L’OCTUBRE CATALÀ

La indignació popular que ha provocat la sentència del procés és la causa dels episodis de violència que es van produint a Catalunya. El veredicte dels set jutges del Tribunal Suprem, una decisió execrable contrària a llei, inconstitucional i incompatible amb el sentit comú que condemna a 100 anys de presó als acusats, ha suscitat la revolta. Els condemnats, tots ells membres del Govern de la Generalitat a excepció de dos líders populars aliens a l’Executiu, només exercien drets fonamentals. El poble, conscient del silenci dels partits independentistes enfront de les falsedats i mentides del poder judicial i de la hipòcrita consigna a manifestar-se pacíficament, s’hi ha rebel·lat. La ciutadania ha comprovat una vegada més que els polítics no volen la independència. És el poble, qui cansat de ser súbdit d’Espanya, vol una república popular, lliure i independent. El resultat era previsible. John F. Kennedy ja ho havia declarat en un dels seus discursos, ‘els que impedeixen una revolució pacífica, mai podran evitar una revolució violenta’.

Durant la primavera de 1968 em trobava a París per raons professionals. Allí vaig conèixer a Dany Cohn-Bendit, sobrenomenat ‘el roig’, un estudiant de la Universitat de Nanterre que va liderar el Maig francès, un moviment pacífic, espontani, cultural i polític per canviar el sistema democràtic i construir un món millor. També hi eren l’Emma Cohen, en Mario Gas, l’Elvira Posada i Paco Ibáñez entre altra gent d’ací. El ‘Maig francès’ es va iniciar com a resposta a la injusta detenció de Xavier Langlade, un estudiant presumptament comunista, que va motivar una sèrie de revoltes estudiantils a la Sorbona. Dies més tard uns 11 milions de ciutadans i treballadors de tota França van donar suport als universitaris com a protesta contra la policia. Va ser una gran vaga general que va romandre viva durant dues setmanes com a repte per la indiscriminada actuació policial contra els universitaris. La majoria dels catedràtics i professors de la Sorbona es van posar al costat seu i Sartre i Chomsky es van convertir en els seus líders.

Malgrat els molts anys transcorreguts, en comparar totes dues revoltes, el Maig francès i l’Octubre català, em semblen similars. La finalitat de la catalana és molt més concreta: independència i República. El motiu de la de Paris era molt més utòpica, millorar la democràcia i la consecució d’un món millor. Però ambdues van passar de ser pacífiques a violentes, per l’extra-limitació policial. Una vegada, Dany ‘El roig’, em va preguntar si, a Espanya, hi havia una resposta popular ferma contra Franco. Li vaig dir que no. El vaig haver de posar al corrent dels successos de Madrid i Barcelona, que desgraciadament van quedar en foc d’encenalls. ‘La clau està en la Universitat – em va dir- fixa’t en el que està passant aquí, un país com França en plena democràcia. En una dictadura ha de ser més fàcil arrabassar-li el poder al sàtrapa’. Vaig afegir que ‘España era diferent’. Que l’any 1968 ple d’esdeveniments polítics en altres països –el Maig francès, la primavera de Praga, la revolució cultural xinesa, la mort del Che…-, a l’Espanya de Franco no va haver-hi cap. Vaig tenir molt clar que Dany “El roig” no coneixia la repressió franquista, els expeditius mitjans dels militars i les tortures de la Brigada Politicosocial.


Mentrestant, a París, els estudiants van prendre el carrer. La revolta es va estendre com una reguera de pólvora. Van ser milers els ciutadans que van carregar contra la policia exigint l’alliberament dels detinguts. Encara així la Sureté va agafar a gairebé 600 rebels. Aquella torba de manifestants es comportava igual que les guerrilles de la Resistència durant la invasió nazi: emprant una tècnica de fustigació amb escaramusses de curta durada. Quan els disturbis van cessar, l’espectacle era escruixidor: 125 cotxes destruïts, 247 policies ferits, carrers devastats, 469 detinguts. Per contra el moviment de l’octubre català’ encara no pot oferir resultats definitius però si un seriós advertiment per al President Sánchez, els jutges i fiscals, Marchena, Zaragoza, Llerena i Madrigal, el ministre Grande Marlasca i la resta dels seus responsables. En Paris va ser destituït el Ministre d’Educació i De Gaulle es va veure obligat a dissoldre l’Assemblea Nacional i a dimitir després del seu càrrec de President. A l’Espanya socialista o del PP, que ve a ser el mateix, els pensaments dels joves, estudiants i obrers han estat arxivats durant molts anys en les masmorres de la Direcció General de Seguretat perquè no pertorbessin la pau de les bones gents. Malvivien, tots ells, anul·lats per l’Església, la coerció i la fam, i els presumptes principis democràtics de la Transició. Ara, per fi, alguna cosa ha canviat.

UNA NOIA AMERICANA

Una noia, nascuda a Brooklyn l’any 36 del segle passat, va escriure un llibre sobre els primers dies de la guerra civil a Catalunya abans que ho fessin Ernest Hemingway, George Orwell i André Maurois. Es deia Muriel Rukeyser i en la seva novel·la, Savage coast, traduïda per Eulàlia Busquets i publicada per l’editorial Rata en català, va narrar els avatars de la revolució anarquista contra l’alçament del general Franco. El definia com a un aberrant cap de trons que es va proclamar salvador de la pàtria per poder perpetrar la seva sedició i el seu magnicidi, i així assegurant-se el domini de l’Estat. Muriel va veure com els soldats rebels no immolaven als seus enemics sinó al ‘mal’ perquè, per ells, matar ‘rojos’ era un deure davant de Déu. El dictador va liderar el país amb un despotisme bàrbar i barroer. No en tenia prou amb  “capturar i desarmar al l’Ejercito Rojo‘. Durant quaranta anys va continuar matant a rojos, maçons, separatistes i desafectes amb afusellaments massius, trets al clatell i l’infame garrot vil que tant li agradava.

El dissabte 18 de juliol de 1936, la Muriel, amb tan sols 22 anys, viatjava en un ferrocarril ple de turistes que anava des de França cap a Barcelona. A la jove escriptora, en mirar per la finestreta, li va semblar que la mar estava completament estesa, tallada per la llum del sol. Eren les antigues aigües de la Mediterrània, grises i tremoloses, que només mostraven una tímida lluïssor. Però el tren mai va arribar a Barcelona. Segons Rowena Kennedy, la seva editora americana, el comboi es va aturar com a punt final a Montcada i Reixac a causa de l’alçament franquista. Allí va conèixer a un socialista de les Brigades Internacionals amb qui va viure una història d’amor que va durar fins que el milicià morí al front. L’Ariel va presenciar l’esclat de la guerra i l’ambient que vivia llavors la societat, que com avui, estava marcat pels anhels d’independència de la ciutadania i les seves maneres de fer i de ser. També va col·laborar amb grups revolucionaris que feien trontollar la societat facciosa perpetrant accions furients i tempestuoses. Ariel descriu al seu llibre, la fam, l’estraperlo, els afusellaments als murs del cementiri, la gent que fugia cap a l’exili i els morts.

En finalitzar la guerra, les autoritats franquistes van exhumar més de mil dos-cents cadàvers al fossar de Montcada. D’aquests difunts, set-cents, mai van estar identificats. El nombre de víctimes és més gran perquè moltes foren incinerades als forns de la cimentera Asland molt propera al cementiri. La Muriel va ser poc temps a Barcelona però va estar prou per compondre quatre assajos, innumerables poemes i la novella que us comento sobre el cop d’estat militar a Catalunya i la resposta revolucionària del poble que la va transformar. Després escriuria sobre les dictadures, el nazisme de Hitler, el feixisme de Mussolini, la intromissió del govern americà a la guerra del Vietnam, les reivindicacions anti-racistes dels negres d’Alabama i la cacera de bruixes del senador McCarthy. Va ser una agitadora de la llibertat. Sempre va defensar activament al poble en contra dels interessos partidistes, els drets polítics i socials de les persones, el feminisme, l’autodeterminació de les nacions, la immigració, l’ecologia i el medi ambient i, per damunt de tot, la pau. Però el govern del seu país, com a càstig a la seva insubordinació, li va censurar Savage Coast durant més de quaranta anys.

Abans-d’ahir vaig tenir un malson. Vaig imaginar que la Muriel continuava viva i que tornava a Catalunya per a rebel·lar-se contra la tebiesa i moderació dels polítics catalans front l’intolerant desvergonyiment de la rígida i intolerable Espanya. Llegiria la ignominiosa i repugnant sentència del procés. Tindria notícia de què el Govern havia muntat un indecent espectacle en el qual, els seus protagonistes, els presumptes servidors de l’ordre i la llei, actuaven com a sicaris del sistema i en què, els jutges, s’havien convertit en servidors de l’executiu. Però també descobriria que el poble, marcat pel seu esperit resistència, seguia reclamant una República catalana popular, lliure i independent. Perquè a la, fi la bona gent s’ha adonat, igual que ella, de què a Espanya no hi ha democràcia i que els partits catalans amb una única excepció, no desitgen la independència. Anteposen els seus interessos polítics i econòmics a combatre la repressió de l’estat.

Però en despertar em vaig adonar que Muriel, l’autora de Savage Coast, brutalment menyspreada i rebutjada pel Govern del seu país, ja no existia, i que tot el que vaig somiar, no havia estat més que una bonica il·lusió.

EL MÉS PODRIT DE TOTS

En la seva eterna campanya electoral Pedro Sánchez proclama, en el seu discurs, la unitat d’Espanya. Proposa essencialment l’aplicació de l’article 155 i l’exhumació de Franco del Valle de los Caídos. El dia en què el dictador se’n va anar amb les bèsties de l’avern fora el 20 de novembre de 1975. Una jornada infausta pels uns i gloriosa pels altres. Els que havien jurat sobre l’evangeli la seva lleialtat van esmorzar vi de missa i hòsties de pa d’àngel per aixecar el seu esperit. Els que van ser víctimes del seu bàrbar reconquistar ho van fer amb entrepans de xoriço i xampany barat. All Caudillo el van sepultar en aquell mausoleu infamant que es va fer erigir ell mateix al costat de milers de les seves víctimes. Al seu enterrament hi van anar feixistes, requetès, comandaments de Falange, militars rebels, i estúpids de tota mena en olor de santedat.


Franco va promoure una guerra que va causar un milió de morts. Va dir bondat a l’obediència, ordre al silenci, progrés a la destrucció, i va executar en nom de la pau a quants van voler ser lliures. Franco per espoliar a Espanya la va haver de partir en dos. La justificació del sàtrapa al seu genocidi va ser el d’extirpar les nauseabundes heretgies del liberalisme, el socialisme, el comunisme i l’anarquisme.

S’han dit moltes coses respecte a la seva imminent exhumació aprovada pel Congrés dels diputats. Així i tot, ara sorgeixen esperits, exhalats per la política i trillats per la vida, que encara mantenen la seva lleialtat. Però ni uns ni els altres han donat a conèixer que Franco va ser el major dels corruptes, un tarat amoral què no tenia consciència de la seva pròpia putridesa. Creia que tot allò que hi havia a Espanya li pertanyia. Va inventar un espoli que el convertí en multimilionari. El Caudillo rebia al Pardo a les ànimes vivents que havien demanat audiència amb la prèvia l’advertència del seu cap de protocol de què havien de complimentar-la amb un present com a senyal de respecte i complaença. Afegia que l’èxit de l’entrevista depenia del valor de cada ofrena.

El preu dels obsequis, joies i lingots d’or inclosos, ascendia cada setmana a uns dos milions de les antigues pessetes. Però no tot el seu patrimoni el va aconseguir així. El tirà va instituir la figura dels presoners de pagament. A canvi d’alliberar-los del garrot vil, rampinyava copiosos rescats. També va idear la “donació forçosa”. Va proclamar un real decret obligant als seus súbdits a obsequiar-lo amb les seves propietats. D’aquesta se li va adjudicar el Pazo de Meirás, una petita fracció d’un patrimoni valorat en més de sis-cents milions d’euros. El clan dels Franco avui encara controla una complexa xarxa de societats mercantils, constructores, immobles, aparcaments, clíniques i companyies de telecomunicació a més d’abundants valors dipositats en bancs internacionals.

Wilson Churchill va manifestar que el càstig pels crims de guerra era l’objectiu primordial de la justícia. Ningú pot comprendre que els hereus de Hitler, Mussolini, Hussein o Ceausescu puguin rendibilitzar uns béns hereditaris espoliats a la ciutadania. Però Espanya continua sent diferent. Els membres de l’executiu, els jutges i els partits polítics tenen prohibit procedir en justícia contra els hereus de Franco. Els diversos governs en aparença progressistes de la catòlica Espanya continuen imposant el pacte de l’oblit i el perdó que van negociar els hereus del dictador amb el Partit Comunista, el Rei Joan Carles I i el Govern de Felipe González durant la transició.