La cinquena columna

Sempre s’ha dit que Catalunya és un país d’acolliment per a immigrants tal com ho demostra el fet que a José Montilla (Pepe pels amics) nascut a El Remolino, un petit poble andalús proper a Puente Genil, no tan sols li va franquejar les portes de les seves fronteres sinó que se’l va investir President de la Generalitat. Sense saber parlar català va traspassar la porta del Palau de la Generalitat amb el seu caminar defallit i ullerat i el seu etern portafolis a la mà. Però per fi Pepe Montilla, fill adoptiu del PSC sempre submís, digne i obedient al seu partit i per damunt de tot a Espanya, va aconseguir realitzar el somni més gran de la seva vida: succeir a Maragall com a president de la Generalitat.

Miquel Iceta que va arribar a la vida pública des dels moviments parroquials de l’Església, va ser sempre un enemic a mort de Pasqual Maragall. Al capdavant d’altres membres de la cinquena columna del PP li redactava els seus discursos, li impartia classes de català i l’ensinistrava inútilment en l’art de l’oratòria… Però el nou President mai podria ser un líder per al poble perquè no era més que un buròcrata de la política, un funcionari sense ideologia, un grimpa, caga ciris i poruc. Maragall i Iceta provenien de cultures oposades. Mentre el primer representava la lleialtat familiar, l’interès per solucionar els problemes dels ciutadans, l’estudi del procés català davant a l’opressió estatal i la defensa de les minories; l’altre simbolitzava al PSOE, la seguretat de l’ortodòxia al servei de la causa d’en Zapatero i la forma d’esquivar el procés català fen una defensa insultant a la unitat d’Espanya.

Tots dos eren membres de la cinquena columna, una expressió atribuïda a Emilio Mola, un dels generals més sanguinaris de les tropes franquistes que s’ha fet universal. La “5a columna” estava integrada per un conjunt de polítics unionistes, deslleials a Catalunya, que col·laboraven des de dins amb partits espanyolistes com el PSOE o el mateix PP. S’infiltraven clandestinament com a militant del pluripartidisme català per atemptar en contra de la seva independència. Així col·laboraven per aconseguir la victòria del règim absolutista amb el dictador de torn.

El ‘procés’ es va iniciar amb Maragall. El seu principal projecte de govern va ser la reforma de l’Estatut que va canviar de dalt a baix. El setembre de 2005 el Parlament el va aprovar per majoria. Va ser un triomf inqüestionable del President. La línia dura dels populars, sota la mirada crítica del Rei Joan Carles, va iniciar una campanya de desprestigi, assetjament i enderrocament de l’Estatut perquè ‘significava un greu perill per a la unitat d’Espanya’, el mateix discurs unionista de sempre. La resta ja la coneixem. Maragall va ser defenestrat, víctima del complot de la “5a columna” dirigida per Iceta. Però el redactat definitiu de l’Estatut es va aprovar per ambdues càmeres tot i que, quatre anys després, el TC el va declarar inconstitucional.

Montilla, Zapatero, Zaragoza, Manuela de Madre i altres conjurats contra Maragall de la “5a columna”, van ser els únics dirigents del PSC que es van atrevir a plantar-li cara, a dir-li personalment que l’aparell, no volia que optés a la reelecció. Les trenta monedes d’or que li van donar a Judes per trair a Crist no eren res comparades amb els premis i prebendes que Iceta, Montilla i la resta de columnistes neòfobs anaven a rebre de Zapatero. Amb Maragall es van acabar els somnis d’independència i les il·lusions republicanes de molts catalans que pensaven que amb audàcia i decisió s’hauria canviat el curs de la història. Però els ‘quintacolumnistes’ de la conjura van oblidar una de les normes primordials de la democràcia: “quan s’utilitza la mentida per a fer política es desvetla l’existència d’una ideologia autoritària, i apareix el poder opressor”.

A partir de llavors Montilla va practicar la política del fingiment, ballant a la corda fluixa i fent la puta i la Ramoneta per a no perdre els privilegis, butlles I retribucions fruit del seu saqueig i pillatge al poble de Catalunya obtinguts com recompensa per la seva intervenció estel·lar en la “Cinquena columna”: un castell de valor incalculable de la seva propietat, el càrrec de senador amb els emoluments i complements milionaris, un despatx propi amb cotxe oficial i sis sentinelles al seu servei… A canvi no va comparèixer al Senat per a no mullar-se en la votació sobre l’aplicació del 155, va aconsellar al poble, entre molts altres pronunciaments de Rajoy plantejar vies menys traumàtiques que la independència i va advertir que una consulta polaritzada dividiria Catalunya.

Per la seva banda Iceta, considerat per molts com el Fouché català, servidor i traïdor a tots els nacionalismes, perdedor categòric de les autonòmiques, s’ha convertit en el principal opositor de l’independentisme fent costat al PP i C’s. Ha deixat de presidir un PSC lliure, democràtic, independentista i popular per a convertir-se en esclau del PP-PSOE i en soci de Millo, Albiol, ArrimadasCarrizosa, Sánchez i la ministra Montserrat  els que han corejat  ‘Que viva España‘ en les manifestacions unionistes. Però Iceta no és un traïdor a la seva pàtria ni tampoc un botifler perquè no ha enganyat a ningú. Tan sols és un miserable. Mai s’ha sentit català el que l’eximeix de ser l’autor de la comissió d’un delicte d’alta traïció perquè Iceta igual que Montilla sempre es va considerar un espanyol fins al moll de l’os. Ara, cap dels dos ni tan sols guarden les aparences.

Fa pocs dies. Joan Tardà va fer una manifestació sorprenent. Va dir que l’independentisme només tindrà èxit si s’obren vies de diàleg amb el partit de Xavier Domènec i el de Miquel Iceta. Segons el líder d’ERC, “ha d’establir-se un govern de progrés, valent, sense complexos, exercit des de la Generalitat, al marge de la seva adscripció ideològica, sigui o no independentista”. Malgrat l’aforisme de Josep Pla, ‘la política fa estranys companys de viatge’, no crec que estar en mans d’en Iceta, la Belén Esteban de la política catalana, sigui la millor solució per mantenir la lluita contra l’Estat opressor fins a aconseguir ser ciutadans d’una República catalana, popular, lliure i independent.

Els papers perduts de l’inquisidor major del regne

El jutge Llarena ha perdut els papers. ‘Perdre els papers’ en un procés judicial és el pitjor que li pot succeir a un jurista, sigui magistrat, fiscal, jutge o advocat. Quan això passa es produeix una situació de fracàs en el procés que provoca irremeiablement errors i anomalies impròpies d’un jurisconsult que s’apreciï a si mateix, ja que significa perdre el plet per ignorància de la llei. Llarena, que fins ara era la vaca sagrada del poder polític de l’Espanya d’en Rajoy, s’ha convertit en una bèstia negra, ignominiosa i irracional. Ha deixat de viure en el regne dels poderosos, jutjant per sobre del bé i del mal, i ha baixat a l’infern de l’estultícia denigrat per tothom.

El seu primer gran error va ser retirar l’ordre europea de detenció dictada contra el President Carles Puigdemont i els conselllers Toni Comín, Lluís Puig, Meritxell Serret i Clara Ponsatí impedint la seva lliure circulació per la Unió Europea. Els seus arguments no van ser jurídics sinó polítics. Segons va mantenir Llarena en les seves pròpies resolucions, tant els que són fora com els reclusos “mantenen els seus idearis sobiranistes. Cap d’ells han renunciat a la seva activitat perquè s’han integrat en el projecte polític de ‘JxCat‘ i s’han afirmat en el seu compromís amb la independència i la proclamació de la República catalana”. Ja vaig escriure amb anterioritat que Llarena continua exercint de mestre d’escola franquista –aquells que ens tancaven al “quarto de les rates” si no ens penedíem dels nostres pecats- en comptes d’actuar com un jutge que instrueix un sumari. Llanera, exercint d’inquisidor del regne, va empresonar arbitràriament als caps de turc, i va emetre ordes de detenció internacionals a homes i dones que gaudien de la totalitat dels seus drets civils, un trist i irracional plet de confusió que el fa mereixedor de la deshonra pública.

Llarena no instrueix un sumari ni administra justícia. Renega dels drets fonamentals a la torera i conculca la ideologia i la llibertat de pensament de les persones. Comet, li agradi o no, un delicte de desacatament i un altre de prevaricació. Però la infausta realitat és molt diferent. Llanera va retirar l’ordre de detenció internacional dictada contra Comín, Serret i Puig quan va saber que la justícia belga rebutjaria els seus arguments i no els lliuraria a Espanya.

Llarena va vulnerar els regles de joc de la democràcia violant drets fonamentals i lleis internacionals d’obligat compliment. El seu següent error va ser emetre la segona euroordre d’arrest contra ells, unes persones que gaudien íntegrament de totes les seves garanties de llibertat, perquè cap havia sigut objecte de cap ordre de detenció a Espanya el què, en puritat jurídica, impedia la seva extradició. Aquest és el ‘defecte de forma’ que el Fiscal general belga addueix com a fonament de la seva negativa: Cap dels polítics que Llarena volia extradir era un delinqüent perseguit per la policia espanyola.

La negativa a l’ordre europea de detenció va suposar per al jutge Llanera la caiguda a l’abisme de la depressió. Es va mostrar defallit, trist, enfonsat i esgotat. Va arribar a pensar que anava a ser depurat i apartat de les seves funcions. Era conscient que no era només Bèlgica qui l’hi havia menyspreat el seu mandat. Alemanya va denegar l’extradició de Carles Puigdemont, Escòcia li va demanar més informació respecte a la catedràtica Clara Ponsatí i Suïssa havia refusat el lliurament d’Anna Gabriel i Marta Rovira per considerar que els seus presumptes delictes eren polítics. Per la seva banda, Rajoy i els seus politicastres van patir un atac de còlera que van descarregar contra les democràcies europees tan allunyades del respecte a la pau i l’ordre públic que preval a l’Espanya postfranquista. Es van estendre una vegada més les ales del corporativisme -la vella pràctica reaccionària dels països totalitaris- a favor de Llarena ‘tan injustament tractat pels seus col·legues belgues’. Fins i tot, el fiscal general de l’imperi espanyol va ordenar-li fer una nova ordre europea de detenció contra Toni Comín, Meritxell Serret i Lluís Puig.

El govern d’Espanya, el TS i el CSPJ també han perdut els papers. Cap d’ells ha superat aquesta situació. Els seus màxims responsables, pletòrics i d’un humor de mil dimonis, han posat el crit al cel i gargallejant, han obligat al jutge Llarena a cursar una nova euroordre substituint el delicte de rebel·lió atribuït a Puigdemont per un altre de sedició. L’abatut magistrat busca-raons, mitjançant una carta al fiscal cap de l’Audiència de Schleswig-Holstein, sense cautela ni decòrum de cap mena, afirma que ‘la decisió belga és una determinació contrària al principi de confiança recíproca entre països de la Unió’ fet per al qual, en tractar-se d’un error, ha de ser extradit. Reclama a la justícia alemanya que li faci el favor.

Aquesta guerra oberta fomentada per l’odi, la incomprensió, la mentida, el saqueig i la bandera de l’unionisme, la guanyarà Catalunya. Però les conseqüències que durant la lluita es generin, fruit de la política desgavellada, inconcebible i delirant de Rajoy i els seus esbirros, més pròpies de la desraó i l’absurd que la del sentit comú que sempre al·lega, seran incommensurables. Unes seqüeles que ni ell ni el fins ara omnipotent jutge Llarena podran satisfer.

Un ramat de bèsties brutes

Si hagués de traduir al català el títol d’un dels més vergonyants i pitjors episodis de l’Espanya profunda i negra d’en Sorolla i Valle-Inclán -un retorn protagonitzat per cinc violadors que es defineixen a si mateixos com la ‘manada de los lobos‘-, els anomenaria bèsties brutes i monstruoses i els condemnaria a no conviure en societat. Però aquest no és el problema ni el propòsit de la meva anàlisi. No pretenc agregar-me als milions d’homes i dones de tot el món que han maleït l’esperpèntica sentència dictada per l’Audiència de Pamplona, ni combatre a sang i foc l’atroç i vil el vot particular del magistrat discrepant Ricardo González a favor dels membres de ‘la manada’. Com a animal racional amb sentit comú que sóc i després de quasi seixanta anys d’exercir la pràctica del dret en els tribunals el tema de fons el considero més clar i diàfan que l’aigua: va existir intimidació, la víctima mai va donar el seu consentiment i es val produir un cúmul de violacions.
Continua llegint «Un ramat de bèsties brutes»