del problema, a la vegada que tracta de tapar les seves enormes vergonyes amb una ridícula mascareta decorada amb un “Tot anirà bé” i un “emoji” que somriu. Que siguin els centres els que assumeixin la responsabilitat de gestionar el caos, que nosaltres anirem posant ciris a tots els sants possibles.

En veure el desori departamental a un li dona per malpensar: No estaran acceptant d’antuvi que el curs s’hagi de reformular un any més des de casa? Posats a fer, l’estalvi seria extraordinari i total, després de tot, si la comunitat educativa està en shock i no protesta, no vindrà d’aquí i com diu la dita popular “qui dia passa, any empeny”. En favor d’aquest supòsit, cal remarcar amb el fluorescent més estrident la manca de beligerància del col·lectiu docent de Catalunya. Mentre a Euskadi i Madrid es declaren en vaga, aquí semblen acceptar-ho tot amb la mateixa resignació que han après a fer de tot a classe excepte la seva pròpia feina.

La pressió social al voltant d’haver d’obrir els centres per no prolongar l’agonia d’infants i families per a que els joves puguin socialitzar-se i seguir creixent com cal contribueix al despropòsit i col·loca als i les docents en el punt de mira dels mitjans de comunicació. És evident que cal garantir la reobertura dels centres, però cal fer-ho amb totes les garanties i ara com ara aquestes no hi són ni se les espera. Potser al proper novembre, quan hagin hagut de tancar desenes de centres i alguns docents o parents dels estudiants estiguin intubats a les UCI’s tots plegats entendrem la magnitud del drama. Mentrestant Bargalló seguirà treient pit i reivindicant-se a base de propaganda, creuant els dits i tocant fusta no se’n vagi tot en orris i perdi la cadira per la seva nefasta gestió.

POCA-PENAS DE CARTÓ

A Espanya, el cap de Govern és el responsable de dirigir la nació. En les seves campanyes electorals, els aspirants a estadistes prometen una vida basada en la llibertat, la dignitat i el treball, dots que per dret natural el poble ja té. Si els candidats guanyen les eleccions, es converteixen en poca-penes de cartó i cauen malalts de ‘poltroneria’, una malaltia pròpia de “trepas” quan obtenen poder. Llavors incompleixen tot allò que s’havien obligat a fer. A les comunitats autònomes passa el mateix. A Carles Puigdemont no el va elegir ningú, el va promoure Artur Mas, per imperatiu legal, poc abans de fugir cap a l’exili. Aleshores va designar a Quim Torra com a suplent però aquest va decidir anar per lliure. Es va envoltar d’un gabinet d’ineptes com Buch, Budó, Verges, Vilallonga i altes “trepas” de claveguera que van seguir, alguns amb matisos, els seus manaments. Així va començar la crisi més punyent de l’independentisme.

Torra, va perdre el sentit de la realitat en anteposar el patriotisme al sentit comú. Va utilitzar la pandèmia per fer política. No la dictada per Puigdemont, sinó la seva. “L’únic tema que m’interessa, va declarar a ‘Catalunya Ràdio’ és la independència i no puc entretenir-me amb d’altres de menor prioritat com el coronavirus.” Torra i els membres del seu gabinet només van fer tres accions de govern: llançar improperis contra l’actuació de Pedro Sánchez per combatre la Covid-19 sense donar cap alternativa, aprovar la pujada de les pensions dels Presidents de la Generalitat i augmentar l’Impost de successions. Ara, a Catalunya, al contrari d’Espanya, els hereus d’un patrimoni, sigui dinerari o immobiliari, hauran de liquidar el doble a Hisenda. Respecte a la Covi-19, Meritxell Budó va arribar a dir que ‘si hi hagués independència hi hauria menys morts’

Va ser llavors quan els antics convergents, ja desmembrats en quatre partits que s’odiaven entre ells, van designar al diputat David Bonvehí president del PDeCAT per camuflar el rebombori que l’augment de l’impost decretat, havia causat entre la gent, cosa que, òbviament, no van aconseguir. Es va confirmar el cisma. La conseqüència de la nefasta actuació de Quim Torra i el fet que David Bonvehí, un altre ‘poca-pena’ de cartó- interposes una demanda contra JxCat pel control de les sigles, va ser la bajanada més irracional que ha viscut la política catalana en tota la història del procés secessionista.

El plet l’haurà de dirimir un tribunal espanyol, similar al que va jutjar als patriotes catalans. Fins i tot, la camaleònica analista Pilar Rahola, va escriure a La Vanguardia: “El PDeCAT no només munta un envit estúpid i condemnat al fracàs, sinó que porta als tribunals espanyols els seus col·legues independentistes, la qual cosa és una escopinada sobre el cap dels presos i els exiliats. El ridícul és tan enorme, que no arriba a tragèdia. Es queda en sainet barat. És el que passa quan les grans decisions les prenen els baixos instints i les ments mediocres”.

Els carnets del PDeCAT cauen com mosques. Puigdemont, Madrenas, Turull, Calvet i milers de militants els han estripat. De moment, Torra, intenta saldar la crisi renovant el gabinet però és inútil. La pluja de baixes s’ha estès per tot Catalunya. Ha substituït els seus principals consellers per Miquel Samper, Ramon Tremosa i Àngels Ponsa. Blinda, el PDeCAT del Govern i allunya les eleccions. No té consciència que ha perdut la seva guerra particular. Els règims conservadors, com el de CiU, es caracteritzen pels seus conflictes de classes, corrupció política i decadència moral; pel seu estatisme autoritari i el seu rebuig a la democràcia. Ara els partits de la dreta independentista catalana s’esbatussen vergonyosament per les sigles. El poble, que és aciençat, s’ha adonat que Torra no és un bon governant, sinó un polític. Ha compres que els improperis llançats contra Sánchez no eren per evitar l’epidèmia.

Mentrestant, ERC segueix fent la puta i la Ramoneta predicant una independència que no vol, i Quim Torra, imbuït per la majestat de l’ase, ha donat per fet que el Suprem confirmarà la sentència del Superior de Catalunya que el va inhabilitar. ”No espero res de la justícia espanyola’ ha declarat. Obvi: Es tracta de la mateixa que ha de resoldre la qüestió de les sigles. Finalment ha reclamat als líders dels partits independentistes que quan l’inhabilitin, no investeixin president a cap altre candidat, per preservar la dignitat del càrrec. Unes paraules pròpies d’un tocat de l’ala que aconsellen tractament. 

La frase de Lluís Companys, “No necessitem reis, inquisidors, policies ni santons que dictin lleis intolerants i sectàries”, ara té més vigència que mai. El president, assassinat per la tirania dels sicaris del dictador, la va pronunciar molt abans de presidir la Generalitat. Ara, s’ha girat la truita. És el poble oprimit qui s’ha de rebelar i sortir al carrer.


L’HERÈNCIA DE L’HONORABLE

Ara fa un any, El Mundo va desvetllar l’existència de dos comptes oberts a Suïssa a nom de la família Pujol amb 26 milions d’euros, i l’import total dels guanys obtinguts durant els últims quaranta anys, exactament dos-cents nou milions d’euros. L’expresident i la resta de la presumpta organització criminal, mantenen que aquesta fortuna proveeix de la deixa del seu avi, Florenci Pujol, un banquer vinculat al mercat de divises. Asseguren que els hi va atorgar mitjançant un testament que va fer a l’estranger i que mai el va regularitzar a Hisenda.

Fa pocs dies, el Jutge José de la Mata de l’Audiència Nacional, va decretar el processament contra tots ells perquè siguin jutjats. La seva resolució assenyala que “els Pujol, aprofitant la posició privilegiada de llinatge en la vida política van acumular un patrimoni desmesurat fruit de les seves conductes depravades i corruptes”. A les eleccions de 1980, CiU, el partit creat per Jordi Pujol, va arrasar. Els ciutadans de la dreta més burgesa i recalcitrant d’aquest país, el van votar massivament. Ho van fer influïts per la seva aparent capacitat com a polític nacionalista -no independentista- i pel fet d’haver estat reclòs en una presó franquista pel sol fet de ser català. Pujol va estructurar un projecte cristià-demòcrata, vinculant al món empresarial, als rics, a l’església i l’unionisme, per combatre els partits republicans socialitzants i als independentistes.

El jutge de la Mata declara que les facturacions milionàries realitzades pels processats, són fruit de l’estafa més gran que un estadista hagi pogut fer al seu país. Un desfalc aparentment senzill fet pel cap d’un clan de desaprensius que sense cap mena de pudor ni de vergonya, es va apropiar dels cabdals de tot un poble. Però molts ciutadans de Catalunya pensen que Jordi Pujol i Marta Ferrusola no aniran a la presó donada l’avançada edat de l’expresident, la falta de salut de la seva dona i l’escàndol de Joan Carles I. “Si l’Emèrit va dilapidar milers de milions saquejats al poble, també ho pot fer Pujol” pensen molts. “Al cap i a la fi, l’import del desfalc del mandatari català és molt inferior i els guanys obtinguts, els ha repartit, generosament, entre CiU i la seva família. Es tracta d’una qüestió política entre Catalunya i Espanya”, cavil·len.

L’origen de la qüestió d’edat, prové d’una llegenda urbana que diu que els majors de seixanta-cinc anys no entren a presidi. Però la realitat és ben diferent. En aquests moments hi ha 2.051 reclusos en presons espanyoles majors de seixanta anys. Hi ha presidiaris que no han aconseguit sortir de la presó malgrat la seva avançada edat. L’últim membre d’aquests venerables ancians, que segueix tancat, és Gerardo Díaz Ferran, expresident de la CEOE que acaba de complir els setanta anys a la presó. Se li imputen delictes d’alçament de béns, blanqueig de capitals i insolvència punible. Però aquest fet passa a l’Estat espanyol, concretament al presidi madrileny de Soto del Real, no a casa nostra.

L’única excepció són les excarceracions que les presons, sempre amb el vistiplau dels jutges de vigilància penitenciaria, poden fer als malalts o malalts terminals, ja que tenen la facultat de classificar o canviar de grau del compliment de la pena segons el seu propi criteri. L’exemple més clar és el fet escandalós de Fèlix Millet i Jordi Montull. Això, només passa a Catalunya, perquè Jordi Pujol, quan manava, va considerar que tenir les competències de les presons i de la seva legislació, era bo pel país. O potser va pensar que li podia passar a ell.


Sigui el que sigui, no crec que aquesta situació premeditada i corrupte es doni amb L’Emèrit ni amb els membres de la família Pujol. Es tractaria d’un cas insòlit d’abús de dret i presumpta prevaricació. No obstant això, els afavorits per la reforma premonitòria de Pujol són els de sempre. Polítics corruptes, desaprensius que roben al poble, estafadors sense escrúpols, banqués espuris, empresaris podrits… El delinqüent comú mai ha gaudit d’aquesta gràcia benefactora. No té calés, ni força ni poder.