AL·LEGAT CONTRA L’ENGANY

Les vulneracions contra el sentit comú que s’han produït durant la negociació paral·lela del procés per part d’analistes polítics han estat, en essència, dos: la declaració institucional de què la Constitució espanyola és inalterable, i la discussió sobre els graus penitenciaris que s’han d’aplicar als presos polítics condemnats. Carmen Calvo, Nadia Calviño o Dolores Delgado, llicenciades en dret, o Margarita Robles i Fernando Sánchez Marlaska que són magistrats, ho han fet a consciència per ensarronar a la gent. Volen que el poble cregui que la carta magna és inviolable i que, per tant, s’ha de mantenir tal qual. Altres, com Teresa Ribera, Carmen Montón o Pedro Duque, que no són juristes, ho han fet per ignorància, mala fe o simplement, clacar.

Alguns estudiosos afirmen que la reforma constitucional és un remei gairebé màgic per a resoldre el problema català, però requereix majories qualificades en les dues cambres, molt difícils d’aconseguir. Altres, com el catedràtic de la Universitat de Sevilla, Javier Pérez Royo, sostenen tot el contrari: Espanya és un dels països d’Europa en què s’han produït menys esmenes constitucionals; en trenta-nou anys, només n’hi ha hagut un parell. En canvi, els països democràtics de debò revisen la carta magna periòdicament. Els Estats Units, per exemple, on s’han dut a terme vint-i-set esmenes sobre qüestions de gran transcendència, com els drets civils, els vots, la llibertat d’expressió o el límit de mandats del president, o El Regne Unit on hi ha hagut cinquanta-un canvis des de la II Guerra Mundial. Per contra, a França, fundadora de la democràcia moderna, només se n’han produït disset, encara que, ara, Emmanuel Macron, vol una esmena per reduir el nombre de parlamentaris, i modificar els sistemes electe i legislatiu.

En discrepància amb aquests països democràtics, a Espanya només se n’han produït dues, tot i que, tal com disposa el text preliminar del Codi Civil, la llei bàsica requereix una transformació a fons. D’aquesta manera el seu contingut seria un referent de la realitat social, política i progressista del moment històric en què vivim. És urgent i imprescindible una esmena general per a posar-la al dia. El problema és que els diputats no governen. Els seus vots són tots el mateix, ja que tan sols es limiten a obeir, com gossos ben ensinistrats, al cap del seu partit. Tal com funciona el congrés, ara mateix, els diputats no es diferencien en res dels procuradors de les corts franquistes; obeeixen rigorosament als seus líders, ajusticien l’estat de dret, desautoritzen les seves institucions, perden la confiança dels seus representats i afebleixen la democràcia. Per això, és evident, que cal una reforma a fons del sistema si s’aspira a aconseguir una república democràtica real per a Espanya i la independència pel nostre país. Aquest és el punt de la negociació entre PSOE i ERC, més important pel que fa al procés i  que ni tan sols s’ha posat sobre la taula.

Respecte a la polèmica sobiranista existent sobre els graus penitenciaris que s’haurien d’aplicar als patriotes condemnats, m’indigna profundament. És una pràctica indecorosa i vil, més pròpia de funcionaris de presons que d’independentistes. Si els reclusos polítics no van cometre cap delicte, s’ha d’exigir al govern de l’Estat que els hi apliqui l’amnistia per eximir-los de culpabilitat i que els hi repari els danys causats. Discutir d’indults, permisos o petits períodes de llibertat, implica el reconeixement de la seva culpabilitat. El que s’ha de debatre, i amb més raó després de la Sentencia del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, és la causa per la qual Oriol Junqueras encara està a la presó, il·legalment d’ençà que va ser nomenat membre del Parlament, el fet que no s’hi hagi anul·lat el procés i la vulneració per part del Suprem del dret a la llibertat personal i el de sufragi passiu, i no s’hagi investigat la comissió d’un delicte de prevaricació perpetrat pel jutge Marchena. Aquesta és la veritable realitat. La resta són bajanades que no puc més que resistir-me a analitzar.

CAP AL NO-RES

Són molts els líders d’opinió que mantenen que “l’Advocat Estrella” del judici del Procés va ser Xavier Melero. Jo crec tot el contrari; per desgràcia, l’estratègia de Melero va ser convencional i tòpica, encara que no exempta de professionalitat. Melero, no es va assabentar que es tractava d’un judici polític, absolutament injust, fruit de la venjança unionista de Rajoy i els seus acòlits del PP, compartida, aquesta, per Ciutadans i secundada per alguns magistrats del TS, VOX i el mateix Sánchez. El lletrat Melero, va realitzar un exercici tècnic, academicista, i apolític, en un judici revolucionari, anul·lant l’estratègia que s’havien plantejat Van den Eynde, Marina Roig, Olga Arderiu o Benet Salellas, que volien polititzar el cas mitjançant l’enfrontament amb el tribunal. Els felicito; va ser una feina ben feta, tot i que els interrogatoris absolutament fora de propòsit de Melero, a testimonis i perits, van obstaculitzar i condicionar la feina de la resta de defensors interferir un treball professional i polític impecable. Els tertulians, siguin del color que siguin, li han fet un flac favora la justicia. Ni Pilar Rahola, ni Xavier Graset, ni Ernest Benach, tot i la seva bona voluntat, han sabut valorar el desenvolupament del Procés; per altra banda, Eduardo Inda, Miguel Jiménez o Jesús Maraña tampoc han sabut treure l’entrellats d’una maniobra política que els venia gran.

Durant el franquisme, en què sí que hi havia presos polítics radicals, es va formar un col·lectiu d’advocats, que va combatre la repressió del TOP amb actituds i comportaments bel·ligerants. Els seus integrants van posar en pràctica els judicis «de ruptura» en contra dels «de concòrdia o connivència». S’enfrontaven amb valentia al tribunal, jugant-se la seva pròpia llibertat, perquè sabien que la sentència ja estava escrita i que els magistrats no donaven cap valor a les proves practicades. Se’ls imposaven multes, expulsions, processaments, sancions administratives i, tots ells, eren controlats escrupolosament per la policia. Eren temps de gran repressió, en els quals els reclusos morien a les presons, de debilitat, agarrotats, o, directament als escamots d’afusellament. En aquella època Melero, aleshores Javier, era funcionari de presons, partícip d’excepció de les vexacions, la misèria i l’apilotament dels presos. Després es va fer advocat.

Melero, en el llibre que acaba de publicar afirma que “el judici del procés ha estat just, però la sentència ha estat injusta”: un intent de quedar bé amb uns i amb els altres: amb els seus clients, i amb el tribunal. Però això no s’aguanta ni amb pega. La sentència és una part inseparable del procés. Melero, no deixa de fer declaracions polítiques als mitjans de comunicació, menyspreant l’independentisme, que li paga la minuta. El seu afany de protagonisme l’ha portat a desconsiderar als advocats independentistes amb aquestes paraules: “espero que tots ells hagin posat en les seves minutes plusos patriòtics” o, tal com va manifestar per RAC1: “prefereixo sortir de copes amb Marchena, Zaragoza, Moreno i Madrigal, que amb els meus clients”.

No resulta racional que un advocat, espanyolista, antisobiranista, promotor de Ciutadans, integrat al mateix sistema que ha engarjolat al seu client, pugi defensar a aquest en contra dels seus botxins. Tampoc resulta coherent que Joaquim Forn, llicenciat en Dret, regidor de l’Ajuntament de Barcelona, primer tinent d’alcalde amb Xavier Tries i conseller d’Interior del govern Puigdemont, hagi pogut caure en aquesta facècia, tant absurda com pueril.

Li proposo a Melero el títol per un nou llibre; perquè pugui seguir fent mofa de les víctimes del Procés, a costa dels sacrificats per l’odi i la venjança del poder, que estan a la presó. D’aquí endavant, es convertirà, sense cap mena de dubte, en un crack del No-Res i seguirà fent escarni dels morts a l’exili, sense la dignitat que tant ha desitjat mantenir fins ara.

EXIMIS IGNORANTS

Als nascuts a la dècada dels 30 del segle vint els hi deien els nens de la guerra. Mai van entrar en combat, però si van ser deixebles de la por, la fam i la metralla. A Franco el preocupava més que parlessin català que la gana, el fred i l’angoixa que passaven. El dictador va creure sempre -el Rei Borbó opina igual- que l’independentisme condueix irremeiablement al comunisme, destructor de la unitat i grandesa de la pàtria. A l’escola se’ls va practicar la censura històrica. Els llibres de text ometien qualsevol referència a la Generalitat, a l’execució de Companys, als afusellaments del camp de la Bota o als cupons del racionament.

La censura franquista va mutilar cançons, tallar pel·lícules i aniquilar il·lusions. Però la condemna de la historia  va deixar en blanc, durant dos segles, la memòria de milions de personas d’aquest país. Per aixó molts ciutadans ignoren que el 6 d’octubre de 1934, Lluís Companys, va proclamar la República Catalana. Aquell dia, el President de la Generalitat, va assumir el poder a Catalunya i va proclamar l’Estat Català de la República Federal Espanyola. Escasses hores després el Govern de Madrid va reprimí mitjançant les armes, aquella rebel·lió popular.

Van ser detinguts, entre altres, els membres del govern i tots els diputats, alcaldes i regidors implicats a la insurrecció. L’exèrcit va sufocar ràpidament l’aixecament. Sense possibilitat de victòria, els consellers de la Generalitat van rendir-se. El Tribunal, per catorze vots contra set, els va condemnar a trenta anys de presó, mal que es van formular cinc vots particulars a favor de l’absolució. Els objectors van considerar es tractaba de un acte polític, lícit i sense contingut penal. Mentrestant, l’Estatut era suspès i la Llei de Contractes de Conreu va ser anul·lada. Uns fets molt similars als del judici del procés de 2019. Les diferències foren les següents: la gran professionalitat dels advocats, negociadors i mediadors dels inculpats de 1934 per trobar solucions polítiques a l’afer, en contra de l’activitat amateur i poc rigorosa dels mediadors del 2017 que encara avui no han conseguit cap solució.

A diferència del judici del procés, en què tots els lletrats eren amics i coneguts dels inculpats, al govern Companys el van defensar figures insignes del món polític i social de tota Espanya, escollits a consciencia. Ángel Ossorio y Gallardo, Mariano Ruíz-Funes, Luís Jiménez de Asua, Augusto Barcia i, Eugenio Cuello Calón, el diputat socialista que va redactar el codi penal de 1932, integraven l’equip. Tots ells eren advocats humanistes, enemics de  tecnicismes i de la fredor del dret. L’estratègia de defensa fou la politització del cas per crear un judici d’opinió. No van plantejar la causa com un enfrontament entre Catalunya i Espanya, sinó contra el despotisme de la Lliga de Francesc Cambó i de la dreta españyola. El dia 6 de juny els acusats van ser condemnats a 30 anys de presó per rebel·lió mal que, com els advocats eran grans negociadors, pocs mesos després, Manuel Azaña, president del consell de ministres, els va amnistiar. Companys va recuperar la presidència de la Generalitat i el govern va ser restablert en olor de multitud.

Ara tot ha canviat. L’alliberament dels presos després de dos anys de captiveri, el retorn dels exiliats i la celebració d’un referèndum està en mans de dos eximis  ignorants. Gabriel Rufián de qui Ramón Cotarelo va dir que ‘era més espanyol que la cabra de la Legió’, representa a ERC. No té altres estudis que un parell de cursos de graduat social a l’Escola de Treball i va fe feines esporàdiques al ‘Corte Ingles’. I Adriana Lastra, l’apoderada del PSOE a recer de Pedro Sánchez, no ha treballat mai però ha anat acumulant milions des de l’Executiva Federal del seu partit. Frank Capra, en les seves pel·lícules,va exaltar el somni americà. Per aixòi enalteixo a tot aquell que d’oficinista passa a ser gerent d’una empresa, però ni la política ni els partits que la controlen es poden confondre en una fàbrica de betes i fils.