EL SECTARISME DE MIQUEL BUCH

De totes les aus de rapinya que es valen de la bona gent per a guanyar fama i calés, el Conseller d’Interior Miquel Buch n’és el més recalcitrant. Forma part dels “trepes” de claveguera que, fent ús  del que els hi calgui, aspiren a obtenir diners i poder. És un element integrant dels trepadors sense fronteres que rebutgen a qui els pugui fer ombra. Són mala gent. Utilitzen hàbilment les armes de la insídia i la mentida. Pronuncien, per arribar al govern, tota sort de necieses i insensateses, sense cap pudor. Segons ha publicat fa pocs dies Josep López de Lerma, al Diari de Girona, l’actual conseller vol ser el número dos d’una llista encapçalada per Puigdemont, al Govern de la Generalitat. Anar de número dos vol dir, a la pràctica, arribar a President, tot i que el noi de Premià, no té nivell ni per ser conserge de la seva pròpia conselleria”.

L’actual Conseller d’Interior té potestat sobre la Secretaria de Seguretat Pública i és el màxim dirigent dels Mossos d’Esquadra. Abans, va ser porter de discoteca on va aprendre el difícil ofici d’investigador seleccionant a qui podia entrar, o no, al local, i la perillosa funció de mantenir la seguretat pública a força de repartir mastegots. Després, es va dedicar a llepar el cul als polítics de la cúpula de CiU, els quals el van recompensar fent-lo regidor, alcalde, diputat i, poc després Conseller del Govern. Va ser aleshores, quan es va convertir en un ocell rapinyaire. S’’embutxaca 115.515 euros bruts anuals, alimentant-se de carronya que no vol compartir amb ningú. Com C’s i VOX, no ha volgut renunciar a la meitat del seu sou durant l’estat d’alarma. No ha donat ni un cèntim al Departament de Salut, ni a cap ONG, com sí ho han fet altres polítics d’aquest país. Molt al contrari, els ha menystingut.

Durant les manifestacions i marxes reivindicatives contra la sentència del procés, mentre Quim Torra hi participava i encoratjava a la gent a continuar amb les seves protestes, Buch, compel·lia als Mossos a carregar contra els participants. Els Comuns, ERC, la CUP, l’ANC, i el seu propi partit, van exigir-li la dimissió. Però Buch, com la musaranya tossuda i obstinada que és, va passar de tot. Ara, diu bajanades per TV3, reitera notícies ja sabudes sobre el coronavirus, o menteix deliberadament sobre el nombre de víctimes mortals.

Quan parla contra el Govern d’Espanya ho fa en castellà: “El Gobierno del Estado Español”, diu, reiteradament. Canvia de criteri quan vol, com un Trump de tercera divisió. Primer va dir: “La col·laboració de l’exèrcit és del tot innecessària, a Catalunya no ens fa cap falta i una setmana després, es mostrava obert a la seva presència argumentant que “a l’exercit també el paguem els catalans”. Però l’última bretolada de Buch, comparar les 1.714.000 mascaretes enviades pel govern espanyol amb el setge de Catalunya de l’any 1714, en el qual Catalunya va ser envaïda per les tropes de Felip V, no té cap raó de ser. “Una mofa i una ofensa a Catalunya”. Segons el titular d’Interior, Espanya se’n riu de Catalunya fins i tot, amb l’enviament de màscares, una opinió que només pot donar-se en el marc patològic del secessionisme català i en el pou de la ignorància.

L’alcaldessa Colau i el diputat d’ERC Rafael Rufián l’ha titllat de fanàtic i han retuitat la seva memorable parida: “1.714 és una xifra simbòlica per Catalunya, però també nefasta. Vull enviar un missatge al Govern espanyol: Així tampoc. Amb la història dels catalans no s’hi juga”.’

Són molt pocs els catalans, independentistes inclosos, que aplaudeixen l’absurd greuge de Miquel Buch perquè què el Govern hagi enviat 1.714 milions de màscares, una xifra que evoca l’11 de Setembre. A Esquerra Republicana la infame anàlisi del conseller ja ha tingut resposta, Gabriel Rufián li hi ha contestat per Twitter “No. No es el Polònia.”. No fa falta dir res més.

El Conseller té por. Sap que el poble no el vol. Se sent menyspreat i no pot evitar un odi pertorbat i nauseabund contra tothom. Considera que tots els polítics són el que ell és: carronyaires, escurçons i hienes, bèsties amb forma humana, que vomiten odi. Ignora que el coronavirus l’ha salvat la vida publica. Ha evitat que la ciutadania el poses al carrer. Ignorant de tot això, quan mira al seu país segueix veient parlar a les bèsties.

EL VIRUS DE LA FAM

Fa quasi trenta anys, vaig conèixer a Harry Belafonte, un famós cantant jamaicà, amb qui vaig coincidir en un vol a Nova York. Vaig quedar sorprès per la fondària i sinceritat de les seves paraules: “Jo sempre he intentat millorar les condicions de la societat” – va dir-me-, “especialment, la igualtat. Em motiva el món dels pobres en el que vaig néixer. De nen, veia a la meva mare fent de criada, discriminada perquè era dona, a més, d’immigrant i negra. Des de llavors, vaig rebel·lar-me contra el poder dels rics. Vaig utilitzar l’art i la cultura com a armes perquè no en tenia d’altres”.

Belafonte sabia perfectament contra qui havia de lluitar. “Abans” – afirmava- “l’enemic o els dèspotes estaven perfectament definits, era fàcil conèixer-los perquè hi havia rètols contra els negres, o vivies sota l’opressió d’un dictador, però ara és molt difícil, perquè l’adversari s’ha fet invisible, s’amaga de la llum pública, i no el pots assenyalar”. És evident que el capitalisme sense reserva i per descomptat, la fam dominen el món. El més greu que li ha succeït a la societat és que s’hagi repartit els diners entre quatre privilegiats, els que en tenen exterminem a la gent i s’inventen guerres nefastes. Aquest capitalisme ferotge està portant les democràcies cap al IV Reich.

La revolució francesa va ser conseqüència de la fam. La manca d’aliments va convertir als més necessitats, que eren la majoria, en un col·lectiu famèlic que recollia les viandes menyspreades per la cort. Durant el primer any del Govern del PP, es van multiplicar, dia a dia, les persones que passaven gana. Això va fomentar l’odi de les classes treballadores cap als governants, una situació que es va mantenir fins al 2012. Si comparem, de manera imaginària, les circumstàncies socioeconòmiques de la França prerevolucionària i els seus cortesans amb el Govern del PP i els seus ministres, ens trobaren en una circumstància molt semblant.

En els nostres dies estem vivint la pandèmia del coronavirus, la més greu i maligne de les plagues que s’han produït a les nostres vides. El Govern de Pedro Sánchez, influenciat per Unides-Podemos, ha decretat un seguit de mesures socials -atur, expedients de regulació, retorn a la feina a la fi de l’estat d’alarma, ajudes econòmiques als desvalguts, moratòries hipotecàries, subvencions a les petites empreses, etcètera-, que, quan s’acabi l’estat d’alarma, no es mantindran. Les seves conseqüències seran funestes per dues raons: La inevitable fallida del Fons Monetari Internacional (FMI) i l’egoisme i cobdícia dels poderosos de fer-se més rics. 

Ara, molts empresaris acomiaden als seus treballadors en lloc de promoure eines. El govern prohibeix els comiats objectius o els de força major, però no els disciplinaris, perquè les raons socials puguin estalviar diners. Pagant les indemnitzacions establertes per la llei, que després de la reforma són minses, quan desaparegui el virus, podran contractar a parats a baix preu o tancar la barraca.

Franco va portar al poble a la misèria creant abismals diferències entre els rics i els pobres. Ara la dictadura s’ha transformat en un règim presumptament democràtic, però la lluita pel poder i el repartiment de la riquesa continuen igual. Aquesta diferència existeix perquè, ara, hi ha solidaritat mercès al coronavirus, un enemic a més de mortal, invisible. Però després, quan s’aixequi l’estat d’alarma serà diferent. La unió es transformarà amb odi. El poble prendrà consciència que els seus adversaris són els de sempre. Els que gaudeixen del poder. Tornarà la fam. Molts indigents recolliran gasòfia a les escombraries. Milers de persones no tindran cobertura sanitària. Els pacients de malalties prolongades hauran de pagar els medicaments. Seran milions els treballadors acomiadats. La llei de dependència deixarà d’existir. Es reduiran les plantilles de persones dels hospitals públics. Els desnonaments, instats pels bancs, es reproduiran dia a dia obligant a les seves víctimes a malviure al carrer.

La Covid-19 és el virus de la fam. De vegades penso, encara que sóc ateu, en què ha arribat la fi del món que anuncia la Bíblia. ‘Hi haurà senyals en el sol, en les estrelles i sobre la terra –proclama-, i els homes, abatuts per la por i la ignorància del que vindrà, descobriran com totes les potències del món desapareixen. Quan aquests fets passin, alceu-vos i aixequeu el cap, perquè s’acosta l’hora final’.

La pandèmia del coronavirus té un abans i un després. L’antic ja el coneixem. El temps a venir és un enigma ocult, obscur i misteriós.

TRUMP I ELS NOSTRES

Winston Churchill va dir que la democràcia era el pitjor sistema de govern si s’exclouen tots els altres. Es va expressar així per no enaltir el principi de participació igualitària del poble en la presa de decisions. Pensava que la democràcia era la fórmula menys dolenta per a governar. Churchill tenia tota la raó, ja que, en molts països civilitzats, concretament a l’Espanya del postfranquisme, el cap d’estat no és elegit pels vots dels ciutadans, sinó per qui regenta el poder arravatat a la nació. Tampoc se’l pot jutjar, faci el que faci, perquè segons la Constitució, pot cometre qualsevol delicte: robatori, violació, estafa o assassinat, sense que cap jutge o tribunal el pugui condemnar. Veurem el que passa ara a Espanya amb l’afer investigat per la Fiscalia dels cent milions de dòlars de procedència corrupta que l’emèrit guardava en un paradís fiscal.

En altres països democràtics es guarden les formes, aparentment no passa el mateix que aquí. Als Estats Units existeix l’Impeachment, un procediment judicial per a destronar al president si aquest és declarat culpable de traïció o suborn. El que no sap la gent és que l’organisme que els jutja és el Senat, integrat per membres del mateix partit de qui s’està sotmetent a judici. Fins ara, només s’han dut a terme tres processos d’expulsió: a Lyndon B. Johnson i a Bill Clinton del partit demòcrata, i a Donald Trump del republicà. Cap d’ells va prosperar. Trump seguirà sent president, ja que ha estat exculpat dels seus càrrecs per 53 senadors republicans, davant els 47 demòcrates que volien condemnar-lo. Precisament tot el contrari del que va passar aquí amb el judici del procés. Els patriotes catalans van ser jutjats per magistrats enemics de Catalunya, anomenats per Rajoy, mentre que a Trump el van absoldre els seus partidaris.

El més estúpid, pèrfid i profà president dels EUA, va ser elegit per una falòrnia de la constitució americana que estableix que, cada estat designarà un nombre d’electors igual al nombre de senadors que tingui en el congrés. La Carta Marga dels Estats de la Unió no respecta la norma democràtica que decreta que: ‘per cada ciutadà, un vot’. La gran virtut de la democràcia és el sufragi universal. Però les seves dues grans fallides són, d’una banda el ‘tot val’ del sistema electoral, i d’un altre, la desraó d’estat que es produeix quan el candidat accedeix al poder i anteposa els interessos del seu partit al bé comú.

Les contradiccions inacceptables del president nord-americà només són comparables amb la inconsciència constitucional de Quim Torra, la manca d’eficiència de Miquel Buch, la parlera enxampurrada de Meritxell Budó o el fingit inconformisme de Gabriel Rufián. Trump, en un principi va dir que no es creia que el malestar de l’economia, la salut i el medi ambient fossin conseqüència del canvi climàtic ni va donar gens d’importància a l’existència del coronavirus. Després va matisar que era un engany ideat per científics xinesos i una conspiració de Xi Jinping, el President de la República Popular Xina, per enganyar al poble americà. Al cap de poques hores de manifestar aquestes bajanades, les va rectificar sense cap mena de pudor. Ara assumeix la gravetat de la pandèmia i allarga els terminis per controlar-la. Ja ha pres, tard i malament, mesures dràstiques per a evitar la seva propagació.

El poble, víctima propiciatòria del coronavirus, per fi, ha pres consciència de l’incapacitat dels nostres dirigents. Trump és un líder que no hi és tot però, els d’aquí, no són més que trossos d’ases de solemnitat. Manquen de les condicions i atributs necessaris per ser polítics. No estan capacitats per organitzar ni administrar un estat, com es Catalunya, en cap dels seus afers, ni interns ni exteriors. Propaguen reiteradament un sol discurs, el de la independència i la república, que molts compartim, però que no pot ser l’al·legat únic enfront dels greus problemes que comporta l’epidèmia mundial de coronavirus com la sanitat, els ERTOS, la carència d’hospitals, la manca de treball, l’atur, la falta d’instruments clínics i medicines, la por que van infondre a la gent, la fam que sens dubte es produirà.

Espero que quan s’acabin els seus mandats tornin a desenvolupar les seves taleies habituals i deixin la política. Que Torra faci d’advocat per la Winterthur, que Budó segueixi curant animals, que Buch torni a vigilar discoteca s, i que Rufián es reintegri al ‘Corte Inglés’ com dependent. Cap d’ells s’ha guanyat la confiança dels seus electors i el poble ho sap.