Golejada de Rajoy a Franco

En l’Espanya borbònica del segle XX mai va existir la democràcia perquè, ni el rei ni els diferents presidents de govern van tenir el mínim interès a respectar el principi de la separació de poders, una corruptela bàsica per poder dur a terme les pràctiques de corrupció que ara surten a la llum. Però per aconseguir aquella impunitat, els governs de diferent signe que es van succeir van haver de silenciar la veu i la paraula dels seus detractors, implantant una censura repressiva, inquisitorial i vil.
Franco, sabedor que la llibertat d’expressió seria l’obstacle més gran per poder governar al seu antull, va controlar sempre l’opinió popular. Havia d’aniquilar al major dels seus enemics: la llibertat d’expressió. Per això va implantar una censura rígida i tenaç capaç d’enganyar al poble i enaltir als polítics del ‘Movimiento‘.
Ara Rajoy i els seus ministres d’opereta, tots ells incapaços de governar, s’han adonat del mal que poden causar-los algunes cadenes de televisió, el teatre, el cinema, la premsa, els escriptors i fins i tot els cantautors. Per neutralitzar a la ciutadania va aplicar un IVA prohibitiu, va incubar processos judicials, va promulgar lleis retrògrades, i va imposar condemnes de presó.
Rajoy ha superat a Franco per golejada, implantant una censura nua i crua que oficialment no existeix. La mostra més recent d’aquesta repressió ‘inexistent’ ha estat la sentència que condemna al raper mallorquí Valtonyc a tres anys i mig de presó per algunes lletres de les seves cançons. Un veredicte espuri confirmat pel TS que degrada i deshonra la Justícia, desprestigia i denigra al govern i avergonyeix i humilia al poble. Fa la impressió de què la fita de Rajoy sigui la tornada del Tribunal del Sant Ofici, la inquisició i la tortura.
Amb 155 o sense, s’esperen mals temps per a tothom, potser pitjors dels que vam viure durant la dictadura. Han de ser els cantants, els periodistes, els cineastes o els dramaturgs, presumibles víctimes de la nova censura, els qui han de respondre a Rajoy amb la paraula, una arma implacable per combatre les injustícies socials, les lleis injustes, la desigualtat, l’estupidesa, els feixismes, les guerres i la ignorància. Cal això sí carregar-la amb dinamita. La literatura, la premsa, el teatre i el cinema han de defensar la veritat, la felicitat i la vida combatin l’adulació, la censura i la mentida. S’ha de fer amb l’exercici a ultrança de la llibertat, l’única llei que només pot ser abolida per una llibertat major.

Calladetes esteu millor

La frase que dóna títol a aquest comentari es refereix a un refrany català, sens dubte pejoratiu per a la dona, que no apareix entre les cent expressions masclistes que Alícia Ródenas va penjar a ‘You Tube‘. Però cap de les quatre activistes que apareixen a la foto es mereix el meu respecte i consideració per la seva falta de prudència, dignitat i decor. Totes elles, de creences polítiques antagòniques, van emetre expressions fal·laces, pèrfides i espúries sobre el procés català en el seu propi benefici.
Inés Arrimadas, la cara falangista de la ultradreta oligàrquica, va tenir la desimboltura de dir “que l’única organització que ha donat suport a Catalunya és l’extrema dreta flamenca”. Ha esborrat els seus antecessors familiars, el seu pare va ser membre de la Brigada politicosocial franquista i el seu oncle Governador civil del mateix règim. Arrimadas, ha anul·lat el seu propi historial feixista i ha oblidat els principis integristes i totalitaris de ‘Ciudadanos‘.
A Andrea Levy, la noia-pop del PP, li va molestar el canvi de ‘”look” d’Anna Gabriel i la seva partida a Suïssa, “La radical de la CUP és molt valenta per denunciar irregularitats al Parlament -va dir- però s’escapa a Ginebra per no rendir comptes a la Justícia”. Levy, va afegir que “davant la Justícia tots som iguals” passant per alt les causes per corrupció del seu partit, la lliure circulació d’Urdangarin per Europa, la declaració del ‘Bigotes’ al Congrés i les seves conseqüències, i els indults atorgats per Rajoy a corruptes del PP.
El cas de Marta Rovira em causa indignació, fàstic i pena alhora. Va declarar davant el jutge Llarena “que l’1-O va instar al President Puigdemont a aturar la votació davant la violència policial”. Va passar per alt la petició del poble a practicar una política d’unificació i concòrdia entre JuntsxCat, ERC i la CUP, i va mostrar la seva particular amargor i pesar pel triomf de Puigdemont i la derrota del seu partit. Una vegada més, el mal consell dels advocats als patriotes encausats i els interessos partidistes de Rovira van prevaler sobre la voluntat popular. Una actitud antidemocràtica, infidel i apòstata contrària a la unitat de bloc de les forces polítiques independentistes, premissa bàsica i necessària per seguir la lluita contra la injustícia absolutista de l’Estat espanyol.
I finalment em referiré als versos que Marta Sánchez, l’antiga cantant de ‘Olé Olé“, va substituir de la lletra que José Maria Pemán va posar a l’himne nacional, alguns dels quals van ser censurats pel Govern de Suárez per evitar enfrontaments amb l’extrema esquerra, per vocables cursis i melindrosos com: Estimada terra, ‘colors que brillen en el meu cor’, ‘sense tu no sé viure’ o ‘dono gràcies a Déu per haver nascut a Espanya’. Tot un muntatge, una estratègia ideada pel PP per recolzar el nacionalisme espanyol enfront del procés català que Rajoy va ratificar en WitterMartísima. Sóc jo. La majoria d’espanyols ens sentim representats. Gràcies Marta.

El poble reclama unitat

En la manifestació d’abans-d’ahir a Barcelona per exigir l’alliberament dels patriotes empresonats i la tornada dels exiliats, els allí congregats van exigir als seus dirigents -cada vegada més dispersos i desconcertats davant la brutal repressió causada per l’aplicació de l’article 155- una política d’unificació i concòrdia entre ‘JuntxCat‘, ERC i la CUP. La necessitat de respondre al règim dictatorial i feixista de Rajoy practicant la desobediència civil i la resistència pacífica s’ha convertit en una exigència insostenible.
Però per vèncer al PP i implantar la República s’imposa com requisit primordial i forçós la unitat del bloc independentista i l’afinitat estratègica dels partits d’aquest signe. A les dretes unionistes no els va agradar que Puigdemont fora triat president en les urnes per una àmplia majoria de votants la qual cosa és normal, ja que un partit antidemocràtic, monàrquic i totalitari regit pel PP amb el suport de ‘Ciudadanos‘ i el PSOE, no pot assumir el resultat d’uns comicis (convocats per ells mateixos mitjançant el 155) en els quals se li va reelegir. Però aquest resultat no solament va destrossar la política del PP sinó també va descoratjar a ERC que esperava aconseguir la llista més votada.
I això és molt greu. La venjança del PP duta a terme pels seus inquisidors a sou com Llarena el justicier, instigador d’una causa general contra Catalunya, només es pot combatre amb les premisses apuntades i amb la unitat de totes les faccions d’una mateixa creença.
S’han d’esmenar els errors comesos, que són molts, dels quals destaco alguns:
a) no haver concorregut a les eleccions units en coalició.
b) deixar que advocats experts en dret però sense ideologia política establissin la direcció del procés.
c) la baixada de pantalons en el TS d’alguns dels nostres líders, mal aconsellats, que van pensar que la renúncia a les seves creences els donaria la llibertat.
d) La substitució de la voluntat popular pels interessos de partit, moltes vegades espuris. I, finalment,
e) Haver ferit la dignitat democràtica del poble català.
“La República catalana -va escriure fa poc el professor Cotarelo– que s’està consolidant en circumstàncies tant conflictives com injustes, compte amb tres actius per triar endavant. La unitat del bloc independentista, el suport exterior i la mobilització catalana disposada a la desobediència civil”.
Una lluita entre la dictadura espanyola i la democràcia catalana o, la qual cosa és el mateix, entre la injustícia absolutista i la voluntat popular