SANFERMINES,SÍ! VIOLACIONS, NO!

Una hàbil maniobra feixistoide i masclista ha impulsat a milers de ciutadans navarresos a titllar al moviment feminista de fomentar un front anti Santfermins un argument fal·laç i enganyós. Això m’ha obligat a llançar un missatge d’esperança i il·lusió al poble, no només de Pamplona sinó al de tot l’Estat espanyol, posant de manifest la veritat perquè les pretensions de les organitzacions activistes pro igualtat de drets entre dones i homes mai han rebutjat els Santfermins. S’han rebel·lat, això sí, contra el tribunal que va dictar la fatídica sentència que va deixar en llibertat els membres de ‘La Rajada’ amb el vot particular d’un jutge anomenat Ricardo Javier González autor d’un pamflet abjecte, calumniós, degradat, brut i retorçat, escrit amb un estil més propi dels vells fulletons pornogràfics d’abans que d’una moderna crònica forense.
El tal González encara pretenia més: l’absolució dels violadors. Els magistrats de Pamplona es van tornar a cobrir de merda. El jutge dissident, un home de mirada extraviada amb ulleres i poblada barba, no és més que un fill natural de la cultura masclista, retrògrada i nacional catòlica dominada per la repressió sexual del franquisme que li va impedir apreciar en la víctima indicis de rebuig, disgust, fàstic, repugnància, mal, por o descontentament. El seu pudent informe va negar l’existència de delicte sexual de cap mena, atès que, segons la seva patològica percepció, pròpia d’una mentalitat obsessa i monomaníaca, tot es va desenvolupar en un ambient amigable i cordial de “gresca i alegria”. En altres paraules: la víctima s’ho va passar d’allò més bé mentre la violaven els cinc energúmens de ‘La Manada’. La jove víctima no va patir res, al contrari, es va tornar boja de plaer.

Les meves paraules a molts de vosaltres us poden confondre. I els “encierros“?, i les curses de braus? Avui aquesta matèria queda aparcada perquè aquest no és el moment de fer valoracions respecte a la lídia de bestiar en places, o sobre els encierros populars, ni relatius a les algarrades de braus, bous de foc, o matances de porcs. Són temes de summa importància que no han de barrejar-se amb les festes de Pamplona, com han fet els partidaris de la unitat d’Espanya d’ideologia ultradretana, per intentar confondre espúriament amb els seus falsos fonaments al moviment feminista.

Els fets anteriors als Santfermins es poden resumir així:

Van ser moltes les dones que van sortir als carrers de Pamplona sota el lema “néixer dona no ha de ser un desavantatge”. Nenes, adolescents, mares, solteres, divorciades, àvies, treballadores, empresàries, mèdiques, etcètera. Segons Carmen Garde, la resposta de la manifestació va ser massiva. El dia del ‘chupinazo eren a la plaça del Castillo, on 35.000 ciutadans i ciutadanes festejaven l’inici dels Santfermins. El color violeta es va veure en cintes, perruques, mocadors, banderes, globus i ventalls. Elles, les feministes de Pamplona -‘Mujeres navarreses contra la violència sexista ‘,’ Bilgune feminista’,’ farrucas ‘, o’ GoraIruñoe entre altres associacions, reclamaven unes festes igualitàries i  lliures de qualsevol agressió masclista. Aquests col·lectius, van rebutjar la proposta de les germandats feministes espanyoles de vestir de negre, com ho van fer l’Emma StoneNicole Kidman, Salma Hayek, Meryl Sleep i moltes altres, als Globus d’Or i als Oscars de 2018, com a protesta per l’assetjament sexual que pateixen les actrius de Hollywood per part de directius i productors, reivindicació idèntica a la de les feministes espanyoles. Les pamploneses ho van fer per no deslluir els Sanfermines i per poder ‘prendre les places, rient, ballant, gaudint de les festes com ens donés la gana’.

Els que sí que van intentar convertir els Santfermins en una batalla campal van ser els fatxes de sempre. Nostàlgics franquistes, falangistes tronats, intolerants integristes, dèspotes immobilistes … Aquests sí, que vestien amb roba fosca i duien les cares tapades. Quan faltaven quinze minuts per llançar el ‘chupinazo‘ van calar foc amb bengales i altres artefactes explosius, i llançar pedres contra els que esperaven davant de l’Ajuntament l’inici de les festes. La resposta va ser immediata. Es van entonar cants com ‘Borroka dóna bide bakarra‘, crits de ‘Gora ETA’ i ‘Euskal presoak‘ (La lluita és l’únic camí, Visca ETA i els presos bascos) per elements de l’Esquerra Abertzale, mentre s’iniciava una batalla campal entre cartaginesos i romans. La Unitat d’Intervenció de Navarra, composta per membres de paisà i altres uniformats que anaven armats fins a les dents, van aconseguir controlar la situació.

Continua llegint «SANFERMINES,SÍ! VIOLACIONS, NO!»

UNA MONSTRUOSA MANADA DE BÈSTIES SALVATGES

Després d’una sentència incongruent, parcialment condemnatòria, amb el vot particular d’un Magistrat anomenat Ricardo Javier González autor d’un pamflet abjecte, calumniós, degradant, brut i retorçat escrit amb un estil més propi dels vells fulletons pornogràfics que d’una moderna crònica forense, els togats de Pamplona es van tornar a cobrir de merda. El tal González, un home de mirada extraviada sota les ulleres i barba poblada, fill d’una cultura masclista, retrògrada i nacional catòlica dominada per la repressió sexual que va impedir-li apreciar, respecte a la víctima, besllums d’oposició, rebuig, disgust, fàstic, repugnància, sofriment, dolor, por o descontent. El seu desbaratat informe nega l’existència de cap delicte sexual, atès que, segons la seva patològica percepció, pròpia d’una mentalitat obsessa i monomaníaca, tot es va desenvolupar en un ambient de “jolgorio i regocijo“. En altres paraules: la víctima s’ho va passar d’allò més bé, mentre la violaven els cinc energúmens. No va patir gens.

A partir d’aleshores tothom es va convertir en expert en delictes sexuals, en especial els comunicadors de les teles, transmutats en metges forenses diletants i en advocats criminalistes experts en crims provocats per la carnalitat i la libido o en jutges falsaris de tota mena. Savis d’opereta que adoctrinen i alliçonen al poble des de les televisions més reaccionàries de la premsa del cor. Mestres del coit, professors de sexe oral, educadors contra els transgressors impulsius, els abusos, la brutalitat i la deshonra. Els únics qui hi han tocat són els col·lectius, institucions i juristes europeus que han aconseguit una multitudinària i universal desposta contra el delirant veredicte i el desconcertant vot de l’embogit Fernández.

Ara, els magistrats de l’Audiència de Pamplona, autors responsables d’aquella inhumana, audaç, incívica i temerària sentencia, han deixat en llibertat provisional als cinc membres de ‘La manada’, un nou disbarat inqualificable que produeix vergonya. Els seus arguments són els que tipifica la llei per tots els tipus penals en general, a) que no hi ha risc de fuga, b) que no es preveu reiteració del delicte i c) que no hi ha possibilitat de destrucció de proves. Es tracta d’una raó mes que el masclisme perdura a la nostra societat i que la protecció de les dones és inexistent. Però el que els savis dels judicis paral·lels de les teles ignoren -com tampoc ho saben els jutges que han dictat la interlocutòria de llibertat-, és el fet axiomàtic acreditat per la Facultat de Dret de Houston, reconegut a tot el món, de què tan sols un ínfim percentatge de violadors (menys d’un tres per cent) reinsereixen, la resta no.

La tesi és molt simple. El violador en sèrie ni es guareix ni pot aconseguir la reinserció. Anthony McQuay, un violador condemnat a cadena perpètua als EEUU, va demanar a la justícia americana que autoritzés l’extirpació dels seus dos testicles a canvi d’obtenir la llibertat. El procés va tenir gran transcendència mediàtica per l’insòlit de la petició. Va arribar fins al Tribunal Suprem. Ho va aconseguir. Mesos després McQuay, ja en el carrer i sense testicles, va cometre un nou delicte de violació malgrat no poder tenir ereccions. Va substituir el seu penis per un pal i, en violar a la seva víctima i aquesta va morir. Pauline Bart, una eminent doctora en psiquiatria va afirmar que “els transgressors de la llibertat sexual una vegada castrats poden seguir perpetrant violacions amb les mans perquè el sexe és alguna cosa que està en el cap i no en les hormones”. Així i tot en alguns Estats de la Unió es van produir legalment algunes extirpacions de penis a demanda dels penats. El resultat va ser el mateix. El TS va revocar per ‘contrari imperi’ la seva pròpia doctrina.

A Espanya va tenir molta incidència el cas de Jose Ignacio Orduña, conegut com “L’Assassí de Lesseps”. Havia estat detingut per violar, robar i assassinar velles però al cap de pocs anys va ser posat en llibertat. Mercè, la seva principal víctima, mai va entendre la raó per la qual unes lleis que no entenia el van declarar reinserit, i caminava lliure pels carrers. No va tardar a esbrinar que altres cinc dones tan ancianes com ella havien corregut la seva mateixa sort. I va plorar amargament, i va repudiar a Déu a qui sempre va voler, per no haver concedit als homes el do de la justícia. Per fi la policia el va atrapar, i l’Audiència li va condemnar a 86 anys de presó com a autor de 7 violacions i 3 assassinats. Els jutges, tal vegada erròniament, el van castigar amb la presó en comptes d’internar-ho en un manicomi del qual mai hagués sortir mai. Al cap de pocs anys, una llei irreflexiva i protectora per als quals com ell forçaven a dones o nens, li va declarar novament reinserit i va ser posat en llibertat. No va tardar a agredir a dues ancianes de 80 i 94 anys.

Aquests són els arguments pels quals els membres de ‘La Manada’ han de seguir tancats a la presó. S’imposa una reforma legislativa per tal de crear establiments adequats (ni presons ni manicomis) per retenir als violadors de per vida si no es reinsereixen. Una altra reforma, a força de millorar la justícia per canviar la mentalitat dels seus servidors, creant institucions per a formar jutges especialitats amb delictes sexuals i atorgar els mitjans necessaris per a metges forenses experts en psiquiatria. Són molts els juristes que sostenen que la solució està a mantenir a aquests monstres en presidi. Per a mi el problema és molt més complex. No es poden acceptar conclusions que restringeixin drets fonamentals per molt justificades que ens semblin. A la reforma que plantejo, s’hi ha de respectar la Constitució. Si són reclusos, han de gaudir dels mateixos beneficis que els altres presidiaris perquè tots són iguals davant la llei. Si no ho són, han de ser internats en centres especialitzats amb les úniques restriccions que la seguretat i el sentit comú aconsellen. Però en cap dels casos se’ls pot infligir penes cruels, inhumanes o degradants com la mutilació, ja que això seria legitimar de nou el turment, la tortura i la pena de mort, uns remeis inacceptables que convertirien a l’Estat en delinqüent.

Belén Esteban, víctima de la desraó i la iniquitat

Podia haver estat la nova ministra de Cultura però Pedro Sánchez no es va atrevir a traure-la de la pantalla petita. El nou President del Govern va formar amb gran habilitat i intel·ligència  un gabinet de ministres excepcional, amb escasses excepcions, per les seves qualitats tècniques i intel·lectuals. Els va embolicar amb cel·lofana per guanyar-se la confiança d’Europa, de les forces de l’oposició, del mateix PP i de la ciutadania, i mantenir-los immòbils i calladets. El discurs aperturista de Meritxell Batet sobre el procés favorable a l’acostament dels ‘presos polítics’ a Catalunya, del que es va desdir fa un parell de dies, i l’obligada renúncia de Màxim Huerta a la seva cartera de Cultura en revelar-se l’existència d’una sentència que el  condemnava per un frau de més 350.000 euros perpetrat a Hisenda temps arrere, proven fefaentment aquesta adveració. La raó per la qual Sánchez va proclamar  Huerta ministre va ser la de captar als millers de teleespectadors addictes als espais mal anomenats del cor, ja que Huerta havia sigut la mà dreta del programa d’Ana Rosa.

Si aquest va ser l’objectiu del nou president del govern, després de la seva obligada dimissi  hauria d’haver pensat en Belén Esteban com a successora, donat el carisma i el magnetisme que indiscutiblement té a “la caja tonta” davant d’altres paràsits de la tongada de brètols i bandarres analfabets que satisfan la majoria de tertúlies i espais de tele escombraria de les televisions privades (i d’alguna pública). Si no ho va fer, va ser perquè els antecedents de la Esteban amb Hisenda han de ser similars o pitjors que els de Màxim Huerta. Però la Esteban, sense els honrosos antecedents familiars d’Inés Arrimadas, la qual va tenir un pare torturador de la “brigada político-social” i un oncle governador civil al servei del dictador, hauria estat una gran ministra pel seu amor a la unitat nacional i el seu odi irracional a Catalunya similar al d’en Borrell.

Tots dos, Huerta i Esteban, tenen currículums molt semblants. Novel·lista, comunicador i periodista el primer i escriptora, l’altra encara que més difusora dels ‘dimes y diretes‘ i divulgadora d’intimitats, confidències i xafarderies a Sálvame, que una altra cosa. La Esteban ha aconseguit el record de vendes amb el seu patracol ‘Ambicions i reflexions’ escrit (segons ella, va ser el corrector) un altre llicenciat en lletres de pacotilla, Boris Izaguirre, superant l’últim record de vendes de Vargas Llosa. Un bon currículum per a ser ministre en el país de les meravelles. Màxim, als qui alguns han batejat ja com ‘Màxim, el breu’, en dimitir del seu cárrec va afirmar: “Me’n vaig perquè el soroll de la gossada no trenqui el projecte de Pedro Sánchez”, una intervenció molt criticada per la seva antiga companya Ana Rosa Quintana a la qual va replicar “per a defensar allò a què aspires, de vegades, és necessari retirar-se”. És a dir, tant se val  que sigui ell o la Esteban la víctima de la desraó.

Pel que fa al trasllat de presos a presons catalans, el jutge Llarena l’hi ha posat fàcil al nou govern de Pedro Sánchez. El súper jutge instructor de la causa general contra els presumptes rebels independentistes s’ha inhibit a favor del Ministeri de l’Interior. Ho ha fet fastiguejat de confrontacions amb la justícia europea davant qui haurà de comparèixer com a codemandat en dos plets civils promoguts per Puigdemont i el mateix fiscal belga, i davant el temor de ser inculpat pel Tribunal Suprem arran de la querella per prevaricació que li han formulat ‘Querellants per la República’, un col·lectiu integrat per milers de ciutadans de Catalunya. Però també l’ha motivat que el nou titular d’Interior sigui Sánchez Marlasca, un magistrat facciós i ultraconservador pròxim al PP que mai advocarà per a complir amb el que ordena la llei, traslladar als presos a  presons  més propers als seus domicilis. També sap que l’ultraespanyolista Borrell,  que es mossega els llavis de tant riure quan es refereix als polítics catalans reclosos en Estremera o Soto del Real i que parla sempre de desinfectar als catalans com a profilaxis, protegirà la unitat nacional més que a la seva pròpia vida.

No voldria veure el que no hi ha, però tot apunta a l’existència d’una nova dissensió repleta d’hostilitats i conflictes entre Catalunya i Espanya. Ni Robles, ni Borrell, ni Marlasca ni el nou titular de cultura José Guirao (són conegudes les seves túrgides i violentes manifestacions contràries al procés) toleraren qualsevol aproximació entre tots dos estats. Mentre les ministres Carmen Calvo Jesús MonteroDolores Delgado, Meritxell Batet o Magdalena València, totes elles de reconegut prestigi internacional en cadascuna de les seves branques, romandran impotents i impassibles davant qualsevol decisió contra la llibertat i els drets humans per a no danyar al partit, al resultat d’unes noves eleccions o al mateix Pedro Sánchez.