EXTRANYA COINCIDÈNCIA

L’associació Moviment Cívic 12 d’octubre de Catalunya, una entelèquia feixista integrada per alguns capitostos de les clavegueres més rancies i rasposes de l’estat, ha ressorgit. La seva finalitat és que Catalunya segueixi formant part d’Espanya. Un intent de mantenir la ideologia Una, Grande y Libre del franquisme, i destruir el procés independentista. La va presidir Miquel Parra fins a l’any 2014 en què va ser defenestrat i la secta es dissolgué. Els ideòlegs de la plataforma, per proclamar la seva ideologia, recordaven el referèndum del 1978, en que va haver-hi més suport a la unitat nacional, que vots a favor de la independència.

L’afer més rellevant del Movimient Cívic va ser la manifestació que va organitzar el 5 de maig de 2012 a Barcelona. Van assistir-hi unes 6.000 persones arribades en autocars de tot l’estat, per proferir crits a favor de la unitat d’Espanya. Va estar recolzada pel president de Ciutadans, Albert Rivera i pel  líder de Convivència Cívica, l’ínclit Francisco Caja. També hi havia diputats del PP i futurs cabdills d’un incipient VOX. Quan els manifestants van arribar davant la comissaria de la policia nacional a la Via Laietana van aplaudir entusiàsticament mentre cridaven consignes tan subtils i paleses com: “Yo soy español” i “España unida jamás será vencida”.

La convocatòria va ser patètica. Es podria qualificar de pel·lícula de sèrie D. Una espanyolada dels anys seixanta en la que un viacrucis amb milers de fidels custodiats per la Guardia Civil, creuava  Barcelona amb actitud de derrota i cares de mala llet. Ara, en plena vigència de l’estat d’alarma, la congregació neoliberal-catòlica ha convocat una nova concentració malgrat les restriccions de mobilitat que regeixen a tot l’estat. La data, el 7 de maig a les 6 de la tarda i el lloc, la plaça Urquinaona. Segons afirmen els convocants, “la manifestació no serà partidista, serà un acte d’homenatge i dol pels morts per la Covid-19”. 

El moviment ultradretà insta a les forces polítiques, sindicals, socials i cíviques a sumar-se a la iniciativa. La Conselleria d’Interior ja ha estat informada tal com la llei disposa, afirmen. Conforme els convocants, “els morts per l’epidèmia han estat a conseqüència de les moltes deficiències mostrades pel sistema i el govern espanyol”. El moviment facciós ha indicat que a la marxa no hi haurà cap lema ni pancarta,  només una bandera espanyola amb un crespó negre. Això sí,  com són gent d’ordre, els assistents, portaran mascareta i guants i conservaran la distància social aconsellada per l’executiu espanyol, a qui repudien.

Aquest comentari no té per objecte censurar la irracional i surrealista desfilada. Tant se val que sigui l’extrema dreta qui convoca la manifestació com el mateix Jordi Pujol. S’han fet molts disbarats durant la pandèmia i sense cap mena de dubte se seguiran fent. El que és verdaderament preocupant és la finalitat de l’acte: protestar davant les mesures preventives impulsades pel govern central davant el coronavirus, que, segons diuen, afecten la llibertat i als drets fonamentals dels ciutadans. Per primer cop, la dreta més radical reivindica els drets civils. El text de la convocatòria exposa exactament el mateix que posa en evidència Quim Torra i el seu govern contra l’executiu de Pedro Sánchez. L’aparent pretensió de Moviment Cívic és adherir-se a la postura, tant deslleial com absurda, de l’executiu català de suavitzar el confinament decidit per l’estat i reprovar la gestió del govern central. És palès que Torra i tots els seus consellers es comporten com si estiguessin en campanya electoral. Roger Torrent, President del Parlament, els ha hagut d’advertir sobre el seu procedir amb aquestes paraules: “La crisi del coronavirus no demana replegaments nacionalistes”.

Aquesta identitat entre el Govern de la Generalitat i l’extrema dreta no és casual. L’objectiu del Moviment Cívic és tendenciós i summament perniciós. S’aprofita de la bel·ligerància ideològica de Quim Torra per fer mal a Catalunya. El nostre Govern hauria de reconèixer la seva pròpia incapacitat. Rectificar és de savis. Torra s’ha de desmarcar d’aquesta situació donant resposta al feixisme amb contundència, esbrinar i clarificar la seva postura a la ciutadania enfront de la pandèmia del coronavirus. Però, per damunt de tot, i d’una punyetera vegada, ha de prendre consciència del mal que ha fet per raons electorals a la voluntat del nostre poble.

PARÀSITS DE QUALITAT

En el seu diccionari, Pompeu Fabra, defineix als paràsits com les persones que viuen a costa dels altres. També són aquells que gràcies a una circumstància extrema -en aquest cas la pandèmia del coronavirus-, mantenen els seus privilegis en contra de la voluntat popular. Normalment defugen ser apartats de les seves funcions públiques. N’hi ha de totes classes i condicions. Reis, polítics, prohoms de l’esport, sobrats i, fins i tot, corruptes disfressats de xais. Com són molts els beneficiats per l’estat d’alarma en seleccionaré un parell dels més significats.
L’escàndol més important protagonitzat per aquesta banda de corruptes és el de Joan Carles I, nomenat a dit per Franco. L’emèrit va mantenir sempre una carrera de robatoris, amb el salconduit constitucional que l’alliberava d’anar a la presó, gràcies a la immunitat penal que li atorga la Carta Magna. Va passar de ser pobre de solemnitat a esdevenir en un dels deu magnats més rics del món. Pocs dies abans de la pandèmia, es va saber que havia dipositat 100 milions de dòlars, donats pel rei Abdullah de l’Aràbia, al banc Mirabaud de Ginebra. Dies després va ingressar 65 milions en un banc de les Bahames, a nom de la seva amant, Corinna zu Sayn-Wittgenstein.

Considerant que el monarca ‘campechano’ va actuar com a particular -no com cap d’estat-, hauria hagut de ser jutjat per blanqueig de capital, possessió de diners a l’estranger i eludir el pagament d’impostos. Però la Covid-19 ho ha impedit. Tant els jutges com els mitjans de comunicació i la ciutadania tenen altres qüestions que els preocupen més. La continuïtat de la corona segueix estant en mans de la justícia, però la pandèmia ha impedit iniciar un procés. Una condemna al rei emèrit per corrupció, hauria exhaurit la institució de la monarquia.

Quim Torra tampoc va ser elegit pel poble. El va nominar Carles Puigdemont perquè es fes càrrec de la Generalitat, i afermes el problema del procés, quan se’n va anar cap a l’exili i la resta de mandataris empresonats. Va anteposar el patriotisme al sentit comú. Quan es va produir el coronavirus, Torra, va utilitzar la pandèmia per fer política. “Enmig del cataclisme de la Covid-19 – va publicar ‘Le Monde’ fa pocs dies – el president intensifica el seu atac contra el govern de Madrid”. L’última bajanada l’ha dit a Catalunya Ràdio: “l’autodeterminació és l’únic tema que m’interessa, i no em puc entretenir amb d’altres de menor prioritat”.


Però el pitjor de tot ha estat la querella presentada contra Torra i la consellera Vergés per la falta de llits a l’Hospital de Sant Joan de Déu de Martorell i la denegació d’apertura del de campanya muntat per l’exèrcit. El jutjat núm. 5 de Manresa ha arxivat el cas. Ha dictat acte de sobreseïment del delicte d’homicidi amb imprudència greu del que se’ls acusava la qual cosa és processament correcte per falta de competència funcional. Tant Torra com Vergés són aforats. Els ha d’investigar i, en tot cas, jutjar el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i no un simple Jutjat d’instrucció. S’ha de remetre les diligències al Superior perquè sigui allà on es resolgui. Si els fets de la querella fossin certs i constituïssin un il·lícit penal, ens trobaríem en mans d’un parell d’eixelebrats fora de mida.

Crec que Torra ha perdut el sentit de la realitat. El poble, que és savi, s’ha adonat que no sap governar, que la seva actuació no ha estat més que la posada en practica d’una obsessió. Per fi, la gent ha entès que tan ell com els seus deixebles més fidels, els consellers Buch, Budó i Vergés, quan llencen improperis populistes contra la mala actuació del govern central per combatre el coronavirus, no plantegen alternatives per lluitar contra la pandèmia. Solament ho fan per guanyar adeptes a la causa o perquè, no es descobreixi la seva incapacitat i baix nivell. En definitiva enganyen als seus votants, originant un estat de depressió patològica, i de desconcert generalitzat.Ara ho fan una mica millor. Llegeixen literalment les comunicacions del President Puigdemont encara que, de tant en tant, profereixen algun exabrupte. Meritxell Budó ha afirmat, ‘que hi hauria menys morts si hi hagués independència’. Per resoldre aquesta discriminació que segons ells pateixen han decretat un seguit de mesures per pal·liar els efectes de la pandèmia. Una de les més rellevants és l’augment de les pensions que cobren els expresidents’. Com diria en Raimon, ‘nosaltres no som d’eixemon’.

LA PAGA DE LA VERGONYA

Els salaris dels polítics pugen a 720 milions d’euros que paguem tots. Un pressupost tres vegades més que el destinat a cuidar el patrimoni històric de tot l’Estat. Però, si algú pregunta a qualsevol membre dels estaments oficials per aquesta xifra, farà veure que no ho capta i mirarà per a un altre costat. Rebaixant aquesta suma a la meitat, els sous continuarien sent més que dignes i s’evitaria l’atur, les retallades, els acomiadaments, els ERES, les congelacions de pensions i, amb el coronavirus, la solitud, la por i la fam.

El sou dels parlamentaris puja a 5.000 euros al mes. Reben una assignació institucional de 2.972,94 euros a més de la indemnització pel lloguer d’un habitatge, que oscil·la entre 1.921 euros per a tots els diputats, menys pels de Madrid que cobren 917,03 €. Però la terrabastada de diners no acaba aquí. Meritxell Batet guanya 14.500 euros mensuals en 14 pagues. Pel sol fet de ser diputada rep 2.972,94 euros, als que s’ha d’afegir el complement de membre de taula, 3.242,65 euros, les despeses de representació, 3.521,26 i els de lliure disposició 2.887,13 euros. En total, més de 12.000 euros mensuals als quals s’ha de sumar 1.921 euros que rep per ser cap de llista de Barcelona.

A Espanya hi ha 8.112 alcaldes, 65.896 regidors, 1.206 parlamentaris autonòmics, 1.031 diputats provincials, 650 parlamentaris, 139 responsables de Capítols i Consells insulars i 13 consellers de la Vall d’Aran. Sous, prebendes, jubilacions desmesurades, copioses dietes que paga el poble amb els seus impostos. La Mesa del Congrés ha desestimat les propostes de retallar retribucions als diputats durant l’estat d’alarma decretat per la crisi del coronavirus, ja que sosté que ha de garantir els ingressos de tots els parlamentaris i durant tot l’any.

Però no tothom pensa el mateix. Xavier Sala-i-Martin creu que no hi ha crisi, desnonaments, atur, retallades, pobresa, fam, desigualtats, ni canvi climàtic. Aquests fenòmens que sorprenent apareixen a les notícies de les teles de tot el món, sembla que no existeixin pel carismàtic economista. En un màster en el qual va explicar les conseqüències de la pandèmia, va manifestar: “al loro, que no estamos tan mal”. En un moment en què els polítics segueixen cobrant milionades, el carismàtic professor de la Universitat de Columbia, engalanat amb jaquetes de  coloraines, ha llançat una iniciativa espaterrant, “cuidar als avis”. El perspicaç adjunt de càtedra, sense cap dubte un home d’idees progressistes, ha resolt un altre desllorigador. “Com a Catalunya hi ha més de 7.000 regidors als ajuntaments que, en aquests moments no fan res i continuen cobrant, els podem posar a treballar en les residències d’ancians, ara que hi ha manca de personal”.

La resposta de Ferran Falcó de JuntsxCat ha estat curta i contundent: ‘Ser brillant no sempre és possible’. A Sala Martin, guru de l’independentisme liberal, no li ha agradat gens la seva contesta. “Hi hauria excepcions per desenvolupar aquest treball -va aclarir-; naturalment, quedaria exclosa la gent immunodeficient, els qui pateixin alguna malaltia important com un càncer, i els majors de seixanta anys. Però tots els que cobren, i no estan en aquests supòsits, han de fer-ho. No els hi sembla?”.

La paga de la vergonya fas palés l’egoisme dels polítics. Tot el que conceben és per aconseguir més poder. Adrecen als seus fills a l’escola, perquè no els molestin. Donen almoines als captaires, per a evitar la seva presència. Quan tanquen els ulls dels seus morts, ho fan perquè deixin de mirar-los i no els diguin el que són. L’egoisme és l’enemic més nociu i fatal de la solidaritat que, com sabeu, és sinònim de democràcia.