EL POBLE ÉS QUI VOL LA INDEPENDÈNCIA. ELS PARTITS POLÍTICS, NO!

La multitudinària, contundent i cívica resposta de la ciutadania a l’aniversari del 20 de setembre passat, en què va donar inici la repressió, venjança i ocupació de l’Estat espanyol a Catalunya em dóna pressa a escriure aquest article. La magistrada Carmen Lamela, una inquisidora immoral i prevaricadora al servei del Govern del PP va empresonar sense cap causa a Jordi Cuixart i Jordi Sánchez líders de l‘ANC’ i ‘Òmnium Cultural’, respectivament. Lamela, magistrada condecorada per la Guàrdia Civil i el Ministeri de l’Interior va confinar a nou consellers del Govern i va ordenar la detenció dels restants. Núria de Gispert, jurista de prestigi i expresidenta del Parlament català, la va cridar “canalla d’extrema dreta i Roïna”. Lamela els va enviar a tots a la presó com a autors d’un delicte de sedició ‘per encoratjar a les masses a dur a terme el referèndum independentista convocat per al primer d’octubre pel president Puigdemont’. Els ‘Jordis’ segueixen a la presó malgrat que, per activa i per passiva, s’ha demostrat amb enregistraments televisius fins i tot, que la seva iniciativa no va ser altra que suspendre la concentració i instar a les masses a abandonar el carrer.

Continua llegint «EL POBLE ÉS QUI VOL LA INDEPENDÈNCIA. ELS PARTITS POLÍTICS, NO!»

¿HA FITXAT, “LA SEXTA” ,A JOAN TARDÀ COM A COMENTARISTA D’OPINIÓ?

Va ser el President Lluís Companys qui,el 1934, va fundar ‘Esquerra Republicana’, un partit progressista, innovador i modern que aspirava a aconseguir el reconeixement de Catalunya com a nació, la defensa dels drets civils dels seus ciutadans, la justa distribució de la riquesa i la protecció de les prerrogatives laborals dels treballadors a través de la llei. Els seus dirigents i mandataris, no rebien cap estipendi pel seu treball encara que si, dietes i, en comptades ocasions, petites assignacions. Però, amb el pas del temps, ERC es va anar convertint en un partit conservador, buit de contingut a la pràctica, decadent i abjecte gràcies a l’interès d’enriquiment d’alguns dels seus. Els diputats d’aquesta formació a les Cortes Generales perceben 4 milions d’euros a l’any en concepte de sous, subvencions parlamentàries, i ajudes estatals per a despeses ordinàries de funcionament i seguretat. Però el que s’endú la pitjor part és la seva manca d’ideologia esquerrana i revolucionària d’acord amb els postulats del segle XXI. Ja no és una facció independentista i un referent republicà del nostre país davant d’Espanya. S’ha convertit en un aparell burocràtic i tendenciós, que actua en contra de la voluntat popular.

Continua llegint «¿HA FITXAT, “LA SEXTA” ,A JOAN TARDÀ COM A COMENTARISTA D’OPINIÓ?»

JUANA RIVAS VÍCTIMA D’UN JUDGE MASCLISTA, DÈSPOTA I CRUEL.

Els jutges han de dictar les seves sentències “expressant, després d’un encapçalament, els antecedents, els fets provats, els fonaments de dret i, finalment, la decisió”. Així ho estableix la Llei Orgànica del Poder Judicia. Però, són molts els togats que prenen partit a favor d’una de les parts, convertint les seves sentències en fervents articles d’opinió. Justifiquen condemnes injustes amb afirmacions subjectives, apreciacions no contrastades, raonaments equívocs i ermes conjectures. Un dels exemples recents d’aquesta pràctica nefasta ha estat l’arbitrària, abusiva i despòtica sentència dictada per Manuel Pineda en la que  condemna a Juana Rivas a cinc anys de presó, sis més d’inhabilitació per exercir la pàtria potestat sobre els seus fills, a l’abonament d’una indemnització de 30.000 euros pels danys morals i materials causats a la seva exparella, i al pagament de les costes processals.
Com recordaran, Juana Rivas no retornava als seus fills al pare de les criatures, l’italià Francesco Arcuri, perquè, segons va declarar en el judici, tenia raons suficients per fugir d’Itàlia davant el maltractament a què estaven sent sotmesos per part del seu antic company sentimental. El jutge Manuel Piñar de Granada, ha donat la raó gairebé íntegrament a les al·legacions de la defensa d’Arcuri amb arguments arbitraris, predeterminats i absurds, en un intent de justificar la seva condemna a Juana Rivas. El peculiar jutge valora els fets a la seva manera. Afirma,  en la seva resolució, que el 12 de juliol de 2016, quan Joana va interposar denúncia per maltractaments a ella i els nens contra Francesco Arcuni, ja tenia presa la decisió de no retornar amb els seus fills a Carloforte (Itàlia), una presumpció del clarivident jutge de cap manera acreditada.
En l’acte del judici la inculpada havia afirmat “que no va tornar perquè no volia viure sota la tortura de Francesco“, i tot i que “era conscient que la justícia li anava a reclamar els nens, no creia possible que l’obliguessin a entregar-los, ja que el pare la maltractava i els havia de protegir”. Afegeix el sagaç magistrat en la seva sentència, convertida en article d’opinió, que “l’acusada no ha acreditat haver patit maltractaments entre 2009 i 2016, de manera que ni tan sols els havia denunciat. No obstant això afegeix sorprenentment que, “la veritat és que, el 2009, el Jutjat penal 2 de Granada va condemnar per un delicte de maltractaments a Francesco Arcuri en estimar provat que estant aquest  al costat del fill comú de 3 anys, en el domicili familiar de Granada, a les 5.30 del 7 de maig de 2009, va arribar Joana i ell li va demanar explicacions sobre on havia estat tota la nit. Això va motivar una discussió entre tots dos, en el curs de la qual, ell va colpejar a Juana.
La inspiració, una mica confosa de l’estrany jutge, segons sembla es tranquil·litza quan concep, i així el manté en el seu veredicte, que “després d’aquest incident la parella es reconcilia sense que s’iniciï cap procediment contra Francesco per maltractaments, tret -això sí – la denúncia que ella interposa el 12 de juliol de 2016, a Granada, quan va començar a mostrar excuses per no tornar a Itàlia […]. En el seu dictamen judicial Manuel Piñar afirma “Que com Joana no ho va explicar en l’acte de la vista no es comprèn que si va ser maltractada a Itàlia entre 2012 i 2016, al nivell que ella va dir, de tortura i terror, no denunciés a  cada moment en què es produïen els diversos episodis que van tenir lloc. ”

A partir d’aquest instant el vident togat va extraient les següents conclusions en la Sentència que, pel seu indubtable interès, cito textualment:

Continua llegint «JUANA RIVAS VÍCTIMA D’UN JUDGE MASCLISTA, DÈSPOTA I CRUEL.»