RÈQUIEM PER UN SOBIRÀ EXILIAT

Un miracle de Judes Tadeu, patró de les causes perdudes, ha fet que amb un pim-pam, el sentiment dels ciutadans més pobres i llastimosos del règim hagin passat de l’angoixa de la Covid-19 a un estat d’eufòria i prepotència. L’Espanya de xaranga i pandereta que va descriure Machado ha ressorgit amb la fugida de Joan Carles I, com si una força sobrenatural els hagués encisat. El rei més corrupte de la dinastia borbònica, ha deixat el regne que Franco li va traspassar, sense tornar ni un ral dels milers de milions robats a l’erari públic. Però per molts dels seus súbdits segueix sent ‘El campechano’ i el festeig amb la Corinna de torn, una mostra de virilitat i masclisme nacional.

No pretenc analitzar en aquest comentari la fugida del Borbó cap a l’exili. Borja Vilallonga ja ho va fer al Diari de Girona amb un article rigorós i profund. ‘La marxa del Rei emèrit, va escriure, és un esdeveniment xocant, vergonyós i de conseqüències imprevisibles’. El que vull fer ara és posar de manifests l’import dels diners que Joan Carles té actualment i que pugen a 2.000 milions d’euros i recordar que, quan el príncep Joanet va accedir al tron era pobre de solemnitat. Per totes aquestes raons, l’exili de l’Emèrit, només podrà portar-se a terme en un país que tingui tractat d’extradició amb Bèlgica. Els que manquin d’aquest requisit no podran dur a terme l’entrega, encara que si ho pot fer, Espanya.

El sobirà exiliat sap que està avalat i protegit, tant per la Casa Reial com pel President Sánchez, però no se’n fia. Sánchez, en defensar la Corona facilitant la fugida, s’ha convertit per imperi de la llei en còmplice del presumpte delicte. Com també els altres cooperants de l’evasió, aquests són: Carmen Calvo, Pedro Sánchez, Felip VI, Iván Redondo i Félix Bolaños. Els dos últims essent, respectivament, el director del Gabinet de Presidència i el Secretari General del mateix organisme. Tots ells van adquirir la condició de “cooperadors necessaris” en decidir i aprovar conjuntament amb l’Emèrit la seva fuga. Joan Carles per no ser encausat s’ha d’exiliar en un estat mancat de conveni d’extradició amb Bèlgica. Curiosament amb Espanya hi ha un tractat. El va promulgar el mateix Joan Carles el 5 de setembre de 1984. Aquesta decisió reial més que una qüestió d’Estat, sembla una humorada de “Mortadelo y Filemón”, però no es tracta de cap acudit. L’Emèrit, quan va signar el tractat, no va calibrar que es pogués utilitzar en contra seu.

El primer article disposa que, “les parts contractants s’obliguen a lliurar-se recíprocament els individus contra els quals s’hagi iniciat un procediment penal a conseqüència d’un fet punible”. Això vol dir que el Rei Emèrit podria ser entregat a Bèlgica, com investigat, si fos requerit aquí però no a la República Dominicana o als Emirats Àrabs , ja que no tenen tractat. El Borbó sap que a Espanya cap dels seus socis el deixarà a l’estacada. La Fiscalia ja ha avançat que “no preveu cap citació per interrogar al rei”. Una vegada més, els tres poders, executiu, legislatiu i judicial, generen un nou conflicte tancant les portes de la legalitat per defensar la monarquia amb les complicitats de l’exèrcit i dels cossos de seguretat de l’Estat.

El sobirà exiliat sap que està avalat i protegit, tant per la Casa Reial com pel President Sánchez, però no se’n fia. Sánchez, en defensar la Corona facilitant la fugida, s’ha convertit per imperi de la llei, en còmplice del presumpte delicte, al igual que els altres cooperants de l’evasió. Aquests són: Carmen Calvo, Pedro Sánchez, Felip VI, Iván Redondo i Félix Bolaños. Els dos últims essent, respectivament, el director del Gabinet de Presidència i el secretari general del mateix organisme. Tots ells van adquirir la condició de “cooperadors necessaris” en decidir i aprovar conjuntament amb l’Emèrit la seva fuga. Joan Carles per no ser encausat s’ha d’exiliar en un estat mancat de conveni d’extradició amb Bèlgica. Curiosament amb Espanya hi ha un tractat. El va promulgar el mateix Joan Carles el 5 de setembre de 1984. Aquesta decisió reial més que una qüestió d’Estat, sembla una humorada de “Mortadelo y Filemón”, però no es tracta de cap acudit. L’Emèrit, quan va signar el tractat, no va calibrar que es pogués utilitzar contra ell.

Respecte a les opinions sobre l’exili del rei malmès n’hi ha per a sucar-hi pa. Segons Pablo Casado “Felip VI és el millor Cap de l’Estat que ha tingut Espanya, i el defensarem”. Però el judici de Lluís Maria Ansón, antic conseller de la Casa Reial, és el millor de tots. “Els diners que té el Rei -diu- els ha guanyat honradament. Joan Carles ha estat víctima d’una operació dels comunistes de tot el món per generar un gran escàndol, per desprestigiar la figura de Felip VI”. Després aclareix que la raó per la qual és es va iniciar l’operatiu, fora reprovar-li el “¿Por qué no te callas?” que Joan Carles va dirigir a Hugo Chávez, el president veneçolà, l’any 2007. Una expressió que ells seus a llegats van considerar un greu insult. Quan el mandatari va arribar a Caracas va dir per televisió, referint-se al rei d’Espanya, “este tío se va a enterar”. Llavors, es va emprendre l’operació marxista-leninista antiborbònica que s’ha desenvolupat ara, és a dir vint-i-tres anys, després.

L’única fissura d’aquesta imaginària i desmesurada campanya internacional contra la monarquia és la petició d’un euro-ordre de detenció contra l’Emèrit, que ha formulat la diputada Żaklin Nastic del Partit de l’Esquerra alemanya al Parlament d’Hamburg. Carmen Calvo, la vicepresidenta primera, l’hi ha rebatut: “El rei emèrit no ha fugit d’Espanya. Simplement, com estem a l’estiu, ha marxat de vacances. La sortida del país de l’ex- cap d’Estat és una cosa molt bona per la institució. Perquè, d’aquesta manera, Felip VI, podrà treballar com ha fet sempre, impecablement, pel nostre país i aconseguirà la unitat de tots els ciutadans”.

Els de l’altra Espanya de Machado, que són molts més que els de la xaranga i la pandereta, seguiran lluitant per la pau, el respecte als drets de les persones, la llibertat i la democràcia. Saben que s’ha d’abolir la monarquia i reinstaurar la República. El processament i condemna de l’Emèrit, és el primer pas obligat per aconseguir-ho.

LES CUES DE LA FAM

En l’actualitat estem vivint la pandèmia de la Covid-19, la més greu i maligne de les plagues que s’han produït a la nostra història. El Govern de Pedro Sánchez, influït per Unides-Podemos, va decretar un seguit de mesures socials -atur, expedients de regulació, retorn a la feina a la fi de l’alarma, ajudes econòmiques als desvalguts, moratòries hipotecàries, subvencions a les petites empreses, etcètera-, que, donats els rebrots de l’endèmia cada vegada més nombrosos, no es podran mantenir. Se li n’han anat de les mans. Les conseqüències seran funestes per raons de sentit comú: la incontenible propagació de l’atur, la insuficiència dels llogres aconseguits del Fons Monetari Internacional (FMI), respecte a Espanya, i l’especulació motivada per l’egoisme i cobdícia dels poderosos enfront dels més pobres.

La Covid-19 és el virus de la fam. Seran molts els ciutadans que es quedin sense recursos. Arribarà la misèria i amb ella la bulímia autentica, total i despietada. Els polítics se n’aprofitaran per a aconseguir els seus objectius. Això fomentarà d’una part, l’odi de les classes més humils cap als poderosos i d’un altre, un augment exacerbat dels delictes econòmics. La gent haurà de robar per poder menjar. Els rapinyaires pujaran com l’espuma. Els governs ultraconservadors que aniran regnant al món, no trobaran una altra solució que implantar un codi penal retrògrad y restrictiu per protegir i defensar la classe privilegiada per l’Estat, enfront dels més desvalguts.


Les cues de la fam es produeixen a tot l’Estat. A moltes capitals, Barcelona i Madrid entre d’altres, cada dia sorgeixen més necessitats; persones de tota classe i condició sense cap mena de recursos. Les peticions d’ajudes per a menjar es disparen en més d’un 50%. Girona, fins ara, ha estat l’excepció a pesar del gran nombre d’aturats que s’hi ha produït últimament, ja que ha rebut 9.300 quilos de menjar donats per una cadena de supermercats. Ha estat una excepció. Les conseqüències de la Covid-19 poden causar més morts que la mateixa pandèmia. La falta d’aliments, i la reducció de l’ajuda humanitària per falta de duples, produiran, diàriament, la mort de 12.000 persones al món. 

La Covid-17 ha creat diferències abismals entre els rics de sempre i els nous pobres. Si com es preveu, no hi haurà cobertura sanitària i els desnonaments es reproduiran, obligant els vells arrendataris a malviure al carrer, la ciutadania arremetrà contra els que gaudeixen del poder.

Mentre tot això passa, que és molt, la Casa Reial, segueix rebent milions d’euros dels contribuents. A part de les defraudacions multimilionàries de l’Emèrit, de las que se n’han beneficiat tots els membres de la dinastia borbònica, segons la llei de pressupostos, només perceben 7,8 euros a l’any. No és cert. El salari oficial del rei Felip VI és de 240.000 euros anuals i el de la reina Letícia de 131.400 Però, a part, reben més partides, com la del Ministeri de Defensa, que els hi dóna 6,4 milions d’euros per l’activitat de la Guàrdia Real i altres cents de milions d’origen desconegut. Per la seva banda, el rei Joan Carles I cobrava, fins ara, 190.000 euros de salari i l’ex reina Sofia en recapte 106.500, a més dels sous de les infantes. Entre tots, es queden amb un 8.5% de la dotació de tot l’Estat.

A Felip VI li van regalar un màster en Dret. Abans va estudiar EGB en el Col·legi Santa Maria de les Rosales, de Madrid, i després va rebre l’equivalent canadenc al COU en un col·legi del Canadà. Parloteja un xic d’anglès i francès i parla un català macarrònic. Per aquesta i altres raons, l’actual rei d’Espanya no coneix a Arnold J. Toynbee (1889-1975), ni la seva teoria respecte a la repetició dels fets de la història. La revolució francesa va ser conseqüència de la fam. Ara és multipliquen, dia a dia, les persones que pasen gana. Felip VI hauria de reflexionar sobre aquesta situació. La Revolució francesa es va iniciar quan el poble es va rebel·lar contra la reialesa a conseqüència de la bulímia. La noblesa posseïa el vint per cent de les terres, no pagava impostos i percebia drets feudals que assumia el poble; el clero cobrava el deu per cent, i no satisfeia a l’Erari públic cap quantitat. Ara a l’Espanya dels Borbons romanen les mateixes directrius en favor de la corona, igual que abans de la Revolució francesa. L’escassetat d’aliments convertirà Espanya en un poble famèlic ansiós de menjar.

El matí del 16 d’octubre de 1793 tot París es troba als carrers, als balcons i en les teulades. Maria Antonieta, esbroncada i insultada, es dirigeix al cadafal, després de ser sentenciada a morir a la guillotina, nou mesos després de l’execució del seu marit, el rei Lluís XVI. Cau el cap de la reina, i el botxí la mostra a la multitud que abarrota la plaça de la Revolució. El pobre crida, amb l’odi i la fellonia que mantenia dins: Visca la República! 

Avui, en ple any de malaurança a  l’any 2020 no hauria de passar el mateix. Els Borbons tenen la paraula.

L’últim Borbó

Si m’aturo a pensar sobre l’actual crisi de la dinastia borbònica, segons xarrotegen els mitjans de comunicació de tot Europa, arribo a la conclusió que ho fan amb més rigor els diaris dels països civilitzats del vell continent que els espanyols. Estic convençut que si l’escàndol del Rei emèrit no l’hagués esclarit la fiscalia suïssa, aquí seguiríem aplaudint-li les seves campechanadas i rient-li les gràcies. Perquè els poders executiu i judicial passarien de tot com han fet fins ara. La figura del Rei és inviolable segons la Constitució. Però, últimament, ha estat la revista britànica The Spectactor la que ha posat data de caducitat al regnat de Felip VI, a qui considera l’últim Borbó. L’article diu que quan, a la tardor, es comenci a patir la crisi econòmica, la demanda popular d’un referèndum s’esdevindrà consumat i, sense cap mena de dubte, rebutjarà la monarquia com a institució. Per dir-ho sense embuts: si centenars de milers d’espanyols perden la feina, és difícil que Felip la mantingui. El periodista Jim Lawley relaciona com una causa-efecte ambdues situacions. Ells llocs de treball de la ciutadania espanyola i la del Rei.

És obvi el malestar de la societat espanyola conscient d’aquesta situació. El fomenten programes televisius com Sálvame o Sábado de luxe, fins fa poc defensors acèrrims de la monarquia, els quals, miraculosament, s’han tornat republicans. Són espais de gran audiència, d’ínfima condició intel·lectual i absolutament reprovables, dedicats a desinformar el poble i anul·lar l’opinió. Un dels exemples més clars d’aquest rebuig al rei Felip va ser la cassolada contra la monarquia que es va esdevenir a Madrid i altres poblacions d’Espanya allunyades d’Euskadi i Catalunya. Els ciutadans en plena pandèmia, exigien des dels balcons que el Rei emèrit donés els ignominiosos beneficis aconseguits de forma fraudulenta al sistema públic sanitari. La gent tenia proves irrefutables de la complicitat de Felip VI, la Reina i els fills de Joan Carles. El monarca actual coneixia des de feia molts anys els comptes a Suïssa del seu pare, els donatius i ofrenes que va fer a Corinna i a tots els membres de la família reial, i els doblers dissipats en orgies i altres disbauxes.

Discrepo de Jim Lawley quan afirma que per expulsar el rei Felip del tron, s’ha de fer un referèndum. El periodista creu que s’ha de dirimir si els ciutadans volen un règim republicà o si prefereixen mantenir la monarquia. Però el que no sap és que les abdicacions borbòniques a Espanya no van ser el resultat de cap consulta popular. L’última, la d’ Alfons XIII (1902-1931), va ser conseqüència de les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931 en què no van triomfar els electors favorables a la corona. Va ser llavors quan els espanyols van iniciar un llarg camí cap a la República. Aquell dia tan infaust per al rei Alfons, els ministres Alcalá Zamora i Gabriel Maura, van propugnar: «La votació en les capitals i pobles de tot Espanya ha estat un veredicte de culpabilitat contra el titular de la monarquia, fins ara el suprem poder. Totes les classes socials del país, des dels obrers als professionals, han acudit a les urnes en admirable i fèrvida adhesió a les idees de les joventuts espanyoles».

La resposta del rei Alfons XIII va ser immediata: «Les eleccions em revelen clarament que no tinc el clam del meu poble. Com a Rei, he resolt apartar-me de la que podria ser una fratricida guerra civil. Mentre parla la Nació, suspenc deliberadament l’exercici del poder real i m’aparto d’Espanya». En una paraula, Alfons XIII va renunciar al tron lliurement i va abandonar Espanya. Aquella fugida del rei Borbó va representar la fi de la monarquia. Alcalá Zamora va comunicar per ràdio a tot Espanya que el poder havia passat a les mans d’un Govern provisional que s’havia instal·lat a la Porta del Sol. La notícia va provocar explosions d’indicible alegria. Per fi el poble havia erradicat la monarquia, perdonar pas a la República.

Els Borbons saben que no són benvinguts als vilatges i ciutats de la seva estimada Espanya sense excepcions. El poble pensa, com  Saint-Just, que no es pot governar innocentment i que, monarquia i reacció són la mateixa cosa. És tan clar, com evident, que si l’afany de poder de la Corona s’interposa a la llibertat, s’ha d’exterminar. Cada vegada és més urgent la constitució d’una república popular, lliure i independent a fi que sigui el poble qui prengui les decisions i tingui l’última paraula. Felip VI haguera d’imitar el seu avi, i abdicar.