La veu del seu amo

M’imagino al fiscal Maza Martin, de nen, corejant a crits el ‘Por Dios, por la Patria y el Rey‘ tan en voga durant els anys de la seva infància. La seva carrera judicial, notable per la importància dels seus litigis, es va caracteritzar sempre per la seva parcialitat manifesta en favor de la reacció. Entre altres de les seves gestes, va aconseguir inhabilitat al jutge Garzón pet haver investigat els crims del franquisme; va aconseguir arxivar la causa seguida contra el milionari Botín; va enviar a la presó a ‘Els Jordis’ i a nou consellers del Govern, etcètera. Va ser sempre un fiscal imparcial i independent al servei del PP. Avui, més d’un tertulià televisiu ha dubtat sobre si va ser ell per lliure o induït per en Rajoy, l’autor d’aquella barbaritat. La meva opinió és òbvia. Va ser Masa qui ho va fer encara que seguint instruccions del Govern d’Espanya perquè, a més de les virtuts expressades, en té una altra fonamental: a l’igual que el gosset dels discos, s’ha convertit en la veu del seu amo.

Monstruositat jurídica

Els ciutadans del carrer es pregunten la raó per la qual Carmen Lamela, magistrada condecorada per la Guàrdia civil i el Ministre de l’Interior, va empresonar a nou consellers del Govern i va ordenar la detenció dels restants. Lamela ha provocat la indignació popular. Núria de Gispert, jurista moderada de prestigi i expresidenta del Parlament, li va dir “canalla d’extrema dreta i roïna”. La resposta a l’interès popular és molt simple. El catedràtic Pérez Royo va afirmar: ‘la monstruositat jurídica que ha fet el govern espanyol no pot ser major’ el que, concretant, significa que la jutgessa va actuar seguint ordres del PP i que va prevaricar per justificar la seva decisió dictant una resolució injusta.

Demòcrates, lliberals i progressistes

Avui Inés Arrimadas ha donat un míting a Sant Andreu de Llavaneres com a protesta per haver estat declarada “persona non grata” pel seu ajuntament. Uns trenta comparses la van aclamar al crit de ‘Presidenta, Presidenta!’ perquè la “Barbie de Ciutadans” va de ‘progre’ per la vida. Va afirmar que el seu, és un partit lliberal i progressiu (sic) oblidant que els seus principis fundacionals exigeixen una oposició frontal al ‘Procés’, rebaixen els impostos dels rics, prohibeixen l’ús del burca, proposen la retirada de la targeta sanitària als immigrants, secunden a Franco i la seva croada, sustenten a ultrança la monarquia borbònica, insten l’abolició de l’avortament, demanden formar part de la ultradreta per presentar-se a les eleccions europees i demanden el contracte de treball únic per afavorir a les grans empreses. En síntesi: un partit demòcrata, lliberal i progressista i, si molt m’atabalen, leninista i soviet.