L’OCTUBRE CATALÀ

La indignació popular que ha provocat la sentència del procés és la causa dels episodis de violència que es van produint a Catalunya. El veredicte dels set jutges del Tribunal Suprem, una decisió execrable contrària a llei, inconstitucional i incompatible amb el sentit comú que condemna a 100 anys de presó als acusats, ha suscitat la revolta. Els condemnats, tots ells membres del Govern de la Generalitat a excepció de dos líders populars aliens a l’Executiu, només exercien drets fonamentals. El poble, conscient del silenci dels partits independentistes enfront de les falsedats i mentides del poder judicial i de la hipòcrita consigna a manifestar-se pacíficament, s’hi ha rebel·lat. La ciutadania ha comprovat una vegada més que els polítics no volen la independència. És el poble, qui cansat de ser súbdit d’Espanya, vol una república popular, lliure i independent. El resultat era previsible. John F. Kennedy ja ho havia declarat en un dels seus discursos, ‘els que impedeixen una revolució pacífica, mai podran evitar una revolució violenta’.

Durant la primavera de 1968 em trobava a París per raons professionals. Allí vaig conèixer a Dany Cohn-Bendit, sobrenomenat ‘el roig’, un estudiant de la Universitat de Nanterre que va liderar el Maig francès, un moviment pacífic, espontani, cultural i polític per canviar el sistema democràtic i construir un món millor. També hi eren l’Emma Cohen, en Mario Gas, l’Elvira Posada i Paco Ibáñez entre altra gent d’ací. El ‘Maig francès’ es va iniciar com a resposta a la injusta detenció de Xavier Langlade, un estudiant presumptament comunista, que va motivar una sèrie de revoltes estudiantils a la Sorbona. Dies més tard uns 11 milions de ciutadans i treballadors de tota França van donar suport als universitaris com a protesta contra la policia. Va ser una gran vaga general que va romandre viva durant dues setmanes com a repte per la indiscriminada actuació policial contra els universitaris. La majoria dels catedràtics i professors de la Sorbona es van posar al costat seu i Sartre i Chomsky es van convertir en els seus líders.

Malgrat els molts anys transcorreguts, en comparar totes dues revoltes, el Maig francès i l’Octubre català, em semblen similars. La finalitat de la catalana és molt més concreta: independència i República. El motiu de la de Paris era molt més utòpica, millorar la democràcia i la consecució d’un món millor. Però ambdues van passar de ser pacífiques a violentes, per l’extra-limitació policial. Una vegada, Dany ‘El roig’, em va preguntar si, a Espanya, hi havia una resposta popular ferma contra Franco. Li vaig dir que no. El vaig haver de posar al corrent dels successos de Madrid i Barcelona, que desgraciadament van quedar en foc d’encenalls. ‘La clau està en la Universitat – em va dir- fixa’t en el que està passant aquí, un país com França en plena democràcia. En una dictadura ha de ser més fàcil arrabassar-li el poder al sàtrapa’. Vaig afegir que ‘España era diferent’. Que l’any 1968 ple d’esdeveniments polítics en altres països –el Maig francès, la primavera de Praga, la revolució cultural xinesa, la mort del Che…-, a l’Espanya de Franco no va haver-hi cap. Vaig tenir molt clar que Dany “El roig” no coneixia la repressió franquista, els expeditius mitjans dels militars i les tortures de la Brigada Politicosocial.


Mentrestant, a París, els estudiants van prendre el carrer. La revolta es va estendre com una reguera de pólvora. Van ser milers els ciutadans que van carregar contra la policia exigint l’alliberament dels detinguts. Encara així la Sureté va agafar a gairebé 600 rebels. Aquella torba de manifestants es comportava igual que les guerrilles de la Resistència durant la invasió nazi: emprant una tècnica de fustigació amb escaramusses de curta durada. Quan els disturbis van cessar, l’espectacle era escruixidor: 125 cotxes destruïts, 247 policies ferits, carrers devastats, 469 detinguts. Per contra el moviment de l’octubre català’ encara no pot oferir resultats definitius però si un seriós advertiment per al President Sánchez, els jutges i fiscals, Marchena, Zaragoza, Llerena i Madrigal, el ministre Grande Marlasca i la resta dels seus responsables. En Paris va ser destituït el Ministre d’Educació i De Gaulle es va veure obligat a dissoldre l’Assemblea Nacional i a dimitir després del seu càrrec de President. A l’Espanya socialista o del PP, que ve a ser el mateix, els pensaments dels joves, estudiants i obrers han estat arxivats durant molts anys en les masmorres de la Direcció General de Seguretat perquè no pertorbessin la pau de les bones gents. Malvivien, tots ells, anul·lats per l’Església, la coerció i la fam, i els presumptes principis democràtics de la Transició. Ara, per fi, alguna cosa ha canviat.

Els nous inquisidors

Jaime Moreno, Javier Zaragoza, Fidel Cadena i Consuelo Madrigal, acusadors públics del judici del Procés, són fills naturals de la dictadura. Franco va ser Fiscal Major del Regne per dret propi. Per tal de disposar de la vida de cada un dels seus súbdits, va desencadenar una revolta feixista contra la República, va incubar un genocidi i va dur a terme un estrall de pillatge i tirania mal anomenat Guerra Civil. La seva Santa Croada, una conquesta en nom de Déu, va convertir tot el territori nacional en un camp de batalla.

Franco, prebost major del Sant Ofici va depurar a ‘rojos’, maçons, separatistes, desafectes i llibertaris. Per salvaguardar el seu règim va dirigir amb impagable complicitat de capellans, jutges i militars una repressió total basada en el terror. Els seus principis antidemocràtics, enfortits per l’Església catòlica per la qual el liberalisme constituïa el més gran dels pecats, el van dur a cremar vius als vençuts com a càstig exemplar. Va substituir la temprança i l’equitat per l’odi i la venjança.

José María Aznar, qui havia format part de les files de la FET i de les JONS, va heretar de Franco la forma de regir el destí d’Espanya. Quan li tocà portar les bridas de la seva estimada pàtria, va adequar aquell despòtic model a la realitat de l’època.  Durant la dictadura els judicis es celebraven, com ara el del Procés, sense cap mena de garanties. No existia la presumpció d’innocència sinó la de culpabilitat. La nova Inquisició va jutjar, condemnar i empresonar als ciutadans que no combregaven amb les seves idees. Les seves víctimes van ser, essencialment, els ‘rojos-separatistas’ que havien intentat trencar el sòl patri. Aznar va declarar la guerra a Catalunya més tard ocupada a la força per Rajoy, el seu successor al PP. Però tal com ja els ho vaig aclarir al seu dia el, aleshores, president de Govern, un ésser incapaç, anodí i covard, va donar carta blanca als magistrats del TS per poder substituir i executar les seves funcions: la protecció de la monarquia borbònica i la defensa de la unitat d’Espanya. Ho va fer a costa de deixar de dirigir l’Estat espanyol. Va convertir al jutge Pablo Llarena i als fiscals i magistrats de l’alt tribunal en els dirigents de l’Executiu.

El resultat d’aquest caos no és altre que el judici de la confusió i la vergonya. Els inquisidors d’ofici són els impulsors de la màquina judicial, els pesos pesants de la justícia que arrosseguen a l’esquena la càrrega de centenars i centenars d’anys de presó imposats a les seves víctimes. A la pràctica són tan imprevisibles i perillosos com un caragol desfermat dins d’un motor a propulsió: xoca per tot arreu. Durant la pràctica de la prova, l’acusació, el quartet de la mort, va fer el més gran dels ridículs. El seu odi mortal envers els independentistes els va privar de serenor: interrogatoris repetitius i pesats; desconeixement dels llocs, dies i hores de l’esdeveniment mostrat als vídeos i una manifesta displicència davant tot el que tenia lloc a la Sala.

Aquesta apatia processal i deixadesa d’aquest equip de pseudoexperts només té una explicació. Els nous inquisidors de la vella Espanya unionista i corrupta del rei Borbó sabien que havien guanyat el judici. Coneixien, com la palma de les seves mans, el contingut de la decisió de la futura sentència. Les altes peticions de presó per a Oriol Junqueras, els Jordis, Carme Forcadell, Joaquim Forn i la resta dels seus caps de turc (blancs de càstig no de justícia) anaven a ser concedides gustosament pel Tribunal. Pensaven, no sense raó, que no tenia cap sentit trencar-se les banyes practicant proves si el desenllaç del Procés ja estava escrit i beneït pel Sant Ofici.

Cap de les víctimes de Franco va satisfer la seva gran il·lusió: contemplar com un seguici miserable de purpurats, centurions i falangistes duia el seu cadàver al “pudridero” perquè els cucs devoressin amb avidesa les seves restes putrefactes. El sàtrapa va morir al llit santificat amb els sants olis però els seus successors -Llarena, Marchena, Lamela, Madrigal, Moreno i els altres capitostos de l’executiu espanyol disfressats de juristes- segueixen vius. Circulen lliurement per les més altes instàncies i tribunals europeus amb total impunita

CAMPANADES A MORT

Quaranta anys després –diria avui Lluis Llach – el poble es recull quan el lament s’acosta als nostres dies i l’extermini d’una nació persegueix les nostres memòries. Perquè -això ho dic jo- les campanades a mort sonen més fort que mai.

L’autor de ‘L’Estaca’ va lluitar sempre per la igualtat, la democràcia, la independència, la llibertat i la vida. Aquestes van ser les raons que van il·lustrar la seva declaració davant el més calumniós, degradant i vergonyós procés de la nostra història. Llach va plantar cara als jutges. Ho va fer amb elegància, sense posar-se lívid ni mudar de semblant o alterar la veu. Però la seva cara a cara, obert i clar, va fer que els inquisidors d’ofici canviessin de fesomia: les seves faccions es van trencar; els seus trets es van tornar pàl·lids, carallargues i rubicunds. Per un moment van deixar entreveure el seu odi cap a Catalunya.

Quan Javier Ortega Smith, advocat de VOX, va iniciar el seu interrogatori, Llach va denunciar la seva presència en el judici per representar a un partit d’ultradreta i va expressar la seva protesta com ‘ciutadà homosexual, independentista i aspirant a ser-ho de tot el món’. Va donar resposta als tres objectius d’aquest modern Consell del Sant Ofici instituït en 1478 i feliçment recuperat en ple segle XXI pel PP: defensar la fe, perseguir l’heretgia, acabar amb el sobiranisme català i mantenir la unitat de la monarquia borbònica. Els acòlits d’aquell tribunal de la Inquisició li van devorar amb la mirada. El president de la Sala el va reprendre. Ho va fer amb la seva habitual hipocresia i aparent correcció. Però el cantautor català sabia que Manuel Marchena és el successor per dret propi dels jutges inquisitorials que van condemnar a morir a la foguera a milers de jueus, moriscs, heretges, bruixots i homosexuals. Va decidir prestar declaració.

No ho va fer per por sinó que, per contra, va tenir el valor cívic d’autoinculpar-se. Va confessar que va ser ell qui va suggerir a Sánchez i Cuixart, els Jordis, que es pugessin sobre dels cotxes de la policia perquè els veiés tothom i poguessin desconvocar a la multitud. Es va proclamar cooperador necessari del delicte de rebel·lió que proclamen els fiscals. Anys enrere s’havia querellat contra Felipe González quan aquest ja era President de Govern. Va ser una gesta solidària, heroica i sens dubte temerària. En aquells temps, em remunto a 1982, era totalment impossible portar a judici al Rei, al President de Govern i a altres jerarques de l’Estat.

Felipe es va comportar com el que era, un polític barroer, falsari i fanfarró. La gran promesa de la seva campanya electoral va ser promoure un referèndum a favor de ‘No a l’Otan’ però quan va accedir al poder va faltar a la seva paraula, va mentir als seus votants i va dir sí a l’Otan. Llach es va sentir burlat, espetegat i estafat. Hi havia actuat gratuïtament en molts mítings creient de bona fe que el Govern socialista anava a desvincular a Espanya del Bloc de l’Atlàntic Nord per aconseguir un món lliure. Gràcies al conformisme del PSOE la bandera d’Espanya oneja des de llavors a l’OTAN. Però González havia incubat un virus letal al seu partit que deu anys més tard el portaria a perdre les eleccions i passar a l’oposició. .

Ara diria Llach: Assassins de raons, de vides, que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies i que,  en ‘Campanades a mort’, fan un crit per la guerra dels miles de fills que han perdut les campanes negres.

Dit amb altres paraules: L’autèntic camí per obtenir un canvi radical, nacional i polític en el nostre país, és la insurrecció i la resistència perquè la independència d’una nació només s’aconsegueixen així.