MIQUEL ICETA: TRAÏDOR, INCONFÉS I MÀRTIR

Els espies, els 007 de torn que apareixen en les pel·lícules de James Bond, són remunerats pels seus caps polítics amb prebendes o diners. Els talps, infiltrats o quintacolumnistes de qualsevol país, cobren trinco-trinco de les clavegueres de l’Estat. Però no sempre va ser així; el cònsol romà Cinquè Servilio es va negar a gratificar els sicaris que havia contractat per matar Viriato. ‘Roma no paga als seus traïdors’, els hi va dir. ‘El PSOE, sí’, afegeixo jo. Pedro Sánchez, cap de Govern en funcions de l’Espanya borbònica de Felip VI, ha premiat a Iceta per ser un abanderat del federalisme espanyol (sic) nomenant-lo president del Senat, sense el consens del Parlament que és qui té la última paraula. Iceta sempre ha estat el cap de la cinquena columna del PSOE. La regentava ja amb José Montilla entre altres conjurats contra Pasqual Maragall. El recentment desaparegut Alfredo Pérez Rubalcaba, llavors ministre de Governació de Felipe González, els va captar, ensinistrar i posar en marxa.
La Quinta columna està formada per un conjunt de polítics unionistes per obstaculitzar la marxa de Catalunya cap a la seva independència. Els seus membres actuen des de dins de l’aparell d’alguns partits en maquiavèl·lica convivència amb el PSOE o el mateix PP per frustrar el procés independentista iniciat per Maragall. S’infiltren a les files del PSC, ERC o PDeCAT, com a militants per paralitzar i reprimir des del sèu lloc la independència per aconseguir la victòria del règim absolutista. Col·laborant així amb l’estadista de torn.
En l’actualitat, Iceta, principal opositor de l’independentisme, no s’amaga, actua a la vista de tots. Dóna suport al PP, a VOX i a Ciutadans. Ha deixat de liderar un PSC lliure, vagament democràtic i s’ha convertit en servidor a ultrança dels socialdemòcrates espanyols, i en soci de Millo, Albiol, Arrimadas, Carrizosa, Sánchez i l’exministra Montserrat amb qui va corejar el ‘Y viva España ‘en una manifestació unionista. Però Iceta no és un traïdor a la seva pàtria, ni tampoc un botifler, perquè no ha enganyat a ningú. Mai s’ha sentit català. Tan sols és un delator, anodí i renegat, i que com Montilla, se sent espanyol fins al moll de l’os. Cap dels dos guarden ja les aparences.
El Procés es va iniciar amb Maragall quan era president de la Generalitat. El seu principal projecte de govern va ser la reforma de l’Estatut que va canviar de dalt a baix. El setembre de 2005 el Parlament ho va aprovar per majoria. No obstant això la línia dura dels populars, sota la mirada crítica del Rei i la col·laboració d’alguns estadistes socialistes, va iniciar una campanya de desprestigi, assetjament i derroc de la nova llei catalana perquè ‘significava un greu perill per a la unitat d’Espanya’. El mateix discurs unionista de sempre. La resta ja el coneixeu: Maragall va ser defenestrat, víctima del complot de la cinquena columna dirigida per Iceta. Però el redactat definitiu de l’Estatut es va aprovar per dues cambres tot i que quatre anys després el TC, a demanda del PP, ho va declarar inconstitucional.
Miquel Iceta va ser sempre un enemic a mort de Pasqual Maragall. Tots dos provenien de cultures oposades. El primer representava la lleialtat familiar, l’interès per solucionar els problemes dels ciutadans, l’apologia del procés sobiranista davant a l’opressió estatal i la defensa de les minories mentre que l’altre, Iceta, simbolitzava el PSOE, l’ortodòxia, el servei de la causa unionista i la defensa a ultrança de la monarquia i la unitat d’Espanya a la contra del procés català.
Segons “El País”, Sánchez va nomenar a Iceta per mantenir el debat de l’Estat de les Autonomies i promoure la reforma de l’Estatut català i la Constitució. Anabel Díez, autora de l’article, enganya als seus lectors. Els pretén colar una mentida. Iceta ha estat premiat per la seva traïció a Catalunya. Li han pagat pels seus serveis a Espanya amb una propina vil i menyspreable. Un altre acte de terrorisme d’Estat contra aquells que, pacíficament, aspiren a ser ciutadans d’una República catalana, popular, lliure i independent.

CAMPANADES A MORT

Quaranta anys després –diria avui Lluis Llach – el poble es recull quan el lament s’acosta als nostres dies i l’extermini d’una nació persegueix les nostres memòries. Perquè -això ho dic jo- les campanades a mort sonen més fort que mai.

L’autor de ‘L’Estaca’ va lluitar sempre per la igualtat, la democràcia, la independència, la llibertat i la vida. Aquestes van ser les raons que van il·lustrar la seva declaració davant el més calumniós, degradant i vergonyós procés de la nostra història. Llach va plantar cara als jutges. Ho va fer amb elegància, sense posar-se lívid ni mudar de semblant o alterar la veu. Però la seva cara a cara, obert i clar, va fer que els inquisidors d’ofici canviessin de fesomia: les seves faccions es van trencar; els seus trets es van tornar pàl·lids, carallargues i rubicunds. Per un moment van deixar entreveure el seu odi cap a Catalunya.

Quan Javier Ortega Smith, advocat de VOX, va iniciar el seu interrogatori, Llach va denunciar la seva presència en el judici per representar a un partit d’ultradreta i va expressar la seva protesta com ‘ciutadà homosexual, independentista i aspirant a ser-ho de tot el món’. Va donar resposta als tres objectius d’aquest modern Consell del Sant Ofici instituït en 1478 i feliçment recuperat en ple segle XXI pel PP: defensar la fe, perseguir l’heretgia, acabar amb el sobiranisme català i mantenir la unitat de la monarquia borbònica. Els acòlits d’aquell tribunal de la Inquisició li van devorar amb la mirada. El president de la Sala el va reprendre. Ho va fer amb la seva habitual hipocresia i aparent correcció. Però el cantautor català sabia que Manuel Marchena és el successor per dret propi dels jutges inquisitorials que van condemnar a morir a la foguera a milers de jueus, moriscs, heretges, bruixots i homosexuals. Va decidir prestar declaració.

No ho va fer per por sinó que, per contra, va tenir el valor cívic d’autoinculpar-se. Va confessar que va ser ell qui va suggerir a Sánchez i Cuixart, els Jordis, que es pugessin sobre dels cotxes de la policia perquè els veiés tothom i poguessin desconvocar a la multitud. Es va proclamar cooperador necessari del delicte de rebel·lió que proclamen els fiscals. Anys enrere s’havia querellat contra Felipe González quan aquest ja era President de Govern. Va ser una gesta solidària, heroica i sens dubte temerària. En aquells temps, em remunto a 1982, era totalment impossible portar a judici al Rei, al President de Govern i a altres jerarques de l’Estat.

Felipe es va comportar com el que era, un polític barroer, falsari i fanfarró. La gran promesa de la seva campanya electoral va ser promoure un referèndum a favor de ‘No a l’Otan’ però quan va accedir al poder va faltar a la seva paraula, va mentir als seus votants i va dir sí a l’Otan. Llach es va sentir burlat, espetegat i estafat. Hi havia actuat gratuïtament en molts mítings creient de bona fe que el Govern socialista anava a desvincular a Espanya del Bloc de l’Atlàntic Nord per aconseguir un món lliure. Gràcies al conformisme del PSOE la bandera d’Espanya oneja des de llavors a l’OTAN. Però González havia incubat un virus letal al seu partit que deu anys més tard el portaria a perdre les eleccions i passar a l’oposició. .

Ara diria Llach: Assassins de raons, de vides, que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies i que,  en ‘Campanades a mort’, fan un crit per la guerra dels miles de fills que han perdut les campanes negres.

Dit amb altres paraules: L’autèntic camí per obtenir un canvi radical, nacional i polític en el nostre país, és la insurrecció i la resistència perquè la independència d’una nació només s’aconsegueixen així.

LES MEDALLES DE LA JUTGE LAMELA

Li agrada col·leccionar medalles. Les seves preferides són la ‘Cruz de Plata’ de la Guàrdia Civil i la “Medalla al Merito Policial‘ que li va imposar el ministre Zoido del PP. Totes dues van ser el fruit dels reconeixements patris per defensar la seguretat nacional i la tenacitat que posa per empresonar terroristes, facinerosos, escurabosses i rapinyaires. El valor de cada condecoració depèn dels anys de captiveri, soledat i tortura que Lamela imposi en les seves resolucions a les seves víctimes. De vegades s’equivoca; com en el cas de Rosell, Pineda, Besolí, Ramos, Colomer i Ohanessia, absolts per l’Audiència Nacional dels delictes de blanqueig de capitals després de complir 22 mesos de presó -preventiva, és clar- que els va posar el maig de 2917.

Lamela, cristiana vella per la gràcia de Déu, ignora que la captivitat -segons Cervantes- “és el major dels mals que poden patir els homes”. La manca de llibertat, la més ombrívola de les parcel·les de l’aparell judicial, anul·la la voluntat de la persona, la degrada i vexa de tal manera que la converteix en una ruïna física i moral. El poeta Miguel Hernández, un altre captiu de manilles, cadena i caputxó, va escriure: “-les presons s’arrosseguen per la humitat del món, busquen al seu home, el persegueixen, l’absorbeixen i se l’empassen”.

Carmen Lamela va estudiar dret i humanitats a la Universitat Pontifícia de Comillas, una corporació de l’Església dirigida per la Companyia de Jesús. Allà, hauria d’haver adquirit seny i sentit crític per a transformar la societat, fonaments necessaris per aplicar la llei i administrar la justícia, però es va esforçar tant en el seu treball que es va tornar carcerària. El 3 de novembre de 2017, l’Associació Jutges per a la Democràcia va recollir signatures per demanar la seva inhabilitació davant el Consell General del Poder Judicial. “La presó -argumentaren- és un últim recurs i ha de ser utilitzat amb prudència i moderació, però la jutge Lamela la fa servir com a pena de privació de llibertat. L’aplica a preu fet.” Jutges per a la democràcia va recollir més de 160.000 signatures de juristes en tan sols 48 hores.

Una altra de les més reconegudes gestes carceràries de Lamela va ser el cas conegut com La insurgència. La jutge va convertir una vulgar baralla tavernària en una agressió terrorista. Els fets van passar el 15 d’octubre de 2016, en un bar d’Alsasua. Un altercat sense més conseqüències entre dos guàrdies civils i les seves parelles i nou joves de 20 anys que van ser ingressats a presó sense fiança. S’enfronten a penes d’entre 12 i 60 anys de presó.

Les presons han de ser abolides. El legislador del futur haurà d’optar per noves opcions socials per redimir les culpes dels reus. Les conseqüències de la captivitat són infinites: morts per sobredosi, sida, suïcidis, depressions irreversibles … La fiscalia ha d’investigar les causes que les motiven; els jutges de vigilància han de concedir la llibertat als malalts marginals i els funcionaris de presons han d’abstenir-se de practicar la vexació i la tortura per imposar la seva autoritat. Només així els presidis seran menys cruels i degradants tot i que, per dissort, continuaran sent masmorres de solitud.