LA POLITITZACIÓ DE L’ODI

Després del ‘Vist per a sentència’ la inefable frase de Manuel Marchena que va posar fi al judici del Procés, el poble de Catalunya va prendre consciència de l’existència de dues polítiques contraposades entre Espanya i Catalunya. D’una banda la repressió i la amenaça en contra de les esperances d’independència, pau i república reclamades per la majoria de catalans. Dues postures antagòniques que mostren la existència d’una guerra freda fonamentada en l’odi, que esdevindrà en una lluita a camp obert,  contra la repressió d’un sistema borbònic basat en l’unionisme, la destrucció i la malvolença dels que volen aniquilar la nostra Nació.

Al final de la interminable vista oral de la Sala 2ª del TS es van posar en evidència una sèrie de vestigis que marquen la condemna dels patriotes presos per rebel·lió, un fet que fa pensar als més incrèduls i ha obert els ulls dels més reticents. Un veredicte anunciat que marcará, inexorablement, el principi de la revolta enfront de la tirania i la injustícia. Així ho van predir els fiscals Jaime Moreno, Javier Zaragoza i Consuelo Madrigal obsessionats a mantenir l’acusació per aquest delicte sense que, en cap manera, hagin provat la seva comissió. El Ministeri Públic no va modificar ni una sola de les seves conclusions provisionals. Va voler deixar molt clar que la seva qualificació jurídica es concretava en el delicte de rebel·lió i, conseqüentment, en la responsabilitat penal d’Oriol Junqueras, Carme Forcadell, Jordi Sánchez i Jordi Cuixart.

Segons Marchena, el Tribunal té elements més que suficients per tipificar el delicte de rebel·lió: l’actuació passiva de la policia autonòmica en els col·legis electorals el dia del referèndum, la inactivitat ordenada com a estratègia política per la Generalitat i la utilització de mitjans violents en quedar provada l’existència d’un cos armat -els mossos- al servei dels presumptes rebels. La sentència que ja està escrita serà llarga i dura. Es fonamentarà en quatre blocs a manera de fonamentació per intentar enganyar les instàncies europees: l’actuació dels mossos, el mandat del Govern, les decisions del Parlament i el paper actiu de les associacions independentistes. El desenvolupament d’aquestes quatre qüestions compondrà l’espina dorsal de la decisió judicial que emetran els arcaics jutges que conformen el Tribunal i que semblen haver estat exhumats del ‘Valle de los Caidos’.

La sentència no constituirà el final del Procès, sinó el principi de la fi. El pacifisme es transformarà en una llarga revolta que no cedirà fins que la voluntat popular s’alliberi del règim borbònic-franquista. Una conseqüència lògica de les penas que imposarà Marchena i els altres voltors togats de la Sala per mantenir la unitat d’Espanya. Es veurà llavors si els magistrats opten pel “We shall overcome”, l’himne de la desobediència civil que va invocar Josep Rull en el seu al·legat final, o per la quasi idèntica arenga del “We shall prevail” que Consuelo Madrigal va citar en alguns dels seus discursos. No obstant això altres inequívocs acords de la sala o de la Junta Electoral Central (JEC) avalen la creença popular cada vegada més majoritària que el veredicte ja està dictat.

Dóna fe de tot això el retorn forçós a la presó de Soto del Real de Raül Romeva, Joaquim Forn, Jordi Turull, Josep Rull, Jordi Sánchez i Oriol Junqueras després de jurar per imperatiu legal el seu acatament a la Constitució. O el mandat contrari a llei que obligà a Carles Puigdemont i a Antoni Comín a comparèixer personalment a la JEC per acceptar el mandat d’eurodiputats electes amb l’única finalitat de ser detinguts i ingressats a la presó. Espanya ha iniciat la politització de l’odi declarant oficialment la guerra a Catalunya. A partir d’ara els combats seran més directes i constants encara que no armats perquè al segle XXI no existeixen les batallas a la baioneta, les lluites a la mar, ni es bombardegen ciutats. Serà un conflicte brut i pervers per part de l’invasor. Mentides, calúmnies, amenaces, atacs personals, impagament de deutes, mesures coercitives, augment de l’espoli, persecució als ajuntaments insubmisos i la reimplantació de l’art 155 com a estendard de l’estat de guerra.

Quan la tirania, en nom del poder i de la història, esdevé un camí de rancor i repressió cap a la mort, sorgeix la rebel·lió en nom de la llibertat i de la vida. Perquè la veritable generositat envers el futur consisteix a donar-ho tot en el present.

Vist per sentència

Durant el franquisme, igual que ara en el judici del procés, els consells de guerra van estar al punt de mira dels governs de l’Europa democràtica. Franco va nomenar militars per exercir les funcions de jutge i de botxí. Es va servir de l’exèrcit per jutjar i condemnar els que no professaven les seves idees perquè no es fiava dels magistrats professionals. Va portar «al paredón» milers de condemnats per delictes d’opinió, propaganda o, simplement, per militar en organitzacions proscrites pel Règim. Era una època –no com l’actual– en què sí que hi havia presos polítics i advocats contraris al règim. Aquelles farses castrenses que es feien gairebé diàriament eren el tema preferit de les portades internacionals. Per camuflar-les, el darrer franquisme va crear el TOP, una arma contundent d’expiració i càstig de caràcter civil.
Franco va voler donar una aparença de legalitat a la vida política i jurídica espanyola. Va reemplaçar els jutges militars que dictaven les sentències per funcionaris de carrera civils corruptes i propers al feixisme. Per celebrar els judicis es va servir de les estrades de les «Salesas» en lloc de les sales de banderes de les casernes. Va ficar fiscals on hi havia els militars de la plana major de l’exèrcit, llecs en dret, que fins llavors portaven a terme les denúncies. El dictador va voler donar a aquest nou organisme una aparença de legalitat i de justícia formal. El mateix que Manuel Marchena pretén fer ara a la seva Sala 2a del TS de cara a les altes instàncies europees. Es va formar, aleshores, un col·lectiu d’advocats de diverses ideologies polítiques, de vegades oposades, que van crear una nova estructura per combatre la repressió del TOP amb actituds i comportaments bel·ligerants. La seva actuació processal tenia un tarannà molt diferent del que mantenien en els tribunals ordinaris. Van posar en pràctica els judicis ­anomenats «de ruptura» en substitució dels considerats «de concòrdia o connivència». S’enfrontaven amb valentia al tribunal ­jugant-se la seva pròpia llibertat perquè sabien que la sentència ja estava escrita i perquè els constava que els magistrats del TOP no donaven cap valor a les proves practicades en l’acte de la vista. Se’ls ­imposava multes, expulsions, ­proces­saments, sancions administratives i eren controlats escrupolosament per la policia. Els citaré alguns dels seus integrants: Juan María Bandrés, Enrique Múgica, Josep Soler Barberà, Manuela Carmena, Agustí de Semir, Marc Palmés, August Gil Matamala, Cristina Almeida i un llarg etcètera. Era el seu un treball dur, absolutament vocacional i sense cap mena de compensació que anava en paral·lel amb el moviment democràtic antifranquista amb el propòsit de recuperar la dignitat social, la llibertat popular i establir la democràcia. La història es repeteix. Un nou TOP ha aparegut en el marc de la justícia espanyola. Vivim, segons paraules d’Albert Om, en l’era de la «juristocràcia» en què un grup privilegiat de juristes nomenats en el seu dia per Mariano Rajoy exerceixen el poder de l’executiu amb deliri persecutori i determinació. Els Llarena, Marchena, Zaragoza, Lamela, Moreno, Cadena i Madrigal de torn formen el braç armat del Govern d’un Estat que se sent ofès i clama venjança contra Catalunya. Però parodiant l’informe de conclusions d’un dels fiscals, com que «a Espanya no hi ha presos, ni causes polítiques», tampoc han de quedar advocats que practiquin «judicis de ruptura».
Arcaiques togues d’or, experts en impostos, paladins de la Casa Reial, advocats de polítics corruptes i alguns pixatinters propers a la dreta independentista i la CUP formen l’equip que ha defensat els patriotes processats. La seva actuació processal dins dels paràmetres d’un «judici de connivència» ha estat admirable i convincent. S’han mostrat submisos, obedients, respectuosos i gens bel·ligerants amb el tribunal. Les seves tímides i pusil·lànimes protestes davant les injustes decisions de Marchena ho posen de manifest. Un procedir a milions d’anys llum dels «judicis de ruptura» d’abans que ha afavorit les peticions de presó del ministeri fiscal, l’obstinació del tribunal a democratitzar la justícia de cara a Europa i l’interès del seu president a decapitar la cúpula de l’independentisme. Aquesta manifesta complicitat del col·lectiu de defensors amb el tribunal –o quan menys la seva falta de bel·ligerància davant de Marchena– ha fet creure al poble el que no era, que es tractava d’un judici lícit i imparcial. Amb la complicitat de Pilar Rahola, Joan Queralt, Xavier Graset, Helena Garcia Melero i altres corifeus de la comunicació van confondre l’audiència. Els han fet creure, imprudentment, que el Tribunal, després de la prova practicada en el judici, pot dictar una sentència absolutòria.

Els nous inquisidors

Jaime Moreno, Javier Zaragoza, Fidel Cadena i Consuelo Madrigal, acusadors públics del judici del Procés, són fills naturals de la dictadura. Franco va ser Fiscal Major del Regne per dret propi. Per tal de disposar de la vida de cada un dels seus súbdits, va desencadenar una revolta feixista contra la República, va incubar un genocidi i va dur a terme un estrall de pillatge i tirania mal anomenat Guerra Civil. La seva Santa Croada, una conquesta en nom de Déu, va convertir tot el territori nacional en un camp de batalla.

Franco, prebost major del Sant Ofici va depurar a ‘rojos’, maçons, separatistes, desafectes i llibertaris. Per salvaguardar el seu règim va dirigir amb impagable complicitat de capellans, jutges i militars una repressió total basada en el terror. Els seus principis antidemocràtics, enfortits per l’Església catòlica per la qual el liberalisme constituïa el més gran dels pecats, el van dur a cremar vius als vençuts com a càstig exemplar. Va substituir la temprança i l’equitat per l’odi i la venjança.

José María Aznar, qui havia format part de les files de la FET i de les JONS, va heretar de Franco la forma de regir el destí d’Espanya. Quan li tocà portar les bridas de la seva estimada pàtria, va adequar aquell despòtic model a la realitat de l’època.  Durant la dictadura els judicis es celebraven, com ara el del Procés, sense cap mena de garanties. No existia la presumpció d’innocència sinó la de culpabilitat. La nova Inquisició va jutjar, condemnar i empresonar als ciutadans que no combregaven amb les seves idees. Les seves víctimes van ser, essencialment, els ‘rojos-separatistas’ que havien intentat trencar el sòl patri. Aznar va declarar la guerra a Catalunya més tard ocupada a la força per Rajoy, el seu successor al PP. Però tal com ja els ho vaig aclarir al seu dia el, aleshores, president de Govern, un ésser incapaç, anodí i covard, va donar carta blanca als magistrats del TS per poder substituir i executar les seves funcions: la protecció de la monarquia borbònica i la defensa de la unitat d’Espanya. Ho va fer a costa de deixar de dirigir l’Estat espanyol. Va convertir al jutge Pablo Llarena i als fiscals i magistrats de l’alt tribunal en els dirigents de l’Executiu.

El resultat d’aquest caos no és altre que el judici de la confusió i la vergonya. Els inquisidors d’ofici són els impulsors de la màquina judicial, els pesos pesants de la justícia que arrosseguen a l’esquena la càrrega de centenars i centenars d’anys de presó imposats a les seves víctimes. A la pràctica són tan imprevisibles i perillosos com un caragol desfermat dins d’un motor a propulsió: xoca per tot arreu. Durant la pràctica de la prova, l’acusació, el quartet de la mort, va fer el més gran dels ridículs. El seu odi mortal envers els independentistes els va privar de serenor: interrogatoris repetitius i pesats; desconeixement dels llocs, dies i hores de l’esdeveniment mostrat als vídeos i una manifesta displicència davant tot el que tenia lloc a la Sala.

Aquesta apatia processal i deixadesa d’aquest equip de pseudoexperts només té una explicació. Els nous inquisidors de la vella Espanya unionista i corrupta del rei Borbó sabien que havien guanyat el judici. Coneixien, com la palma de les seves mans, el contingut de la decisió de la futura sentència. Les altes peticions de presó per a Oriol Junqueras, els Jordis, Carme Forcadell, Joaquim Forn i la resta dels seus caps de turc (blancs de càstig no de justícia) anaven a ser concedides gustosament pel Tribunal. Pensaven, no sense raó, que no tenia cap sentit trencar-se les banyes practicant proves si el desenllaç del Procés ja estava escrit i beneït pel Sant Ofici.

Cap de les víctimes de Franco va satisfer la seva gran il·lusió: contemplar com un seguici miserable de purpurats, centurions i falangistes duia el seu cadàver al “pudridero” perquè els cucs devoressin amb avidesa les seves restes putrefactes. El sàtrapa va morir al llit santificat amb els sants olis però els seus successors -Llarena, Marchena, Lamela, Madrigal, Moreno i els altres capitostos de l’executiu espanyol disfressats de juristes- segueixen vius. Circulen lliurement per les més altes instàncies i tribunals europeus amb total impunita