UNA NOIA AMERICANA

Una noia, nascuda a Brooklyn l’any 36 del segle passat, va escriure un llibre sobre els primers dies de la guerra civil a Catalunya abans que ho fessin Ernest Hemingway, George Orwell i André Maurois. Es deia Muriel Rukeyser i en la seva novel·la, Savage coast, traduïda per Eulàlia Busquets i publicada per l’editorial Rata en català, va narrar els avatars de la revolució anarquista contra l’alçament del general Franco. El definia com a un aberrant cap de trons que es va proclamar salvador de la pàtria per poder perpetrar la seva sedició i el seu magnicidi, i així assegurant-se el domini de l’Estat. Muriel va veure com els soldats rebels no immolaven als seus enemics sinó al ‘mal’ perquè, per ells, matar ‘rojos’ era un deure davant de Déu. El dictador va liderar el país amb un despotisme bàrbar i barroer. No en tenia prou amb  “capturar i desarmar al l’Ejercito Rojo‘. Durant quaranta anys va continuar matant a rojos, maçons, separatistes i desafectes amb afusellaments massius, trets al clatell i l’infame garrot vil que tant li agradava.

El dissabte 18 de juliol de 1936, la Muriel, amb tan sols 22 anys, viatjava en un ferrocarril ple de turistes que anava des de França cap a Barcelona. A la jove escriptora, en mirar per la finestreta, li va semblar que la mar estava completament estesa, tallada per la llum del sol. Eren les antigues aigües de la Mediterrània, grises i tremoloses, que només mostraven una tímida lluïssor. Però el tren mai va arribar a Barcelona. Segons Rowena Kennedy, la seva editora americana, el comboi es va aturar com a punt final a Montcada i Reixac a causa de l’alçament franquista. Allí va conèixer a un socialista de les Brigades Internacionals amb qui va viure una història d’amor que va durar fins que el milicià morí al front. La Muriel va presenciar l’esclat de la guerra i l’ambient que vivia llavors la societat, que com avui, estava marcat pels anhels d’independència de la ciutadania i les seves maneres de fer i de ser. També va col·laborar amb grups revolucionaris que feien trontollar la societat facciosa perpetrant accions furients i tempestuoses. Muriel descriu al seu llibre, la fam, l’estraperlo, els afusellaments als murs del cementiri, la gent que fugia cap a l’exili i els morts.

En finalitzar la guerra, les autoritats franquistes van exhumar més de mil dos-cents cadàvers al fossar de Montcada. D’aquests difunts, set-cents, mai van estar identificats. El nombre de víctimes és més gran perquè moltes foren incinerades als forns de la cimentera Asland molt propera al cementiri. La Muriel va ser poc temps a Barcelona però va estar prou per compondre quatre assajos, innumerables poemes i la novella que us comento sobre el cop d’estat militar a Catalunya i la resposta revolucionària del poble que la va transformar. Després escriuria sobre les dictadures, el nazisme de Hitler, el feixisme de Mussolini, la intromissió del govern americà a la guerra del Vietnam, les reivindicacions anti-racistes dels negres d’Alabama i la cacera de bruixes del senador McCarthy. Va ser una agitadora de la llibertat. Sempre va defensar activament al poble en contra dels interessos partidistes, els drets polítics i socials de les persones, el feminisme, l’autodeterminació de les nacions, la immigració, l’ecologia i el medi ambient i, per damunt de tot, la pau. Però el govern del seu país, com a càstig a la seva insubordinació, li va censurar Savage Coast durant més de quaranta anys.

Abans-d’ahir vaig tenir un malson. Vaig imaginar que la Muriel continuava viva i que tornava a Catalunya per a rebel·lar-se contra la tebiesa i moderació dels polítics catalans front l’intolerant desvergonyiment de la rígida i intolerable Espanya. Llegiria la ignominiosa i repugnant sentència del procés. Tindria notícia de què el Govern havia muntat un indecent espectacle en el qual, els seus protagonistes, els presumptes servidors de l’ordre i la llei, actuaven com a sicaris del sistema i en què, els jutges, s’havien convertit en servidors de l’executiu. Però també descobriria que el poble, marcat pel seu esperit resistència, seguia reclamant una República catalana popular, lliure i independent. Perquè a la, fi la bona gent s’ha adonat, igual que ella, de què a Espanya no hi ha democràcia i que els partits catalans amb una única excepció, no desitgen la independència. Anteposen els seus interessos polítics i econòmics a combatre la repressió de l’estat.

Però en despertar em vaig adonar que Muriel, l’autora de Savage Coast, brutalment menyspreada i rebutjada pel Govern del seu país, ja no existia, i que tot el que vaig somiar, no havia estat més que una bonica il·lusió.

EL MÉS PODRIT DE TOTS

En la seva eterna campanya electoral Pedro Sánchez proclama, en el seu discurs, la unitat d’Espanya. Proposa essencialment l’aplicació de l’article 155 i l’exhumació de Franco del Valle de los Caídos. El dia en què el dictador se’n va anar amb les bèsties de l’avern fora el 20 de novembre de 1975. Una jornada infausta pels uns i gloriosa pels altres. Els que havien jurat sobre l’evangeli la seva lleialtat van esmorzar vi de missa i hòsties de pa d’àngel per aixecar el seu esperit. Els que van ser víctimes del seu bàrbar reconquistar ho van fer amb entrepans de xoriço i xampany barat. All Caudillo el van sepultar en aquell mausoleu infamant que es va fer erigir ell mateix al costat de milers de les seves víctimes. Al seu enterrament hi van anar feixistes, requetès, comandaments de Falange, militars rebels, i estúpids de tota mena en olor de santedat.


Franco va promoure una guerra que va causar un milió de morts. Va dir bondat a l’obediència, ordre al silenci, progrés a la destrucció, i va executar en nom de la pau a quants van voler ser lliures. Franco per espoliar a Espanya la va haver de partir en dos. La justificació del sàtrapa al seu genocidi va ser el d’extirpar les nauseabundes heretgies del liberalisme, el socialisme, el comunisme i l’anarquisme.

S’han dit moltes coses respecte a la seva imminent exhumació aprovada pel Congrés dels diputats. Així i tot, ara sorgeixen esperits, exhalats per la política i trillats per la vida, que encara mantenen la seva lleialtat. Però ni uns ni els altres han donat a conèixer que Franco va ser el major dels corruptes, un tarat amoral què no tenia consciència de la seva pròpia putridesa. Creia que tot allò que hi havia a Espanya li pertanyia. Va inventar un espoli que el convertí en multimilionari. El Caudillo rebia al Pardo a les ànimes vivents que havien demanat audiència amb la prèvia l’advertència del seu cap de protocol de què havien de complimentar-la amb un present com a senyal de respecte i complaença. Afegia que l’èxit de l’entrevista depenia del valor de cada ofrena.

El preu dels obsequis, joies i lingots d’or inclosos, ascendia cada setmana a uns dos milions de les antigues pessetes. Però no tot el seu patrimoni el va aconseguir així. El tirà va instituir la figura dels presoners de pagament. A canvi d’alliberar-los del garrot vil, rampinyava copiosos rescats. També va idear la “donació forçosa”. Va proclamar un real decret obligant als seus súbdits a obsequiar-lo amb les seves propietats. D’aquesta se li va adjudicar el Pazo de Meirás, una petita fracció d’un patrimoni valorat en més de sis-cents milions d’euros. El clan dels Franco avui encara controla una complexa xarxa de societats mercantils, constructores, immobles, aparcaments, clíniques i companyies de telecomunicació a més d’abundants valors dipositats en bancs internacionals.

Wilson Churchill va manifestar que el càstig pels crims de guerra era l’objectiu primordial de la justícia. Ningú pot comprendre que els hereus de Hitler, Mussolini, Hussein o Ceausescu puguin rendibilitzar uns béns hereditaris espoliats a la ciutadania. Però Espanya continua sent diferent. Els membres de l’executiu, els jutges i els partits polítics tenen prohibit procedir en justícia contra els hereus de Franco. Els diversos governs en aparença progressistes de la catòlica Espanya continuen imposant el pacte de l’oblit i el perdó que van negociar els hereus del dictador amb el Partit Comunista, el Rei Joan Carles I i el Govern de Felipe González durant la transició.

ELS CAPRITXOS D’EN SÁNCHEZ

De totes les volubles frases que Pedro Sánchez ha pronunciat darrerament a mi només en preocupa una: la reimplantació del 155 a Catalunya. Sánchez actua davant les càmeres sense cap encís. Més que les declaracions d’un polític digne i competent sembla’n les d’un galà de comèdia burlesca. Però Pedro Sánchez, que no és un idiota, ni tampoc un analfabet, sap perfectament el que vol: seguir a la Moncloa en solitari com ho ha fet fins ara. Les consultes, propostes i converses, que mantingué amb els líders dels partits de l’oposició, van ser pura comèdia perquè l’únic que pretenia era proclamar unes noves eleccions.

Al palau presidencial, envoltat per les seves ministres de confiança, Carmen Calvo, Mª Jesús Montero i Margarita Robles, a les que tanta estima té perquè li diuen que sí a tot i li riuen les gràcies, seguirà barrinant com mantenir-se al poder. Actualment el capital i la gran banca són els factors decisius de la seva política. A la Moncloa ja no governarà ell, ho farà el món de les finances. Quan va obtenir la Secretaria General del PSOE la seva ideologia era una mica més progressista que la dels seus antecessors, Felipe González i José Luis Rodríguez Zapatero anomenats erròniament socialistes ja que sempre mantingueren una ideologia socialdemòcrata. Sánchez, fan de Zapatero fins al mes de juliol passat, volia superar les seves propostes electorals, però així que el Rei Borbó li va encarregar formar govern va canviar radicalment de política. La raó, insisteixo, va ser la pressió del poder econòmic de les internacions que li van prohibir pactar amb Unidas Podemos.

Aleshores s’armà el guirigall. Un combat a sang i fetge entre els líders de les faccions d’esquerres convertits en trabucaires. Sánchez va mentir amb vilesa i malignitat. Iglesias va replicar amb claredat i duresa. La ciutadania no entenia res. En el programa Salvados de Jordi Évole Sánchez havia declarat: “Em vaig equivocar en qualificar a Unidas Podemos de populistes, hem de treballar plegats”. Després va afegir: “Ha d’haver-hi més enteniment i cooperació entre els dos partits”. D’altra banda, fa pocs dies digué tot el contrari: “És absolutament inviable l’entrada de Unidas Podemos al Consell de Ministres”- assegurant que “no dormiria tranquil si la cartera d’hisenda o la d’energia estigués en mans d’una persona pròxima a Pablo Iglesias”.

Catalunya ha constituït el més vulnerable dels capritxos de Sánchez. Després d’assegurar que “la proposta del PSOE per a resoldre el conflicte és reformar la Constitució posant fi a l’estat autonòmic” tot just, en convocar eleccions va rectificar: “Si la Generalitat fa qualsevol intent de vulnerar la Carta Magna, el PSOE aplicarà el 155 per a garantir el seu compliment”. Així de senzill. Pedro Sánchez no és més que una estratega de pocapena i, per a dirigir un país, cal ser veraç en aparença, optimista –semblar-lo o fingir-ho-, intel·ligent, coherent i lúcid, i tenir un fons rousseaunià. Qualitats o defectes que no té Sánchez.

La guerra d’Espanya contra Catalunya es manté oberta. La batuda del passat 23 de setembre, que va concloure amb la detenció de nou membres dels CDR tenia un objectiu concret: acovardir i sembrar la por a la població en un banal intent de reprimir possibles respostes populars a la sentència del Procés. L’any 1934, després de la declaració d’independència de Catalunya, van ser molts els espanyols conscients que la qüestió s’havia de resoldre per mitjans pacífics però la ultraconservadora CEDA de Gil-Robles va repartir milions de pamflets proclamant que la “unitat d’Espanya només es podia obtenir mitjançant la violència”.
Aquella va ser una de les etapes més lúgubres i sòrdides de l’Espanya negra de Solana, Zuloaga i Nonell, caracteritzada per l’ordre, la religió, l’unionisme i la repressió contra Catalunya, a la que, amb tanta insistència, Pedro Sánchez sembla voler tornar.