UN LERROUX DE VIA ESTRETA

Albert Boadella va trair a tots els seus. Als amics, als companys, al seu país, als qui més l’estimaven llevat de Dolors Caminal, la seva amada esposa. Era un mal actor però tenia el do d’apropiar-se de la inventiva dels altres. Així van néixer ‘Els Joglars’ un grup de teatre amb mètodes, criteris i preceptes compartits. Les locucions i girs dramàtics es creaven entre tots. Vint-i-cinc anys després d’haver estat injustament empresonat pel cas ‘La Torna’, Boadella, segueix proferint paraules com malparits, fills de puta o burros de merda, a tots els que el van protegir. No va ser aquesta l’única deslleialtat de Boadella. El seu egocentrisme patològic i el seu comportament esquizoide li han portat a extrems irracionals.

Va viure a Jafre, un poblet de l’Empordà, a on tenia una carpa on assajava els seus espectacles. Això va succeir fins que els seus veïns li van demanar a Mossèn Joan Planelles que col·loques una Estelada al campanar de l’església, cosa que el rector va fer. Boadella es va sentir ultratjat, vilipendiat i ferit en el més profund de la seva anima. A les hores ja era un espanyolista convençut. Aquest va ser el principi del cisma de Jafre. La seva dona, va escriure al bisbe de Girona, Francesc Pardo, per protestar per l’Estelada penjada al campanar. El prelat es va oferir a tenir una reunió amb ella, però Dolors Caminal va exigir explicacions públiques. Mossèn Planellas, directament al·ludit, va explicar que l’havia penjat perquè el poble li ho havia demanat i que ‘si la família Boadella volia, era lliure de penjar la bandera espanyola a casa seva’.


La conclusió de la discòrdia comunal dels habitants de Jafre va ser molt positiva pel Mossèn Planelles a qui el Papa Francesc va anomenar bisbe de Tarragona mentre que Boadella fugia cap a Madrid. A la capital del regne va ser acollit per Esperança Aguirre, a les hores Presidenta d’aquella Comunitat, com un proscrit de la justícia catalana. El PP li va donar feina, fama i diners. Més tard va constituir una associació de ‘botiflers’ anomenada ‘Ciutadans, integrada per Arcadi Espada, Fèlix de Azúa, Francesc de Carreras i Xavier Perenicay entre altres il·lustres espanyolistes de pro, apadrinats, tots ells, per Martín Ferrand, Jorge Trías Sagnier i Esteban Gómez Rovira. L’únic objectiu de Boadella era la venjança. Volia arremetre contra les persones i les institucions de Catalunya que no van premiar la seva genialitat amb honors, medalles i condecoracions.

Boadella, que es va proclamar a si mateix el bufó del rei Borbó, com un Lerroux qualsevol, va repetir el mateix discurs del PP fomentant un conflicte lingüista inexistent a Catalunya entre els qui parlen català i els que no ho parlen. Va insultar als polítics del Procés i va denunciar la mentida de la persecució del castellà, de la destrucció dels símbols espanyolistes i de l’exercici del dret a l’autodeterminació. Es va permetre dir ‘ruc català’ al President de la Generalitat i a mofar-se de les institucions del país, oblidant que, abans de fer ‘La torna’, havia declarat públicament que era un ‘independentista contumaç’. A més a més, segons ell, s’havia fet mereixedor per mèrits individuals, de la condecoració franquista més preuada, la “Laureada de San Fernando” o com a substitució la Creu de Ferro del Tercer Reich, però cap d’elles li va ser concedida.

Després, seguint el seu costum de concedir-se títols a si mateix, es va proclamar president en l’exili de “Tabarnia”, una entelèquia que es va inventar per recuperar una nova comunitat autònoma espanyola, totalment fictícia, mitjançant fusionar diverses comarques de Tarragona i Barcelona. Llavors va jurar odi etern a Puigdemont. “Catalunya presenta tots els ingredients d’una secta, va dir. Els catalans viuen en un altre món, tenen força, ànim i sang per destruir l’estructura de l’Estat”. Tot seguit, Boadella, es va traslladar a Waterloo, a la porta de la casa de Puigdemont com a ‘president de Tabarnia’ amb l’objectiu de “celebrar una cimera internacional al més baix nivell” entre un president legítim com sóc jo i un caragirat, enganyós i mentidor com és ell”.

Al capvespre de la Diada Nacional de Catalunya, Boadella, es va sentir molt abatut i defallit. Dies abans s’havia desplaçat expressament a Palou, un poblet proper a Granollers, per demanar-li a la Mare de Déu de les Neus, la verge de la pluja, que el pròxim 11 de setembre diluviés a Barcelona. Però la seva plegaria –això ho penso jo- va ser tan jocosa, burlesca i en cap cas escaient, que a la Mare de Déu no li va agradar. Boadella com a còmic mai va ser graciós, com a polític va ser deficient i minso, i com a persona un ximple busca-raons.

LES FANTASIES DEL MOLT HONORABLE

En política gairebé mai guanya el millor. La màxima ‘cada nació té el govern que es mereix’ és certa, però només a mitges, perquè la gran virtut de la democràcia és el sufragi universal. A Quim Torra no el va elegir el poble, el va nominar Carles Puigdemont per Reial Decret. Llavors va baixar del Regne del cel per fer-se càrrec de la Generalitat. En un principi va ser una solució d’emergència per a la causa independentista motivada pel fet que el President i els seus consellers s’exiliessin a Brussel·les, i la resta de mandataris catalans fossin empresonats. Tot va anar bé fins que Torra va parlar per parlar. Xerrava pels colzes sense cap mena de discreció fins a l’extrem de no saber si les seves paraules eren bajanades, fantasies d’un ximplet, o males interpretacions del que li assenyala el president Puigdemont. A l’inici del judici contra els patriotes catalans es va declarar ignominiosament ‘pres polític’. El poble que és savi i aciençat es va adonar que no era una estratega. Va percebre que quan llançava improperis contra la gent era per guanyar adeptes o perquè no descobrissin la seva incapacitat.

Torra, serà jutjat els dies 25 i 26 de setembre pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per un delicte de desobediència o, subsidiàriament, de denegació d’auxili a l’autoritat, ha fi d’inhabilitar-lo. El mòbil, com tothom sap, és haver-se negat a retirar del Palau de la Generalitat una pancarta de suport als patriotes empresonats durant la campanya d’investidura. El judici no té cap sentit. L’Honorable és limitar a exercitar el dret a la llibertat d’expressió. La Junta Electoral Central, entenc que no té capacitat jurídica, ni per tant és competent, per comminar al president d’una autonomia a treure un cartell de la façana d’un edifici per molt oficial que aquest sigui. I menys si el seu contingut no és il·lícit ni delictiu. Però aquesta no és la qüestió d’aquest escrit. L’important per a mi és constatar l’existència d’una nova invasió de les forces polítiques espanyoles al nostre país, en són de guerra. Aquesta vegada van coberts amb togues. Ho fan per prohibir-li al màxim governant d’aquesta nació seguir ocupant el càrrec de President de la Generalitat. Al final del fil i està el president amb funcions, Pedro Sánchez, a qui li fa nosa la intransigència de Torra per la seva investidura. Aquesta és la clau d’aquest nou procés.

Rajoy va donar sepultura a la política en substituir-la per la justícia. El cost va ser molt alt: va haver de renunciar a dirigir l’Estat espanyol. Des de llavors ho faria el Tribunal Suprem. La constant incapacitat i apatia de Rajoy per a resoldre els problemes polítics de la seva competència, especialment el procés independentista de Catalunya, li va impulsar a deixar en mans de la justícia el blindatge de la monarquia borbònica i la defensa de la unitat d’Espanya. Una prova irrefutable de la falta de separació dels tres poders instituïts per Montesquiu i un fet execrable que va invalidar la democràcia a Espanya en confondre l”executiu amb el judicial. En conseqüència, una decisió que podria convertir al jutge Llarena i a la resta de magistrats de la Sala Segona del TS en possibles prevaricadors.

La resposta del Molt Honorable president de la Generalitat no es va fer esperar. Afirmacions un pèl irreflexives, exclamacions de disgust, queixes arbitràries. Torra, va deixar anar barrabassades com ‘la justícia només és lenta quan vol’, o acusacions al jutge instructor per actuar amb ”celeritat interessada’. Va fe saber també les moltes irregularitats processals que posen en dubte la imparcialitat del Tribunal. És a dir, va contradir l’opinió generalitzada sobre la lentitud i inseguretat de la justícia, un fet fidedigne posat de manifest per juristes i justiciables que s’ha convertit en el principal motiu de preocupació pel que fa a l’estat de dret. Torra, com aquell qui res, va anar a Madrid per advertir al Govern central que una sentència als presos reiniciaria el procés d’independència. Segur, tranquil i irònic va ratificar el ‘no’ a Pedro Sánchez. La resta com ‘el retorn de Suárez a Pedralbes, ‘ho tornarem a fer’, ‘desobediència civil’, ‘vaga general indefinida’, etcètera, van ser paraules buides, que molts compartim, però sense contingut, ja que, per descomptat, no va concretar el full de ruta.

No obstant això, els assessors d’en Pedro Sánchez es van equivocar aconsellant que comminés, mitjançant el Fiscal General de l’Estat, al TSJC a querellar-se contra Torra per un delicte inexistent. Molts dels ciutadans que van perdre la confiança al nostre President, ara es posaran a favor seu i sortiran al carrer. Perquè, malgrat tot, xerraire o mut, el Molt Honorable Quim Torra, President del Govern de Catalunya, és el primer mandatari d’aquest país, el qual gaudeix dels mateixos drets i atribucions que el seu homòleg espanyol. El poble català és conscient de la falta de resposta dels partits independentistes a les falòrnies judicials d’aquests esclaus de l’executiu espanyol. La ciutadania ha verificat una vegada més que els nostres polítics no desitgen la independència. És el poble qui, cansat ja de ser súbdit d’Espanya, vol formar part d’una república popular, lliure i independent. La seva voluntat indestructible haguera d’haver-hi alertat als jerarques de Madrid de les possibles conseqüències de la seva admonició perquè, com va dir John F. Kennedy en un dels seus discursos, ‘els que fan impossible una revolució pacífica, no podran impedir mai una revolució violenta’.

NIU DE PARÀSITS

La sobtada sortida de to d’Oriol Junqueras sobre la condemna als acusats de l’1-O ha causat desconcert i cert neguit. Junqueras ha dit concretament que la millor resposta al veredicte del Suprem era avançar la data d’eleccions a casa nostra. El líder d’ERC ha apressat a Pere Aragonès, actual Vicepresident de Govern i Conseller d’Economia i el més devot i submís dels seus escolanets (i un ‘trepa’ de solemnitat) a posar-ho en marxa. Tardà ha refrendat, en nom d’ERC, la seva opinió, però els votants no ho han entès. Convocar un plebiscit com a única mesura de pressió contra la imminent sentència dels presos polítics no té cap sentit. La CUP i el mateix president Torra han apostat per “trencar amb Espanya” amb actes de protesta i concentracions pacífiques.

Per la seva part Jordi Sánchez de JxCat, empresonat a la mateixa presó que Junqueras, l’ha replicat dient que “no s’ha d’utilitzar per a fer política de partit la sentència del Suprem com a resposta pública”. Tot això confirma que la divisió de l’independentisme és terminal. Mentre Junqueras vol eleccions i proposa negociar amb el Govern de Madrid, Quim Torra, Carles Puigdemont, i ara, Jordi Sánchez, defensen tot el contrari. Aquest cisma de l’independentisme a Catalunya l’han aprofitat perversament alguns mitjans ultraconservadors espanyols, així com el mateix TS, els unionistes en general, els factòtums del PP que van iniciar el procés i el vergonyós i vil tripartit integrat per Ciutadans, PP i VOX.

Aquest maleït embolic, estès per les xarxes socials, especialment per Rufián, Aragonès, Torrent i el col·lectiu Primer d’Octubre d’ERC, ha fet redreçar el concepte que la major part de la gent tenia de l’estratègia de partits. Ara diuen que la política es troba immersa en un estat molt complicat i confús. No els hi manca raó. És cert que l’han ferit de mort les punyalades que alguns oportunistes, els que la utilitzen per beneficiar-se, li han clavat oblidant que estan al servei del bé comú. Més que estadistes, són politicastres que volen romandre en el poder per a continuar gaudint de les prebendes que els hi van dispensar els vots.

No obstant això, el que ha caigut com una bomba ha estat la publicació pels mitjans de la veritable intenció de Junqueras en convocar eleccions. Segons ells, Junqueres pretén aconseguir la presidència de la Generalitat. El cabdill d’ERC mai ha volgut enfrontar-se al sistema, ni rebel·lar-se contra una injustícia. Els seus interessos de partit han predominat per damunt de la voluntat popular. Els votants estan indignats. A la fi han sabut que Junqueras, Puigdemont, Torra i Artur Mas arremetrien una lluita a mort per a liderar el bloc independentista amb la vista posada en la sentència del procés. Els ciutadans s’han adonat que alguns polítics aspiren només a aconseguir el poder per motivacions il·legítimes: privilegis, diners i prosperitat i que molts partits no son mes que nius de paràsits. Per fortuna no tots són iguals. Saben que a les seves files molts són els que treballen com formiguetes per transformar la societat.

La campanya de la premsa berganta i vil contra Catalunya no s’ha fet esperar. Alfonso Ussía va publicar a La Razón la xifra de participants inscrits per a la pròxima Diada, segons ell “en 2013 superava els 300.000 i ara ha baixat a 37.500″. Fent gala d’una ironia de parvulari nacional-catòlic va afegir que “si em permeten els independentistes, m’apuntaré perquè s’arribi a la xifra de 37.501”. Les organitzacions independentistes van reaccionar rápidament. Eduard Pujol de JxCat i Marta Vilalta d’ERC van fer una crida a la participació. Elisenda Paluzie, presidenta de l’ANC i Marcel Mauri d’Òmnium Cultural, van reivindicar una crida a la unitat dels partits independentistes. Al cap de pocs dies, Quim Torra, Carles Puigdemont i Marta Rovira encapçalaven una reunió a Suïssa amb membres de la CUP i amb alts dirigents d’aquelles dues organitzacions. Res de res. No hi haurà cap estratègia unitària de l’independentisme per fer front a la sentència del Tribunal Suprem. ERC no vol soroll. Vol pactar pacíficament la situació carcelera dels seus empresonats.

Alguns somiatruites pensen que les manifestacions de protesta, retret i queixa que es produiran a Catalunya l’11 de setembre s’aplacaran per causa de la ignominiosa divisió palesa dels partits independentistes. Jo no ho crec. La gent del carrer manté les seves conviccions i el veredicte del Suprem, d’imminent publicació, serà tan repressiu i dur que per si mateix mourà a mobilitzacions. Un veredicte pervers, antijurídic, malèvol i demoníac com a conseqüència de la venjança de l’estat espanyol, l’odi dels que abominen a Catalunya i la preponderància dels magistrats del Tribunal. El motiu és molt simple: quan no es té la raó s’han d’inventar arguments falsos.

El pròxim 11 de setembre la gent sortirà al carrer, passa de partits i partidets. Ho farà per voluntat pròpia, com ho ha fet sempre que s’ha rebel·lat contra la injustícia, l’opressió i la intolerància. Ara clamarà més que mai. La seva protesta és la d’un país que no vol viure sotmès i que reclama, com a drets inalienables vulnerats pel poder funest dels polítics, el retorn dels exiliats, l’amnistia dels presos i la prossecució del procés independentista.