LES MEDALLES DE LA JUTGE LAMELA

Li agrada col·leccionar medalles. Les seves preferides són la ‘Cruz de Plata’ de la Guàrdia Civil i la “Medalla al Merito Policial‘ que li va imposar el ministre Zoido del PP. Totes dues van ser el fruit dels reconeixements patris per defensar la seguretat nacional i la tenacitat que posa per empresonar terroristes, facinerosos, escurabosses i rapinyaires. El valor de cada condecoració depèn dels anys de captiveri, soledat i tortura que Lamela imposi en les seves resolucions a les seves víctimes. De vegades s’equivoca; com en el cas de Rosell, Pineda, Besolí, Ramos, Colomer i Ohanessia, absolts per l’Audiència Nacional dels delictes de blanqueig de capitals després de complir 22 mesos de presó -preventiva, és clar- que els va posar el maig de 2917.

Lamela, cristiana vella per la gràcia de Déu, ignora que la captivitat -segons Cervantes- “és el major dels mals que poden patir els homes”. La manca de llibertat, la més ombrívola de les parcel·les de l’aparell judicial, anul·la la voluntat de la persona, la degrada i vexa de tal manera que la converteix en una ruïna física i moral. El poeta Miguel Hernández, un altre captiu de manilles, cadena i caputxó, va escriure: “-les presons s’arrosseguen per la humitat del món, busquen al seu home, el persegueixen, l’absorbeixen i se l’empassen”.

Carmen Lamela va estudiar dret i humanitats a la Universitat Pontifícia de Comillas, una corporació de l’Església dirigida per la Companyia de Jesús. Allà, hauria d’haver adquirit seny i sentit crític per a transformar la societat, fonaments necessaris per aplicar la llei i administrar la justícia, però es va esforçar tant en el seu treball que es va tornar carcerària. El 3 de novembre de 2017, l’Associació Jutges per a la Democràcia va recollir signatures per demanar la seva inhabilitació davant el Consell General del Poder Judicial. “La presó -argumentaren- és un últim recurs i ha de ser utilitzat amb prudència i moderació, però la jutge Lamela la fa servir com a pena de privació de llibertat. L’aplica a preu fet.” Jutges per a la democràcia va recollir més de 160.000 signatures de juristes en tan sols 48 hores.

Una altra de les més reconegudes gestes carceràries de Lamela va ser el cas conegut com La insurgència. La jutge va convertir una vulgar baralla tavernària en una agressió terrorista. Els fets van passar el 15 d’octubre de 2016, en un bar d’Alsasua. Un altercat sense més conseqüències entre dos guàrdies civils i les seves parelles i nou joves de 20 anys que van ser ingressats a presó sense fiança. S’enfronten a penes d’entre 12 i 60 anys de presó.

Les presons han de ser abolides. El legislador del futur haurà d’optar per noves opcions socials per redimir les culpes dels reus. Les conseqüències de la captivitat són infinites: morts per sobredosi, sida, suïcidis, depressions irreversibles … La fiscalia ha d’investigar les causes que les motiven; els jutges de vigilància han de concedir la llibertat als malalts marginals i els funcionaris de presons han d’abstenir-se de practicar la vexació i la tortura per imposar la seva autoritat. Només així els presidis seran menys cruels i degradants tot i que, per dissort, continuaran sent masmorres de solitud.

LES ARGÚCIES DE MARCHENA

Als milers d’espectadors que segueixen pel canal 3/24 el judici al Procés deuen tenir la impressió d’estar rememorant una recepció de Felip V, celebrada amb solemnitat, esplendor i pompa més que una causa penal del segle XXI. ‘Con la venia del excelentísimo señor presidente’, ‘su excelencia tiene la palabra’, ‘conteste al excelentísímo fiscall’ són algunes de les farisaiques expressions que, amb èmfasi desmesurat i redundant, es repeteixen a la sala de vistes del Tribunal Supremo. Els observadors europeus han restar atònits en contemplar aquest insòlit i fantasmagòric espectacle de comèdia, ja que, als seus territoris, per demanar la paraula en un tribunal s’utilitza  ‘Sir’ en el Regne Unit, o’ Monsieur ‘en els països francòfils. És a dir, amb un senzill ‘Senyor’ n’hi ha prou.

El president del tribunal, Manuel Marchena -cerimoniós i doctoral, lapidari i sentenciós- odia mortalment als independentistes. Desprend pels seu porus l’essència del PP. Va imputar en el cas dels ERO d’Andalusia als expresidents Manuel Chaves i José Antonio Griñán. Va expulsar de la carrera judicial a Baltasar Garzón per les escoltes de la Gürtel. Va empresonar a Iñaki Urdangarin i a Rodrigo Rato rebutjant els recursos contra les seves condemnes. Va participar activament en les causes obertes contra els líders sobiranistes de Catalunya. Va condemnar a 13 mesos de presó a Francesc Homs. Va admetre la querella per rebel·lió contra els membres de la Mesa del Parlament i va fer seva la causa que Carmen Lamela va instruir contra Carles Puigdemont i els membres del seu Govern. Amb aquests antecedents resulta inimaginable creure en la seva rectitud i imparcialitat.

Com Marchena intueix que la seva actuació processal està sent analitzada pels magistrats del Tribunal Europeu de Drets Humans, que inexorablement posaran fi al Procés, prioritza la cura de les formes i aparenta ser neutral. Però la veritat és que, per por a les represàlies, encara ningú l’ha denunciat per infringir i trencar l’ordenament jurídic. La llei d’enjudiciament criminal, d’obligat compliment per als jutges, commina al president a dirigir els debats sense coartar la llibertat dels advocats defensors, cosa que no fa, a fi que aquests puguin exercir amb independència del seu dret de defensa.

La qüestió, tantes vegades controvertida, sobre l’exhibició dels vídeos als testimonis, està resolta per l’esmentada llei processal de forma clara i contundent: ‘Quan les parts sol·licitin -proclama- que els testimonis reconeguin els instruments, efectes del delicte o qualsevol altra peça de convicció, si hi hagués contradicció, el jutge requerirà al testimoni perquè expliqui les diferències que s’observin ‘. Marchena coneix la Llei a la perfecció pel que no ignora que en actuar així, pot estar cometent un delicte de prevaricació. Segons el Codi penal aquestes infraccions les realitza el jutge que dicta, ‘ sabent-ho resolucions manifestament injustes que s’aparten clarament del que la llei disposa’. Exactament el que fa ell.

ELS FISCALS DE LA VERGONYA

Els fiscals han d’exercir el seu càrrec amb imparcialitat i tolerància i les seves preguntes, en cap cas, poden ser capcioses, suggestives ni impertinents. Això no ho dic jo; ho ordena la llei. Al segle XVI els inquisidors d’ofici demanaven les penes més greus per als reus. Sovint la mort a la foguera. L’inquisidor d’ofici havia de saber els cànons, conèixer els delictes i actuar en estreta col·laboració amb els jutges. Els membres d’aquella tètrica institució eren sobris, hermètics, sibil·lins, esotèrics i diligents, vivien clandestinament i havien de guardar un culte acèrrim a la justícia. Els acusadors públics d’antany guardaven la seva identitat en secret. Ara surten per televisió.

Emulant al professor Alejandro Nieto de la Complutense de Madrid els diré que els fiscals són els impulsors de la màquina judicial, els pesos pesants del dret que arrosseguen la càrrega dels centenars i centenars d’anys de presó que van imposar a les seves víctimes. Són tan imprevisibles i perillosos com un caragol desfermat dins d’una màquina: xoquen per tot arreu. N’hi ha que, complint instruccions superiors, intervenen descaradament en els sumaris per paralitzar l’actuació de l’instructor (casos Guerra o Lasa-Zabala) mentre que en altres processos ataquen sense quarter fins a cobrar la peça (Roldán o Comte). Hi ha fiscals que d’agutzils es converteixen en ‘alguacilados’ (Márquez de Prada, Gordillo) i d’altres que venen la seva consciència a un postor polític embrutant, un passat immaculat, com Fernández Villarejo. 

Durant el meu llarg recorregut per la cruïlla de la justícia he conegut inquisidors de tots els colors. He sofert a milers de fiscals turmentats pel seu ofici d’ajusticiar que porten a coll el calze de la seva amargor. Però cap d’ells és comparable amb Jaime Moreno, Javier Zaragoza, Fidel Cadena i Consuelo Madrigal, els acusadors del judici del Procès, els quals l’odi mortal als independentistes els priva de la seva neutralitat. És, em sembla, un quartet vergonyós i patètic. Filisteus vestits amb sotana o hàbit religiós, els van inculcar en la postguerra els principis de la unitat d’Espanya i del nacionalcatolicisme. Però la pitjor d’aquesta quadrilla és Consuelo Madrigal, la fiscal general de l’Estat imposada per Rajoy, antifeminista inconciliable amb l’avortament, de naturalesa dogmàtica, integrista i ultraconservadora.

Però l’imperdonable, el que ha ferit greument la veu de la consciència col·lectiva, ha estat la manipulació que s’ha dut a terme amb els testimonis. Per transformar simples concentracions ciutadanes en delictes de rebel·lió, han obligat a milers de policies i guàrdies civils a relatar uns fets contraris a la veritat. Les seves respostes són idèntiques: ‘la massa’, ‘actitud hostil’, ‘mirades d’odi’, ‘muralla humana’, ‘feixistes, assassins, terroristes’ … Una cosa tant evident com indubtable a la vora del delicte. Un altre capítol negre del judici més fals, ignominiós i vil de la nostra història.