Jordi Pina, l’home orquestra

Dissabte passat en TV3, Jordi Pina, advocat dels Jordis, va recolzar a la degana Maria Eugènia Gay pels seus improperis a Roger Torrent, President del Parlament, per haver afirmat en el seu discurs l’existència de presos polítics. Pina és soci fundador del bufet penalista ‘Molins i Silva’, el mateix que va defensar al costat de Roca Junyent, l’ex secretari general de CDC a la Infanta Cristina en el Cas Nóos, a petició de la Casa Reial. Ara, per art de màgia, el bufet ‘Molins & Silva’ ha passat de patrocinar a la Corona a defensar a ‘els Jordis’, dos dels patriotes del procés independentista actualment a la presó.
Continua llegint «Jordi Pina, l’home orquestra»

Una protesta ignomiosa i vil

Vaig escriure una vegada que durant els pitjors anys de la dictadura en què Catalunya va estar ocupada per les forces de l’Estat espanyol per aniquilar l’ús del seu idioma, les seves institucions i els seus costums, va haver-hi un col·lectiu d’advocats progressistes del que vaig formar part, que van defensar a canvi de quasi res a independentistes, rojos, maçons, liberals, ‘troskos‘, socialistes, demòcrates i altres ‘perillosos terroristes’ davant el TOP, l’Audiència Nacional, el Tribunal Suprem i el Constitucional per esgotar totes les instàncies jurisdiccionals nacionals, premissa ‘ex lege‘ necessària per poder dur a terme la seva repulsa davant el Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg.
Actualment els experts juristes contractats pels patriotes exiliats o empresonats per a defensar els seus interessos i, per descomptat el procés, ignoren l’existència d’aquestes altes jurisdiccions, passen olímpicament de totes elles, i es dediquen fonamentalment a assessorar de forma errònia als seus patrocinats en contra de la voluntat popular o a fer classes de dret per televisió.

Continua llegint «Una protesta ignomiosa i vil»

Golejada de Rajoy a Franco

En l’Espanya borbònica del segle XX mai va existir la democràcia perquè, ni el rei ni els diferents presidents de govern van tenir el mínim interès a respectar el principi de la separació de poders, una corruptela bàsica per poder dur a terme les pràctiques de corrupció que ara surten a la llum. Però per aconseguir aquella impunitat, els governs de diferent signe que es van succeir van haver de silenciar la veu i la paraula dels seus detractors, implantant una censura repressiva, inquisitorial i vil.
Franco, sabedor que la llibertat d’expressió seria l’obstacle més gran per poder governar al seu antull, va controlar sempre l’opinió popular. Havia d’aniquilar al major dels seus enemics: la llibertat d’expressió. Per això va implantar una censura rígida i tenaç capaç d’enganyar al poble i enaltir als polítics del ‘Movimiento‘.
Ara Rajoy i els seus ministres d’opereta, tots ells incapaços de governar, s’han adonat del mal que poden causar-los algunes cadenes de televisió, el teatre, el cinema, la premsa, els escriptors i fins i tot els cantautors. Per neutralitzar a la ciutadania va aplicar un IVA prohibitiu, va incubar processos judicials, va promulgar lleis retrògrades, i va imposar condemnes de presó.
Rajoy ha superat a Franco per golejada, implantant una censura nua i crua que oficialment no existeix. La mostra més recent d’aquesta repressió ‘inexistent’ ha estat la sentència que condemna al raper mallorquí Valtonyc a tres anys i mig de presó per algunes lletres de les seves cançons. Un veredicte espuri confirmat pel TS que degrada i deshonra la Justícia, desprestigia i denigra al govern i avergonyeix i humilia al poble. Fa la impressió de què la fita de Rajoy sigui la tornada del Tribunal del Sant Ofici, la inquisició i la tortura.
Amb 155 o sense, s’esperen mals temps per a tothom, potser pitjors dels que vam viure durant la dictadura. Han de ser els cantants, els periodistes, els cineastes o els dramaturgs, presumibles víctimes de la nova censura, els qui han de respondre a Rajoy amb la paraula, una arma implacable per combatre les injustícies socials, les lleis injustes, la desigualtat, l’estupidesa, els feixismes, les guerres i la ignorància. Cal això sí carregar-la amb dinamita. La literatura, la premsa, el teatre i el cinema han de defensar la veritat, la felicitat i la vida combatin l’adulació, la censura i la mentida. S’ha de fer amb l’exercici a ultrança de la llibertat, l’única llei que només pot ser abolida per una llibertat major.