CAMPANADES A MORT

Quaranta anys després –diria avui Lluis Llach – el poble es recull quan el lament s’acosta als nostres dies i l’extermini d’una nació persegueix les nostres memòries. Perquè -això ho dic jo- les campanades a mort sonen més fort que mai.

L’autor de ‘L’Estaca’ va lluitar sempre per la igualtat, la democràcia, la independència, la llibertat i la vida. Aquestes van ser les raons que van il·lustrar la seva declaració davant el més calumniós, degradant i vergonyós procés de la nostra història. Llach va plantar cara als jutges. Ho va fer amb elegància, sense posar-se lívid ni mudar de semblant o alterar la veu. Però la seva cara a cara, obert i clar, va fer que els inquisidors d’ofici canviessin de fesomia: les seves faccions es van trencar; els seus trets es van tornar pàl·lids, carallargues i rubicunds. Per un moment van deixar entreveure el seu odi cap a Catalunya.

Quan Javier Ortega Smith, advocat de VOX, va iniciar el seu interrogatori, Llach va denunciar la seva presència en el judici per representar a un partit d’ultradreta i va expressar la seva protesta com ‘ciutadà homosexual, independentista i aspirant a ser-ho de tot el món’. Va donar resposta als tres objectius d’aquest modern Consell del Sant Ofici instituït en 1478 i feliçment recuperat en ple segle XXI pel PP: defensar la fe, perseguir l’heretgia, acabar amb el sobiranisme català i mantenir la unitat de la monarquia borbònica. Els acòlits d’aquell tribunal de la Inquisició li van devorar amb la mirada. El president de la Sala el va reprendre. Ho va fer amb la seva habitual hipocresia i aparent correcció. Però el cantautor català sabia que Manuel Marchena és el successor per dret propi dels jutges inquisitorials que van condemnar a morir a la foguera a milers de jueus, moriscs, heretges, bruixots i homosexuals. Va decidir prestar declaració.

No ho va fer per por sinó que, per contra, va tenir el valor cívic d’autoinculpar-se. Va confessar que va ser ell qui va suggerir a Sánchez i Cuixart, els Jordis, que es pugessin sobre dels cotxes de la policia perquè els veiés tothom i poguessin desconvocar a la multitud. Es va proclamar cooperador necessari del delicte de rebel·lió que proclamen els fiscals. Anys enrere s’havia querellat contra Felipe González quan aquest ja era President de Govern. Va ser una gesta solidària, heroica i sens dubte temerària. En aquells temps, em remunto a 1982, era totalment impossible portar a judici al Rei, al President de Govern i a altres jerarques de l’Estat.

Felipe es va comportar com el que era, un polític barroer, falsari i fanfarró. La gran promesa de la seva campanya electoral va ser promoure un referèndum a favor de ‘No a l’Otan’ però quan va accedir al poder va faltar a la seva paraula, va mentir als seus votants i va dir sí a l’Otan. Llach es va sentir burlat, espetegat i estafat. Hi havia actuat gratuïtament en molts mítings creient de bona fe que el Govern socialista anava a desvincular a Espanya del Bloc de l’Atlàntic Nord per aconseguir un món lliure. Gràcies al conformisme del PSOE la bandera d’Espanya oneja des de llavors a l’OTAN. Però González havia incubat un virus letal al seu partit que deu anys més tard el portaria a perdre les eleccions i passar a l’oposició. .

Ara diria Llach: Assassins de raons, de vides, que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies i que,  en ‘Campanades a mort’, fan un crit per la guerra dels miles de fills que han perdut les campanes negres.

Dit amb altres paraules: L’autèntic camí per obtenir un canvi radical, nacional i polític en el nostre país, és la insurrecció i la resistència perquè la independència d’una nació només s’aconsegueixen així.

LES MEDALLES DE LA JUTGE LAMELA

Li agrada col·leccionar medalles. Les seves preferides són la ‘Cruz de Plata’ de la Guàrdia Civil i la “Medalla al Merito Policial‘ que li va imposar el ministre Zoido del PP. Totes dues van ser el fruit dels reconeixements patris per defensar la seguretat nacional i la tenacitat que posa per empresonar terroristes, facinerosos, escurabosses i rapinyaires. El valor de cada condecoració depèn dels anys de captiveri, soledat i tortura que Lamela imposi en les seves resolucions a les seves víctimes. De vegades s’equivoca; com en el cas de Rosell, Pineda, Besolí, Ramos, Colomer i Ohanessia, absolts per l’Audiència Nacional dels delictes de blanqueig de capitals després de complir 22 mesos de presó -preventiva, és clar- que els va posar el maig de 2917.

Lamela, cristiana vella per la gràcia de Déu, ignora que la captivitat -segons Cervantes- “és el major dels mals que poden patir els homes”. La manca de llibertat, la més ombrívola de les parcel·les de l’aparell judicial, anul·la la voluntat de la persona, la degrada i vexa de tal manera que la converteix en una ruïna física i moral. El poeta Miguel Hernández, un altre captiu de manilles, cadena i caputxó, va escriure: “-les presons s’arrosseguen per la humitat del món, busquen al seu home, el persegueixen, l’absorbeixen i se l’empassen”.

Carmen Lamela va estudiar dret i humanitats a la Universitat Pontifícia de Comillas, una corporació de l’Església dirigida per la Companyia de Jesús. Allà, hauria d’haver adquirit seny i sentit crític per a transformar la societat, fonaments necessaris per aplicar la llei i administrar la justícia, però es va esforçar tant en el seu treball que es va tornar carcerària. El 3 de novembre de 2017, l’Associació Jutges per a la Democràcia va recollir signatures per demanar la seva inhabilitació davant el Consell General del Poder Judicial. “La presó -argumentaren- és un últim recurs i ha de ser utilitzat amb prudència i moderació, però la jutge Lamela la fa servir com a pena de privació de llibertat. L’aplica a preu fet.” Jutges per a la democràcia va recollir més de 160.000 signatures de juristes en tan sols 48 hores.

Una altra de les més reconegudes gestes carceràries de Lamela va ser el cas conegut com La insurgència. La jutge va convertir una vulgar baralla tavernària en una agressió terrorista. Els fets van passar el 15 d’octubre de 2016, en un bar d’Alsasua. Un altercat sense més conseqüències entre dos guàrdies civils i les seves parelles i nou joves de 20 anys que van ser ingressats a presó sense fiança. S’enfronten a penes d’entre 12 i 60 anys de presó.

Les presons han de ser abolides. El legislador del futur haurà d’optar per noves opcions socials per redimir les culpes dels reus. Les conseqüències de la captivitat són infinites: morts per sobredosi, sida, suïcidis, depressions irreversibles … La fiscalia ha d’investigar les causes que les motiven; els jutges de vigilància han de concedir la llibertat als malalts marginals i els funcionaris de presons han d’abstenir-se de practicar la vexació i la tortura per imposar la seva autoritat. Només així els presidis seran menys cruels i degradants tot i que, per dissort, continuaran sent masmorres de solitud.

LES ARGÚCIES DE MARCHENA

Als milers d’espectadors que segueixen pel canal 3/24 el judici al Procés deuen tenir la impressió d’estar rememorant una recepció de Felip V, celebrada amb solemnitat, esplendor i pompa més que una causa penal del segle XXI. ‘Con la venia del excelentísimo señor presidente’, ‘su excelencia tiene la palabra’, ‘conteste al excelentísímo fiscall’ són algunes de les farisaiques expressions que, amb èmfasi desmesurat i redundant, es repeteixen a la sala de vistes del Tribunal Supremo. Els observadors europeus han restar atònits en contemplar aquest insòlit i fantasmagòric espectacle de comèdia, ja que, als seus territoris, per demanar la paraula en un tribunal s’utilitza  ‘Sir’ en el Regne Unit, o’ Monsieur ‘en els països francòfils. És a dir, amb un senzill ‘Senyor’ n’hi ha prou.

El president del tribunal, Manuel Marchena -cerimoniós i doctoral, lapidari i sentenciós- odia mortalment als independentistes. Desprend pels seu porus l’essència del PP. Va imputar en el cas dels ERO d’Andalusia als expresidents Manuel Chaves i José Antonio Griñán. Va expulsar de la carrera judicial a Baltasar Garzón per les escoltes de la Gürtel. Va empresonar a Iñaki Urdangarin i a Rodrigo Rato rebutjant els recursos contra les seves condemnes. Va participar activament en les causes obertes contra els líders sobiranistes de Catalunya. Va condemnar a 13 mesos de presó a Francesc Homs. Va admetre la querella per rebel·lió contra els membres de la Mesa del Parlament i va fer seva la causa que Carmen Lamela va instruir contra Carles Puigdemont i els membres del seu Govern. Amb aquests antecedents resulta inimaginable creure en la seva rectitud i imparcialitat.

Com Marchena intueix que la seva actuació processal està sent analitzada pels magistrats del Tribunal Europeu de Drets Humans, que inexorablement posaran fi al Procés, prioritza la cura de les formes i aparenta ser neutral. Però la veritat és que, per por a les represàlies, encara ningú l’ha denunciat per infringir i trencar l’ordenament jurídic. La llei d’enjudiciament criminal, d’obligat compliment per als jutges, commina al president a dirigir els debats sense coartar la llibertat dels advocats defensors, cosa que no fa, a fi que aquests puguin exercir amb independència del seu dret de defensa.

La qüestió, tantes vegades controvertida, sobre l’exhibició dels vídeos als testimonis, està resolta per l’esmentada llei processal de forma clara i contundent: ‘Quan les parts sol·licitin -proclama- que els testimonis reconeguin els instruments, efectes del delicte o qualsevol altra peça de convicció, si hi hagués contradicció, el jutge requerirà al testimoni perquè expliqui les diferències que s’observin ‘. Marchena coneix la Llei a la perfecció pel que no ignora que en actuar així, pot estar cometent un delicte de prevaricació. Segons el Codi penal aquestes infraccions les realitza el jutge que dicta, ‘ sabent-ho resolucions manifestament injustes que s’aparten clarament del que la llei disposa’. Exactament el que fa ell.