L’espia del violí

Barcelona, 1936. L’Alain, àlies l’Irlandès, membre de les Brigades Internacionals, coneix la Clàudia en plena rambla de les Flors. Junts descobriran noves maneres de lluitar, sentir, pensar i estimar. Ha començat la rebel·lió de Franco contra la República i la revolució anarquista de la CNT-FAI. Amb aquests moviments socials i polítics que van marcar aquells anys de lluita i clandestinitat, l’Alain i la Clàudia construiran un món propi. A conseqüència d’un crim feixista, l’Irlandès es veurà obligat a fugir a França, però retornarà i compartirà amb la Clàudia una forçosa revenja. Un apassionant thriller del nostre segle, una història sobre l’amor, l’amistat, la traïció i la venjança a la Barcelona tenebrosa d’uns temps, per sort, destinats a desaparèixer. Amb una bona documentació i una narració molt àgil –amb personatges i fets reals–, Loperena fa creïbles, insòlits episodis de l’època més crua de la postguerra. Una crònica apassionant en la qual es revela que l’espia del violí –en realitat Bernard Hilda, un popular crooner que tocava amb la seva orquestra a La Parrilla del Ritz, el millor hotel de la ciutat– era un agent especial de l’MI6 britànic destacat a Espanya per a complir una important missió en plena dictadura, quan l’alta burgesia de la metròpoli sobrevivia ballant xarleston i bevent xampany als cabarets de moda per no sentir les descàrregues dels escorcolls d’afusellament, no veure les cues a la porta de la presó Model ni percebre la destrucció sistemàtica de la seva identitat.

Escolta la música del llibre des de SPOTIFY

  • ISBN : 978-84-18243-01-1
  • Data d’edició : 01/03/2020
  • Any d’edició : 2020

Compra’l ara

LA PAGA DE LA VERGONYA

Els salaris dels polítics pugen a 720 milions d’euros que paguem tots. Un pressupost tres vegades més que el destinat a cuidar el patrimoni històric de tot l’Estat. Però, si algú pregunta a qualsevol membre dels estaments oficials per aquesta xifra, farà veure que no ho capta i mirarà per a un altre costat. Rebaixant aquesta suma a la meitat, els sous continuarien sent més que dignes i s’evitaria l’atur, les retallades, els acomiadaments, els ERES, les congelacions de pensions i, amb el coronavirus, la solitud, la por i la fam.

El sou dels parlamentaris puja a 5.000 euros al mes. Reben una assignació institucional de 2.972,94 euros a més de la indemnització pel lloguer d’un habitatge, que oscil·la entre 1.921 euros per a tots els diputats, menys pels de Madrid que cobren 917,03 €. Però la terrabastada de diners no acaba aquí. Meritxell Batet guanya 14.500 euros mensuals en 14 pagues. Pel sol fet de ser diputada rep 2.972,94 euros, als que s’ha d’afegir el complement de membre de taula, 3.242,65 euros, les despeses de representació, 3.521,26 i els de lliure disposició 2.887,13 euros. En total, més de 12.000 euros mensuals als quals s’ha de sumar 1.921 euros que rep per ser cap de llista de Barcelona.

A Espanya hi ha 8.112 alcaldes, 65.896 regidors, 1.206 parlamentaris autonòmics, 1.031 diputats provincials, 650 parlamentaris, 139 responsables de Capítols i Consells insulars i 13 consellers de la Vall d’Aran. Sous, prebendes, jubilacions desmesurades, copioses dietes que paga el poble amb els seus impostos. La Mesa del Congrés ha desestimat les propostes de retallar retribucions als diputats durant l’estat d’alarma decretat per la crisi del coronavirus, ja que sosté que ha de garantir els ingressos de tots els parlamentaris i durant tot l’any.

Però no tothom pensa el mateix. Xavier Sala-i-Martin creu que no hi ha crisi, desnonaments, atur, retallades, pobresa, fam, desigualtats, ni canvi climàtic. Aquests fenòmens que sorprenent apareixen a les notícies de les teles de tot el món, sembla que no existeixin pel carismàtic economista. En un màster en el qual va explicar les conseqüències de la pandèmia, va manifestar: “al loro, que no estamos tan mal”. En un moment en què els polítics segueixen cobrant milionades, el carismàtic professor de la Universitat de Columbia, engalanat amb jaquetes de  coloraines, ha llançat una iniciativa espaterrant, “cuidar als avis”. El perspicaç adjunt de càtedra, sense cap dubte un home d’idees progressistes, ha resolt un altre desllorigador. “Com a Catalunya hi ha més de 7.000 regidors als ajuntaments que, en aquests moments no fan res i continuen cobrant, els podem posar a treballar en les residències d’ancians, ara que hi ha manca de personal”.

La resposta de Ferran Falcó de JuntsxCat ha estat curta i contundent: ‘Ser brillant no sempre és possible’. A Sala Martin, guru de l’independentisme liberal, no li ha agradat gens la seva contesta. “Hi hauria excepcions per desenvolupar aquest treball -va aclarir-; naturalment, quedaria exclosa la gent immunodeficient, els qui pateixin alguna malaltia important com un càncer, i els majors de seixanta anys. Però tots els que cobren, i no estan en aquests supòsits, han de fer-ho. No els hi sembla?”.

La paga de la vergonya fas palés l’egoisme dels polítics. Tot el que conceben és per aconseguir més poder. Adrecen als seus fills a l’escola, perquè no els molestin. Donen almoines als captaires, per a evitar la seva presència. Quan tanquen els ulls dels seus morts, ho fan perquè deixin de mirar-los i no els diguin el que són. L’egoisme és l’enemic més nociu i fatal de la solidaritat que, com sabeu, és sinònim de democràcia.

EL SECTARISME DE MIQUEL BUCH

De totes les aus de rapinya que es valen de la bona gent per a guanyar fama i calés, el Conseller d’Interior Miquel Buch n’és el més recalcitrant. Forma part dels “trepes” de claveguera que, fent ús  del que els hi calgui, aspiren a obtenir diners i poder. És un element integrant dels trepadors sense fronteres que rebutgen a qui els pugui fer ombra. Són mala gent. Utilitzen hàbilment les armes de la insídia i la mentida. Pronuncien, per arribar al govern, tota sort de necieses i insensateses, sense cap pudor. Segons ha publicat fa pocs dies Josep López de Lerma, al Diari de Girona, l’actual conseller vol ser el número dos d’una llista encapçalada per Puigdemont, al Govern de la Generalitat. Anar de número dos vol dir, a la pràctica, arribar a President, tot i que el noi de Premià, no té nivell ni per ser conserge de la seva pròpia conselleria”.

L’actual Conseller d’Interior té potestat sobre la Secretaria de Seguretat Pública i és el màxim dirigent dels Mossos d’Esquadra. Abans, va ser porter de discoteca on va aprendre el difícil ofici d’investigador seleccionant a qui podia entrar, o no, al local, i la perillosa funció de mantenir la seguretat pública a força de repartir mastegots. Després, es va dedicar a llepar el cul als polítics de la cúpula de CiU, els quals el van recompensar fent-lo regidor, alcalde, diputat i, poc després Conseller del Govern. Va ser aleshores, quan es va convertir en un ocell rapinyaire. S’’embutxaca 115.515 euros bruts anuals, alimentant-se de carronya que no vol compartir amb ningú. Com C’s i VOX, no ha volgut renunciar a la meitat del seu sou durant l’estat d’alarma. No ha donat ni un cèntim al Departament de Salut, ni a cap ONG, com sí ho han fet altres polítics d’aquest país. Molt al contrari, els ha menystingut.

Durant les manifestacions i marxes reivindicatives contra la sentència del procés, mentre Quim Torra hi participava i encoratjava a la gent a continuar amb les seves protestes, Buch, compel·lia als Mossos a carregar contra els participants. Els Comuns, ERC, la CUP, l’ANC, i el seu propi partit, van exigir-li la dimissió. Però Buch, com la musaranya tossuda i obstinada que és, va passar de tot. Ara, diu bajanades per TV3, reitera notícies ja sabudes sobre el coronavirus, o menteix deliberadament sobre el nombre de víctimes mortals.

Quan parla contra el Govern d’Espanya ho fa en castellà: “El Gobierno del Estado Español”, diu, reiteradament. Canvia de criteri quan vol, com un Trump de tercera divisió. Primer va dir: “La col·laboració de l’exèrcit és del tot innecessària, a Catalunya no ens fa cap falta i una setmana després, es mostrava obert a la seva presència argumentant que “a l’exercit també el paguem els catalans”. Però l’última bretolada de Buch, comparar les 1.714.000 mascaretes enviades pel govern espanyol amb el setge de Catalunya de l’any 1714, en el qual Catalunya va ser envaïda per les tropes de Felip V, no té cap raó de ser. “Una mofa i una ofensa a Catalunya”. Segons el titular d’Interior, Espanya se’n riu de Catalunya fins i tot, amb l’enviament de màscares, una opinió que només pot donar-se en el marc patològic del secessionisme català i en el pou de la ignorància.

L’alcaldessa Colau i el diputat d’ERC Rafael Rufián l’ha titllat de fanàtic i han retuitat la seva memorable parida: “1.714 és una xifra simbòlica per Catalunya, però també nefasta. Vull enviar un missatge al Govern espanyol: Així tampoc. Amb la història dels catalans no s’hi juga”.’

Són molt pocs els catalans, independentistes inclosos, que aplaudeixen l’absurd greuge de Miquel Buch perquè què el Govern hagi enviat 1.714 milions de màscares, una xifra que evoca l’11 de Setembre. A Esquerra Republicana la infame anàlisi del conseller ja ha tingut resposta, Gabriel Rufián li hi ha contestat per Twitter “No. No es el Polònia.”. No fa falta dir res més.

El Conseller té por. Sap que el poble no el vol. Se sent menyspreat i no pot evitar un odi pertorbat i nauseabund contra tothom. Considera que tots els polítics són el que ell és: carronyaires, escurçons i hienes, bèsties amb forma humana, que vomiten odi. Ignora que el coronavirus l’ha salvat la vida publica. Ha evitat que la ciutadania el poses al carrer. Ignorant de tot això, quan mira al seu país segueix veient parlar a les bèsties.