ELS CAPRITXOS D’EN SÁNCHEZ

De totes les volubles frases que Pedro Sánchez ha pronunciat darrerament a mi només en preocupa una: la reimplantació del 155 a Catalunya. Sánchez actua davant les càmeres sense cap encís. Més que les declaracions d’un polític digne i competent sembla’n les d’un galà de comèdia burlesca. Però Pedro Sánchez, que no és un idiota, ni tampoc un analfabet, sap perfectament el que vol: seguir a la Moncloa en solitari com ho ha fet fins ara. Les consultes, propostes i converses, que mantingué amb els líders dels partits de l’oposició, van ser pura comèdia perquè l’únic que pretenia era proclamar unes noves eleccions.

Al palau presidencial, envoltat per les seves ministres de confiança, Carmen Calvo, Mª Jesús Montero i Margarita Robles, a les que tanta estima té perquè li diuen que sí a tot i li riuen les gràcies, seguirà barrinant com mantenir-se al poder. Actualment el capital i la gran banca són els factors decisius de la seva política. A la Moncloa ja no governarà ell, ho farà el món de les finances. Quan va obtenir la Secretaria General del PSOE la seva ideologia era una mica més progressista que la dels seus antecessors, Felipe González i José Luis Rodríguez Zapatero anomenats erròniament socialistes ja que sempre mantingueren una ideologia socialdemòcrata. Sánchez, fan de Zapatero fins al mes de juliol passat, volia superar les seves propostes electorals, però així que el Rei Borbó li va encarregar formar govern va canviar radicalment de política. La raó, insisteixo, va ser la pressió del poder econòmic de les internacions que li van prohibir pactar amb Unidas Podemos.

Aleshores s’armà el guirigall. Un combat a sang i fetge entre els líders de les faccions d’esquerres convertits en trabucaires. Sánchez va mentir amb vilesa i malignitat. Iglesias va replicar amb claredat i duresa. La ciutadania no entenia res. En el programa Salvados de Jordi Évole Sánchez havia declarat: “Em vaig equivocar en qualificar a Unidas Podemos de populistes, hem de treballar plegats”. Després va afegir: “Ha d’haver-hi més enteniment i cooperació entre els dos partits”. D’altra banda, fa pocs dies digué tot el contrari: “És absolutament inviable l’entrada de Unidas Podemos al Consell de Ministres”- assegurant que “no dormiria tranquil si la cartera d’hisenda o la d’energia estigués en mans d’una persona pròxima a Pablo Iglesias”.

Catalunya ha constituït el més vulnerable dels capritxos de Sánchez. Després d’assegurar que “la proposta del PSOE per a resoldre el conflicte és reformar la Constitució posant fi a l’estat autonòmic” tot just, en convocar eleccions va rectificar: “Si la Generalitat fa qualsevol intent de vulnerar la Carta Magna, el PSOE aplicarà el 155 per a garantir el seu compliment”. Així de senzill. Pedro Sánchez no és més que una estratega de pocapena i, per a dirigir un país, cal ser veraç en aparença, optimista –semblar-lo o fingir-ho-, intel·ligent, coherent i lúcid, i tenir un fons rousseaunià. Qualitats o defectes que no té Sánchez.

La guerra d’Espanya contra Catalunya es manté oberta. La batuda del passat 23 de setembre, que va concloure amb la detenció de nou membres dels CDR tenia un objectiu concret: acovardir i sembrar la por a la població en un banal intent de reprimir possibles respostes populars a la sentència del Procés. L’any 1934, després de la declaració d’independència de Catalunya, van ser molts els espanyols conscients que la qüestió s’havia de resoldre per mitjans pacífics però la ultraconservadora CEDA de Gil-Robles va repartir milions de pamflets proclamant que la “unitat d’Espanya només es podia obtenir mitjançant la violència”.
Aquella va ser una de les etapes més lúgubres i sòrdides de l’Espanya negra de Solana, Zuloaga i Nonell, caracteritzada per l’ordre, la religió, l’unionisme i la repressió contra Catalunya, a la que, amb tanta insistència, Pedro Sánchez sembla voler tornar.

VIURE EN UN SEPULCRE

La falta de llibertat, la més fosca de les parcel·les de l’aparell judicial, anul·la la voluntat de les persones, les degrada i vexa fins a convertir-les en ruïnes físiques i morals. Així va definir el poeta Miguel Hernández les presons. Són milers les evidències i testimonis que donen fe d’aquella infinita degradació. Amb una carta que va enviar a Josefina Manresa, la seva dona, va escriure: “Quan aquella porta massissa de metall es va tancar a la meva esquena, vaig enfrontar al meu pitjor malson. Sabia que sempre hauria de viure tancat en una cella, cerclat per tres parets, un matalàs, un bloc de formigó que actuaria en lloc de taula i un lavabo molt petit. Era conscient que l’única interacció humana que tindria serien unes poques paraules amb els carcellers, als quals no se’ls permetia entaular conversa amb mi”.

Miguel Hernández va ser un pres polític, igual que ara, mal que els hi pesi, ho són Jordi Sánchez, Jordi Cuixart, Carme Forcadell, Joaquim Forn, Jordi Turull, Raül Romeva i la resta de captius de l’Estat espanyol jutjats a Madrid pel Tribunal Suprem. El poeta va ser detingut i condemnat a mort per ser ‘milicià de la cultura’ – recitava versos a les trinxeres dels republicans – encara que no el van poder ajusticiar perquè va morir de tuberculosi al penal d’Alacant el març de 1942. Els polítics i activistes catalans d’ara, igual que ell, tan sols van explicar al poble la possibilitat de canviar el futur, per la qual cosa, sense haver estat sentenciats a cap pena de presó, han estat segrestats quasi dos anys per la seva ideologia independentista. Les presons són cruels i degradants i, per malaurança, continuen sent masmorres de solitud.

Els ciutadans que van votar ‘Sí’ al plebiscit de l’1-O són conscients d’aquesta realitat. Els polítics no. Igual que el PSOE, que vol aparentar ser d’esquerres, els partits catalans volen semblar independentistes. Però ni els uns ni els altres són el que diuen que són. L’únic que desitgen és guanyar les eleccions per majoria, sense el suport de les altres faccions. En aquests moments, Pedro Sánchez, etern president en funcions, per raons d’estratègia política no diu el que pensa, igual que tampoc ho fan els dirigents dels partits sobiranistes de Catalunya –alguns diuen que aquesta és l’essència de la política: enganyar-mentint a la gent. Molts dels que es diuen independentistes ni ho són, ni pensen ser-ho. El futur d’Espanya, agradi o no als que proclamen la seva unitat irrefutable, està determinat per l’abolició de la monarquia i perquè l’Estat reconegui Catalunya com una república independent integrada, com a membre de ple dret, en la futura Europa de les Nacions. Un procés que s’ha de dur a terme des del diàleg, el consens, la solidaritat i la ponderació, no des de la intransigència, el patriotisme mal entès, la curtesa de mires, i la malenconia.

Durant els primers anys del franquisme tothom sabia qui era cadascú, i abans de la guerra també. Tot el món coneixia als protagonistes de la Barcelona industrial i la dels sindicats de pistolers pagats per capellans i empresaris que participaven en tota classe de lluites socials i proletàries. Mauro Bejatierra, Buenaventura Durruti i altres. Després de la guerra, els escriptors i polítics més notables que van emparar la rebel·lió a Catalunya foren els falangistes Luys Santa Marina i Fèlix Ros, i els que van fugir cap a l’exili van ser Marià Manent, Josep Pla, Ignasi Agustí i Tomàs Garcés, alguns d’ells amb posicions radicals que anaven des de l’ultranacionalisme feixista de Foix al liberalisme de Manent. Franco va nomenar al gran poeta Josep Carner, a qui agradava anar d’esmòquing a tota hora, cònsol de Gènova, l’Havre i Beirut. Altres, com Eugeni d’Ors –amic de Laín Entralgo i Dionisio Ridruejo- es passejaven per la Gran Via madrilenya portant disfresses d’uniforme falangista que el poeta de Vilanova i la Geltrú havia dissenyat, fent gala de la seva ideologia. Altres literats que van viure la guerra a Barcelona, com Sebantià Juan Arbó, López Pico o Carles Riba eren manifestament republicans i es van posar al servei de la Generalitat. Per últim em referiré a Pere Quart qui, en tornar a Espanya, es va afiliar al Partit comunista.

En aquells temps això anava així. N’hi havia de tots colors. En els nostres dies és molt diferent. Ningú sap qui és qui. El poble desconeix el que pensen estadistes com Artur Mas, Pere Aragonès, Miquel Iceta o Quim Torra per posar un exemple. I, el que és pitjor, no es creuen els romanços, acudits i galindaines que pregonen parlamentaris d’ERC com Gabriel Rufián o Joan Tardà al Congrés dels diputats. Actualment els polítics catalans que es diuen sobiranistes tenen un únic i mateix discurs: la independència. La majoria menteixen. Només els afecta els interessos de cada un dels seus partits, guanyar la majoria per poder governar i seguir gaudint dels privilegis i prebendes que això els comporta. Ningú es creu que els inquieti el futur dels patriotes catalans empresonats injustament, ni l’excusa que s’ha d’esperar la sentència del procés per proposar una rèplica col·lectiva. Si no ho van fer quan els van empresonar tampoc ho faran ara. El veredicte serà condemnatori. Els advocats dels sentenciats tindran que recorre a les altes instàncies judicials europees per aconseguir el seu alliberament. I això comporta viure en un sepulcre durant molts anys.

UN LERROUX DE VIA ESTRETA

Albert Boadella va trair a tots els seus. Als amics, als companys, al seu país, als qui més l’estimaven llevat de Dolors Caminal, la seva amada esposa. Era un mal actor però tenia el do d’apropiar-se de la inventiva dels altres. Així van néixer ‘Els Joglars’ un grup de teatre amb mètodes, criteris i preceptes compartits. Les locucions i girs dramàtics es creaven entre tots. Vint-i-cinc anys després d’haver estat injustament empresonat pel cas ‘La Torna’, Boadella, segueix proferint paraules com malparits, fills de puta o burros de merda, a tots els que el van protegir. No va ser aquesta l’única deslleialtat de Boadella. El seu egocentrisme patològic i el seu comportament esquizoide li han portat a extrems irracionals.

Va viure a Jafre, un poblet de l’Empordà, a on tenia una carpa on assajava els seus espectacles. Això va succeir fins que els seus veïns li van demanar a Mossèn Joan Planelles que col·loques una Estelada al campanar de l’església, cosa que el rector va fer. Boadella es va sentir ultratjat, vilipendiat i ferit en el més profund de la seva anima. A les hores ja era un espanyolista convençut. Aquest va ser el principi del cisma de Jafre. La seva dona, va escriure al bisbe de Girona, Francesc Pardo, per protestar per l’Estelada penjada al campanar. El prelat es va oferir a tenir una reunió amb ella, però Dolors Caminal va exigir explicacions públiques. Mossèn Planellas, directament al·ludit, va explicar que l’havia penjat perquè el poble li ho havia demanat i que ‘si la família Boadella volia, era lliure de penjar la bandera espanyola a casa seva’.


La conclusió de la discòrdia comunal dels habitants de Jafre va ser molt positiva pel Mossèn Planelles a qui el Papa Francesc va anomenar bisbe de Tarragona mentre que Boadella fugia cap a Madrid. A la capital del regne va ser acollit per Esperança Aguirre, a les hores Presidenta d’aquella Comunitat, com un proscrit de la justícia catalana. El PP li va donar feina, fama i diners. Més tard va constituir una associació de ‘botiflers’ anomenada ‘Ciutadans, integrada per Arcadi Espada, Fèlix de Azúa, Francesc de Carreras i Xavier Perenicay entre altres il·lustres espanyolistes de pro, apadrinats, tots ells, per Martín Ferrand, Jorge Trías Sagnier i Esteban Gómez Rovira. L’únic objectiu de Boadella era la venjança. Volia arremetre contra les persones i les institucions de Catalunya que no van premiar la seva genialitat amb honors, medalles i condecoracions.

Boadella, que es va proclamar a si mateix el bufó del rei Borbó, com un Lerroux qualsevol, va repetir el mateix discurs del PP fomentant un conflicte lingüista inexistent a Catalunya entre els qui parlen català i els que no ho parlen. Va insultar als polítics del Procés i va denunciar la mentida de la persecució del castellà, de la destrucció dels símbols espanyolistes i de l’exercici del dret a l’autodeterminació. Es va permetre dir ‘ruc català’ al President de la Generalitat i a mofar-se de les institucions del país, oblidant que, abans de fer ‘La torna’, havia declarat públicament que era un ‘independentista contumaç’. A més a més, segons ell, s’havia fet mereixedor per mèrits individuals, de la condecoració franquista més preuada, la “Laureada de San Fernando” o com a substitució la Creu de Ferro del Tercer Reich, però cap d’elles li va ser concedida.

Després, seguint el seu costum de concedir-se títols a si mateix, es va proclamar president en l’exili de “Tabarnia”, una entelèquia que es va inventar per recuperar una nova comunitat autònoma espanyola, totalment fictícia, mitjançant fusionar diverses comarques de Tarragona i Barcelona. Llavors va jurar odi etern a Puigdemont. “Catalunya presenta tots els ingredients d’una secta, va dir. Els catalans viuen en un altre món, tenen força, ànim i sang per destruir l’estructura de l’Estat”. Tot seguit, Boadella, es va traslladar a Waterloo, a la porta de la casa de Puigdemont com a ‘president de Tabarnia’ amb l’objectiu de “celebrar una cimera internacional al més baix nivell” entre un president legítim com sóc jo i un caragirat, enganyós i mentidor com és ell”.

Al capvespre de la Diada Nacional de Catalunya, Boadella, es va sentir molt abatut i defallit. Dies abans s’havia desplaçat expressament a Palou, un poblet proper a Granollers, per demanar-li a la Mare de Déu de les Neus, la verge de la pluja, que el pròxim 11 de setembre diluviés a Barcelona. Però la seva plegaria –això ho penso jo- va ser tan jocosa, burlesca i en cap cas escaient, que a la Mare de Déu no li va agradar. Boadella com a còmic mai va ser graciós, com a polític va ser deficient i minso, i com a persona un ximple busca-raons.