EXIMIS IGNORANTS

Als nascuts a la dècada dels 30 del segle vint els hi deien els nens de la guerra. Mai van entrar en combat, però si van ser deixebles de la por, la fam i la metralla. A Franco el preocupava més que parlessin català que la gana, el fred i l’angoixa que passaven. El dictador va creure sempre -el Rei Borbó opina igual- que l’independentisme condueix irremeiablement al comunisme, destructor de la unitat i grandesa de la pàtria. A l’escola se’ls va practicar la censura històrica. Els llibres de text ometien qualsevol referència a la Generalitat, a l’execució de Companys, als afusellaments del camp de la Bota o als cupons del racionament.

La censura franquista va mutilar cançons, tallar pel·lícules i aniquilar il·lusions. Però la condemna de la historia  va deixar en blanc, durant dos segles, la memòria de milions de personas d’aquest país. Per aixó molts ciutadans ignoren que el 6 d’octubre de 1934, Lluís Companys, va proclamar la República Catalana. Aquell dia, el President de la Generalitat, va assumir el poder a Catalunya i va proclamar l’Estat Català de la República Federal Espanyola. Escasses hores després el Govern de Madrid va reprimí mitjançant les armes, aquella rebel·lió popular.

Van ser detinguts, entre altres, els membres del govern i tots els diputats, alcaldes i regidors implicats a la insurrecció. L’exèrcit va sufocar ràpidament l’aixecament. Sense possibilitat de victòria, els consellers de la Generalitat van rendir-se. El Tribunal, per catorze vots contra set, els va condemnar a trenta anys de presó, mal que es van formular cinc vots particulars a favor de l’absolució. Els objectors van considerar es tractaba de un acte polític, lícit i sense contingut penal. Mentrestant, l’Estatut era suspès i la Llei de Contractes de Conreu va ser anul·lada. Uns fets molt similars als del judici del procés de 2019. Les diferències foren les següents: la gran professionalitat dels advocats, negociadors i mediadors dels inculpats de 1934 per trobar solucions polítiques a l’afer, en contra de l’activitat amateur i poc rigorosa dels mediadors del 2017 que encara avui no han conseguit cap solució.

A diferència del judici del procés, en què tots els lletrats eren amics i coneguts dels inculpats, al govern Companys el van defensar figures insignes del món polític i social de tota Espanya, escollits a consciencia. Ángel Ossorio y Gallardo, Mariano Ruíz-Funes, Luís Jiménez de Asua, Augusto Barcia i, Eugenio Cuello Calón, el diputat socialista que va redactar el codi penal de 1932, integraven l’equip. Tots ells eren advocats humanistes, enemics de  tecnicismes i de la fredor del dret. L’estratègia de defensa fou la politització del cas per crear un judici d’opinió. No van plantejar la causa com un enfrontament entre Catalunya i Espanya, sinó contra el despotisme de la Lliga de Francesc Cambó i de la dreta españyola. El dia 6 de juny els acusats van ser condemnats a 30 anys de presó per rebel·lió mal que, com els advocats eran grans negociadors, pocs mesos després, Manuel Azaña, president del consell de ministres, els va amnistiar. Companys va recuperar la presidència de la Generalitat i el govern va ser restablert en olor de multitud.

Ara tot ha canviat. L’alliberament dels presos després de dos anys de captiveri, el retorn dels exiliats i la celebració d’un referèndum està en mans de dos eximis  ignorants. Gabriel Rufián de qui Ramón Cotarelo va dir que ‘era més espanyol que la cabra de la Legió’, representa a ERC. No té altres estudis que un parell de cursos de graduat social a l’Escola de Treball i va fe feines esporàdiques al ‘Corte Ingles’. I Adriana Lastra, l’apoderada del PSOE a recer de Pedro Sánchez, no ha treballat mai però ha anat acumulant milions des de l’Executiva Federal del seu partit. Frank Capra, en les seves pel·lícules,va exaltar el somni americà. Per aixòi enalteixo a tot aquell que d’oficinista passa a ser gerent d’una empresa, però ni la política ni els partits que la controlen es poden confondre en una fàbrica de betes i fils.

ELS FARSANTS DE LA POLÍTICA

Són molts els ciutadans que afirmen que la política s’ha convertit en un circ després dels contrasentits que va cometre Pedro Sánchez per a no pactar amb Pablo Iglesias i promoure unes noves eleccions. La vida publica, s’ha transformat en una lona de tres pistes en la qual els que hi treballen pateixen un estat de desgast i deterioració immensurables. Les raons que van generar el resultat no desitjat de Rivera, Iglesiasi Errejón en els passats comicis, van ser manifestes: el cansament dels votants, les moltes fal·làcies que es van dir durant la campanya, i els cruels i despitats insults als sobiranistes. Dues raons van ser suficients per justificar el malencert de Sánchez. Les negatives constants a reunir-se amb Quim Torra, i l’exhumació de Franco del ‘Valle de los Caidos’ que li va costar més de cinquanta escons a favor de VOX. Aquestes dues bagatel·les electorals del president, van promoure per part del món independentista, noves, multitudinàries i radicals accions de protesta contra la sentència del procés.

El que el poble no comprèn és que els polítics diguin avui blanc i demà negre. Ningú es creu el dogma de fe que Pérez Rubalcaba va proclamar al Congrés de Suresnes, l’any 74: “La definitiva solució del problema de les nacions que integren l’Estat Espanyol –va dir- es resol reconeixent el dret d’autodeterminació”, una doctrina ara vilipendiada pels barons del PSOE. És manifest, també, que tant el conservador Rajoy, com el socialdemòcrata Sánchez, secundats pels seus fidels servents Llarena, Marchena i els altres jutges polititzats del TS, han avivat la flama de l’odi, la crispació i la intransigència del poble català. Si la política “és l’art de governar un país” o, com va dir Azaña, “l’estadi més elevat de la cultura”, a l’Espanya postfranquista del rei Borbó aquesta honorable disciplina mai ha existit.

La replica més clarificadora i contundent a les indiscriminades agressions, físiques i morals als ciutadans de Catalunya, la va formular, sorprenentment, Torra en el seu al·legat final del vergonyós judici per desobediència promogut per VOX. Torra, va passar de ser inculpat a Fiscal. Va fer una anàlisi magistral, imparcial i crític del procés, que els membres del Tribunal van haver de cruspir-se amb patates fregides. Tampoc podem oblidar-nos dels autèntics protagonistes d’aquesta història, les víctimes propiciatòries dels tres poders representats per governants que a mesura que passa el temps es converteixen en funcionaris. He conegut jutges polititzats i diputats de tots colors. Advocats sense clients, empresaris fracassats, gents sense ofici ni benefici, oportunistes o demagogs, sense voluntat ni vocació, que han degenerat en politicastres per subsistir a la vida.

Altres ho fan per satisfer la seva vanitat en la creença que ser mandatari públic comporta l’admiració, el respecte i la submissió dels altres. Però els ciutadans van abrigar contra ells, sentiments violents de repulsió i d’odi. Crec en la política, però abjuro del sistema corrupte que la regenta, i tinc fe en la justícia, però no amb els magistrats que l’administren. Aquest és l’autèntic problema de l’Espanya regida pels Borbons. Els ciutadans no entenen que Sánchez i Iglesias, després de dir-se el nom del porc, s’abracessin com vells amants. No es tracta de cinisme. La realitat és una altra. Tots dos líders, a la fi, van aprendre la lliçó. Sabien que si no pactaven, es produirien, inexorablement, unes terceres eleccions i que aquesta vegada les guanyaria la ultradreta.

Si els canvis de criteri són possibles en política avui ha arribat l’hora d’aplicar el sentit comú, la primera i principal constitució dels països democràtics basada en el senderi, la sensatesa i el raciocini. ERC ha de fer allò que molts independentistes no volem. Pactar amb Sánchez perquè pugui ser investit com a president d’un govern d’esquerres fent front al rebuig dels seus correligionaris més neòfobs i de la dreta reaccionària del PP, VOX i Ciutadans. Però és l’única solució. Si no fos d’aquesta manera, Catalunya deixaria de tenir un Govern propi per a convertir-se una colònia, com ho van ser Cuba, Puerto Rico o Filipines, marcada per la severitat de la llei, ocupada per l’exèrcit espanyol, subjecte a una repressió virulenta i arbitrària, jutjada gratuïtament per sedició, privada d’un parlament propi i amb una dependència tirànica i absoluta de l’opressor.

EL COMPLOT DELS TRES PODERS

Del miler de bajanades que s’han dit per part de polítics sobre els tres poders, el més estúpid i ximple, ha estat la frase de la ministra de Justícia, Dolores Delgado, assegurant que “s’estan fent els passos adequats perquè Bèlgica accepti lliurar a Carles Puigdemont”. Una dissimulada declaració de guerra fruit de la insensatesa i la incultura. Com a justificació, Delgado, va destacar que la cooperació jurídica a Europa “funciona bé perquè compta amb l’OEDE”, un sistema molt àgil per practicar extradicions. Fernando Grande-Marlaska, li va fer costat. “Confio absolutament en què la Justícia de Bèlgica respondrà positivament, va recalcar. Si som part de la Unió Europea, si tenim l’ordre europea de detenció i lliurament és perquè ja tenim ordenaments jurídics absolutament homologats els uns amb els altres”.

Resulta inexplicable que Dolores Delgado, jurista de prestigi, que quan era fiscal de l’Audiència Nacional es va oposar al lliurament a Suïssa de l’informàtic Hervé Falciani, hagi dit aquesta atrocitat. Però el que no sap la Ministra és que el Govern no es pot interposar davant les tasques de la justícia. Respecte a Grande-Marlaska no és d’estranyar que hagi revalidat aquella salvatjada. Acabava de difondre que “la violència a Catalunya ha estat de major impacte que la del País Basc”. Rajoy va donar sepultura a la política en substituir-la per la justícia. El cost va ser molt alt: va haver de plegar com a President de l’Estat espanyol. Des d’aleshores la política la va dirigir el TS. La incapacitat i apatia de Rajoy per a resoldre problemes polítics, el va dur a deixar en mans de la justícia el blindatge de la monarquia borbònica i la defensa de la unitat d’Espanya. Una prova irrefutable de la falta de separació dels tres poders i un fet execrable que va invalidar la democràcia a Espanya, en confondre l’executiu amb el judicial. En conseqüència, una decisió que podria convertir al jutge Llarena i als magistrats de la Sala Segona del TS en presumptes prevaricadors.

L’Espanya borbònica mai va ser un estat de dret. Segons Montesquieu, la democràcia moderna es fonamenta en l’autonomia dels que fan les lleis, dels que governen i dels que jutgen.En un estat de dret aquests tres poders han de ser sobirans. Però a l’Espanya borbònica aquestes tres forces mai van coexistir amb autonomia. Montesquieu ho raona així: “L’experiència ens ha ensenyat que hom que té poder abusa d’ell. Per evitar-ho només hi ha una solució. Disposar les coses amb un tarannà, tant potent com vigorós, que obligui al poder a controlar-se a si mateix”.

Quan els poders legislatiu i executiu convergeixen en una mateixa institució no hi ha llibertat possible perquè, si això passés, el Govern promulgaria lleis absolutistes i les aplicaria al seu gust i propi interès. Tampoc hi ha llibertat quan el poder judicial no està separat del legislatiu i l’executiu. L’actuació del jutge Llarena rellevant de facto a Mariano Rajoy, l’encuberta declaració de guerra a Bèlgica per part de la ministra Delgado, i la promesa de Pedro Sánchez d’extradir a Puigdemont, ho verifiquen. Només cal assenyalar el control per part del govern dels organismes que administren la justícia com el TC o el Consell Superior del Poder Judicial que, en teoria, els fiscalitzen a pesar de ser tots anomenats pels partits polítics majoritaris. Quan s’exercita aquesta pràctica funesta, el TC es transforma en un servidor del Govern atès que els seus membres perden la seva independència i llibertat.

Ara qui ha posat la cirereta al pastís ha estat el mateix Pedro Sánchez. Finalment, el Govern d’Espanya ha reconegut la inexistència de la separació de poders. El candidat socialista s’ha compromès a portar a Carles Puigdemont de retorn a Espanya per que sigui jutjat per sedició i malversació de fons. La Fiscalia de l’Estat – ha dit – depèn de l’Executiu. Sánchez ha garantit que el poder compleixi la promesa feta durant el debat electoral. El seu procedir ha causat sorpresa i estupefacció als fiscals del Suprem. A mi m’ha produït una gran satisfacció. Per primera vegada el mateix Executiu ha reconegut que a Espanya no hi ha separació de poders. L’estultícia i deixadesa de les declaracions de Sánchez i els seus col·laboradors –Llarena, Marchena, Zaragoza, Delgado, Madrigal, Grande Marlasca i la resta dels seus responsables, ha demostrat que els que governen prefereixen fer-ho amb el mateix despotisme totalitari amb què obrava Franco. La seva política, execrable i repulsiva, anteposa la dictadura i la tirania, a la llibertat del poble i a la democràcia.