LES CUES DE LA FAM

En l’actualitat estem vivint la pandèmia de la Covid-19, la més greu i maligne de les plagues que s’han produït a la nostra història. El Govern de Pedro Sánchez, influït per Unides-Podemos, va decretar un seguit de mesures socials -atur, expedients de regulació, retorn a la feina a la fi de l’alarma, ajudes econòmiques als desvalguts, moratòries hipotecàries, subvencions a les petites empreses, etcètera-, que, donats els rebrots de l’endèmia cada vegada més nombrosos, no es podran mantenir. Se li n’han anat de les mans. Les conseqüències seran funestes per raons de sentit comú: la incontenible propagació de l’atur, la insuficiència dels llogres aconseguits del Fons Monetari Internacional (FMI), respecte a Espanya, i l’especulació motivada per l’egoisme i cobdícia dels poderosos enfront dels més pobres.

La Covid-19 és el virus de la fam. Seran molts els ciutadans que es quedin sense recursos. Arribarà la misèria i amb ella la bulímia autentica, total i despietada. Els polítics se n’aprofitaran per a aconseguir els seus objectius. Això fomentarà d’una part, l’odi de les classes més humils cap als poderosos i d’un altre, un augment exacerbat dels delictes econòmics. La gent haurà de robar per poder menjar. Els rapinyaires pujaran com l’espuma. Els governs ultraconservadors que aniran regnant al món, no trobaran una altra solució que implantar un codi penal retrògrad y restrictiu per protegir i defensar la classe privilegiada per l’Estat, enfront dels més desvalguts.


Les cues de la fam es produeixen a tot l’Estat. A moltes capitals, Barcelona i Madrid entre d’altres, cada dia sorgeixen més necessitats; persones de tota classe i condició sense cap mena de recursos. Les peticions d’ajudes per a menjar es disparen en més d’un 50%. Girona, fins ara, ha estat l’excepció a pesar del gran nombre d’aturats que s’hi ha produït últimament, ja que ha rebut 9.300 quilos de menjar donats per una cadena de supermercats. Ha estat una excepció. Les conseqüències de la Covid-19 poden causar més morts que la mateixa pandèmia. La falta d’aliments, i la reducció de l’ajuda humanitària per falta de duples, produiran, diàriament, la mort de 12.000 persones al món. 

La Covid-17 ha creat diferències abismals entre els rics de sempre i els nous pobres. Si com es preveu, no hi haurà cobertura sanitària i els desnonaments es reproduiran, obligant els vells arrendataris a malviure al carrer, la ciutadania arremetrà contra els que gaudeixen del poder.

Mentre tot això passa, que és molt, la Casa Reial, segueix rebent milions d’euros dels contribuents. A part de les defraudacions multimilionàries de l’Emèrit, de las que se n’han beneficiat tots els membres de la dinastia borbònica, segons la llei de pressupostos, només perceben 7,8 euros a l’any. No és cert. El salari oficial del rei Felip VI és de 240.000 euros anuals i el de la reina Letícia de 131.400 Però, a part, reben més partides, com la del Ministeri de Defensa, que els hi dóna 6,4 milions d’euros per l’activitat de la Guàrdia Real i altres cents de milions d’origen desconegut. Per la seva banda, el rei Joan Carles I cobrava, fins ara, 190.000 euros de salari i l’ex reina Sofia en recapte 106.500, a més dels sous de les infantes. Entre tots, es queden amb un 8.5% de la dotació de tot l’Estat.

A Felip VI li van regalar un màster en Dret. Abans va estudiar EGB en el Col·legi Santa Maria de les Rosales, de Madrid, i després va rebre l’equivalent canadenc al COU en un col·legi del Canadà. Parloteja un xic d’anglès i francès i parla un català macarrònic. Per aquesta i altres raons, l’actual rei d’Espanya no coneix a Arnold J. Toynbee (1889-1975), ni la seva teoria respecte a la repetició dels fets de la història. La revolució francesa va ser conseqüència de la fam. Ara és multipliquen, dia a dia, les persones que pasen gana. Felip VI hauria de reflexionar sobre aquesta situació. La Revolució francesa es va iniciar quan el poble es va rebel·lar contra la reialesa a conseqüència de la bulímia. La noblesa posseïa el vint per cent de les terres, no pagava impostos i percebia drets feudals que assumia el poble; el clero cobrava el deu per cent, i no satisfeia a l’Erari públic cap quantitat. Ara a l’Espanya dels Borbons romanen les mateixes directrius en favor de la corona, igual que abans de la Revolució francesa. L’escassetat d’aliments convertirà Espanya en un poble famèlic ansiós de menjar.

El matí del 16 d’octubre de 1793 tot París es troba als carrers, als balcons i en les teulades. Maria Antonieta, esbroncada i insultada, es dirigeix al cadafal, després de ser sentenciada a morir a la guillotina, nou mesos després de l’execució del seu marit, el rei Lluís XVI. Cau el cap de la reina, i el botxí la mostra a la multitud que abarrota la plaça de la Revolució. El pobre crida, amb l’odi i la fellonia que mantenia dins: Visca la República! 

Avui, en ple any de malaurança a  l’any 2020 no hauria de passar el mateix. Els Borbons tenen la paraula.

L’últim Borbó

Si m’aturo a pensar sobre l’actual crisi de la dinastia borbònica, segons xarrotegen els mitjans de comunicació de tot Europa, arribo a la conclusió que ho fan amb més rigor els diaris dels països civilitzats del vell continent que els espanyols. Estic convençut que si l’escàndol del Rei emèrit no l’hagués esclarit la fiscalia suïssa, aquí seguiríem aplaudint-li les seves campechanadas i rient-li les gràcies. Perquè els poders executiu i judicial passarien de tot com han fet fins ara. La figura del Rei és inviolable segons la Constitució. Però, últimament, ha estat la revista britànica The Spectactor la que ha posat data de caducitat al regnat de Felip VI, a qui considera l’últim Borbó. L’article diu que quan, a la tardor, es comenci a patir la crisi econòmica, la demanda popular d’un referèndum s’esdevindrà consumat i, sense cap mena de dubte, rebutjarà la monarquia com a institució. Per dir-ho sense embuts: si centenars de milers d’espanyols perden la feina, és difícil que Felip la mantingui. El periodista Jim Lawley relaciona com una causa-efecte ambdues situacions. Ells llocs de treball de la ciutadania espanyola i la del Rei.

És obvi el malestar de la societat espanyola conscient d’aquesta situació. El fomenten programes televisius com Sálvame o Sábado de luxe, fins fa poc defensors acèrrims de la monarquia, els quals, miraculosament, s’han tornat republicans. Són espais de gran audiència, d’ínfima condició intel·lectual i absolutament reprovables, dedicats a desinformar el poble i anul·lar l’opinió. Un dels exemples més clars d’aquest rebuig al rei Felip va ser la cassolada contra la monarquia que es va esdevenir a Madrid i altres poblacions d’Espanya allunyades d’Euskadi i Catalunya. Els ciutadans en plena pandèmia, exigien des dels balcons que el Rei emèrit donés els ignominiosos beneficis aconseguits de forma fraudulenta al sistema públic sanitari. La gent tenia proves irrefutables de la complicitat de Felip VI, la Reina i els fills de Joan Carles. El monarca actual coneixia des de feia molts anys els comptes a Suïssa del seu pare, els donatius i ofrenes que va fer a Corinna i a tots els membres de la família reial, i els doblers dissipats en orgies i altres disbauxes.

Discrepo de Jim Lawley quan afirma que per expulsar el rei Felip del tron, s’ha de fer un referèndum. El periodista creu que s’ha de dirimir si els ciutadans volen un règim republicà o si prefereixen mantenir la monarquia. Però el que no sap és que les abdicacions borbòniques a Espanya no van ser el resultat de cap consulta popular. L’última, la d’ Alfons XIII (1902-1931), va ser conseqüència de les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931 en què no van triomfar els electors favorables a la corona. Va ser llavors quan els espanyols van iniciar un llarg camí cap a la República. Aquell dia tan infaust per al rei Alfons, els ministres Alcalá Zamora i Gabriel Maura, van propugnar: «La votació en les capitals i pobles de tot Espanya ha estat un veredicte de culpabilitat contra el titular de la monarquia, fins ara el suprem poder. Totes les classes socials del país, des dels obrers als professionals, han acudit a les urnes en admirable i fèrvida adhesió a les idees de les joventuts espanyoles».

La resposta del rei Alfons XIII va ser immediata: «Les eleccions em revelen clarament que no tinc el clam del meu poble. Com a Rei, he resolt apartar-me de la que podria ser una fratricida guerra civil. Mentre parla la Nació, suspenc deliberadament l’exercici del poder real i m’aparto d’Espanya». En una paraula, Alfons XIII va renunciar al tron lliurement i va abandonar Espanya. Aquella fugida del rei Borbó va representar la fi de la monarquia. Alcalá Zamora va comunicar per ràdio a tot Espanya que el poder havia passat a les mans d’un Govern provisional que s’havia instal·lat a la Porta del Sol. La notícia va provocar explosions d’indicible alegria. Per fi el poble havia erradicat la monarquia, perdonar pas a la República.

Els Borbons saben que no són benvinguts als vilatges i ciutats de la seva estimada Espanya sense excepcions. El poble pensa, com  Saint-Just, que no es pot governar innocentment i que, monarquia i reacció són la mateixa cosa. És tan clar, com evident, que si l’afany de poder de la Corona s’interposa a la llibertat, s’ha d’exterminar. Cada vegada és més urgent la constitució d’una república popular, lliure i independent a fi que sigui el poble qui prengui les decisions i tingui l’última paraula. Felip VI haguera d’imitar el seu avi, i abdicar.

ELS PARES DE LA PÀTRIA

A Espanya hi ha paràsits de totes classes i condicions. Reis, polítics, prohoms de la cultura o l’esport, delinqüents i, fins i tot, llops disfressats de bens. Però l’escàndol més important d’aquesta banda de putridesa és el del rei Joan Carles I, nomenat a dit per Franco, qui, a la dècada dels setanta, va passar de ser quasi un mendicant a esdevenir en un dels deu magnats més rics del món. Ningú entenia com el príncep Joanet, pobre de solemnitat –quan va ser acollit pel dictador li donava cent pessetes al mes per a les seves despeses–, hagués pogut amassar semblant fortuna. Des de l’exili del seu avi, Alfons XIII, els problemes econòmics li van arribar a cabassos a la família Borbó. No es van solucionar fins que Lluís Valls i Taberner, membre destacat de l’Opus Dei, va promocionar una col·lecta entre gent adinerada perquè el Rei pogués viure com un sàtrapa al Casino d’Estoril. Prenia «dry-martinis» a dojo per prevenir penes i dolors.

Tota la vida, Joan Carles ha estat obsessionat pels diners. Ha perpetrat sempre milers de presumptes delictes gràcies al salconduit constitucional que li van atorgar els que van signar la Carta Magna, que l’alliberava d’anar a la presó. «La figura del Rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat», diu l’article 56.3. I aquest és l’objecte d’aquest comentari: la responsabilitat penal dels que van signar el fraudulent precepte, no les presumptes estafes del Rei emèrit ni la seva expulsió del Palau de La Zarzuela que els mitjans propaguen a tota hora. Joan Carles havia de protegir-se amb una Constitució que garantís la bandera, la unitat d’Espanya, les Forces Armades i, per sobre de tot, la immunitat de la figura del Rei. Era l’única manera de poder robar impunement. Per tal d’aconseguir-ho, va nomenar els «set pares de la Pàtria» – Herrero de MiñónPérez LlorcaGabriel CisnerosPeces Barba,  Solé TuraFraga Iribarne i Roca Junyent– perquè s’encarreguessin de la seva redacció.

El que volia el cap d’Estat és que s’escrivís un article que digués: «La persona del Rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat». Un altre que instituís la monarquia parlamentària com a forma política de l’Estat la qual estaria protegida, igual que l’ordre públic, per l’exèrcit sota el seu comandament. I així va ser com va quedar plasmat en la llei. S’havia sortit amb la seva. El Rei no podria ser jutjat, fes el que fes i digués el que digués. La monarquia continuava sent un despotisme il·lustrat. Els pares de la Pàtria, sota el manat exprés del cap de l’Estat, van dirimir temes polèmics com «la indissoluble divisió d’Espanya», «l’organització territorial de les autonomies», «la inviolabilitat del Rei» i, per compensar, «l’abolició de la pena de mort» i «el dret a la vaga». Tot va arribar a bon port. El Rei estava absolutament enlluernat amb la brillant actuació dels seus acòlits més fidels.

Pocs dies abans de la pandèmia, es va saber que havia dipositat 100 milions de dòlars, donats pel rei  Abdullah de l’Aràbia, al banc Mirabaud de Ginebra. Poc temps després va ingressar 65 milions en un banc de les Bahames, a nom de la seva amant,  Corinna Larsen. Considerant que el monarca va actuar com a particular –no com a cap d’Estat–, hauria hagut de ser jutjat per blanqueig de capital, possessió de diners a l’estranger per eludir el pagament d’impostos. Però l’article 56.3 de la Constitució i la covid-19 ho van impedir. Tant els jutges com els mitjans de comunicació i la ciutadania tenien altres qüestions que els preocupaven més. La continuïtat de la corona segueix estant en mans de la justícia suïssa, però la pandèmia –de moment– ha impedit iniciar un procés davant el Tribunal Suprem espanyol. Una condemna al Rei emèrit per corrupció exhauriria la institució de la monarquia.

Segons va escriure l’any 2007,  Amadeo Martínez Inglés, en el seu llibre Juan Carlos I, el último Borbón, la dinastia borbònica era «una banda de borratxos, puters, idiotes, eixelebrats, nimfomaníacs, ganduls i mala gent culpable de l’endarreriment, la ignorància, la degradació, la pobresa, l’odi i la misèria de centenars de generacions d’espanyols». Els fets parlen per si sols. El poder absolut l’ha de recuperar el poble. La democràcia és la forma d’autogovern d’un poble adult que només tendeix a resguardar els drets naturals dels seus ciutadans. En un estat de dret, basat en el principi de la participació igualitària de tots els membres de la comunitat, els que van signar la Constitució haguessin estat processats, jutjats i condemnats a complir anys de presó com a cooperadors necessaris dels delictes presumptament comesos pel Rei emèrit. Però com que els temps dels daurats exilis han passat a la història, igual que l’aplicació del sinistre invent de «monsieur Gillotin» que tallava caps a preu fet, ara, als responsables de la immunitat reial se’ls tracta amb veneració, honra i respecte, i se’ls considera els pares de la Pàtria