Una revolució pacífica

A partir de l’aplicació fraudulenta del 155 el sistema jurídic espanyol ha perdut la seva legitimitat. La fràgil justícia hispana s’ha transformat en una ‘justícia injusta’. Els magistrats del Constitucional nomenats a dit pels polítics s’han convertit en esclaus de L’Estat. El seu poder és tan inusitat que els autoritza a concedir drets humans o erradicar-los a la carta. Fa poc s’han pronunciat sobre una qüestió no demanada per l’Estat recurrent -el lliurament de Puigdemont al jutge Llanera abans de la investidura- contravenint la seva pròpia doctrina. El mateix que feien els inquisidors de Hitler per aniquilar, en aplicació de la ‘llei d’alarma social’, a milions de jueus.
Aquesta situació exigeix urgentment una resposta massiva del poble català i una enteresa, valor i respecte als propis principis democràtics, d’independència i justícia social dels polítics que ho lideren. Però si aquests es divideixen, es penedeixen o accepten sense més les imposicions il·legals d’Estat opressor perdran una oportunitat única en la història per aconseguir l’autodeterminació. A Catalunya li falten patriotes convençuts i disposats a sofrir presó o martiri per guanyar el dret a decidir. Junqueras, Puigdemont i Torrent sempre ho han estat i ho segueixen sent. Però la deserció i deslleialtat de Forcadell (i alguns altres) publicades ahir pel diari ARA manifestant que “sempre he acatat el 155; el 27 d’octubre no va haver-hi cap declaració d’independència; va ser Torrent qui em va demanar que llegís la declaració; i que renunciaria a qualsevol projecte polític si hi hagués ejerci de la violència”, mostren tot el contrari: un temor insuperable a anar a presidi i una falta de convicció i respecte a les idees polítiques que sempre va dir defensar.
Al nostre país li falten líders revolucionaris i li sobren polítics d’opereta. La revolució, no és sinònim de lluita armada. Es tracta d’aconseguir un canvi radical, nacional i polític en un país com el nostre sotmès a L’Estat espanyol, mitjançant la insurrecció i la resistència pacífica. Així ho va fer Mahatma Gandhi per alliberar l’Índia. Perquè aconseguir el dret a decidir o la independència d’una nació només s’aconsegueix amb la revolució.

Els tres poders

El poble francès fart de passar gana, repressió, tirania i sofriment, es va revoltar a París en 1789 i després de prendre la Bastilla el dia 14 de juliol, va destronar, empresonar, jutjar i decapitar a Lluís XIV per així posar fi al seu ‘poder absolut’. Aquella revolució va suposar un canvi social i polític per als països més moderns d’Europa. Llavors van aplicar el principi de la separació dels tres poders – legislatiu, executiu i judicial- sustent de la democràcia, que Montesquieu havia desenvolupat temps enrere en contra al domini del poder absolut i la corrupció.
Però aquests tres poders controlats respectivament pel Congrés, el Govern i la Judicatura han de ser independents. Si convergeixen en una mateixa persona o corporació no hi ha llibertat sinó abús de dret, una aberració política que en L’Estat espanyol es va arrossegant des dels temps de la Transició. Ho reflecteix la fiscalització per part del Govern del PP dels alts organismes que administren la justícia com el TC o el Suprem, i de la institució que la supervisa, el ‘Consejo Superior del Poder judicial’, una pràctica perniciosa que converteix als jutges i jutgesses en uns servents de l’executiu.
La triple imatge del poder és la pedra angular de L’Estat de dret. Felipe González va deixar sense efecte l’article 66 de la Constitució que regulava aquella separació per sotmetre als jutges i exercir el poder absolut sense mesura. Es va carregar d’un cop de ploma els principis que garantien l’exercici de la democràcia. Rajoy va promulgar lleis absolutistes que després executaven magistrats al seu servei. Des de llavors un nou despotisme impera a Espanya, una dictadura parlamentària presidida per un rei nomenat per Franco.
Aquesta és la principal raó per la qual Catalunya aspira a ser una República independent.

No és això companys, no és això

Em costa molt admetre l’estratègia de defensa dels advocats que, en teoria, tutelen i protegeixen el desenvolupament del ‘procés’ i els drets dels polítics i patriotes processats, alguns dels quals encara estan a la presó. Tots ells són figures eminents del fòrum que saben esplaiar-se amb perícia i promptitud en els mitjans televisius com si fessin classes a la Facultat. Però semblen ignorar que el suport judicial al combat dels catalans per protegir les seves llibertats a través de la seva oposició a la tirania feixista de L’Estat espanyol requereix una mica més que docència. Són ells precisament els qui tenen el deure i el dret de donar suport a la seva lluita a través de totes les instàncies jurisdiccionals i utilitzant totes les actuacions, fins i tot penals, que els concedeix la llei. Continua llegint «No és això companys, no és això»