UN ENTRE MIL

Va estar putejat pel mateix Govern de la Generalitat. Les xarxes socials van difondre que havia signat un manifest d’adhesió a JuntsxCat conjuntament amb altres 60 científics. Era un ‘fake news’. Oriol Mitjà sempre ho va negar. “Em van arribar diverses propostes d’unir-me a aquest grup de metges –va declarar als mitjans- però no el vaig voler signar perquè mai he militat en cap partit polític”. Mitjà és un investigador català, especialitzat en patologies infeccioses relacionades amb la pobresa. Entre 2010-2020 va desenvolupar tasques d’investigació al centre mèdic de Lihir (Papua Nova Guinea) sobre el tractament de malalties com el Pian.

Des de la irrupció de la Covid-19, Mitjà s’ha convertit en el crític més virulent d’Alba Vergés, la Consellera de Salut de la Generalitat, i de les seves pràctiques per reprimir l’epidèmia. Quim Torra, malgrat que Mitjà no milita en el seu partit, l’ha contractat com a assessor de la Conselleria de Salut i li ha encarregat un informe sobre el desconfinament a Catalunya. El President s’ha valgut del científic per donar a les seves intervencions una aparença de sentit comú i coneixença sanitària. El facultatiu va acceptar el repte però, com no es casa amb ningú, ho va fer per estar al servei de la comunitat, sense percebre ni un cèntim de la Generalitat.

El fet que Mitjà es negui a cobrar és el que vull ressaltar en aquest comentari. Demostra que té consciència que la Covid-19 perjudica, fonamentalment, als treballadors que no cobren l’atur i als que no tenen feina, ni casa on confinar-se. Són milers i milers els indigents que viuen en solitari, o al carrer, passant fam. L’actitud, generosa i solidària, del doctor Mitjà ha fet que la ciutadania prengui consciència que els polítics, parlamentaris i assessors nomenats a dit, cobren unes remuneracions exorbitants.

A Espanya hi ha 300.000 polítics més que a Alemanya, tenint la meitat de població, i el doble que a Itàlia. Al nostre país hi ha 450.000 polítics, 166.000 metges, 154.000 policies i 20.000 bombers. El salari d’un diputat, (300.000 euros anuals), no té parangó amb el dels funcionaris d’altres països europeus que perceben un sou anual de 18.000 euros. La ciutadania reivindica que els diputats paguin la Seguretat Social com la resta de treballadors i només cobrin mentre duri el seu mandat i un cop acabat aquest passar a l’atur a l’espera d’una nova col·locació i vol també que es redueixi a la meitat el nombre de diputats, senadors, alts càrrecs de les Diputacions i empreses públiques i, per últim, eliminar les pensions vitalícies.

Però no tots els polítics pensen el mateix. La majoria segueixen cobrant el mateix durant la pandèmia. L’única excepció va ser la de Julio Anguita, mort fa pocs dies, que va renunciar a la pensió exparlamentari perquè ja en tenia prou amb la que cobrava de mestre. Al contrari, el president Quim Torra, s’ha apujat el sou. Aquest any cobrarà 146.926 euros, i els seus consellers un salari brut de 110.759 euros. El poble, que és savi, s’ha adonat que tan ell com els seus deixebles no plantegen alternatives per lluitar contra la pandèmia. Amb relació a la política llegeixen literalment les comunicacions que reben del President Puigdemont des de Bèlgica encara que, de tant en tant, profereixen algun exabrupte. Aquesta és la raó per la qual el poble, cansat ja de ser súbdit d’Espanya, vol formar part d’una república popular, lliure i independent. Perquè, com va dir John F. Kennedy en un dels seus discursos, ‘els que fan impossible una revolució pacífica, no podran impedir mai una revolució violenta’.

LA FISCAL MAJOR DEL REGNE

El diari El Mundo acaba de publicar una tribuna titulada “La societat captiva”, firmada per Consuelo Madrigal fiscal del judici del procés. Ho ha fet per fer públic l’informe que ha remès a les altes instàncies judicials europees justificant la sentència condemnatòria del Tribunal Suprem contra els patriotes catalans. Madrigal és, sense cap dubte, una filla natural de Franco. El dictador va ser Fiscal Major del Regne per dret propi. La seva Santa Croada, una conquesta en nom de Déu, va convertir tot el territori nacional en un camp de batalla. Va ser el prebost major del Sant Ofici per poder depurar a ‘rojos’, maçons, separatistes, desafectes i llibertaris amb total impunitat. Per salvaguardar el seu règim, va dirigir amb la impagable complicitat de capellans, jutges i militars una repressió total basada en el terror.  Consuelo Madrigal és un dels seus alumnes més avantatjats.

El Foro de Abogados y abogadas de Izquierda, Red de Abogados/as Demócratas (FAI-RAD) l’ha denunciat davant la Fiscalia General de l’Estat per haver incorregut en una falta greu tipificada en l’Estatut del Ministeri Fiscal. Concretament l’acusen de dirigir-se als poders, autoritats i corporacions, servint-se de la seva condició de fiscal, la qual cosa està prohibida pel referit Estatut. Per deixar ben clara la seva afinitat amb el PP, qüestiona també al Govern de Pedro Sánchez a qui acusa de complicitat amb l’independentisme català. “Davant una societat captiva, escriu, s’han dictat successives ordres ministerials d’immens calat econòmic i fort compromís de drets, i una infinitat de decrets llei restrictius de drets fonamentals, sovint oportunistes, sobre matèries que poca o cap relació guarden amb les raons sanitàries i d’ordre públic que formalment van demandar l’estat d’alarma”.

L’informe de la fiscal és per llogar-hi cadires. Tots els acusadors del judici, tant els públics –Moreno, Zaragoza i Caldena- com els privats- Fernández i Ortega Smith de VOX-, són inquisidors d’anar per casa i prevaricadors sense fronteres. Encara mantenen l’aberració jurídica de què els fets de la causa són constitutius d’un delicte de rebel·lió, que la benignitat del tribunal va convertir en sedició. Quan Madrigal es refereix al Govern de la Generalitat, diu: “era una administració regida per una organització criminal que per a encobrir les responsabilitats podia recaptar silencis, encobriments i fins i tot prometre contraprestacions i compensacions”. La nova inquisidora major del regne, va afegir que “és molt fàcil acordar sobrepreus en futurs i eventuals encàrrecs emparats amb contractes fraudulents”, en referència als que va gestionar el Govern per a dur a terme les campanyes de publicitat de l’1-O Tampoc passa per alt que “la contractació del referèndum es va fer de manera irregular”. Madrigal quantifica en tres milions d’euros el desviament de fons per a finançar l’1-O, i ha cridat l’atenció als Tribunals europeus sobre el fet que la Generalitat com a part “perjudicada” no es va personar en aquell judici. 

Amb, o sense coronavirus, la història es repeteix. Vivim, segons paraules d’Albert Om, en l’era de la «juristocràcia» en què un grup privilegiat de juristes, nomenats en el seu dia per Mariano Rajoy, va exercir el poder de l’Executiu amb deliri persecutori contra Catalunya. Tots ells encara formen el braç armat del govern d’un estat que se sent ofès i clama venjança. Però parodiant l’informe de conclusions d’un dels fiscals, com que “a Espanya no hi ha presos, ni causes polítiques”, tampoc han de quedar advocats que practiquin “judicis de ruptura”. Tot això, més la manifesta complicitat d’algun defensor amb el tribunal –o si més no, la seva falta de bel·ligerància davant de Marchena–, ha fet que el poble va prendre consciència del fet que es tractava d’un judici il·lícit i imparcial.

Cap de les víctimes de Franco va satisfer la seva gran il·lusió: contemplar com un seguici miserable de purpurats, centurions i falangistes, duia el seu cadàver al “pudridero” perquè els cucs devoressin amb avidesa les seves restes putrefactes. El sàtrapa va morir al llit santificat amb els sants olis però els seus successors -Llarena, Marchena, Lamela, Madrigal, Moreno i els altres capitostos de l’executiu espanyol disfressats de juristes- segueixen vius. Circulen lliurement per les més altes instàncies i tribunals europeus amb total impunitat.

EXTRANYA COINCIDÈNCIA

L’associació Moviment Cívic 12 d’octubre de Catalunya, una entelèquia feixista integrada per alguns capitostos de les clavegueres més rancies i rasposes de l’estat, ha ressorgit. La seva finalitat és que Catalunya segueixi formant part d’Espanya. Un intent de mantenir la ideologia Una, Grande y Libre del franquisme, i destruir el procés independentista. La va presidir Miquel Parra fins a l’any 2014 en què va ser defenestrat i la secta es dissolgué. Els ideòlegs de la plataforma, per proclamar la seva ideologia, recordaven el referèndum del 1978, en que va haver-hi més suport a la unitat nacional, que vots a favor de la independència.

L’afer més rellevant del Movimient Cívic va ser la manifestació que va organitzar el 5 de maig de 2012 a Barcelona. Van assistir-hi unes 6.000 persones arribades en autocars de tot l’estat, per proferir crits a favor de la unitat d’Espanya. Va estar recolzada pel president de Ciutadans, Albert Rivera i pel  líder de Convivència Cívica, l’ínclit Francisco Caja. També hi havia diputats del PP i futurs cabdills d’un incipient VOX. Quan els manifestants van arribar davant la comissaria de la policia nacional a la Via Laietana van aplaudir entusiàsticament mentre cridaven consignes tan subtils i paleses com: “Yo soy español” i “España unida jamás será vencida”.

La convocatòria va ser patètica. Es podria qualificar de pel·lícula de sèrie D. Una espanyolada dels anys seixanta en la que un viacrucis amb milers de fidels custodiats per la Guardia Civil, creuava  Barcelona amb actitud de derrota i cares de mala llet. Ara, en plena vigència de l’estat d’alarma, la congregació neoliberal-catòlica ha convocat una nova concentració malgrat les restriccions de mobilitat que regeixen a tot l’estat. La data, el 7 de maig a les 6 de la tarda i el lloc, la plaça Urquinaona. Segons afirmen els convocants, “la manifestació no serà partidista, serà un acte d’homenatge i dol pels morts per la Covid-19”. 

El moviment ultradretà insta a les forces polítiques, sindicals, socials i cíviques a sumar-se a la iniciativa. La Conselleria d’Interior ja ha estat informada tal com la llei disposa, afirmen. Conforme els convocants, “els morts per l’epidèmia han estat a conseqüència de les moltes deficiències mostrades pel sistema i el govern espanyol”. El moviment facciós ha indicat que a la marxa no hi haurà cap lema ni pancarta,  només una bandera espanyola amb un crespó negre. Això sí,  com són gent d’ordre, els assistents, portaran mascareta i guants i conservaran la distància social aconsellada per l’executiu espanyol, a qui repudien.

Aquest comentari no té per objecte censurar la irracional i surrealista desfilada. Tant se val que sigui l’extrema dreta qui convoca la manifestació com el mateix Jordi Pujol. S’han fet molts disbarats durant la pandèmia i sense cap mena de dubte se seguiran fent. El que és verdaderament preocupant és la finalitat de l’acte: protestar davant les mesures preventives impulsades pel govern central davant el coronavirus, que, segons diuen, afecten la llibertat i als drets fonamentals dels ciutadans. Per primer cop, la dreta més radical reivindica els drets civils. El text de la convocatòria exposa exactament el mateix que posa en evidència Quim Torra i el seu govern contra l’executiu de Pedro Sánchez. L’aparent pretensió de Moviment Cívic és adherir-se a la postura, tant deslleial com absurda, de l’executiu català de suavitzar el confinament decidit per l’estat i reprovar la gestió del govern central. És palès que Torra i tots els seus consellers es comporten com si estiguessin en campanya electoral. Roger Torrent, President del Parlament, els ha hagut d’advertir sobre el seu procedir amb aquestes paraules: “La crisi del coronavirus no demana replegaments nacionalistes”.

Aquesta identitat entre el Govern de la Generalitat i l’extrema dreta no és casual. L’objectiu del Moviment Cívic és tendenciós i summament perniciós. S’aprofita de la bel·ligerància ideològica de Quim Torra per fer mal a Catalunya. El nostre Govern hauria de reconèixer la seva pròpia incapacitat. Rectificar és de savis. Torra s’ha de desmarcar d’aquesta situació donant resposta al feixisme amb contundència, esbrinar i clarificar la seva postura a la ciutadania enfront de la pandèmia del coronavirus. Però, per damunt de tot, i d’una punyetera vegada, ha de prendre consciència del mal que ha fet per raons electorals a la voluntat del nostre poble.