LA JUSTÍCIA ÉS CEGA

Són molts els que creuen que la justícia és cega i imparcial. Altres, afirmen que és “lenta però segura”, una expressió freqüent per justificar el seu inacabable recorregut. Però són molts els que pensen que és la institució més corrupta de l’Estat. I això no és just, perquè no tots els jutges -sobretot els que no porten cotxe oficial- procedeixen amb mala fe. Són els magistrats que controlen la cúpula judicial els que, comandats pels poders fàctics -la ultradreta, l’església, la guàrdia civil, el capital i la banca-, s’han convertit en legistes sense sobirania de pensament i discerniment. L’Audiència Nacional i el Tribunal Suprem són els que tallen el bacallà.

El jutge de carrer està permanentment atrafegat. Ha d’investigar 6.000 sumaris i dictar 700 veredictes a l’any. Això suposa dedicar tan sols deu minuts a cada litigi. Respecte al Suprem, la cosa canvia. Quan Rajoy va transferir les seves funcions, renunciant al dret propi, es va confirmar la falta de separació de poders. La manca d’objectivitat i el despotisme totalitari dels responsables del judici del procés, va ser idèntica a la dels que governaven l’Estat espanyol durant el franquisme. Llavors, els seus dirigents, anteposaven la repressió i la força de l’exèrcit, a la llibertat i la democràcia.


El poble ras no entén que els jutges dictin resolucions contradients fonamentades en la disparitat ideològica de cadascú. La justícia, ni és cega ni és imparcial. La llei atorga als magistrats plena autonomia per decidir. Un exemple de sectarisme jurídic és la denúncia que VOX ha formulat contra José Manuel Franco, delegat del Govern de Madrid, per prevaricació, per haver permès la manifestació del Dia Internacional de la Dona. La jutgessa ultraconservadora, Rodríguez-Medel, no va arxivar la causa tal com li demanava la Fiscalia. Una decisió que es va haver d’empassar d’un cop. El líder dels socialistes madrilenys no va cometre cap delicte.
Un altre cas d’imparcialitat, és el sumari obert pel jutge Francisco Miralles de Barcelona, per investigar als agents de la Policia Nacional que van apallissar a tres-cents ciutadans, de tota mena i condició, l’1-O. Actualment, quasi quaranta jutjats de tota Catalunya tramiten denúncies contra les forces de seguretat per presumptes agressions i danys durant aquell dia. Però els esdeveniments més aberrants de despotisme judiciari són els referents a CiU. Mentre els Pujol campegen amb els seus furs per Queralbs i Barcelona davant l’atònita mirada dels seus veïns, el jutge José de la Mata, ha prorrogat un any la instrucció del “Cas del 3%” sobre el pagament de comissions a CDC.

Per últim, em referiré a Fèlix Millet, premiat amb la Creu de Sant Jordi, que, sent director del Palau de la Música, va aconseguir rampinyar quasi cinquanta mil milions d’euros. Ho va fer mitjançant falses transaccions, apropiacions indegudes, contractacions d’obres inexistents i cobrant xecs al portador que es feia ell mateix. El jutge Juli Solaç, un home d’ordre lleial a convergència, va portar a terme una instrucció sumarial lenta i ineficaç. Quan a la fi, l’Audiència el va condemnar a nou anys i vuit mesos de captivitat i al pagament de 4,1 milions d’euros de multa, Millet no va anar a la presó. Ara ha demanat l’indult al govern central adduint motius humanitaris. Diu, que les greus malalties que pateix farien «indigna» la seva estada a presidi. Però, com el tràmit és lent, segueix passejant pels carrers de la ciutat, vell i fotut, amb una cadira de rodes esperant la mort.

Resoldre el desajust del funcionament de la justícia, és el primer pas per implantar una democràcia real. S’hi ha de produir una reforma radical per prendre consciència de la realitat, canviar el sistema, repartir el treball equitativament, reformar la llei electoral, admetre llistes obertes en els comicis, separar els tres poders i reimplantar una República lliure i independent a Catalunya. Només així es posarà el poder a la discreció dels ciutadans com a representants legítims del nostre poble.

LA COBDÍCIA DELS QUE MANEN

Quan, en plena pandèmia, es van publicar els dos últims Decrets dictats per Quim Torra, molts catalans van proclamar la seva repulsa contra l’Executiu. En el primer decret augmentava les pensions dels expresidents de la Generalitat, entre ells el mateix Torra quan sigui inhabilitat pel Suprem, mentre que en el segon es regula la pujada de l’Impost de Successions i Donacions. Es tracta d’una contribució que a Madrid no es paga. Ara, a Catalunya, els hereus d’un patrimoni, sigui dinerari o immobiliari, hauran de liquidar el doble a Hisenda. Els antics convergents, per aclarir aquest escàndol a l’opinió publica, van designar al diputat David Bonvehí, president del PDeCAT, perquè el rebombori causat per l’augment d’aquesta càrrega entre famílies i comerciants havia de camuflar-se d’alguna manera. “Treballaren per a eliminar aquest impost”, va dir el diputat per televisió, posant cara de circumstàncies. Un despropòsit sense sentit, ja que ha estat ell i els dirigents del seu govern, els que l’han aprovat.

El poble, que és aciençat, s’ha adonat que Torra no és un bon polític. Ha compres que els improperis que llança contra Pedro Sánchez no tenen cap relació amb l’epidèmia. Són arengues populistes i encoratjadores per enardir l’independentisme en un moment inoportú, i amagar la seva incapacitat. La gran virtut de la democràcia és el sufragi universal. Però a Quim Torra no el va elegir ningú. El va nominar Carles Puigdemont per decret quan el President i els seus consellers es van exiliar a Brussel·les. Tot va anar bé fins que Torra va començar a pronunciar nicieses sense cap mena de sentit, fins a l’extrem de no saber si les seves paraules eren fantasies d’un il·lús, o interpretacions malenteses de les remeses de Puigdemont.

En un moment que la gent ha perdut la feina i passa gana, Torra, no tan sols apuja els sous de tot el gabinet sinó que eleva les pensions dels expresidents. Fins ara cobraven un vuitanta per cent del què percebien quan estaven en actiu però, a partir del dia d’avui, s’embutxacaran quasi el doble. Un acte inqualificable de cobdícia que evidencia la deslleialtat i traïció als contribuents que posa sobre la taula, un il·lícit penal subsumit a l’apropiació indeguda, atès que els que reben els diners es beneficien d’uns fons pagats pel poble. Avui, a Catalunya, només hi ha milionaris i pobres. Els del mig ja no hi són.

Per poder rebre tant ell com els seus tretze consellers els beneficis d’aquest irracional increment de retribucions, Torra, ha hagut d’apujar l’impost de successions. Els ciutadans no entenen que els polítics cobrin milions mentre que ells han de subsistir amb res o amb salaris de misèria. Més de dos milions de persones viuen en la pobresa més absoluta recollint les restes de menjar dels contenidors d’escombraries, amb el risc de contreure malalties infeccioses, entretant que els més afortunats subsisteixen gràcies a la solidaritat publica, o demanant l’ajut de familiars i amics.

Va ser Rousseau qui va dir que la igualtat de la riquesa consisteix en el fet que tots els ciutadans han de ser iguals, que ningú ha de poder comprar a un altre ni que cap pobre hagi de vendre’s per diners.’ L’endèmia de Covid-19, en poc més de noranta dies, ha destruït l’economia del món més que qualsevol bomba atòmica, condemna’n a viure a la misèria a milions de persones. És tant clar, com evident, que si la cobdícia dels polítics s’interposa a la llibertat, s’ha d’exterminar. Cada vegada és més urgent la constitució d’una república popular, lliure i independent a fi que sigui el poble qui prengui les decisions i tingui l’última paraula.

UN ENTRE MIL

Va estar putejat pel mateix Govern de la Generalitat. Les xarxes socials van difondre que havia signat un manifest d’adhesió a JuntsxCat conjuntament amb altres 60 científics. Era un ‘fake news’. Oriol Mitjà sempre ho va negar. “Em van arribar diverses propostes d’unir-me a aquest grup de metges –va declarar als mitjans- però no el vaig voler signar perquè mai he militat en cap partit polític”. Mitjà és un investigador català, especialitzat en patologies infeccioses relacionades amb la pobresa. Entre 2010-2020 va desenvolupar tasques d’investigació al centre mèdic de Lihir (Papua Nova Guinea) sobre el tractament de malalties com el Pian.

Des de la irrupció de la Covid-19, Mitjà s’ha convertit en el crític més virulent d’Alba Vergés, la Consellera de Salut de la Generalitat, i de les seves pràctiques per reprimir l’epidèmia. Quim Torra, malgrat que Mitjà no milita en el seu partit, l’ha contractat com a assessor de la Conselleria de Salut i li ha encarregat un informe sobre el desconfinament a Catalunya. El President s’ha valgut del científic per donar a les seves intervencions una aparença de sentit comú i coneixença sanitària. El facultatiu va acceptar el repte però, com no es casa amb ningú, ho va fer per estar al servei de la comunitat, sense percebre ni un cèntim de la Generalitat.

El fet que Mitjà es negui a cobrar és el que vull ressaltar en aquest comentari. Demostra que té consciència que la Covid-19 perjudica, fonamentalment, als treballadors que no cobren l’atur i als que no tenen feina, ni casa on confinar-se. Són milers i milers els indigents que viuen en solitari, o al carrer, passant fam. L’actitud, generosa i solidària, del doctor Mitjà ha fet que la ciutadania prengui consciència que els polítics, parlamentaris i assessors nomenats a dit, cobren unes remuneracions exorbitants.

A Espanya hi ha 300.000 polítics més que a Alemanya, tenint la meitat de població, i el doble que a Itàlia. Al nostre país hi ha 450.000 polítics, 166.000 metges, 154.000 policies i 20.000 bombers. El salari d’un diputat, (300.000 euros anuals), no té parangó amb el dels funcionaris d’altres països europeus que perceben un sou anual de 18.000 euros. La ciutadania reivindica que els diputats paguin la Seguretat Social com la resta de treballadors i només cobrin mentre duri el seu mandat i un cop acabat aquest passar a l’atur a l’espera d’una nova col·locació i vol també que es redueixi a la meitat el nombre de diputats, senadors, alts càrrecs de les Diputacions i empreses públiques i, per últim, eliminar les pensions vitalícies.

Però no tots els polítics pensen el mateix. La majoria segueixen cobrant el mateix durant la pandèmia. L’única excepció va ser la de Julio Anguita, mort fa pocs dies, que va renunciar a la pensió exparlamentari perquè ja en tenia prou amb la que cobrava de mestre. Al contrari, el president Quim Torra, s’ha apujat el sou. Aquest any cobrarà 146.926 euros, i els seus consellers un salari brut de 110.759 euros. El poble, que és savi, s’ha adonat que tan ell com els seus deixebles no plantegen alternatives per lluitar contra la pandèmia. Amb relació a la política llegeixen literalment les comunicacions que reben del President Puigdemont des de Bèlgica encara que, de tant en tant, profereixen algun exabrupte. Aquesta és la raó per la qual el poble, cansat ja de ser súbdit d’Espanya, vol formar part d’una república popular, lliure i independent. Perquè, com va dir John F. Kennedy en un dels seus discursos, ‘els que fan impossible una revolució pacífica, no podran impedir mai una revolució violenta’.