MALEÏTS PRESSUPOSTOS

Segons qualsevol diccionari d’ús comú, els pressupostos de l’Estat són les despeses i ingressos previstos perquè un partit polític pugui governar amb solidesa durant la seva judicatura . Aquesta definició porta implícita, a la pràctica, la reducció de les llistes d’espera, la desaparició dels barracons escolars, la millora de salaris, així com dels subsidis a la dependència i l’increment d’habitatges socials. També comporta més ajudes als aturats i un generós foment de la investigació, l’exportació, la feina i serveis de la Seguretat Social. Però, perquè el poder executiu pugui exercir la seva funció cal que el Parlament aprovi per majoria els pressupostos a la data d’avui convertits en maleïts.

Continua llegint «MALEÏTS PRESSUPOSTOS»

EL PROCÉS ELECTORAL: EL GRAN FRAU DE LA DEMOCRÀCIA

El sorprenent triomf de VOX en les eleccions andaluses recomana una reflexió sobre la democràcia, la gran virtut de la qual resideix en el sufragi universal. Però compte, els seus dos grans errors radiquen en el mètode electoral, unes pràctiques de màrqueting en què impera el ‘tot s’hi val’ i la desraó d’Estat, una situació que es produeix quan l’elegit ha aconseguit la victòria. Qui va guanyar les eleccions de 1960 als EUA? Frank Sinatra o Jonh F. Kennedy? Els contrincants del candidat que va aconseguir el poder eren polítics de gran envergadura alguns molt estimats pel poble. Però cap d’ells, al contrari de Kennedy, comptava amb el “Rat Pack” -un famós grup d’actors i cantants format per Frank SinatraDean Martin, Peter Lawford i Sammy Davis Jr. – com a participants en els comicis. Continua llegint «EL PROCÉS ELECTORAL: EL GRAN FRAU DE LA DEMOCRÀCIA»

INFILTRATS A TV3

Totes les persones, sigui quina sigui la seva ideologia, poden expressar les seves opinions en tots els mitjans exercint el seu dret a la llibertat d’expressió. És un principi fonamental que només té un límit: El greuge verbal, la injúria, la calúmnia i la fal·làcia dolosa que en llenguatge lúcid i clar equival a maquinació tramposa. El Conveni per a la Protecció dels Drets Humans i de les Llibertats Fonamentals de 1950 reconeix  la llibertat d’expressió ‘valor de llei bàsica’. No obstant això, afegeix, “El seu exercici pot ser sotmès a condicions, restriccions o sancions sempre que siguin necessàries – el matís és important- per a la seguretat nacional, la defensa de l’ordre establert i per a la prevenció del delicte”. Una cosa que es troba a milions d’anys llum a l’Espanya presumptament democràtica del postfranquisme en la qual encara se segueix empresonant còmics i titellaires per exercir aquest dret. El problema sorgeix quan aquesta llibertat es practica en tertúlies televisives en què es creuen opinions enfrontades, de vegades més que conflictives, per aconseguir una major audiència.

No comparteixo l’ambigua tesi de Xavier Rus plantejada en el seu article “Marine Le Pen a TV3” (El Periódico 23 Nov. 2018) que sembla censurar la presència de líders de l’extrema dreta en els mitjans informatius. La meva postura és molt clara al respecte. Entrevistes, sí; tertúlies, no. La raó és molt simple. Marine Le Pen, igual que Jordi Cañas, Javier Ortega, Montserrat Nebrera, Josep Anglada, Xavier García Albiol, Inés Arrimades o el mateix Pablo Llarena -tots ells ultraconservadors i enemics de Catalunya- poden, i han d’aparèixer a TV3 com entrevistats. No obstant això, mai han de formar part de tertúlies televisives o col·laborar en emissions en directe en què un grup de participants propaga qüestions d’arrel política o ideològica. No és una fórmula de censura sinó de sentit comú: no convidis al teu enemic a casa teva si no vols que maltracti a la teva dona. Continua llegint «INFILTRATS A TV3»