CARTA OBERTA A PILAR RAHOLA:

Barcelona a, 26 de novembre de 2020

A la atenció de D. Daniel Vosseler

Distinguit company:

En la teva qualitat d’advocat de la senyora Pilar Rahola i el senyor Jordi Finestres, et faix arribar aquesta carta oberta amb el prec de què la facis arribar als teus clients. Ho faig, donada la meva condició de lletrat de Josep Maria Loperena, conjuntament amb Pilar Rocu, autor de la novel·la, ‘L’espia del violí’, per recordar-te que el passat 22 de juny vam dirigir un requeriment judicial a la senyora Rahola fent-li saber que la publicació de la seva novel·la ‘L’espia del Ritz’ podia ser constitutiva d’un delicte d’apropiació indeguda de la propietat intel·lectual. Li dèiem també, que la voluntat del nostre client no era la d’interposar cap querella criminal contra ella ni contra ningú, per la presumpta comissió d’un delicte del 270 de Codi penal, sinó la de solucionar el conflicte, de forma amigable i pacífica, negociant amb tú.

La resposta de la senyora Rahola i la del seu col·laborador, el senyor Jordi Finestres, un altre possible responsable de la comissió de l’il·lícit penal referit, va ser la de qualificar la querella de “deliri argumental” i encarregar als advocats del bufet Vosseler (és a dir a vosaltres) la remissió als mitjans d’un comunicat manifesta’n, textualment, ‘que Loperena ha iniciat una campanya “indigna i espúria” amb l’única finalitat de “promocionar-se” en l’àmbit personal’. Li notificaven també al nostre client -un fet absolutament fals- que Columna, Finestres i Rahola, tenien “en curs” una querella interposada contra ell per les “greus calúmnies contra tots tres” i, que, pròximament, hi afegiran una demanda per danys.

Aquesta actitud ens ha obligat a interposar una querella criminal contra els teus clients per la presumpta comissió del delicte exentar -seguint òbviament instruccions del nostre representat-, que el passat 6 de novembre va estar admesa a tràmit pel Jutjat d’Instrucció núm. 26 de Barcelona. El que més ha importunat al senyor Loperena, advocat encara en exercici, es la referencia que la senyora Rahola li atribueix com a motu d’àmbit econòmic, ja que, com és de domini públic, durant tota la seva vida, com advocat de la CNT, va defensar als més dèbils de la societat -treballadors, presos de consciència, manifestants a favor de la pau, polítics contra el sistema, processats injustament, etcètera- moltes vegades sense cobrar-los ni un ral

Ara veig molt difícil arribar a arribar a una solució, amical i extrajudicial, tota vegada que el senyor Loperena esta molt enutjat. No obstant em poso a la teva disposició per intentar un miracle. Si no ho aconseguim els teus clients hauran de declarar, en principi, al Jutjat sobre el presumpte delicte d’a propiciació indeguda d’una idea del nostre patrocinat, inscrita al Registre de la Propietat Intel·lectual el proper 13 de gener amb les conseqüències que una investigació o imputació pot implicar

Rebis el testimoni de la nostra consideració

JAVIER ESPLÁ MOLINA

EL GUIRIGALL DELS POLÍTICS

Un dels personatges més emblemàtics que han marcat la meva vida ha estat Groucho Marx, un còmic surrealista que sortia a escena amb un bigoti extravagant i unes celles desmesurades. Groucho, afectat per la gran depressió, va ser víctima de la cacera de bruixes del senador McCarthy, un llarg seguit de delacions, denúncies judicials, plets irregulars i llistes negres contra persones sospitoses de ser comunistes. Groucho, un cop va dir: ‘la política és l’art de cercar raons fent tasques corruptes per enganyar al poble amb falses promeses i solucions errònies’

La persecució que va patir Groucho, en nom de la seguretat nacional, també les van rebre milers de guionistes, actors i directors de Hollywood. Tots ells foren acusats de ser comunistes, antics marxistes o, simplement, progressistes. McCarthy, en nom dels sagrats principis que salvaguarden al poble americà, va censurar més de 30.000 llibres. Atribuïa als interfectes fets delictius  que mai van cometre perquè, segons ell, no respectaven els drets civils. D’aquí el nom de ‘caça de bruixes’ calcat del Tribunal de la Inquisició de l’edat mitjana on es torturava als acusats perquè es declaressin culpables i no poguessin demostrar la seva innocència.

El que no va preveure Groucho, és que un segle més tard de la mort del senador, les seves tesis feixistes romandrien a tot el món. El maccarthisme no va desaparèixer després dels atemptats de l’11-S. Són molts els polítics pervertits que amb l’afany de fer diners i mantenir el poder, no dubten en divulgar l’independentisme, la xenofòbia i l’anticomunisme, advocant sempre pels «valors tradicionals nacionalistes». Consegüentment s’oposen als drets de les minories sexuals, la llibertat ideològica i les reivindicacions feministes. El nou patriotisme és una resurrecció de la filosofia ‘maccarthisme’ que substitueix el concepte de “comunista” pel de “terrorista”.

Donald Trump que a més d’inepte, mala persona i fatxenda, no hi és tot, s’ha reencarnat amb McCarthy. Per ell la política ha deixat de ser l’escenari del teatre del món per convertir-se en un esperpent. Grouxo va arribar a la conclusió que el món dels estadistes es trobava immers en un estat de misèria impossible de superar. Ara, el poble va més lluny. Considera que els que manen són els farsants que la denigren, servin-se d’ella en benefici propi, oblidant que han de complir amb els condicionants del bé comú. 

Els seguidors de Trump, en el seu afany de recuperar la Casa Blanca posen en pràctica estratègies espúries impròpies d’homes d’Estat. Trump ha anat menjant el coco al poble avivant la flama de l’odi, la crispació i la intransigència contra els valors democràtics.

Els politicastres de tot arreu que secunden tàctiques com aquestes, no són més que una colla de hienes, grimpadors i alimanyes, amb una única finalitat:  romandre en el poder per a preservar les seves prebendes, i continuar gaudint de les camanduleries que els dispensa el sistema.

Quan va esclatar l’alçament franquista contra la República, Groucho va fer Duck soup (literalment sopa d’ànec), un film que satiritza la grotesca condició de la política i la guerra. La pel·lícula descriu l’absurda singladura política del president d’un país, que bé podria ser el nostre, la seva lluita contra la tirànica Espanya i l’abandó de les seves funcions de govern, a fi de fomentar la independència. L’opressor, el fanatisme i el despotisme, deia en Groucho, condueixen a la desaparició de l’Estat. Però també afirmava que la mala gestió dels seus governants pot portar als seus ciutadans a la misèria. Groucho no va conèixer als hereus de Quim Torra, el pitjor president de la Generalitat. No va poder contrastar que l’actual Gabinet, format per ineptes com Pere Aragonès, Chakir El Homrani, Alba Vergés o Meritxell Budó, amb l’excusa de prevenir la pandèmia de la Covid-19, han portat a les cues de la fam a milions de ciutadans.

Aquesta vegada no ha estat Groucho; El Financial Times ha dit que els passos en fals que ha fet Catalunya per gestionar l’epidèmia del coronavirus demostren la falta de preparació i capacitat per governar, i la postura de col·lisió amb el Govern central. Aquesta és la causa que ha provocat la seva incompetència a conseqüència de la guerra oberta entre Junts per Catalunya i ERC. Autònoms, alcaldes, restauradors, botigues, aturats i milers de víctimes, han estat les víctimes d’una actuació sense cap ni peus.

La política de l’absurd, que va desemmascarar Groucho encara es manté vigent. Duck soup és una paròdia sarcàstica sobre l’absolutisme, un crit d’alerta a la insensatesa política, una visió sobre la malaptesa social i un fresc càustic sobre una conjuntura històrica mancada de seny comú, plagada d’hostilitats i tirania.

DOBLE CORRUPCIÓ

A la fi el poble ha pres consciència de la inutilitat i falsedat dels partits polítics. Un exemple és el procés de la fundació de Ciutadans l’any 1996. Quan l’Albert Rivera el va instaurar, no ho va fer, tal com va dir, per defensar les llibertats individuals dels ciutadans enfront de les institucions. Va obrar simplement d’acord amb els seus propòsits, obtenir diners i aconseguir poder, oposant-se al catalanisme de Pujol, sempre des d’una posició constitucional espanyolista. Per aconseguir el que es proposava, es va retratar nu de pèl a pèl, passejant-se pels carrers de Barcelona, i així va sortir als pòsters publicitaris. Rivera va oblidar que en política el codi de conducta és l’estructura institucional que condiciona l’acció col·lectiva. No va acatar dita norma i es va equivocar.

La raó del seu fracàs a l’Estat espanyol que l’obligà a renunciar a la política, va ser deguda, en gran part, a l’elecció dels seus col·laboradors més propers. Un panda de trepes, savis de guardarroba, cucaferes de cartó que aspiraven a ser patums. Va muntar un asil de desvalguts i culs inquiets que passaven d’un partit a un altre com borinots o papallones. Carrizosa, Girauta, Cañas, Arrimadas, Cantó i molts altres. Cap d’ells és conscient que en aquest moment el poble els té por per la crítica realitat marcada per l’epidèmia del coronavirus. Un pànic que ressorgeix com un ingredient endormiscat de la vida pública de les democràcies.

La incontrolable velocitat del canvi de la manera de viure, la pèrdua de l’ocupació, la fam, i el fet de no rebre els recursos socials amb imparcialitat,  van ser la causa del desastre. Els que van votar a la dreta se senten enganyats. Han descobert que els partits han perdut el control de la vida quotidiana. Viuen temerosos de la nova manera d’abordar la vida i al fet que la Covid-19 pugui marcar el seu futur. És obvi que tots els polítics no són més que ninots al servei de ningú.

L’últim fixatge de Ciutadans ha estat Malena Contestí, l’exdiputada de Vox a Balears. D’aquí a poc, Arrimadas, farà saber que Jesús Cuadrado, exdiputat del PSOE a Zamora, i José Miguel Saval, director d’Estudis Superiors de la Generalitat valenciana, ingressaran a Ciutadans. Però el que més  crida l’atenció és el registre de Contestí. La seva sortida del partit de Santiago Abascal, el setembre de 2019, no va ser ni pacifica, ni amable. Ciutadans s’exculpa dient que es tracta d’un compromís amb la moderació i la igualtat entre els espanyols. Això, a la pràctica, vol dir trencar llaços grocs, increpar als sobiranistes, insultar als membres del Govern, o cridar un ‘Viva el rei’ llepaire i trist.

Arrimadas intenta erradicar les pràctiques corruptes que Rivera i Rajoy, un altre perdedor, acostumaven a fer, més pròpies d’Al Capone, que d’estadistes: aconseguir la cooperació de jutges i funcionaris públics per controlar el món de la política. La seva acció més depravada va ser contractar, subornar o comprar a Andrés Betancor, catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra, ocultant al Congrés la seva relació laboral amb el partit. Betancor va ser vocal de la Junta Electoral Central entre els anys 2017 i 2019 mentre percebia un sou milionari del partit de Rivera a canvi de participar en debats i emetre resolucions a favor de l’organització. El nou servent de Ciutadans va promoure a la Junta Electoral resolucions de gran transcendència com l’exclusió de l’expresident Carles Puigdemont, Oriol Junqueras i Toni Comin a la candidatura a les eleccions europees i la denúncia a la fiscalia de Quim Torra per no treure la cèlebre pancarta de la Generalitat.

La portaveu del partit a Catalunya, Lorena Roldán, va assegurar que ignorava si Betancor cobrava del partit, afegint que es tractava d’un fake news de l’independentisme: “Desconec els detalls d’aquesta possible relació -va dir-, però en cas d’existir no seria il·legal. No és més que una altra cortina de fum llançada pel separatisme”. Rivera, de la mateixa manera que altres partits de la dreta espanyola com PP o VOX imiten la reprovable pràctica de Al Capone a Chicago, intenta subornar amb diners o altres privilegis, a la policia, a polítics de l’Estat i a alguns jutges del Tribunal Suprem. Mai s’havia produït una baixesa tan vergonyosa, en temps de pau, en un país que es defineix a si mateix com un l’Estat de dret i democràtic.