CARTA AMISTOSA AL DIRECTOR DE TV3

Benvolgut Vicent,

Em permeto dirigir-me a tu amb l’ascendent que hem dona el fet d’haver col·laborat conjuntament, ara fa molts anys, en algunes tertúlies televisives i donada la meva condició d’autor de ‘L’espia del violí’, la novel·la que suposadament m’ha plagiat Pilar Rahola i que, de forma absolutament parcial i tendenciosa, han promocionat alguns programes i noticiaris del mitjà que dirigeixes.

Fa pocs dies Olga Miró es va posar en contacte amb l’editorial Efadós per aconseguir el meu número de telèfon. Aquesta senyora em va trucar per convidar-me a anar al seu programa per parlar del meu llibre. Però al cap de 24 hores, em comunicarva que ‘des de dalt’ lli havien prohibit que fes l’entrevista.

Al cap de 48 hores Romà Jori, company de Ràdio Estel i advocat en exercici, es va posar en contacte amb la conductora del programa de TV3 “FAQS”, Cristina Puig. Aquesta va ser la seva resposta textual: “Hola Romà, no és un tema que hagi de resoldre jo. No ens correspon com a programa i no farem cap encarament. El mateix Bernard Hilda reconeix en una ‘Contra’ de La Vanguardia que li va fer Víctor Amela, tot el que la Pilar explica al llibre. Companys de la secció de cultura han parlat amb l’editorial i consideren que les acusacions de plagi no se sostenen per enlloc. Atentament. Cris”

Curiosament ‘els companys de la secció de cultura’ no parlen ni amb mi, ni amb els meus advocats. Ho fan amb l’editorial querellada, i anteposant el seu criteri al del jutge, afirmant ‘que les acusacions no se sostenen enlloc’, Curiosament ‘els companys de la secció de cultura’ no parlen ni amb mi, ni amb els meus advocats. Ho fan amb l’editorial querellada, anteposant el seu criteri al del jutge, en afirmar ‘que les acusacions no se sostenen enlloc’, Un model de pluralisme, objectivitat i imparcialitat. Ara bé, el problema no és aquest. Jo no tinc gens d’interès a sortir a TV3. Però el que no en sembla just és que una col·laboradora de ‘Tot es mou, que cobra 52.500 euros l’any, segons la CCMA, es dediqui a promocionar el seu llibre a costa del contribuent amb una sèrie de discursos interminables. El que et demano és que els serveis i programes informatius facin la seva feina i parlin del contenciós sobre el possible plagi de ‘L’espia del violí’ i del meu llibre.

Cordialment,

Josep Maria Loperena

Les portes giratòries

José Montilla acaba de ser fitxat com a conseller per la multinacional Enagás, una de les empreses energètiques de l’Ibex-35. Aquest fet torna a suscitar el debat sobre les portes giratòries que utilitzen alguns polítics de discutible moralitat, per accedir a l’empresa privada. De nen, Montilla va vindre a Catalunya amb els seus pares des d’un poblet d’Andalusia per poder menjar. No va tenir altres estudis que els que li va donar la vida. Quan va arribar, la gent, extenuada pels efectes de la fam, la misèria i les malalties, buscava pels carrers restes d’aliments. Es va afiliar al PSC, el partit fundat per Maragall, i, es va integrar al seu aparell. Va preferir portar corbata que a treballar en una fàbrica, i va obrir el puny en lloc de tancar-lo per a donar-li la mà a l’opressor.

Montilla, va aconseguir rellevar a Maragall com a president de la Generalitat. “El PSC governarà Catalunya” -pensava Miquel Iceta, un dels seus valedors-, “perquè en Pepe és un fill de l’organització, submís, digne i obedient, que acatarà les normes del partit“. Però Montilla no tenia noció de res. Els seus cabdills li revalidaven els seus discursos, li impartien classes de català i l’ensinistraven en el difícil art de l’oratòria. A més a més, Montilla, mai va ser un líder per al poble com ho van ser Tarradellas o Maragall, perquè en política és fonamental ‘saber actuar’, i ell no en sabia. Va ser el pitjor president de tota la història.

Al final del seu mandat va sortir a la llum publica molta brutícia. Comprar-se un xalet per valor de dos milions d’euros, que va inscriure a nom d’Anna Hernández, la seva dona, va tenir conseqüències molt greus. Es va saber que els seus ingressos com a presidenta de l’àrea d’Habitatge de la Diputació de Barcelona eren de 289.000 euros a l’any. A més d’això, la senyora Montilla rebia 33.000 euros en concepte de dietes per presidir els consells d’administració de Promunsa i Praecsa. Aquestes feines les compatibilitzava, perquè tenia de temps per fer-ho, amb la seva participació en altres societats, entre elles La Caixa. Durant molts anys va dirigir, hipotèticament, catorze entitats alhora.

És evident que l’antic president de la Generalitat té ciència infusa. Sense ser ni tan sols batxiller, l’han contractat com expert en gas natural a Enagás amb un sou de quasi 200.000 euros l’any. El mateix Montilla ha fet esment a la seva experiència institucional com a expresident, exministre d’Indústria, Turisme i Comerç i com a senador. Considera que aquest fet li permetrà aportar “experiència i coneixements acumulats al servei del funcionament de la companyia, ja que Enagás forma part d’una activitat regulada amb funcions de servei públic”.

L’expresident ha traspassat la infamant porta giratòria dels mals polítics, i ha trobat, asseguts al seu costat, excàrrecs rellevants del PP com Marcelino Oreja, Ana Palacio, Isabel Tocino o Hernández Mancha. Són molts els que han passat el seu llindar –Duran i Lleida, Jordi Hereu, Rafael CataláFelipe González…- perquè la corrupció no té colors ni cap mena d’ideologia. Els que ho han fet són politicastres que volen mantenir poder per continuar lucrar-se dels guanys que els van dispensar el vot. Pablo Iglesias acaba d’anunciar que proposarà una llei per a evitar que les grans empreses es dediquin a caçar polítics per condicionar les decisions del govern. Un assumpte de gran envergadura que s’ha de resoldre com més aviat millor i que, sense cap mena de dubte, causarà un canvi radical del sistema electoral.

CAMPANADES A MORT

Quaranta anys després –diria avui Lluis Llach – el poble es recull quan el lament s’acosta als nostres dies i l’extermini d’una nació persegueix les nostres memòries. Perquè -això ho dic jo- les campanades a mort sonen més fort que mai.

L’autor de ‘L’Estaca’ va lluitar sempre per la igualtat, la democràcia, la independència, la llibertat i la vida. Aquestes van ser les raons que van il·lustrar la seva declaració davant el més calumniós, degradant i vergonyós procés de la nostra història. Llach va plantar cara als jutges. Ho va fer amb elegància, sense posar-se lívid ni mudar de semblant o alterar la veu. Però la seva cara a cara, obert i clar, va fer que els inquisidors d’ofici canviessin de fesomia: les seves faccions es van trencar; els seus trets es van tornar pàl·lids, carallargues i rubicunds. Per un moment van deixar entreveure el seu odi cap a Catalunya.

Quan Javier Ortega Smith, advocat de VOX, va iniciar el seu interrogatori, Llach va denunciar la seva presència en el judici per representar a un partit d’ultradreta i va expressar la seva protesta com ‘ciutadà homosexual, independentista i aspirant a ser-ho de tot el món’. Va donar resposta als tres objectius d’aquest modern Consell del Sant Ofici instituït en 1478 i feliçment recuperat en ple segle XXI pel PP: defensar la fe, perseguir l’heretgia, acabar amb el sobiranisme català i mantenir la unitat de la monarquia borbònica. Els acòlits d’aquell tribunal de la Inquisició li van devorar amb la mirada. El president de la Sala el va reprendre. Ho va fer amb la seva habitual hipocresia i aparent correcció. Però el cantautor català sabia que Manuel Marchena és el successor per dret propi dels jutges inquisitorials que van condemnar a morir a la foguera a milers de jueus, moriscs, heretges, bruixots i homosexuals. Va decidir prestar declaració.

No ho va fer per por sinó que, per contra, va tenir el valor cívic d’autoinculpar-se. Va confessar que va ser ell qui va suggerir a Sánchez i Cuixart, els Jordis, que es pugessin sobre dels cotxes de la policia perquè els veiés tothom i poguessin desconvocar a la multitud. Es va proclamar cooperador necessari del delicte de rebel·lió que proclamen els fiscals. Anys enrere s’havia querellat contra Felipe González quan aquest ja era President de Govern. Va ser una gesta solidària, heroica i sens dubte temerària. En aquells temps, em remunto a 1982, era totalment impossible portar a judici al Rei, al President de Govern i a altres jerarques de l’Estat.

Felipe es va comportar com el que era, un polític barroer, falsari i fanfarró. La gran promesa de la seva campanya electoral va ser promoure un referèndum a favor de ‘No a l’Otan’ però quan va accedir al poder va faltar a la seva paraula, va mentir als seus votants i va dir sí a l’Otan. Llach es va sentir burlat, espetegat i estafat. Hi havia actuat gratuïtament en molts mítings creient de bona fe que el Govern socialista anava a desvincular a Espanya del Bloc de l’Atlàntic Nord per aconseguir un món lliure. Gràcies al conformisme del PSOE la bandera d’Espanya oneja des de llavors a l’OTAN. Però González havia incubat un virus letal al seu partit que deu anys més tard el portaria a perdre les eleccions i passar a l’oposició. .

Ara diria Llach: Assassins de raons, de vides, que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies i que,  en ‘Campanades a mort’, fan un crit per la guerra dels miles de fills que han perdut les campanes negres.

Dit amb altres paraules: L’autèntic camí per obtenir un canvi radical, nacional i polític en el nostre país, és la insurrecció i la resistència perquè la independència d’una nació només s’aconsegueixen així.