JAIME ALONSO CUEVILLAS, DE LA TELE AL PARLAMENT

L’última i única vegada que vaig estar amb Jaime Alonso Cuevillas va ser l’any 1997 quan era degà del Col·legi d’Advocats de Barcelona. Ho va ser per poc temps. El seu mandat va ser suspès arran de diverses querelles que li va interposar Montserrat Avilés i d’altres diputats de la Junta de Govern. La causa: El cobrament irregular de dietes com a degà, el pagament d’una enquesta electoral de la seva candidatura, i el desviament de fons dels comptes col·legials per costejar la restauració del seu despatx. Les denúncies van esdevenir en inútils, en ser arxivades per jutges propers a la rereguarda de l’Opus Dei i la Falange, després de molts recursos, incidents i altres vicissituds processals que van durar més d’un any.

En la causa de l’Audiència de Barcelona el fiscal va sol·licitar per a Cuevillas penes de presó i inhabilitació superiors a quatre anys. Fill d’un jerarca de la FET i de les JONS va ser absolt per ser qui era, però amb un retret a la seva conducta de deslleialtat professional a la sentència. En aquella època, ni es deia Jaume, com ara, ni cridava ‘Visca Catalunya’, sinó tot el contrari. Portava al voltant del canell una bandera espanyola, i la seva toga, pútrida i rància, feia una pudor molt forta a naftalina. Tampoc va aconseguir el seu major anhel: sortir a la televisió com a comentarista d’opinió com ho fa ara, revelant a l’audiència secrets professionals de caràcter processal.       

Quan va ser contractat pel president Puigdemont per formar part del col·lectiu d’advocats per a la seva defensa -el bon fer burocràtic de Cuevillas no entra a debat- per obra i gràcia del Procés, va esdevenir un independentista radical, en un demòcrata de tota la vida, en un tertulià clarivident i lúcid i, per sobre de tot, en un còmic excèntric i groller, pletòric de gestos extravagants. En la seva patètica aparició al programa de TV3, ‘La nit dels Oscars’, va voler emular als dos Oscars, Andreu i Dalmau, els seus protagonistes, amb un comportament eixelebrat més propi d’un babau que d’un jurista.

Però la gesta més rellevant que va revelar políticament la seva imatge, va ser quan va convidar a Steven C. Krane, degà dels advocats de Nova York, per lliurar-li la medalla honorífica de l’ICAB barceloní. Krane, republicà i feixistoide, era un golafre que permanentment somiava ser president dels EUA mentre devorava hamburgueses. Amb el beneplàcit de Cuevillas, que aplaudia totes les seves bajanades, es va autoproclamar protector dels bons enfront dels dolents, dels rics en contra de la maldat dels pobres, dels blancs de les malifetes dels negres i paladí de la gent de bé en defensa de la virulència dels hispans. Krane, solucionava aquelles injustícies socials amb la pena de mort o la presó de Guantánamo.

Víctor Amela a ‘La contra’ de ‘La Vanguardia’ (maleïda hemeroteca, pensarà Cuevillas) el va definir així:

-‘Krane és directe i franc: aplaudeix la guerra preventiva d’Iraq i les mesures imposades per Bush per als terroristes de Guantánamo perquè, segons afirma, ‘se’ls concedeix més garanties de les que es mereixen’, i és un fervent defensor de la pena de mort perquè “evita que els assassins tornin a delinquir”.

Va ser l’única vegada que Cuevillas va barrejar el dret amb la política. Va imposar la condecoració a Krane en un acte públic i solemne presidit per les autoritats governatives i judicials d’aleshores. Els mitjans informatius es van fer ressò de les paraules pronunciades per aquell peculiar lletrat nord-americà d’extrema dreta. Vaig pensar que, com a compensació a tan alta distinció, Krane hauria d’obsequiar Cuevillas a presenciar com a convidat especial algunes execucions en els millors patíbuls d’Amèrica. Així comprovaria la bellesa de la cadira elèctrica en funcionament, l’olor agredolç de la cambra de gas i la sobrietat de la injecció letal. Seria testimoni d’excepció del millor dels sistemes de redempció dels reus: la mort.

Per a molts, la justícia continua sent una conya però en realitat no és així. En el nostre entorn judicial no existeix l’engany. Hi ha un percentatge molt elevat de ciutadans que coneixen l’ideari social i polític de gairebé tots ells. El possible fingiment d’alguns magistrats sempre o gairebé sempre és descobert. Però no passa el mateix amb el poder legislatiu. La majoria de polítics són trepes que pugnen per assolir els seus interessos personals. El que s’oculta després dels seus rostres és un enigma indesxifrable i misteriós.

Així ho acredita la designació a dit de Cuevillas pel president Puigdemont per encapçalar la llista de candidats JuntsXCat al Congrés, sense el beneplàcit de les seves bases ni dels veïns de Girona. Són molts els diputats i senadors que no diuen el que pensen ni creuen en les propostes que han de defensar. Tant Cuevillas com Krane haurien de reflexionar sobre el que el seu admirat president Reagan va dir una vegada en plena borratxera: la política és la professió més baixa, mesquina i menyspreable de totes les que existeixen. En ella hi ha adversaris i correligionaris però els segons són els més perversos i perillosos.

QUIM TORRA A MITJA VEU

Encara que els sembli insòlit, José Montilla va ser ‘la veu del seu amo’ de Miquel Iceta i no a l’inrevés. Iceta, estrateg polític del PSOE de Felipe González, sempre va odiar a Maragall per haver aconseguit que el setembre de 2005 s’aprovés el projecte de l’Estatut. Va ser el principi del ‘Procés’ i l’aplicació de la línia dura del PP sota el mandat despòtic del rei Joan Carles. Les forces d’ocupació i l’actuació del poder públic van desenvolupar una campanya de desprestigi, persecució implacable contra Catalunya, deshonrós i vergonyant perquè ‘significava un greu perill per a la unitat d’Espanya’. El vell discurs unionista d’Aznar rehabilitat per Casado. Els populars van formular un recurs d’inconstitucionalitat davant del TC contra l’Estatut que va prosperar, en contra de la voluntat popular i la decisió majoritària de les dues cambres legislatives de l’Estat. La resta ja ho saben.

Al President se’l va carregar Iceta per posar al capdavant del Govern català al seu amic Pepe Montilla, el més maldestre, obtús i avorrit acòlit de l’aparell socialista i així tiranitzar al seu antull la nacionalitat més rebel de l’Estat. Maragall havia estat defenestrat per Iceta i els seus acòlits de la 5a Columna. Amb ell van anar-se’n en orris les il·lusions i els somnis d’independència de molts catalans que van pensar que amb el seu civisme, audàcia i decisió s’hauria canviat el curs de la història. Però no va ser així. L’opressió i la tirania per part de Madrid es van propagar fins a límits insospitats. Les tropes governamentals van ocupar Catalunya. Però aquelles mesures repressives van provocar una reacció contrària, una mica hostil, entre els ciutadans d’aquest país. Els independentistes van condir com l’escuma. El poble es va rebel·lar contra l’opressió i el despotisme del Govern. Es van prodigar les manifestacions multitudinàries sempre pacífiques de rebuig a les resolucions del TC anul·lant lleis catalanes.

La coerció del referèndum de l’1-O, repel·lit a sang i foc de la policia va flagel·lar, apallissar i linxar a propis i estranys sense cap criteri, va ser la gota que va fer vessar el got. Així i tot, va triomfar un plebiscit democràtic a favor d’una única finalitat: viure en llibertat. Els partits independentistes, des de la dreta convergent reconvertida a ‘JuntsxCat’ o al centrisme d’ERC, es van declarar en estat de guerra. Cadascuna d’aquestes formacions va voler capitalitzar per a si els vots de la ciutadania. L’aplicació del 155 va legalitzar una violenta política de forca i ganivet de l’Estat contra els polítics catalans i els seus partidaris. Després de moltes vicissituds, Puigdemont i set dels seus consellers es van exiliar a Brussel·les. La resta de mandataris catalans van ser empresonats ‘preventivament’ per delictes de rebel·lió, sedició i malversació de cabals públics. Va ser llavors quan Quim Torra, ‘la veu del seu amo’ de Carles Puigdemont, va descendir del Regne del cel per fer-se càrrec de la Generalitat.

Va ser en principi una conjuntura sense igual per a la causa independentista si Torra no hagués anat per lliure i no s’hagués dedicat a parlar a mitja veu. Va arribar a autoproclamar-se ‘pres polític’ quan es va iniciar el judici contra els patriotes catalans. Xerrava pels colzes, amb suficiència i sense embuts, fins a l’extrem de no saber si les seves paraules eren seves o del president Puigdemont, en temes tan importants com els pressupostos de Pedro Sánchez. Però el poble que és savi i prudent es va adonar que Torra no era un estrateg polític. Va percebre que quan llançava improperis contra Sánchez era per guanyar adeptes o per por a la seva pròpia incapacitat. Haguessin estat molts els catalans a favor de vetar els pressupostos davant els gestos de distensió del President de Govern amb Catalunya però el sentit comú aconsellava tot el contrari.  I en democràcia, la sensatesa és la llei de lleis, una norma superior que preval fins i tot davant la mateixa Constitució: ‘el bon sentit’, quelcom que a Torra li manca.

Heus aquí el nucli de la qüestió: El ‘no’ als pressupostos va ser una venjança, un acte vindicatiu contra Sánchez? o, va ser un rebuig al seu contingut per ser excessivament progressista?. El fet que l’oposició l’exercís el PP, Ciutadans i els independentistes catalans és més que rellevant. JuntsxCat i ERC es van aliar amb la dreta més recalcitrant de l’Estat contra les reformes més d’esquerres de la democràcia: la consolidació fiscal, la cohesió social, la dignitat laboral, la creació d’ocupació i la modernització de l’economia. Tot allò que CiU sempre va voler evitar. Però sigui quina sigui la raó del ‘no’ la veritat és que els partits independentistes li van regalar al feixisme un salconduit màgic per reduir a cendres el nostre país amb un nou 155 indefinit i destructor.

Una hecatombe que, sens dubte, provocarà una reacció bel·ligerant per aconseguir el canvi de règim tan desitjat pel nostre poble. La ciutadania, irremeiablement, que es veurà obligada a convertir el pacifisme en revolució.

NO ES VA FER CAP VAGA: SER UNA MOBILITZACIÓ GENERAL

Segons va escriure Àlex Tort a la ‘Vanguardia’ de fa pocs dies, la notícia de la manifestació del passat 21 de febrer a Catalunya tenia dos titulars: El primer, de caràcter sindicalista, amb el lema “Vaga general. Sense drets no hi ha llibertats “i el segon clarament sobiranista amb eslògans similars a” Tombem el règim “o” Ho tornaríem a fer”.

Els mitjans televisius i els diaris més afins a l’unionisme i contraris al dret inalienable a l’autodeterminació dels pobles, van destacar la part negativa de l’esdeveniment: “Fracàs absolut de la vaga general”, “la majoria de comerços van operar amb predominant normalitat”, “als barris van obrir totes les botigues” o “al Passeig de Gràcia – van fer servir com a exemple – van haver-hi forts enfrontaments amb la policia que van causar 53 ferits per agressions”. Però es van oblidar de publicar que desenes de milers de persones convocades per ‘Òmnium Cultural’ i l”ANC’ es van manifestar en diferents punts de Catalunya com a protesta pel judici del Tribunal Suprem contra els dirigents independentistes catalans. A Barcelona, la marxa unitària va aplegar unes 40.000 persones, segons la Guàrdia Urbana, xifra que els organitzadors van elevar a 200.000, a Girona van ser 70.000, segons estimacions de la Policia Local, i a Lleida i Tarragona, el mateix. Va ser, sens dubte, un triomf de la democràcia enfront del totalitarisme i l’oligarquia de l’Estat opressor.

L’error va ser d’inici. La vaga no va prosperar perquè es va anunciar com el que no era, un conflicte laboral, mentre que la mobilització general va ser un èxit a tot Catalunya. Però la causa del fracàs de la desocupació va ser la convocatòria de vaga general – cras error- que va efectuar Carles Sastre, secretari general del sindicat ‘Intersindical-CSC’, antic membre del ‘Exèrcit Popular Català -em remunto a la dècada dels 70- i condemnat a 30 anys de presó com a coautor de l’assassinat de José María Bultó, un empresari barceloní. Li va fer explotar una bomba al pit. Anys més tard, Sastre, va ser condemnat a 18 anys per pertinença a banda armada. En total: 48 anys de condemna que el van obligar a recórrer milers de quilòmetres cap a la dreta per passar de ser un revolucionari independentista a un líder convergent d’un sindicat minoritari amb pretensions polítiques conservadores.

La vaga, un dret que la Constitució reconeix als treballadors, consisteix en la cessació temporal, col·lectiva i concertada de la prestació del treball, com a mesura de pressió en defensa dels seus interessos. No ho dic jo; ho diu la llei i la doctrina del desprestigiat tribunal de garanties. Ara bé, la normativa existent considera il·legals les vagues que es plantegin amb fins aliens a l’interès professional dels assalariats. En concret les vagues polítiques i, en alguns supòsits, les solidàries.

Sastre, coneixedor d’aquestes excepcions, va convocar la vaga sota el lema “Sense drets no hi ha llibertat”, reivindicant presumptament la derogació de la reforma laboral, un salari mínim de 1.200, la recuperació de les lleis socials anul·lades pel TC, la igualtat de tracte i oportunitats a homes i dones en els centres de treball i un servei públic de qualitat i amb unes condicions laborals dignes.

Un cop més va ser el poble, qui amb la seva presència massiva al carrer, va salvar la situació. Ja ho vaig escriure una vegada: Crec en el poble de Catalunya, però no en els seus mandataris. Crec que tot està dit. A Catalunya sobren polítics partidistes que s’aprofiten del procés independentista, i que utilitzen la bona fe dels seus ciutadans per mantenir els seus privilegis i els beneficis materials inherents als seus càrrecs. Són persones no grates, mancats de principis i de sentit comú, que no es mereixen el meu respecte ni consideració. Però hi ha altres encara pitjors. Els de segona fila: els que només volen créixer per substituir els seus cabdills i que, ni tan sols, saben mentir.