LA COBDÍCIA DELS QUE MANEN

Quan, en plena pandèmia, es van publicar els dos últims Decrets dictats per Quim Torra, molts catalans van proclamar la seva repulsa contra l’Executiu. En el primer decret augmentava les pensions dels expresidents de la Generalitat, entre ells el mateix Torra quan sigui inhabilitat pel Suprem, mentre que en el segon es regula la pujada de l’Impost de Successions i Donacions. Es tracta d’una contribució que a Madrid no es paga. Ara, a Catalunya, els hereus d’un patrimoni, sigui dinerari o immobiliari, hauran de liquidar el doble a Hisenda. Els antics convergents, per aclarir aquest escàndol a l’opinió publica, van designar al diputat David Bonvehí, president del PDeCAT, perquè el rebombori causat per l’augment d’aquesta càrrega entre famílies i comerciants havia de camuflar-se d’alguna manera. “Treballaren per a eliminar aquest impost”, va dir el diputat per televisió, posant cara de circumstàncies. Un despropòsit sense sentit, ja que ha estat ell i els dirigents del seu govern, els que l’han aprovat.

El poble, que és aciençat, s’ha adonat que Torra no és un bon polític. Ha compres que els improperis que llança contra Pedro Sánchez no tenen cap relació amb l’epidèmia. Són arengues populistes i encoratjadores per enardir l’independentisme en un moment inoportú, i amagar la seva incapacitat. La gran virtut de la democràcia és el sufragi universal. Però a Quim Torra no el va elegir ningú. El va nominar Carles Puigdemont per decret quan el President i els seus consellers es van exiliar a Brussel·les. Tot va anar bé fins que Torra va començar a pronunciar nicieses sense cap mena de sentit, fins a l’extrem de no saber si les seves paraules eren fantasies d’un il·lús, o interpretacions malenteses de les remeses de Puigdemont.

En un moment que la gent ha perdut la feina i passa gana, Torra, no tan sols apuja els sous de tot el gabinet sinó que eleva les pensions dels expresidents. Fins ara cobraven un vuitanta per cent del què percebien quan estaven en actiu però, a partir del dia d’avui, s’embutxacaran quasi el doble. Un acte inqualificable de cobdícia que evidencia la deslleialtat i traïció als contribuents que posa sobre la taula, un il·lícit penal subsumit a l’apropiació indeguda, atès que els que reben els diners es beneficien d’uns fons pagats pel poble. Avui, a Catalunya, només hi ha milionaris i pobres. Els del mig ja no hi són.

Per poder rebre tant ell com els seus tretze consellers els beneficis d’aquest irracional increment de retribucions, Torra, ha hagut d’apujar l’impost de successions. Els ciutadans no entenen que els polítics cobrin milions mentre que ells han de subsistir amb res o amb salaris de misèria. Més de dos milions de persones viuen en la pobresa més absoluta recollint les restes de menjar dels contenidors d’escombraries, amb el risc de contreure malalties infeccioses, entretant que els més afortunats subsisteixen gràcies a la solidaritat publica, o demanant l’ajut de familiars i amics.

Va ser Rousseau qui va dir que la igualtat de la riquesa consisteix en el fet que tots els ciutadans han de ser iguals, que ningú ha de poder comprar a un altre ni que cap pobre hagi de vendre’s per diners.’ L’endèmia de Covid-19, en poc més de noranta dies, ha destruït l’economia del món més que qualsevol bomba atòmica, condemna’n a viure a la misèria a milions de persones. És tant clar, com evident, que si la cobdícia dels polítics s’interposa a la llibertat, s’ha d’exterminar. Cada vegada és més urgent la constitució d’una república popular, lliure i independent a fi que sigui el poble qui prengui les decisions i tingui l’última paraula.

UN ENTRE MIL

Va estar putejat pel mateix Govern de la Generalitat. Les xarxes socials van difondre que havia signat un manifest d’adhesió a JuntsxCat conjuntament amb altres 60 científics. Era un ‘fake news’. Oriol Mitjà sempre ho va negar. “Em van arribar diverses propostes d’unir-me a aquest grup de metges –va declarar als mitjans- però no el vaig voler signar perquè mai he militat en cap partit polític”. Mitjà és un investigador català, especialitzat en patologies infeccioses relacionades amb la pobresa. Entre 2010-2020 va desenvolupar tasques d’investigació al centre mèdic de Lihir (Papua Nova Guinea) sobre el tractament de malalties com el Pian.

Des de la irrupció de la Covid-19, Mitjà s’ha convertit en el crític més virulent d’Alba Vergés, la Consellera de Salut de la Generalitat, i de les seves pràctiques per reprimir l’epidèmia. Quim Torra, malgrat que Mitjà no milita en el seu partit, l’ha contractat com a assessor de la Conselleria de Salut i li ha encarregat un informe sobre el desconfinament a Catalunya. El President s’ha valgut del científic per donar a les seves intervencions una aparença de sentit comú i coneixença sanitària. El facultatiu va acceptar el repte però, com no es casa amb ningú, ho va fer per estar al servei de la comunitat, sense percebre ni un cèntim de la Generalitat.

El fet que Mitjà es negui a cobrar és el que vull ressaltar en aquest comentari. Demostra que té consciència que la Covid-19 perjudica, fonamentalment, als treballadors que no cobren l’atur i als que no tenen feina, ni casa on confinar-se. Són milers i milers els indigents que viuen en solitari, o al carrer, passant fam. L’actitud, generosa i solidària, del doctor Mitjà ha fet que la ciutadania prengui consciència que els polítics, parlamentaris i assessors nomenats a dit, cobren unes remuneracions exorbitants.

A Espanya hi ha 300.000 polítics més que a Alemanya, tenint la meitat de població, i el doble que a Itàlia. Al nostre país hi ha 450.000 polítics, 166.000 metges, 154.000 policies i 20.000 bombers. El salari d’un diputat, (300.000 euros anuals), no té parangó amb el dels funcionaris d’altres països europeus que perceben un sou anual de 18.000 euros. La ciutadania reivindica que els diputats paguin la Seguretat Social com la resta de treballadors i només cobrin mentre duri el seu mandat i un cop acabat aquest passar a l’atur a l’espera d’una nova col·locació i vol també que es redueixi a la meitat el nombre de diputats, senadors, alts càrrecs de les Diputacions i empreses públiques i, per últim, eliminar les pensions vitalícies.

Però no tots els polítics pensen el mateix. La majoria segueixen cobrant el mateix durant la pandèmia. L’única excepció va ser la de Julio Anguita, mort fa pocs dies, que va renunciar a la pensió exparlamentari perquè ja en tenia prou amb la que cobrava de mestre. Al contrari, el president Quim Torra, s’ha apujat el sou. Aquest any cobrarà 146.926 euros, i els seus consellers un salari brut de 110.759 euros. El poble, que és savi, s’ha adonat que tan ell com els seus deixebles no plantegen alternatives per lluitar contra la pandèmia. Amb relació a la política llegeixen literalment les comunicacions que reben del President Puigdemont des de Bèlgica encara que, de tant en tant, profereixen algun exabrupte. Aquesta és la raó per la qual el poble, cansat ja de ser súbdit d’Espanya, vol formar part d’una república popular, lliure i independent. Perquè, com va dir John F. Kennedy en un dels seus discursos, ‘els que fan impossible una revolució pacífica, no podran impedir mai una revolució violenta’.

LA FISCAL MAJOR DEL REGNE

El diari El Mundo acaba de publicar una tribuna titulada “La societat captiva”, firmada per Consuelo Madrigal fiscal del judici del procés. Ho ha fet per fer públic l’informe que ha remès a les altes instàncies judicials europees justificant la sentència condemnatòria del Tribunal Suprem contra els patriotes catalans. Madrigal és, sense cap dubte, una filla natural de Franco. El dictador va ser Fiscal Major del Regne per dret propi. La seva Santa Croada, una conquesta en nom de Déu, va convertir tot el territori nacional en un camp de batalla. Va ser el prebost major del Sant Ofici per poder depurar a ‘rojos’, maçons, separatistes, desafectes i llibertaris amb total impunitat. Per salvaguardar el seu règim, va dirigir amb la impagable complicitat de capellans, jutges i militars una repressió total basada en el terror.  Consuelo Madrigal és un dels seus alumnes més avantatjats.

El Foro de Abogados y abogadas de Izquierda, Red de Abogados/as Demócratas (FAI-RAD) l’ha denunciat davant la Fiscalia General de l’Estat per haver incorregut en una falta greu tipificada en l’Estatut del Ministeri Fiscal. Concretament l’acusen de dirigir-se als poders, autoritats i corporacions, servint-se de la seva condició de fiscal, la qual cosa està prohibida pel referit Estatut. Per deixar ben clara la seva afinitat amb el PP, qüestiona també al Govern de Pedro Sánchez a qui acusa de complicitat amb l’independentisme català. “Davant una societat captiva, escriu, s’han dictat successives ordres ministerials d’immens calat econòmic i fort compromís de drets, i una infinitat de decrets llei restrictius de drets fonamentals, sovint oportunistes, sobre matèries que poca o cap relació guarden amb les raons sanitàries i d’ordre públic que formalment van demandar l’estat d’alarma”.

L’informe de la fiscal és per llogar-hi cadires. Tots els acusadors del judici, tant els públics –Moreno, Zaragoza i Caldena- com els privats- Fernández i Ortega Smith de VOX-, són inquisidors d’anar per casa i prevaricadors sense fronteres. Encara mantenen l’aberració jurídica de què els fets de la causa són constitutius d’un delicte de rebel·lió, que la benignitat del tribunal va convertir en sedició. Quan Madrigal es refereix al Govern de la Generalitat, diu: “era una administració regida per una organització criminal que per a encobrir les responsabilitats podia recaptar silencis, encobriments i fins i tot prometre contraprestacions i compensacions”. La nova inquisidora major del regne, va afegir que “és molt fàcil acordar sobrepreus en futurs i eventuals encàrrecs emparats amb contractes fraudulents”, en referència als que va gestionar el Govern per a dur a terme les campanyes de publicitat de l’1-O Tampoc passa per alt que “la contractació del referèndum es va fer de manera irregular”. Madrigal quantifica en tres milions d’euros el desviament de fons per a finançar l’1-O, i ha cridat l’atenció als Tribunals europeus sobre el fet que la Generalitat com a part “perjudicada” no es va personar en aquell judici. 

Amb, o sense coronavirus, la història es repeteix. Vivim, segons paraules d’Albert Om, en l’era de la «juristocràcia» en què un grup privilegiat de juristes, nomenats en el seu dia per Mariano Rajoy, va exercir el poder de l’Executiu amb deliri persecutori contra Catalunya. Tots ells encara formen el braç armat del govern d’un estat que se sent ofès i clama venjança. Però parodiant l’informe de conclusions d’un dels fiscals, com que “a Espanya no hi ha presos, ni causes polítiques”, tampoc han de quedar advocats que practiquin “judicis de ruptura”. Tot això, més la manifesta complicitat d’algun defensor amb el tribunal –o si més no, la seva falta de bel·ligerància davant de Marchena–, ha fet que el poble va prendre consciència del fet que es tractava d’un judici il·lícit i imparcial.

Cap de les víctimes de Franco va satisfer la seva gran il·lusió: contemplar com un seguici miserable de purpurats, centurions i falangistes, duia el seu cadàver al “pudridero” perquè els cucs devoressin amb avidesa les seves restes putrefactes. El sàtrapa va morir al llit santificat amb els sants olis però els seus successors -Llarena, Marchena, Lamela, Madrigal, Moreno i els altres capitostos de l’executiu espanyol disfressats de juristes- segueixen vius. Circulen lliurement per les més altes instàncies i tribunals europeus amb total impunitat.