TORNADA AL PASSAT

La vergonyosa, per no dir innoble i infamant, ruptura dels partits independentistes catalans, oblidant la voluntat popular i l’existència de polítics segrestats als presidis de l’estat, va fer-me imaginar una tornada al passat. Va ser com un malson en què rememorava els maleïts temps del franquisme, quan els vencedors mataven ‘rojos’, maçons i separatistes per salvar Espanya i els vençuts defensaven la república, un règim legalment establert, que el sàtrapa va enderrocar. Els ciutadans van passar de ser ciutadans a súbdits del dictador. A partir del famós 18 de juliol, a Espanya es va instaurar un domini fàctic apuntalat pel feixisme. Llavors vaig comprendre que la clau residia en la consecució del poder. Franco va portar al poble a la misèria, mitjançant la repressió, creant abismals diferències entre els rics i els pobres, enfront dels amos de la força i del capital. Ara la dictadura s’ha convertit en un règim de partits però la lluita pel poder i el repartiment de la riquesa continuen igual.
Durant aquells anys vaig conèixer el significat de la paraula poder -totalitarisme, església, diners, màfia, premsa, justícia i estat- i, al meu pas per la Universitat, vaig analitzar l’origen de les persecucions, extorsions i destruccions que aquell totalitarisme causava a les seves víctimes. Em vaig adonar també que la il·licitud i la ignomínia dels alçaments despòtics en contra de la voluntat popular, només es produeixen per aconseguir el domini. Vaig comprendre també que l’única alternativa real per erradicar aquell despotisme, fora la implantació d’una democràcia autentica, avui inexistent, per restituir el poder al poble, S’ha de canviar el sistema –vaig cavil·lar- repartint equitativament el treball, reformant la llei electoral, admeten llistes obertes en els comicis, instaurant una autèntica separació de poders i convertir Catalunya amb una república independent de l’estat espanyol lliurant als seus representants legítims, la jurisdicció i el poder.

Avui Franco no existeix però la seva doctrina la segueix mantenint la monarquia borbònica i la practiquen els partits polítics majoritaris, siguin del color que siguin, en contra de Catalunya. La falta de democràcia a Espanya, l’opressió del govern central i les ànsies de llibertat del poble català, fart de paròdies autonòmiques i de la seva dependència del govern de Madrid, van impulsar la celebració del referèndum de l’u d’octubre de 2017 per aconseguir una república independent. Però no van ser els partits polítics que es diuen sobiranistes, qui la va originar, sinó la ciutadania. El bloqueig de la legislatura a Catalunya i el fet que la mesa del Parlament català acatés la decisió de la Junta Electoral Central d’inhabilitar al President de la Generalitat, va obrir els ulls als pocs ciutadans que encara creien en els polítics.

Torra, ha estat un mal President. Miquel Iceta ha fet la puta i la Ramoneta mentre ballava el mambo als mítings de Pedro Sánchez, el seu amo i senyor. I Pere Aragonès, conjuntament, amb Joan Tardà i Roger Torrent, han induït a error al poble amb artifici i perfídia. Les seves paraules no han estat més que un cúmul d’enganyifes. Ja ningú recorda les manifestacions dels ‘Indignats’ –les ocupacions pacífiques del moviment del 15-M de 2011 pels carrers, que van ser preses de consciència de la ciutadania i mostres d’inquietud popular cap als polítics. Va ser l’inici d’una marxa cap a una democràcia real i més radical que apostava per la majoria i que aspirava a comptar amb la participació i l’esforç de tots. Avui estem igual que ahir.

De totes les bajanades que es van dir al Parlament durant les sessions d’inhabilitació del president de la Generalitat, els transmeto l’única frase que va preveure el futur del nostre país. És una cita de Winston Churchill, que diu: ‘Us vam donar a triar entre conflicte i deshonor. Heu triat deshonor i això, irremissiblement, comportarà esforç, conflagració i lluita.’

LA GUERRA DELS TRES PODERS


Des de fa poc temps, gràcies als savis de la tele, tothom coneix la teoria de la divisió dels tres poders de Montesquieu: El legislatiu, que està reservat a les Corts, l’executiu que ostenta el Govern i, finalment, el judicial que és el que tenen els jutges per a dictar les seves sentències. En un Estat de dret, aquests poders han de ser independents per evitar abusos i corrupcions, en especial PER prevenir que el legislatiu i l’executiu no convergeixen en una mateixa institució. Si això succeís el Govern podria promulgar i executar lleis absolutistes per capritx i en interès del seu partit. Una corruptela que a Espanya s’arrossega des de la transició, d’ençà que els membres del Consell General del Poder Judicial van ser anomenats pels partits i no pels jutges.


Felipe González i el rei Borbó, van suprimir la separació de poders, erradicant l’art 122 de la Constitució, per poder manar sense mesura. Felipe va reformar el poder judicial per exercir les funcions executives dels jutges. Els anteriors governs havien respectat –amb matisos- el cisma de Montesquieu. Va ser González qui va abolir l’article 66 de la Constitució, extingint els principis que garantien l’exercici democràtic, posant a l’executiu per sobre del poder judicial; Un nou despotisme il·lustrat imperaria a Espanya. Felipe podria governar tranquil. No sols fiscalitzaria el que tant inquietava a Joan Carles, la unitat d’Espanya, sinó que seria el braç executor de la justícia.


Aquella reforma constitucional de González li va permetre a Rajoy, abandonar la direcció de l’Estat posant-la en mans de la judicatura. Les funcions polítiques més difícils i escabroses les fans el jutges. Actualment el CGPJ que presideix Carlos Lesmes, designat pel PP, és de majoria conservadora. La incapacitat i apatia de Rajoy per a resoldre els problemes de la seva competència, especialment el procés independentista de Catalunya, el van impulsar a deixar en mans del TS el blindatge de la monarquia borbònica i la defensa de la unitat d’Espanya. Aquest procedir totalitari en ser acceptat, primer per l’instructor Pablo Llarena, i després per Manuel Marchena i la resta de magistrats del judici del procés, els va convertir en prevaricadors. El poder executiu va ser traspassat al poder judicial, oblidant que la resistència pacifica i la lluita popular en favor de les llibertats és, sense cap mena de dubte, el fonament del dret, la raó, i l’origen més autèntic i verdader de totes les constitucions democràtiques.

Quan Pedro Sánchez va ser anomenat President de Govern, el CSPJ i les més altes instàncies de la justícia espanyola, es van declarar en estat de guerra. Els jutges conservadors dels alts tribunals no estaven disposats al fet que el nou gabinet desbloqueges la seva aliança amb els populars. Va ser llavors quan van exigir a l’Executiu que Dolores Delgado, exministre de Justícia, designada per Sánchez Fiscal General d’Estat, fos revalidada pel CSPJ. Delgado va guanyar la votació per majoria, però aquest fet va ser el principi de la conflagració, a sang i foc, de la judicatura i la dreta, junts, contra el Govern. A partir d’ara seran moltes les falòrnies i romanços que tornaran a sortir: l’homosexualitat a l’escola, la violència de gènere, els matrimonis gais, el “pin parental” per evitar que els nens no vagin a classe de sexualitat i milers de judicis, com el del major Trapero, polititzats contra l’etern procés. El que no hi haurà al parlament, serà una lluita ferma, resistent i combativa contra la reforma del Codi Penal per part de l’oposició, perquè VOX només sap provocar i calumniar, Ciutadans reitera quatre discursos perduts en el temps, mentre que el PP, com única alternativa, segueix judicialitzant la política.


En un país de gossos Sánchez ha de seguir marcant terreny. Ha de rellevar als jutges i delegats del CSPJ que hagin acabat la seva judicatura, per magistrats moderats i equitatius. Els partits democràtics han de refrendar amb arguments aclaparadors, les nicieses ultradretanes de VOX. Serà llavors quan el poble surti al carrer per hostilitzar al fanatisme i la intolerància.

“TREPAS” DEL CONGRÉS

Els “trepas” són els arribistes més perversos de la nostra societat. Alguns es mouen com a llops pel món dels mitjans audiovisuals, uns altres pertanyen a l’àmbit de la política i, els més, al món de l’estupidesa. Aquests últims són els que grimpen per a aconseguir un càrrec encara que sigui insignificant, o per a sortir a la foto. Ignoren, això si, que envelliran com el més desgraciat dels captaires, patiran malalties com tots els mortals i moriran sense recordar dies feliços ni vespres rosats perquè sempre van viure en un món de color gris. Les folklòriques i els polítics són els últims esperpents que va descriure Valle Inclán. El polític, igual que la folklòrica pensa en la unitat de la Pàtria les vint-i-quatre hores del dia. Alguns s’han arribat a creure, que són Espanya.

Al Parlament, quasi tots ho són. Ni hi ha de dues classes. Els primers són els que no tenen veu en les sessions, i voten per mimetisme o disciplina. Els hi poso com a exemple a dos diputats del PP, Teófila Martínez i Tomás Burgos, a qui no coneixen igual que jo. La política és un mitjà per a aconseguir el poder si el “trepa” utilitza com a eina la igualtat establerta per la democràcia. Els segons són els seus líders, els polítics-arribistes que porten la veu cantant. A l’hemicicle fan referència amb males paraules als qui els hi fan ombra. Molts són com: Inés Arrimadas, Santiago Abascal i Pablo Casado, que insulten i difamen als caps de l’oposició. Sous, prebendes, jubilacions desmesurades, copioses dietes que paga el poble amb els seus impostos, són les raons per aconseguir l’imperi, amb els diners dels contribuents. Es mantenen en el poder perquè es relacionen amb determinats personatges de la cúpula judicial.

I, per últim, és just que citi als correligionaris de bona fe que consagren la

seva activitat a afavorir a la societat a la qual serveixen. Els “trepas” procuren desprestigiar-los, i si algun els contradiu, no dubten en sepultar-los com a qualsevol difunt. Lluiten contra la corrupció perquè saben que si no ho fan, continuarà fins que no es produeixin canvis en la legislació: prorrogar els terminis de prescripció dels delictes econòmics, instaurar més tribunals en tots els partits judicials i obstruint el finançament fraudulent dels països desenvolupats amb el deficitari efectiu de les nacions pobres.

La malaurada actuació dels tres portaveus de la ultradreta a les sessions d’investidura, plena d’insults, greuges, ultratges, calumnies i ofenses de tota mena, no va impedir el triomf de Pedro Sánchez. La qüestió de fons de l’absurda i virulenta revolta de la ultradreta era la derogació de la reforma laboral de Rajoy que va erradicar d’un cop els drets obtinguts pels treballadors durant els pitjors anys del franquisme. El projecte del PSOE i Unidas-Podemos extingeix la primacia dels convenis d’empresa sobre els sectorials, limita les subcontractes i prolonga la seva vigència durant la negociació d’un de nou. Deroga la doctrina del Constitucional que permet acomiadar a un treballador en baixa medica, prohibeix a l’empresari modificar unilateralment les condicions contractuals i salarials, revisa les causes de l’acomiadament i de la contractació temporal, i estableix un increment del 22% del salari mínim.

Respecte a la revocació de l’última reforma laboral i l’augment de l’SMI i de la pressió fiscal, la patronal ha confirmat tots els recels que ja preveia abans de l’acord. Segons ella, totes les noves propostes van en direcció oposada als seus plantejaments, ja que complicaran la situació d’una economia en plena desacceleració. Tot i la picada d’ullet de Brussel·les al PSOE sobre la disciplina en els comptes públics, el temps dirà si el nou Govern perdrà el primer assalt o guanyarà la guerra. Malgrat les trepes de VOX, PP, Ciutadans i els seus aliats, la coalició triomfant, ha plantejat el programa juridicolaboral més valent i progressista de quants s’han formulat en el Parlament espanyol duran tota la seva història. Però al dia d’avui, només és un projecte. Una bonica iniciativa que s’ha de convertir en realitat.