Els nous inquisidors

Jaime Moreno, Javier Zaragoza, Fidel Cadena i Consuelo Madrigal, acusadors públics del judici del Procés, són fills naturals de la dictadura. Franco va ser Fiscal Major del Regne per dret propi. Per tal de disposar de la vida de cada un dels seus súbdits, va desencadenar una revolta feixista contra la República, va incubar un genocidi i va dur a terme un estrall de pillatge i tirania mal anomenat Guerra Civil. La seva Santa Croada, una conquesta en nom de Déu, va convertir tot el territori nacional en un camp de batalla.

Franco, prebost major del Sant Ofici va depurar a ‘rojos’, maçons, separatistes, desafectes i llibertaris. Per salvaguardar el seu règim va dirigir amb impagable complicitat de capellans, jutges i militars una repressió total basada en el terror. Els seus principis antidemocràtics, enfortits per l’Església catòlica per la qual el liberalisme constituïa el més gran dels pecats, el van dur a cremar vius als vençuts com a càstig exemplar. Va substituir la temprança i l’equitat per l’odi i la venjança.

José María Aznar, qui havia format part de les files de la FET i de les JONS, va heretar de Franco la forma de regir el destí d’Espanya. Quan li tocà portar les bridas de la seva estimada pàtria, va adequar aquell despòtic model a la realitat de l’època.  Durant la dictadura els judicis es celebraven, com ara el del Procés, sense cap mena de garanties. No existia la presumpció d’innocència sinó la de culpabilitat. La nova Inquisició va jutjar, condemnar i empresonar als ciutadans que no combregaven amb les seves idees. Les seves víctimes van ser, essencialment, els ‘rojos-separatistas’ que havien intentat trencar el sòl patri. Aznar va declarar la guerra a Catalunya més tard ocupada a la força per Rajoy, el seu successor al PP. Però tal com ja els ho vaig aclarir al seu dia el, aleshores, president de Govern, un ésser incapaç, anodí i covard, va donar carta blanca als magistrats del TS per poder substituir i executar les seves funcions: la protecció de la monarquia borbònica i la defensa de la unitat d’Espanya. Ho va fer a costa de deixar de dirigir l’Estat espanyol. Va convertir al jutge Pablo Llarena i als fiscals i magistrats de l’alt tribunal en els dirigents de l’Executiu.

El resultat d’aquest caos no és altre que el judici de la confusió i la vergonya. Els inquisidors d’ofici són els impulsors de la màquina judicial, els pesos pesants de la justícia que arrosseguen a l’esquena la càrrega de centenars i centenars d’anys de presó imposats a les seves víctimes. A la pràctica són tan imprevisibles i perillosos com un caragol desfermat dins d’un motor a propulsió: xoca per tot arreu. Durant la pràctica de la prova, l’acusació, el quartet de la mort, va fer el més gran dels ridículs. El seu odi mortal envers els independentistes els va privar de serenor: interrogatoris repetitius i pesats; desconeixement dels llocs, dies i hores de l’esdeveniment mostrat als vídeos i una manifesta displicència davant tot el que tenia lloc a la Sala.

Aquesta apatia processal i deixadesa d’aquest equip de pseudoexperts només té una explicació. Els nous inquisidors de la vella Espanya unionista i corrupta del rei Borbó sabien que havien guanyat el judici. Coneixien, com la palma de les seves mans, el contingut de la decisió de la futura sentència. Les altes peticions de presó per a Oriol Junqueras, els Jordis, Carme Forcadell, Joaquim Forn i la resta dels seus caps de turc (blancs de càstig no de justícia) anaven a ser concedides gustosament pel Tribunal. Pensaven, no sense raó, que no tenia cap sentit trencar-se les banyes practicant proves si el desenllaç del Procés ja estava escrit i beneït pel Sant Ofici.

Cap de les víctimes de Franco va satisfer la seva gran il·lusió: contemplar com un seguici miserable de purpurats, centurions i falangistes duia el seu cadàver al “pudridero” perquè els cucs devoressin amb avidesa les seves restes putrefactes. El sàtrapa va morir al llit santificat amb els sants olis però els seus successors -Llarena, Marchena, Lamela, Madrigal, Moreno i els altres capitostos de l’executiu espanyol disfressats de juristes- segueixen vius. Circulen lliurement per les més altes instàncies i tribunals europeus amb total impunita

CAMPANADES A MORT

Quaranta anys després –diria avui Lluis Llach – el poble es recull quan el lament s’acosta als nostres dies i l’extermini d’una nació persegueix les nostres memòries. Perquè -això ho dic jo- les campanades a mort sonen més fort que mai.

L’autor de ‘L’Estaca’ va lluitar sempre per la igualtat, la democràcia, la independència, la llibertat i la vida. Aquestes van ser les raons que van il·lustrar la seva declaració davant el més calumniós, degradant i vergonyós procés de la nostra història. Llach va plantar cara als jutges. Ho va fer amb elegància, sense posar-se lívid ni mudar de semblant o alterar la veu. Però la seva cara a cara, obert i clar, va fer que els inquisidors d’ofici canviessin de fesomia: les seves faccions es van trencar; els seus trets es van tornar pàl·lids, carallargues i rubicunds. Per un moment van deixar entreveure el seu odi cap a Catalunya.

Quan Javier Ortega Smith, advocat de VOX, va iniciar el seu interrogatori, Llach va denunciar la seva presència en el judici per representar a un partit d’ultradreta i va expressar la seva protesta com ‘ciutadà homosexual, independentista i aspirant a ser-ho de tot el món’. Va donar resposta als tres objectius d’aquest modern Consell del Sant Ofici instituït en 1478 i feliçment recuperat en ple segle XXI pel PP: defensar la fe, perseguir l’heretgia, acabar amb el sobiranisme català i mantenir la unitat de la monarquia borbònica. Els acòlits d’aquell tribunal de la Inquisició li van devorar amb la mirada. El president de la Sala el va reprendre. Ho va fer amb la seva habitual hipocresia i aparent correcció. Però el cantautor català sabia que Manuel Marchena és el successor per dret propi dels jutges inquisitorials que van condemnar a morir a la foguera a milers de jueus, moriscs, heretges, bruixots i homosexuals. Va decidir prestar declaració.

No ho va fer per por sinó que, per contra, va tenir el valor cívic d’autoinculpar-se. Va confessar que va ser ell qui va suggerir a Sánchez i Cuixart, els Jordis, que es pugessin sobre dels cotxes de la policia perquè els veiés tothom i poguessin desconvocar a la multitud. Es va proclamar cooperador necessari del delicte de rebel·lió que proclamen els fiscals. Anys enrere s’havia querellat contra Felipe González quan aquest ja era President de Govern. Va ser una gesta solidària, heroica i sens dubte temerària. En aquells temps, em remunto a 1982, era totalment impossible portar a judici al Rei, al President de Govern i a altres jerarques de l’Estat.

Felipe es va comportar com el que era, un polític barroer, falsari i fanfarró. La gran promesa de la seva campanya electoral va ser promoure un referèndum a favor de ‘No a l’Otan’ però quan va accedir al poder va faltar a la seva paraula, va mentir als seus votants i va dir sí a l’Otan. Llach es va sentir burlat, espetegat i estafat. Hi havia actuat gratuïtament en molts mítings creient de bona fe que el Govern socialista anava a desvincular a Espanya del Bloc de l’Atlàntic Nord per aconseguir un món lliure. Gràcies al conformisme del PSOE la bandera d’Espanya oneja des de llavors a l’OTAN. Però González havia incubat un virus letal al seu partit que deu anys més tard el portaria a perdre les eleccions i passar a l’oposició. .

Ara diria Llach: Assassins de raons, de vides, que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies i que,  en ‘Campanades a mort’, fan un crit per la guerra dels miles de fills que han perdut les campanes negres.

Dit amb altres paraules: L’autèntic camí per obtenir un canvi radical, nacional i polític en el nostre país, és la insurrecció i la resistència perquè la independència d’una nació només s’aconsegueixen així.

NICOLÁS MADURO CONTRA JORDI ÉVOLE I PEDRO SÁNCHEZ

Quan els mitjans informatius de mitja Europa van anunciar l’entrevista de Jordi Évole al president Maduro, els partits conservadors més recalcitrants de la catòlica i indivisible Espanya es van alçar en peu de guerra. Van tancar les orelles a la lògica i van tractar, sense consideració, a Évole utilitzant expressions homòfones i retrògrades. Arcadi Espasa de Ciutadans va arribar a afirmar que si entrevistes a l’assassí, ets igual de criminal que ell. Els seus antagonistes de paper higiènic el van titllar de defensar un executor de masses que era ‘amic seu de tota la vida igual que ara ho és dels independentistes catalans, aquests que volen sortir d’Espanya”. Com a colofó a tota aquest enfilall de disbarats, alguns líders del Partit Popular van comparar el Moviment Bolivarià Revolucionari amb el Procés català. Tot un honor.

Évole, coaccionat per aquesta col·lecció de corbs, es va transformar en un detractor de Maduro a qui va censurar i agredir amb les seves paraules. Va passar de ser un periodista compromès, ètic i veraç, a comportar-se com un fiscal de pacotilla d’aquests que, amb interrupcions i salmòdies, intenten que l’acusat digui el que no vol. La seva entrevista no va ser el mostreig veraç i objectiu del moment històric que viu el poble veneçolà i que els televidents esperaven veure. Évole va esdevenir un lacai de Pedro Sánchez, esbirro al seu torn de Donald Trump i d’Angela Merkel i d’altres estadistes que legitimen l’autoproclamat Juan Guaidó com a president interí d’aquell país.

Els serveis del CNI haurien d’haver informat al president del Govern que en l’any 2003,Guaidó, al costat d’un grup d’activistes d’extrema dreta de la ‘Universitat Catòlica Andrés Bello’ de Caracas, va ser ensinistrat per la CIA per soscavar el govern socialista de Veneçuela, desestabilitzar l’ordre i perquè en un dia no molt llunyà, pogués prendre el poder. També li haurien fet saber que el 5 d’octubre de 2005, en mig de l’eufòria chavista, l’avui autoproclamat Guaidó va viatjar a Belgrad on va rebre instrucció sobre la teoria i pràctica d’una insurrecció. L’any 2007, el van enviar a Washington D.F. Allà va participar en un màster sobre governabilitat i gestió política dirigit per Luís Enrique Berrizbeitia, l’economista neoliberal més acreditat d’Amèrica Llatina i exdirector executiu del Fons Monetari Internacional. Fa pocs mesos Trump va decidir que Guaidó anava a ser el nou president de Veneçuela.

Conscient de tot això, Maduro, en la seva entrevista amb Évole es va mostrar fred i imparcial. Va respondre a totes les seves preguntes serenament. No es va referir directament a Guaidó i la seva relació amb la CIA, encara que sí que es va mostrar temorós que Trump optés per envair Veneçuela assumpte prioritari de la seva ordre del dia. “Hem de defensar el dret a viure en pau a Veneçuela. EUA vol tornar al segle XX a força de cops d’Estat, de mobilitzar militars en peu de guerra, de crear governs titelles i de saquejar els recursos de la població”. Va assegurar que Trump ‘sortiria dels Estats Units amb les mans tacades de sang perquè si “l’imperi nord-americà ataca el país, va concloure, milers de veneçolans innocents ho pagarien amb les seves vides”. Évole insistia; pretenia una rectificació, a lo qual Maduro va replicar: “han estat molts i greus els errors comesos pel capitalisme rapinyaire. La humanitat està obligada a treure lliçons. Cal recordar que la coalició Bush-Aznar va portar a la guerra de l’Iraq, i van pagar amb la seva vida milions de persones innocents. Les morts de Gaddafi i Saddam Hussein van ser dos crims d’Estat avalats per Occident. He d’impedir que aquest genocidi es reprodueixi a Veneçuela”.

Amb Pedro Sánchez va ser igual de contundent. La seva referència al ‘Procés’ va posar càtedra a la política catalana. “No acceptem ultimàtums de ningú. És com si jo li digués a la Unió Europea que li dono set dies per reconèixer a Catalunya com a República”, va declarar el líder chavista. Per què la Unió Europea ha d’ordenar a Veneçuela que repeteixi les eleccions presidencials que es van fer el maig de 2018? Em fa vergonya que Sánchez reiteri la història d’Aznar. És un farsant. Ell sí que no va ser triat per ningú. Hauria de convocar eleccions, ja que el poble espanyol no el va votar”.

Sánchez es va equivocar. Es va sotmetre a cegues a la voluntat de Trump i de Merkel sense tenir en compte els antecedents polítics i personals de Guaidó. Si més no, per prudència, hauria d’esperar a que el recentment autoanomenat president convoqués unes eleccions lliures, universals, directes i secretes tal com li exigeix la Constitució veneçolana de 1999. Perquè una democràcia sigui ferma i sòlida cal actuar amb la màxima informació possible. I respecte a Évole, recordar-li el principi de majordomia de l’ètica periodística: l’opinió és lliure però els fets s’han d’acatar i respectar.