L’ALTRA CARA D’UN MAL JUTGE

Actualment és un home pròdig i liberal, un ciutadà independent i un demòcrata convençut. O, si més no, ell s’ho creu. Però no sempre va ser així. Baltasar Garzón ha fet de tot al món de la política i del dret. Ha passat de ser el justicier dels GAL a diputat del PSOE; de candidat a ministre de l’Interior i a inquisidor tenaç dels membres de l’ETA, de fals narrador de les seves pròpies proeses, a despietat botxí dels independentistes catalans. Ara, tot al contrari, condemna a matadegolla l’absurd propòsit del TS de repetir el judici contra Arnaldo Otegui, en contra de la decisió del Tribunal d’Estrasburg, i és partidari d’indultar als condemnats pel Suprem.

El seu afany de notorietat és il·limitat. Va obrir una causa general, que ningú li va ordenar, reivindicant els drets dels desapareguts en la Guerra Civil espanyola. Va dirigir l’acusació contra Franco, va processar als generals rebels Emili Mola i Muñoz Grandes i, va acusar Queipo de Llano, ministre de l’exdictador, d’un delicte de genocidi. Tots ells difunts. Per declarar extinta la responsabilitat penal del dictador va requerir al Registre Civil que certifiqués la seva mort, més que notòria. Foren tantes les bajanades de l’exjutge, que l’any 2012, el Tribunal Suprem el va expulsar de la carrera judicial per prevaricador.

La gran batuda de secessionistes reconeguts, que el Jutge de l’Audiència Nacional va dirigir l’any 1992, ha passat a la història com Operación Garzón. Una maniobra política que va tenir la virtut de reagrupar a tots els sectors de l’independentisme català que, des de feia molt de temps, no actuaven conjuntament. La majoria dels implicats eren militants del Moviment de Defensa de la Terra o de Catalunya Lliure. Molts d’ells ja havien abandonat la política o integrat a ERC. L’exjutge de l’Audiència Nacional va posar en marxa un moviment repressiu de neteja per a buidar el Principat d’arcaics unionistes que poguessin enterbolir la presència del Rei durant els Jocs Olímpics de Barcelona.

Superant amb escreix les pràctiques de la temible Brigada Social franquista Garzón va anar molt més enllà que Franco. Amb el genocida, aquests detinguts haurien estat uns dies a presó, mentre que amb Garzón van estar captius durant mesos i, fins i tot anys, abans de ser jutjats per terrorisme i pertinença a banda armada. Garzón, sense tocar pilota, va decretar ordres d’empresonament, fiances carceràries i escorcolls. Excarcerava a terroristes i mantenia a la presó a persones innocents. Es van practicar tortures com en els vells temps. Jordi Pujol, president de la Generalitat, en cerciorar-se de la repercussió pública que van tenir les detencions, va defensar que tothom té el dret a ser independentista i a no ser detingut ni processat per aquest motiu.

El setmanari El Temps va publicar un manifest, encapçalat per Miquel Martí i Pol, exigint la llibertat dels arrestats. A Girona es va constituir l’Assemblea Llibertat per als Independentistes Detinguts. El Ple de l’Ajuntament gironí va aprovar per unanimitat una moció perquè esclarir els empresonaments i condemnar l’actuació policial. La majoria dels advocats dels presos –Manuel Mir, Mateu Seguí, August Gil Matamala, Sebastià Salellas entre d’altres- van portar el cas al Tribunal d’Estrasburg. L’alcalde de Girona, aleshores el socialista Joaquim Nadal, va demanar la llibertat urgent de tots ells. Es van fer mítings i actes de protesta a dojo, al Principat, Catalunya-Nord i Països Valencians. A Barcelona, l’ajuntament va convocar una manifestació encapçalada per l’alcalde en protesta pels tres arrestats independentistes de la ciutat. Per la seva part Raimon Obiols i Pasqual Maragall van protestar públicament contra les detencions.
L’operació Garzón no tenia cap sentit. La sentència dictada per l’Audiència Nacional el 10 de juliol de 1995, va declarar que “la banda armada Terra Lliure ja estava dissolta quan el Cap d’Estat va visitar Barcelona i que la seva perillositat en el moment actual era nul·la.” La resolució acabava proposant al govern d’Espanya un indult general “per raó de l’escassa entitat del mal causat, la importància de les penes i les raons de política criminal que acabem d’assenyalar”.

La memòria històrica no existeix. La frase de Bertrand Russell, “el poble que no coneix la seva història no comprèn el seu present” continua vigent. Vivim en una democràcia de baix nivell, mal asseguda sobre l’oblit per causa del desinterès del poble vers els polítics que la regenten. No som, realment, amos del nostre present, ja que, igual que succeïa a l’escola del franquisme en què la història no existia, només coneixem el nostre passat de forma summament insignificant.

LA IMPOTÈNCIA D’UN RÈGIM

En contra del criteri d’alguns analistes, Rajoy mai va ser un prosèlit d’Aznar. A l’inici de les seves legislatures, els dos presidents es van odiar cordialment fins que en acabar l’últim dels seus mandats, van ser enemics acèrrims i despietats. Rajoy mai va consentir que el seu predecessor hagués contradit la voluntat del dictador, que sempre va mantenir una conflagració civil contra Catalunya. Per tal de fer adeptes, Aznar va admetre a les seves files a fatxendes, lliberals, antics militants de Guerrilleros de Cristo Rey, Fuerza Nueva o a socialdemòcrates penedits. Tothom era ben rebut. Per aquest motiu passava olímpicament de la qüestió catalana.

Rajoy sabia que el “Café per a tothom” no havia resolt el problema sobiranista. Van ser molts els catalans que es van sentir menyspreats, i per descomptat discriminats, quan van saber que al Principat li tocava la mateixa ració de pitança que a la resta. Existia una llengua pròpia, una idiosincràsia nacional i unes institucions com la Generalitat o el Parlament, que no tenien els altres territoris de l’Estat, uns privilegis guanyats a pols que li van ser rampinyats per les tropes sedicioses del dictador.

La secreta ambició de Rajoy era convertir a Catalunya en una colònia de l’imperi, com ho van ser al seu dia, Cuba, Filipines o Guinea Occidental. Pretenia ocupar militarment el territori català i regir el seu futur polític des de Madrid. Ho va intentar sent el cap de l’oposició i posteriorment com a President de govern. Per fer boca va promoure un recurs al Tribunal Constitucional contra l’Estatut català, que va prosperar en contra de la voluntat dels ciutadans, dels diputats catalans i dels parlamentaris espanyols. La vergonyosa resolució de la Sala judicial de garanties de l’Estat va corregir i esmenar l’Estatut de cap a peus.

Però per Rajoy, la diabòlica i antinòmica resolució de l’alt tribunal no va ser suficient. Va treure del mig a Zapatero, mentre el sobiranisme català, ferit i cabrejat, exigia venjança. Així va començar El procés, una calamarsada perpetua que per Rajoy, es va convertir en una quimera insuportable. Una vegada designat president de govern, va decidir jugar als espies. Es va inventar un operatiu parapolicial, supervisat i finançat amb fons reservats, per a ‘recuperar proves i documents comprometedors per al PP’. El comissari Villarejo, avui empresonat per aquests fets, dirigia la investigació..

Rajoy havia anomenat a Jorge Fernández Díaz ministre de l’Interior, per considerar-lo un home necessari i molt útil pel departament. Havia de posar al descobert possibles conspiracions de determinats polítics independentistes catalans, filtrant converses, buscant casos de corrupció d’ERC o CiU, fent ús de la Fiscalia anticorrupció. Al mateix temps, filtrava a la premsa propera al PP, informació il·lusòria i fal·laç. Despré,  va promoure l’aplicació de l’article 155 de la Constitució per acabar sepultant a la política substituir-la per la justícia.

La seva incapacitat i apatia per a resoldre el procés independentista, el van portar a deixar en mans del TS la defensa de la unitat d’Espanya. Des d’aleshores, la política la professa l’alt tribunal amb el mateix despotisme totalitari amb què l’exercitava Franco. La seva manera d’obrar, execrable i repulsiva, anteposa la tirania a la llibertat del poble i a la democràcia. La resta és per tots coneguda. Condemnes cancel·laries sense fi, exili, persecució policial, repressió judicial són algunes de les mostres més pèrfides i malignes de la venjança d’una Espanya anacrònica contra un alçament que mai es va produir.

El govern de coalició que presideix Pedro Sánchez ha estat a punt d’acabar amb aquest malson. Són tres les possibilitats per assolir-ho: L’amnistia; revisar delicte de sedició  i indultar d’ofici als presos polítics a fi que no hagin de demanar perdó. Però l’odi i la prepotència dels que encara ostenten el poder executiu, els jutges del Suprem, ho ha entrebancat. Els suposats màrtirs del procés passaran Nadal a la presó o a l’exili, perquè l’amnistia està derogada per l’article 62, i) de la CE que prohibeix al Rei autoritzar indults generals.

Això vol dir que, per amnistiar als condemnats pel Suprem, o per canviar el contingut de l’article 544 sobre sedició del Codi penal, s’ha d’aprovar una Llei orgànica que exigeixi una majoria absoluta al parlament. És obvi que avui ni les dretes ni les esquerres tenen aquest ventall de vots. El que si podria fer el govern de coalició és indultar-los, però el que acabo de dir, requereix el vistiplau -no vinculant- del tribunal sentenciador, el qual, per no haver de fer-ho, ha posat la petició de l’Executiu a la cua de tots els assumptes que té pendents, perquè, segons diuen, es tracta d’un tema que no urgeix.

L’ETERN CANDIDAT

En l’última enquesta del CIS, sobre les eleccions vinents a la presidència a la Generalitat de Catalunya, ha sorgit un nom absolutament inesperat per substituir a Miquel Iceta com a candidat del PSC. Es tracta de Salvador Illa, l’actual ministre de Sanitat, que hauria de competir, si es presentés, amb candidats d’ERC, en Comú Podem, JuntsxCat, Ciutadans, els exconvergents, i la CUP. Des d’un punt de vista pràctic i d’estratègia política, la decisió de Pedro Sánchez és molt positiva pels unionistes. Illa està molt més preparar que l’etern candidat, Iceta, per enfrontar-se a personatges emblemàtics com Oriol Junqueras o Carles Puigdemont. Però el ministre ho ha desmentit. Segons diu, no accepta una altra opció personal que la de seguir lluitant contra la Covid-9. A més, deia, “Miquel Iceta, “sense cap dubte, és el millor perfil que els socialistes podem oferir a Catalunya”.

El que Pedro Sánchez ignora és que des dels temps en què Pasqual Maragall presidia la Generalitat, l’única fal·lera que Iceta té posada al cap és ser president de la Generalitat. Una obsessió patològica que no el deixa viure. En cas de complir-se el fet que Illa guanyés les eleccions, Sánchez hauria d’obsequiar-lo, com a compensació pel seu sacrifici, amb una petita bagarella,  qualsevol cosa:  un ministeri, una presidència parlamentària o una  ambaixada al Regne Unit.

“El meu projecte -afirma Iceta – és l’únic que garanteix la unitat i la convivència a Catalunya”. L’etern candidat del PSC, afegeix que governarà, a diferència de Quim Torra, per a tots i no tan sols per una meitat. “El problema de Catalunya ha estat sempre la nefasta actuació dels seus dirigents que per esgarrapar vots han enfrontat constantment a la ciutadania”. Fa la impressió que Iceta, mai s’ha mirat en un mirall.

Durant la seva legislatura, Rodríguez Zapatero va tenir un enfrontament, molt intens i ferreny, amb Maragall, per evitar que aquest planteges el tema de l’Estatut al Congrés. Iceta, i altres caragirats de l’aparell del PSC, va perpetrar una conjura contra ell i els seus. Iceta, el cap dels conspiradors va promoure Montilla com a president de la Generalitat per substituir-lo. “El PSC governarà Catalunya” -cavil·lava el sociata ballarí- “perquè en Pepe és un fill de l’organització, submís, digne i obedient que acatarà les normes del partit. Després, ho seré jo, perquè Montilla no té noció de res i en política és fonamental saber actuar”.

Però Iceta mai ho va aconseguir. El vot dels independentistes ho va impedir. En l’actualitat, l’etern candidat del PSC, enemic acèrrim de Catalunya, no s’amaga de la seva obstinació: ser president de la Generalitat. Actua, a la vista de tots, sense cap pudor. Dóna suport al PP, a VOX i a Ciutadans per aconseguir el seu deliri. Ha deixat de liderar un PSC lliure i democràtic i s’ha apropat a personatges com Arrimadas, Carrizosa o l’exministra Montserrat amb qui va corejar el “Viva Espanya” en una manifestació unionista. Però Iceta no és un traïdor a la pàtria, ni tampoc un botifler. No ha enganyat mai a ningú, perquè no és més que un delator, anodí i renegat que, com Montilla, mentre diu defensar els interessos de la pàtria, se sent espanyol fins al moll de l’os.

L’etern candidat mai serà president de la Generalitat. Pels espanyolistes, Illa és una bona opció i més ara en què, a major inri, l’independentisme no tan sols està dividit, sinó que es troba en plena guerra a mort entre germans. A Iceta li han pagat pels seus serveis a Espanya amb una propina vil i menyspreable. Però ara que ha de donar la cara amb uns comicis populars, les regalies s’han acabat. No té entitat suficient per a enfrontar-se a ERC, un partit no independentista que -igual que va fer Companys a 1934- aspira a proclamar un Estat català dins la República Federal Espanyola. Tampoc podrà enfrontar-se amb Laura Borràs, la filla natural de Quim Torra, ni amb Pere Aragonès, l’escolanet d’Oriol Junqueras, ni amb tots els altres aprenents de patums que són la majoria.

Mentre no canviïn radicalment les coses, si més no, està fora de tota lògica anar a votar. El poble és conscient de la falta de resposta dels partits independentistes al voluntarisme popular expressat l’1-O. La CUP exigeix un nou referèndum. Sap que la ciutadania que va sortir al carrer el passat 1-O reivindicant una República catalana, popular, lliure i autònoma, no combregar amb la política dels partits independentistes. És conscient que les eleccions vinents seran un nou acte de terrorisme d’Estat